Any nou. Veritats i mentides

¿!Voleu la veritat pura i dura a tota costa!? No, o i tant que no!!! En veritat, preferiu mil vegades més les mentides i les ficcions. I qui vulgui saber la veritat nua i destapada, primer de tot, que desconfiï de totes aquelles opinions que el sedueixen, que de bones a primeres li agraden, l'atrauen, el beneficien i li reporten certa felicitat ¿Que potser no són aquestes, precisament, les que sempre tenen més números de ser enganyoses i fal·laces? No obstant això, qui sap si aquesta desconfiança cruel i dolorosa, perquè resulta dolorós haver de criticar, negar i tombar allò que ens aporta certa alegria, tindrà mai recompensa, proporcionant-nos la tant volguda veritat de les coses!!! Potser al final aquell qui es posa a criticar-ho tot acaba, simplement, recopilant un munt d'opinions enganyoses, partidistes, circumstancials, discutibles, volubles, en fi, acaba sol, desenganyat i sense res realment ferm entre mans... Que ingrata i decepcionant pot arribar a ser la recerca de la veritat.

Davant d'aquesta incertitud i crueltat, un es pregunta: ¿Qui és l'indòmit capaç d'exercir aquest violent domini sobre sí mateix? És més, ¿aquesta actitud no mostra una completa bogeria, una insensatesa, una malaltia mental? I és que, ¿si la fita existencial de la gent realment és la felicitat, perquè un ha de desconfiar i posar a prova tot allò que precisament li reporta certa joia? ¿Per buscar l'autèntica felicitat potser? Vaja, quina paradoxa tenim aquí: pot ser que la recerca de la felicitat ens porti fins un terreny inesperat i inhòspit... el de la completa amargura.

Durant mil·lennis la dona s'ha vist fortament incapaç de criticar i apartar-se d'allò que la seduïa i la feia ser feliç. Per exemple, solia considerar vertadera una opinió simplement perquè li agradava, o sigui, pels sentiments i les emocions que aquesta li produïa... No volia veure més enllà d'aquests sentiments -Allò que trobo maco i encisador ha de ser real, vertader i bo per força- Pensava embadalida. Vet aquí el seu tirànic judici d'avaluació sobre les coses ¡Amb quanta agressivitat i punt d'honor es negava abandonar-lo!

Aquesta incapacitat per palpar circumspecta i fredament allò que ens sedueix i ens agrada s'anomena, ordinàriament, sentimentalisme. I des del moment que les dones pretenen emular-se als homes aspirant a tasques on es requereix d'un judici fred, experimentat i calculador que sotmeti als sentiments han hagut de masculinitzar-se i començar a oposar-se a aquest instint seu tant fort, antic i primari d'enamorar-se, no de les coses pròpiament, sinó dels sentiments que els hi desperten les coses. Mireu-les, quin espectacle veure com moltes d'elles, així la Mercè Rodoreda per exemple, lluiten contra els seus propis instints, inclús es dessagnen, ja per una feina qualsevol ja per la vanitosa idea de no ser tractades com a tontes. Però en veritat el màxim que aconsegueixen és tornar-se lletges de caràcter, odiables i menyspreables a ulls dels homes més virils... Encara que elles ho ignorin i es pensin que, així, es tornin més intel·ligents i interessants.

Els homes, per la seva part, són instintivament més intrèpids i temeraris ¿serà la testosterona? Per ells es tracta d'un plaer, una xulesca demostració de potència, un innocent joc el poder dominar els seus sentiments, encendre'ls i apagar-los quan cal, posar-los cruelment en fred i sota les regnes d'allò considerat racionalment adient i profitós.

Mireu als homes, com gaudeixen trossejant els seus sentiments com si fos un senglar a l'ast, analitzant-los, mossegant-los i domesticant-los de la mateixa forma que s'han domesticat cavalls, llops i els més salvatges de tots els animals: éssers humans.

Tot i així, cal dir que durant segles han sobresortit un munt d'homes en extrem efeminats... homes sentimentals. El gran Kant, per exemple, n'és un dels paradigmes més descarats; tota la seva filosofia amaga un intens sentimentalisme rere una mascarada pseudo racionalista. Bé, ell no parla de sentimentalisme, cert, sinó de fe racional o bona voluntat. Però en base aquesta fe seva, ¿de quantes coses s'enganyava simplement perquè sentia una imperiosa atracció a creure-ho!? Amb motiu, qualsevol home ben parit rebutja enèrgicament a Kant, i afirma: -A una noia, especialment si és guapa, se li permeten les llicències sentimentals, però que un tio faci el marieta fot pena. Per desintoxicar-se de Kant no hi ha res com llegir a Rochefoucauld: "Un home cabal pot enamorar-se com un boig, però no com un neci".

No obstant això, encara hi ha un problema més curiós en tot plegat, i diu el següent: que una opinió sigui enganyosa, fictícia, en fi, mentida, no implica necessàriament que sigui inútil, dolenta, perjudicial per la nostra vida. El prejudici que només la veritat pot ser bona és una mentida inventada pels intrèpids homes de la Il·lustració, com Voltaire, i 'robada' pels periodistes moderns desitjosos de justificar les 'seves' veritats, o sigui, la seva feina.

En fi, després de comentar superficialment moltes coses dispars i recordant que comença un nou any em ve al cap una conversa que vaig tenir amb en Gouns, farà aproximadament un any. Fou sobre el Temps.

La gent té una imperiosa necessitat d'estipular el Temps a costa del que viu, definint-ho i organitzant-ho a través d'anys, mesos, setmanes, dies, hores... ¿Des de quan es té tal necessitat? Ves a saber. En qualsevol cas, aquesta dèria de temporalització, de marcar dates senyalades, ens porta a creure que la nostra vida pren forma, segueix un sentit i mostra cert ordre. I, ¿no és descaradament enganyosa, fictícia i artificial aquesta creença? Si, però que útil que resulta ¡I quanta felicitat ens reporta!

Els mundials, els Caps d'any, els aniversaris, els cicles, les commemoracions... tota aquesta mitologia, tant falsa i convencional a orelles d'homes primmirats i crítics, manté la ment de la gent ocupada i distreta -Avui és l'aniversari de fulanito, hem de preparar això i allò- Ens engresquem, sense adonar-nos que som nosaltres mateixos que ens ho fem i desfem tot plegat. Creiem conèixer i tractar directament amb la realitat i no sortim de les nostres pròpies fantasies.

Estar constantment pendents d'aquestes estipulacions i convencions socials ens reconforta i congratula l'esperit al creure, innocentment, viure enmig de cert ordre, certa seguretat i certesa, cert sentit... certa comprensió del món ¡Inclús alguns creuen trobar-hi significats 'profunds i amagats' rere aquestes ficcions! Vet aquí la monstruosa i esperpèntica força quimèrica de la nostra ment. I segurament tota aquesta mitologia convinguda socialment ens permet mantenir certa salut mental, cert benestar i felicitat... ens permet tenir controlada aquesta rauxa imaginativa.

Les convencions que adoptem socialment semblen posar fre i límit a la potència inventiva de la nostra ment. Ella, deixada anar, pot ser-nos molt perillosa ¡Com ho són totes les potències descontrolades i deixades anar! No obstant això, només els qui han viscut aquest perill i l'han aconseguit adreçar poden aspirar a ser els fundadors i creadors de nous convenis i estipulacions, de noves visions de les coses.

Mentre la majoria sol viure sota la comoditat i la "certesa" social imperant, pensant que les coses són tal i com la gent que l'envolta (diaris, teles, professors, amics, experts, etc) diu que són, uns pocs ho posen en dubte, s'extravien, perden el cap. Davant d'aquest salt al buit pot ser, inclús, que arribin a inventar-se noves "certeces", nous criteris de judici i valoració de les coses. I qui sap si en un futur aquestes innovacions seves acabaran per dominar als demés i per tant, divulgaran un nou tipus de salut mental, una nova classe de benestar i felicitat desconeguda fins el moment. El que si que de segur faràn de bones a primeres, és generar malestar, incordi, estranyesa i dolor ¡Generaràn reaccions contràries!

En definitiva; actualment molta gent, en especial les dones, encara manté interiorment una ferotge batalla entre els judicis sentimentals i els racionals, entre allò que els atrau i allò que l'anàlisi dels fets, les repetides experiències i el càlcul de possibilitats els hi diu que haurien de fer. L'esperit modern impera entre la població. Però de tant en tant apareixen alguns estranys individus que la seva batalla ha arribat encara més enlaire ¡Han penetrat terres encara més estranyes i ignotes! Aquests foragits són capaços de sotmetre, ja no els sentiments, sinó inclús els judicis més racionals i entenimentats, tot jugant a plaer amb ells, posant-los en fred, girar-los i fent-los trossets.

Es tracta d'una nova raça de sofistes o artistes del judici... Ens trobem davant de ments difícils d'endevinar.