Val la pena llegir els llibres de Galileu, per exemple “diàlegs sobre els dos grans sistemes del món”, o bé, “discursos i demostració matemàtica sobre dues noves ciències, la mecànica i la cinemàtica”. En ells un hi capta la pròpia autobiografia espiritual del florentí.
La cultura occidental és una cultura eminentment revolucionària, o per dir-ho d’alguna manera: s’alimenta de màrtirs i herois -De defensors de la causa. I Galileu, per la ciència moderna, n’és un.
Sí, no pocs divulgadors científics, com Stephen Hawking, utilitzen la figura de Galileu com un símbol contra l’església catòlica, com a institució científica i espiritual. I així ho han fet tots aquells que han volgut atacar, desacreditar i jutjar a l’església catòlica.
No hi ha dubte que amb Galileu es destapa una de les guerres espirituals més grans que ha experimentat occident: la lluita del mètode científic defensat per l’església catòlica (que una opinió és vertadera sí i només sí es correspon amb allò que exposa la Biblia) contra el mètode científic desenvolupat per la ciència moderna (que una opinió és vertadera sí i només sí es pot comprovar empíricament).
Tanmateix, quan un investiga una mica a fons aquest conflicte entre Galileu i l’església se’n adona que, més aviat, fou una lluita entre l’orgull de Galileu i el rancor que li manifestaren certs “personatges” importants de Roma. I és que el Tribunal de la Inquisició que va jutjar el famós “diàlegs sobre dos sistemes del món” del florentí se’n va adonar de dues coses: primer, que Galileu havia utilitzat aquella obra per ridiculitzar i venjar-se de forma força mesquina de certs personatges de l’església (com del mateix Papa); segon; que Galileu ni demostrava ni provava de forma definitiva que la Terra girés realment al voltant del Sol, ja que segons les proves que aportava tant es podia acceptar el seu heliocentrisme com el geocentrisme reformat que Tycho Brahe havia proposat anys abans i la majoria de savis catòlics de finals del s.XVI, i començaments del s.XVII, ja acceptava (podeu completar la informació llegint aquesta web).
El judici de Galileu fou un judici plegat d’interessos i motius personals, però disfressat de qüestions espirituals i intel·lectuals. Molt diferent fora la història del pensament occidental si Galileu no hagués intentat venjar-se tot ridiculitzant a certs personatges de Roma i s’hagués limitat a demostrar millor l’heliocentrisme -De fet, davant les proves presentades per Tycho Brahe i les limitacions instrumentals de l'època ho tenia molt negre. Potser, llavors, l’església hauria estat la primera valedora de la ciència moderna per comptes de tancar-s’hi en banda a través del seus personals i humans, massa humans, judicis inquisicionals.
Les guerres de religió tampoc varen ajudar gens ni mica a què l’església fes aquesta transició científica i espiritual, ja que la convertiren en una institució més radical, fanàtica i violenta, tal i com es tornen tots aquells que es veuen atacats i temen pel seu futur i el seu benestar.
