dilluns, 29 de novembre de 2010

Eleccions 2010

No vaig anar a votar; em pot el voler ser neutral –És el meu dret com a filòsof (Mode-Irònic). I ha arribat l’hora d’una mort anunciada. El tripartit es fon com una escultura de gel; una figura d’allò més barroca: filla de l’excés i l’esgotament, en fi, desequilibrada per tots costats.

Bé, el Sr. Montilla plega; ho deixa tot. La farsa ha acabat; “Plaudite amici, comedia finita est”, sembla haver comentat l’ex-president a cau d’orella dels seus propers. S’ha tret la màscara quan ha deixa’t en blanc la porra del Barça-Madrid ¡Què l’importa a ell el futbol! Mai li ha interessat; però fer creure al públic que es segueix a peu de gespa el futbol és una qüestió nacional.

El mandat del Sr. Montilla ha estat un etern esforç per “fer creure” que ell estava interessat per allò que el poble de Catalunya està interessat, ja siguin bestieses, tonteries o bé, excel·lències. Aquest sobreesforç li ha sortit car, tant a ell, com al PSC, com al tripartit. ERC paga haver anat amb males companyies. Els verds, tanmateix, es salven; són tan capquadrats, innocents i dogmàtics que segueixen la seva idealogia plogui, nevi o mani el Sr. Montilla. La fe cega amb la seva hipocondríaca i pedant superioritat moral els manté imperturbables.

El gran problema del tripartit, exceptuant inclús la crisis, ha estat el president; ningú se l’ha cregut. ¿I ell s’ha cregut a sí mateix?

Al final el taló ha baixat. Ara ve el Sr. Mas. I seria un error per part seva pensar que un polític no ha d’actuar; simplement, ha de creure's el seu propi paper.

Política és representar.

divendres, 26 de novembre de 2010

Pensar

Aquesta tarda recordava a Descartes, i el que la gent una mica enterada sol comentar; la seva famosa frase: "Penso per tant, existeixo". Qualsevol persona al moment d'escoltar-la rumia: -Aquests filòsofs són uns abraçafaroles; quines coses de dir. I no s'enganyen. Vista així la frase resulta ridícula; i gràcies a ella el francès porta penjat el discutible cartell de racionalista. Potser tot plegat és un malentès.

Descartes ho va escriure en llatí; en veritat digué: "Cogito, ergo sum". És cert que ell mateix va traduir el "cogito" per "pensar"; però avui en dia "pensar" no significa el mateix que fa 300 anys enrere. Avui en dia només es pot emprar la noció "pensar" per traduir una activitat superior del tipus "intelligere", "computus" o senzillament, "pensare"; però no pas "cogitare". ¿Com s'hauria de traduir "cogitare"? Potser el terme més precís és el de concebre o bé, tenir estats de consciència.

El gran descubriment de Descartes, o el gran invent segons com ens ho mirem, va ser considerar que qualsevol vivència era, necessàriament, un estat de consciència; i que aquest igual era fals. M'explico, Descates escriu estar concebent el seu cos assentat en mig d'una petita habitació escalfada per una estufa de ferro, plena de llenya, protegint-se de la fred i la foscor invernal que dominava el nord d'Europa a mitjans del s.XVII. Però no tenia gens clar que allò fos real: que aquella escena no fos, potser, una espècie de somni. Com ho podia assegurar? En un principi va admetre que no es podia assegurar la realitat d'allò concebut: la veracitat d'aquelles sensacions i inquietuds invernals. Tanmateix, va adonar-se que es podia assegurar el següent: fossin o no reals, es concebien coses ¡Vet aquí la seva veritat irrefutable! El seu eureka.

Però Descartes no es va quedar aquí; com que "el concebre" és un verb, de seguida es va deixar emportar pel llenguatge... per la gramàtica. De forma instintiva i inconscient va suposar que si hi ha un VERB, cogitare, llavors és necessari que hi hagui un SUBJECTE que faci l'acció indicada pel verb. És més, va suposar que un subjecte sempre ha de fer referència a quelcom únic i sòlid, i no pas múltiple, difús, canviant... sense limits clars. En efecte, aquesta és una de les més velles supersticions humanes: creure que un nom ha de fer referència a un objecte que hauria de poder ser tractat per sí mateix.

A través d'aquesta superstició gramatical Descartes afirma haver demostrat l'existencia d'una cosa que té estats de consciència, a saber, el JO, l'ànima, la ment, en fi, la consciència.

Hume va ser el primer que va suspitar que si bé hi han estats de consciència (sensacions, volicions, pensaments, desitjos, somnis, imaginacions, creences, sentiments, etc), això no demostra ni pot demostrar que hi hagi res concret que en sigui el responsable, la font o l'origen. Afageix que es pot suposar i creure que existeix aquesta entitat fonamental i subjectiva, si així convé, però no es pot provar la seva existència.

Kant pregonà haver solucionat la crítica de Hume afirmant que Descartes havia mesclat el JO trascendental (allò que fa possible qualsevol estat de consciència) amb el Jo fenomènic (la concepció de ser una cosa conscient).

Kant reconeix que el JO trascendental no pot ser una cosa que tingui estats de consciència; reconeix que la noció de COSA o SUBJECTE és un estat de consciència més; per tant, escriu que el seu JO sería pura acció conscient. En d'altres paraules; Kant afirma que no podem considerar la veritat fonamental que descobreix Descartes com un subjecte + un verb, sinó com un verb substantivat. Certament a nosaltres, els llatins, ens costa molt captar aquesta forma gramatical que presenta Kant; el nostre llenguatge no ho permet, però l'alemany sembla que sí.

En qualsevol cas, el que ha caracteritzat a la psicología moderna és la tesis que diu: cal discernir les coses que existeixen realment, a fora de nosaltres, del que en efecte vivim; això darrer no és res més que un tipus de concepció que nosaltres ens en fem a través de la nostra ment o subjectivitat -El que vivim no és la realitat pròpiament, sinó una forma de oncebre-la. Però no és aquest plantejament una gran mentida? Sí, però gràcies a ella s'han pogut desarrollar les ciències mecàniques. Perquè tant Descartes com Kant es recolzen en aquest model psicològic per justificar l'existència d'un ordre mecànic en les coses.

És possible plantejar una altra tesis psicològica diferent? Sembla difícil trobar alguna cosa interessant al respecte. En tot cas, potser contra Descartes sempre es pot dir: el pressuposar que allò que es viu és fruit d'un prendre consciència no és cap veritat inmediata, sinó un prejudici i una convicció.

En fi, el "cogito" de Descartes és tant verdader i fonamental com ho pot ser l'estufa de la seva habitació ¡No es pot demostrar que tot allò que es viu sigui fruit d'un ser conscient, d'una activitat mental! Potser és el revés: el viure genera el ser conscient, el cogitare. Potser Descartes hauria d'haver dit: viure fa possible el concebre que sóc una cosa que conceb. No és aquesta una veritat més irrefutable? Però aquesta tesis esfondra tota la psicología moderna i deixa el mecanicisme sense fonament psicològic.

D'aquí s'explica que quan més consciència prenem del que vivim més ens adonem que la major part del dia el passem sota una feliç inconsciència.