No ens agraden les coses massa pures

Intentem mirar el sol de fit a fit perquè la llum ens atrau i ensenya totes les coses, però hem de tancar els ulls; tanta brillantor ens crema! Ens atrau el plaer, però en excés ens destrossa; que preparat ha d'estar un per experimentar les més altes cotes de l'èxtasis sense col·lapsar-se! I encara que solem exigir que ens expliquin la veritat, al final necessitem que ens la pintin de la millor forma possible... Vols ferir la sensibilitat d'alguna persona? Tira-li les crues veritats a la cara.

Les coses massa perfectes ens fatiguen, ens ceguen, ens dolen. Sempre preferim una perfecció indirecta; que bé ho sabia això Miquel Àngel! Amb motius deixava inacabades moltes obres, regalant-nos, a nosaltres que gaudim del seu art, gran llibertat per imaginar, per dir la nostra... per recrear-nos!

Un bon artista no busca la bellesa autèntica, la veritat absoluta, sinó que prefereix, sempre, difuminar i esbossar, mig pintar la nuesa de les coses; deixa que els demés completin l'obra amb la potència del seu esperit. Però nombrosos artistes i pensadors són de caràcter massa tirànic per donar joc als demés i busquen, sempre, la perfecció: presentar una obra completa i tancada, summament apretada i detallada, plena.

Un dels exemples més clars d'aquesta tirania intel·lectual és Kant amb la seva "crítica de la raó pura". L'alemany ens vol presentar una obra tant grandiosa i potent que no permet pensar al lector, i aquest, davant de tanta grandiloqüència i filigrana conceptual, acaba saturant-se, naufragant i vomitant. Nietzsche, en canvi, és tot el contrari: et xiuxiueja per veure què ets capaç de copsar al vol.

ànimes bessones

Una cosa és que un pugui tractar amb molta gent diferent i variada de forma civil i educada... inclús tolerant; de fet no costa pas gaire, simplement un ha de prendre distància, clocar la mirada i posar-se una màscara, "els homes són sociables en la mesura que es deixen enganyar" comentava La Rochefoucauld. Però és molt diferent congeniar amb algú en particular, o sigui, penetrar a fons les cavernes de la seva ànima i gaudir de tot el que allà dins s'hi troba; hi han tantes misèries i debilitats en el fons de cadascú de nosaltres...

Qué difícil és trobar ànimes bessones! Sovint un se'ls ha de fer a mida a cops de martell i escarpa... De vegades un i l'altre topen per atzar enmig de la incertesa, la voràgine i la multiplicitat de la vida quotidiana "¿Pels designis de quina estrella hem vingut a parar els dos aquí?" Li digué Nietzsche a Lou Salomé el dia que es varen conèixer. I en cert casos, sobretot quan es tracta d'homes excepcionals, l'amistat es redueix a una absoluta exclusivitat entre dos; així en el cèlebre cas de Montaigne i Etienne de la Boetie.

Per Maquiavel, encara que ja mort, hi sento especial inclinació i amistat. Estic segur que podríem passar-nos hores junts sense avorrir-nos: té estil, tempo i classe, seguretat en sí mateix i mai és fanàtic, sap menysprear, també simular i dissimular, i sempre estudia a fons tot el que fa i desitja ¡Mai es deixa entabanar! És satíric i juganer, inclús quan tracta els temes més seriosos i importants sembla que vagi tocant la flauta per tal d'animar la velada... Maquiavel desprèn aquella alegria melancòlica que caracteritzà al Renaixement i que tant bé sabé plasmar Leonardo amb la seva Gioconda.

Amb els versos primers de la seva obra satírica, La Mondragona, Maquiavel demostra aquesta mentalitat renaixentista "Perquè la vida és breu, i moltes són les penúries que vivint i lluitant suportem; rere els nostres anhels els anys passen i es consumeixen; i aquell qui renuncia als plaers per viure amb angustia i afanys, desconeix tant els paranys mundans com de quins mals i casos estranys són oprimits els pobres mortals"

Deixant de banda si comparteixo o no els seus pensaments, els seus estudis i conclusions, amb Maquiavel sento compartir una mateixa passió i un mateix tarannà. No som lletraferits, a cap dels dos ens obsessiona escriure, encara que ho fem perquè o no tenim una cosa millor a fer o simplement ens ho demanen... I quan ens posem a escriure ens ho agafem com una festa i un 'divertimento'... I qui em negarà que les festes mouen el món!!!

visita inesperada

No acostumo a llegir masses llibres, més aviat tot el contrari; i com més va més se'm accentua aquesta dieta. Potser és l'edat o cert tipus d'educació, qui sap, però poc a poc em torno, això em sembla a mi, molt més selectiu, primmirat i potser també capritxós. És difícil que un llibre em satisfaci; sovint preciso algun incentiu aliè per obrir-lo i repassar-lo.

Estic pràcticament desenganxat d'aquesta droga mental que són els diaris i les notícies, i les novel·les em solen fer badallar. No vull que un llibre em xarboti la imaginació ni tampoc jutjo una obra pels sentiments que la molt seductora em desperti; que aquesta m'agradi o em desagradi té a veure, ho reconec, amb el meu gust, o sigui, amb la meva disposició, no amb l'obra pròpiament.

En general, m'interessa valorar i jutjar com ha estat elaborada, dissenyada i construïda una obra... intento posar-me dins la pell de l'autor i intuir la dificultat, la força i el grau de risc que aquest ha precisat per crear-la, embellir-la i elevar-la; vet aquí els criteris de valoració que prefereixo adoptar per tal d'afirmar si aquesta és bona o dolenta. Les opinions de gust no reflecteixen gran cosa d'allò que un jutja, sinó més aviat d'un mateix... serà per això que solen ser les que profereixen aquells qui només volen parlar de sí mateixos?

Avui he rebut de forma inesperada "La geometria fractal de la naturalesa" de Benoit Mandelbrot. Feia mesos que l'esperava, potser un any. M'he llegit la primera pàgina i no he pogut seguir; m'hi he sentit massa afí, fet que m'ha atret i seduït. I és que allò que posa al descobert les nostres parts més tendres i seduïbles ens crema; no en va, ens hi apartem... però com que sovint som així de burros hi tornem un cop i un altre, i al final més que aprendre a no ensopegar amb la mateixa pedra simplement ens curtim.

Aquest és l'últim paràgraf que he llegit: "Al cap dels anys, hauria pogut semblar que les meves investigacions apuntaven en diferents direccions. Però aquesta dispersió era només aparent, i amagava una profunda unitat en quant a l'objectiu, que la present obra pretén desvelar. Al contrari del que hauria pogut semblar en un principi, la majoria dels meus treballs han resultat ser els dolor de part d'una nova disciplina científica". Quantes coses em desperta aquest fragment! Us recordeu del que us comentava en altres post sobre la causalitat inversa?...

Necessitaré temps per llegir-me el llibre. I no pas perquè no l'entengui (de fet m'interessa saborejar els pensaments d'aquest autor, la seva forma d'expressió,, les seves vivències intel·lectuals, no la teca pròpiament), sinó perquè m'agrada massa allò que explica, fet que em cega. Aquí és quan un requereix de l'art de llegir, o sigui, ha de saber digerir i assimilar. I certament, són masses aquells que es veuen incapaços de sobrepassar aquest estadi primerenc i tendre que podríem anomenar d'enamorament, de foc i ferides. Aquests caràcters són perennes entusiastes de la matèria, i segurament uns fanàtics, uns esbalotats, uns incondicionals. En el món de les ciències hi ha molta gent d'aquesta. Fan gràcia.

Cada cosa al seu moment

Ahir volia escriure sobre el destí, però me'n vaig desdí entre altres raons perquè hi han qüestions que, almenys de moment, no vull explicar. Totes les coses, especialment aquelles que aspiren a una grandesa, a un èxit, a una culminació, s'han de fer en el seu moment precís.

Els grecs anomenaven Kairós a una concepció temporal que nosaltres desconeixem en gran mesura; a saber: l'instant adequat. Potser el terme "tempo" podria esbossar una mica la sensació que despertava el mot Kairós a orelles dels antics.

Nosaltres vivim en una espècie d'anarquia temporal generada per la voràgine de la vida contemporània; som compulsius i frenètics, volem les coses fetes i empaquetades ara, sinó ja no les volem! No tenim una voluntat prou ferma i segura de sí mateixa com per gaudir de l'espera. Fet és que quan no tenim res a fer ens cau el món a sobre; no en va necessitem distreure'ns amb qualsevol cosa per tal de no topar-nos amb nosaltres mateixos, o sigui, amb la soledat.

No cal fer-se il·lusions al respecte: tot allò exel·lent i amb un bri de grandesa, de cos, de potència requereix de molta espera... molt de temps de maduració, de fermentació, de gestació. Allò que succeeix de forma massa ràpida i precipitada mai destacarà per ser bo i substancial, encara que pel ritme de vida que ens han ensinistrat a seguir ens sembli tot el contrari.

¿Qui pot negar que tenir fe amb la vida és tenir força de voluntat per esperar, no fer res i aguaitar el moment adequat? Que bé que ho saben fer això els bon pescadors...

Hi han coses inevitables, però necessiten el seu temps per fer-se... per consolidar-se. De fet, moltes de les coses que encara han de passar són la causa d'allò que ara està succeint. I certament, això sembla una completa bogeria; jo sóc el primer de firmar-ho. Tanmateix, que es tracti d'una bogeria no és raó suficient com per negar que aquesta causalitat inversa no es doni ¡I que no es pugui pressentir d'alguna forma!

Dedicació: em sap greu callar-me coses; espero que no m'ho tinguis en compte.

Desig d'aniversari

Des de ben petit, quan complia anys i em portaven el pastís d'aniversari, em feien pensar un desig abans de bufar les espelmes. Suposo que molts de vosaltres compartiu aquesta tradició innocent i ben intencionada.

Per una banda, aquest tipus de jocs espirituals ens treballen la voluntat: ens alimenten els desitjos i els anhels fent-nos volar la ment buscant, no poques vegades, coses quimèriques i extravagants. Descartes fou, segurament, un dels primers en criticar durament aquesta conducta tant comuna i habitual d'alimentar desmesuradament els nostres desitjos, dient: "la voluntat m'extravia amb gran facilitat i és llavors quan m'equivoco, veig les coses com no són realment, i peco". El mecanicisme modern s'ha dedicat, durant 400 anys, a disciplinar ferotgement l'esperit de l'home occidental contra els excessos de la voluntat, taxant-lo de mare de tota superstició, i creient que d'aquesta forma purificadora el savi occidental seria capaç de veure-hi clar i de fer les coses com s'han de fer. És cert que mai ha estat fàcil per la gent acatar que no tot el que desitgem, creiem i anhelem és possible, però, ¿pot la ciència empírica occidental dir-nos "què és i què no és possible"? Aquesta discussió sembla romandre, encara, molt lluny d'aclarir-se inclús apel·lant a les intel·ligències més preclares i aplaudides de l'actualitat. La realitat ens continua essent tant exòtica, rara, borrosa, inquietant que encara ens resulta lícit fer volar la nostra imaginació en la majoria de preguntes fonamentals de la nostra vida. Podríem arribar a dir, inclús, que avui en dia trobem les més grans supersticions dins la física teòrica.

Per altra banda, aquests tipus de jocs espirituals ens ensenyen quelcom crucial; a saber: tots els desitjos que ens semblen especials, grans, propis s'han de mantenir en secret i en privat, es compleixin o no. I d'aquesta forma desimbolta i juganera aprenem a guardar silenci mentre notem com la nostra voluntat pren cos i es materialitza. Vet aquí l'autèntic misticisme, si és que algú li vol posar un nom a l'experiència.

S'ha d'aspirar i desitjar grans coses a la vida... I aquest desig sempre s'ha de mantenir en secret, com si es tractés d'una multicolor bombolla de sabor que corregués el perill d'esclatar davant la més lleugera vibració.

Intuïció contra lògica

Podria penjar un rollo, erudit i pedant, sobre la intuïció i la raó, però avui no ho faré -Em sap greu.

Partint de la idea més general i arreu consolidada que la intuïció és un coneixement immediat, no deduït d'enlloc, copsat al vol i fruit de la inspiració, mentre es veu la lògica com un coneixement pausat, ben ordenat i argumentat, fonamentat sobre raons aplaudides, fermes i articulades a través de passos àmpliament acceptats, minuciosos i precisos, esbossaré un quadre sobre aquest tema difícil, complicat i segurament infinit.

Els poetes, els rapsodes, els profetes han estat, des de temps immemorials, els grans "intuïtif"; jeien a la vora d'un rierol, enmig d'una vall radiant i en calma, sota un cel lluminós, extens, fresc, i esperaven que els sobrevingués una sensació, un impuls, una idea, una paraula que els embriagués ¡I trastocats per l'èxtasi creien que la Natura s'havia enamorat d'ells! Sí, sentien com aquest món conflictiu, salvatge i confús s'havia tornat de cop i volta dolç, rodó, perfecte, clar... com el pit d'una noia ¡Sentien sospesar-lo i contemplar-lo talment com si aquest reposés, dòcil i bell, sobre la seva mà!

Però davant d'aquesta experiència extraordinària, excepcional i gens comuna... ¿com podien raonar-la, explicar-la, justificar-la? Llargament aquesta experiència s'atribuí a la manifestació d'un Déu. També Descartes i Spinoza ho presentaren així, encara que usaren una retòrica encoberta ¡Inclús Einstein s'apunta al carro quan parla de l'harmonia preestablerta del Cosmos: "L'estat mental que capacita a un home per dur a terme una tasca d'aquesta mena (descobrir l'harmonia) és similar al de qui professa una religió o de l'home enamorat. L'esforç quotidià no prové d'una intenció deliberada i raonada, ni d'un programa, sinó del cor, en forma directa"!

¿Serà el filòsof o el científic un poeta disfressat? Certament Plató renegaria del que dic, i paradoxalment ell és el més clar exemple que tot amant del coneixement és, en el fons, un poeta que creu que l'Existència s'ha enamorat d'ell ¡I s'ho agafa a pit, com una causa a defensar, com una responsabilitat! Però, ben mirat, és precisament ell qui s'ha enamorat bojament de la Vida ¡Igual per ella tot plegat no és més que un joc!

¿Serà la filosofia i el coneixement la història d'una aventura amorosa? ¿I com acaba aquesta? ¿En tragèdia potser? Vaja uns aquests savis: creien que la Natura s'havia enamorat d'ells ¡I no veien res més! Al seu entendre no hi havia cosa més certa, indiscutible, indubtable que aquesta passió, aquesta intuïció, aquesta sensació d'atracció, apoteosis i encant. La Vida els havia somrigut i picat l'ullet i ells, indòmits i desbocats, perdien ràpidament el seny perseguint-la per tots els móns possibles ¡Quin espectacle! Certament, s'ha de ser molt home per fer filosofia i posar-se tossudament a perseguir l'objecte d'amor faci fred o calor, plogui o nevi, et digui que sí o que no... ¡Desitjant impertinentment conquistar-lo! Una dona, segurament, controla millor la situació essent perseguida, sol·licitada... mirant des del balcó com el seu pretendent suplica a peu de carrer.

¿Qui ho pot dubtar? La intuïció ens fa volar, transportant-nos vers les més elevades altures de l'esperit; la metafísica, en aquest sentit, sempre ha estat una expressió radicalment intuïtiva... ¡Que difícil ens resulta raonar-la i explicar-la! Això es veu claríssim amb els primers filòsofs grecs, com Tales, quan diu "Tot és aigua", o especialment Heràclit, que deambulant absord pel solitari temple d'Artemisa, mentre els nens jugaven alegrement al seu voltant, escrivia: "Aquest món, que per tots és el mateix, no l'ha fet cap Déu ni cap home; sinó que ha estat sempre, és ara i així ho continuarà essent per tota l'eternitat un foc violent que amb mesura s'encén i s'apaga."

I què dir de Nietzsche, un altre dels més grans intuïtius, quan escriu en el seu Ecce Homo: "Vull explicar la història del meu Zarathustra. La concepció fonamental de la obra, la idea de l'etern retorn, aquesta suprema fórmula afirmativa fou concebuda el mes d'agost de 1881. Quedà fixada en un paper amb aquesta nota:"a 6000 peus sobre el nivell de l'home i del temps". Aquell dia estava passejant per la selva que bordeja el llac de Silvaplana. I al peu d'un formidable bloc rocós que s'alçava en forma de piràmide se'm va ocorre aquesta idea fonamental."

En aquest sentit, doncs, una de les grans recriminacions que molts científics del s.XX li han fet a la filosofia, en concret a la metafísica, és que aquesta és massa poètica i inventiva, massa intuïtiva, o sigui, és poc demostrativa, científica, lògica, rigorosa. I aquesta crítica s'enerva tant que molts inclús passen a tractar-la com una espècie de literatura, d'activitat intel·lectual secundària, mentre veuen al filòsof com aquell qui simplement comenta el que li passa pel cap ¡I fa volar coloms! Per exemple, es tracten els casos d'Heràclit o de Nietzsche com una espècie de mitologia raonada, una forma literària que simplement reflecteix les cabòries personals dels autors pertinents, mentre destaquen que la ciència ha de ser quelcom objectiu, imparcial, impersonal; així ho comenta més o menys Nehamas, catedràtic de Princeton i un dels més famosos estudiosos de Nietzsche. Bé, si aquesta gent ho veu així, ja s'ho faran. Ni em molesto a criticar-los.

Personalment no participo gens d'allò que en general es comenta respecte al suposat abisme entre intuïció i lògica. Per mi la lògica no és res més que un mecanisme formal per intentar comunicar, divulgar i posar en comú amb d'altres persones una intuïció, una vivència, una experiència ¡Amb la lògica pretenem que gent diversa acabi sintonitzant entre sí! I és que no resulta fàcil comunicar i compartir amb d'altres el que sentim, el que pensem... allò que ens trastoca i altera ¡I amb la lògica, l'expressió, les raons, intentem facilitar aquesta tasca!

¡Quantes vegades ens succeeix que, de repent, ens enamorem d'una persona i quant volem compartir amb algú el que sentim, només llavors, busquem raons que expliquin perquè ens agrada i atrau! ¡I quantes vegades ens enganyem donant explicacions i raonant el que sentim! ¿Serà per això que Plató comentava "La més gran declaració d'amor és la que no es fa; l'home que molt sent poc parla"?

Ara farà un any vaig enviar a la societat catalana de matemàtiques una demostració de la conjectura de Poincaré alternativa a la que Perelman havia presentat en el 2003. La meva tenia 14 pàgines i la seva més de 80. El que em varen contestar els de la societat és que no hi entenien res, perquè el meu treball era massa intuïtiu, o sigui, no complia les formalitats matemàtiques ¡Ho veien com si els hi hagués enviat un text en xino!

Aquest fet em porta a preguntar-me: ¿I què és una formalitat? Per exemple 2+2=4 és una formalitat, és a dir, un mecanisme per explicar, divulgar o comunicar una idea, un pensament, una sensació. I quina 'veritat' hi ha en una formalitat? A part de la intuïtiva cap ni una, de la mateixa manera que no hi ha ni veritat ni significat en una estructura sintàctica qualsevol fins que no la interpretem, o sigui, fins que no la intuïm ¡I és que jo no tinc perquè sospitar que uns símbols representen quelcom determinat, ni tampoc que els hagi d'intuir de certa manera i per tant, no tinc perquè participar d'una experiència comuna i general!... Un signe per sí mateix no em diu res ¡Sóc jo que el faig parlar!

Perelman, en la seva demostració utilitza un reguitzell de formalismes o mecanismes matemàtics que s'han anat desenvolupant pas a pas, amb els decennis, i que els matemàtics estudien fatigosament durant anys fins tenir-los extremadament assumits i interioritzats ¡Fins que aquests instruments artificials passen a formar part de la pròpia "pell" del matemàtic! Gràcies aquest aprenentatge s'entenen entre sí i són capaços de treballar conjuntament, de comunicar-se amb facilitat, de generar el seu propi món de forma efectiva i còmode. Però això, a criteri meu, comporta un inconvenient destacable: acaben vivint en el seu propi món i s'afoguen en el propi formalisme !Acaben tornant-se experts, sectaris, especialistes... incapaços d'aixecar el cap i mirar, des de les altures de la intuïció, cap a l'horitzó!

Torno al cas particular de la conjectura de Poincaré. Per demostrar-la el rus empra la geometria diferencial, en particular els fluxos de Ricci. Al seu entendre, la qüestió radicava en intentar eliminar les singularitats que apareixien aplicant aquest tipus d'anàlisis topològic, fet que semblava permetre, llavors, demostrar que és possible trobar una superfície de dimensió 3 sense cap forat i per tant, a la qual se li podien atribuir moltes de les propietats topològiques d'una esfera de dimensió 2 (una esfera ordinària).

Que Perelman hagi necessitat més de 80 pàgines plenes de mecanicismes i formalismes matemàtics per demostrar aquesta conjectura, al meu entendre, només demostra una cosa: aquests mecanismes són rudimentaris i pesats ¡Aquesta sintaxis matemàtica expressa idees massa petites!... No preciso anar molt lluny, el mateix Poincaré ho apuntà: "una paraula ben escollida pot economitzar no només cent paraules, sinó cent pensaments." I en matemàtiques succeeix tres quartes parts el mateix: si has d'escriure massa, no uses les eines adequades ¡No has pensat massa bé el problema!

¿Què distingeix un gran pensador de la gent ordinària? Els darrers veuen complicacions i incomoditats, obscuritat, problemes insolubles, coses pesades i feixugues, a on el pensador ho intueix d'una manera molt més senzilla, econòmica, natural, elegant, clara, lleugera, inclús, potser, superficial.

En fi, la diferència entre els pensadors excepcionals i la gent comuna sembla senzilla: els darrers necessiten de molts passos, moltes explicacions, moltes raons... tot els hi ha de ser "sobreaclarit" per tal que una opinió els hi sembli demostrada, certa, ferma, evident, coherent, vàlida... ¡Intuïble! Mentre els primers no caminen, sinó que volen: amb dos moviments avancen el que la resta avançarà fent 10.000 passets.

Dedicatòria: a la Jenny, que m'ha donat la idea...

Max Planck

Estava llegint el llibre de Max Planck, el pare dels quantums, titulat "El coneixement del món físic". I crec que val la pena transcriure una de les seves reflexions: "una veritat nova no pervé mai a triomfar convencent-ne els adversaris i fent-los caure la bena dels ulls, sinó més aviat perquè finalment aquests adversaris es van morint l'un rere l'altre i la nova generació es va familiaritzant amb la nova veritat."

Un rato d'aquests hauria de comentar alguna cosa sobre veritat i mentida.

Indulgència i política

La majoria de la gent vol i reclama ser tractada amb indulgència, o sigui, vol que els demés atenguin als seus sofriments i precarietats i per tant, no els incrementin ¡Volen sentir-se escoltats, compresos i valorats! Volen sentir-se ben considerats, especials, importants... ¡Inclús reclamen ser perdonats quan tothom els hi va en contra!

Tot això s'ha de tenir en compte quan es tracta amb la majoria de les persones. De fet, ser ben educat i actuar de forma políticament correcte, en aquest sentit, segurament consisteix en deixar bé als demés i, almenys, fer veure que un els té en compte quan pren decisions. En d'altres paraules, consisteix en mentir, maquillar i velar veritats.

És molt rar, però, trobar individus que marxen d'aquesta afinitat per la indulgència. Tanmateix la història ens mostra casos excepcionals, inclús també alguns pobles sencers que menyspreaven instintivament la indulgència. Per exemple els espartans.

El Gurú

Que incerta i voluble és la vida humana, i quan més experiència i coneixença aconseguim de les coses més ens adonem que som uns ignorants, uns inconscients, uns simples, i que allò que ens sembla més cert, ferm, indubtable penja, en el fons, d'un fil. I al revés: ens adonem atònits com allò que sota certes circumstàncies semblava fosc, complicat, impossible, de cop, es torna factible, clar, evident ¡Com menjar-se aquesta contradicció!... Moltes vegades per resoldre i vèncer un problema el millor és fer com Poincaré: oblidar-lo i deixar que la resposta ens sobrevingui quan vulgui -Quant més ens trenquem el cap per aclarir quelcom més es complica el tema.

Necessitem imperiosament fer-nos una idea de nosaltres mateixos i del que vivim, o sigui, del món ¿Però com ens fem aquesta idea? ¿Sobre quines bases podem aguantar-la perquè no ens falli deixant-nos en boles i a la intempèrie? ¿Com podem obtenir una idea del món tant fiable i forta que ens serveixi sempre... que ens respongui a totes les preguntes, inquietuds i necessitats que ens assalten?

Sabem que tot és radicalment discutible i contradictori "Tibi quod superest, mihi quod defit, dolet" escriu Horaci (Pateixes per tenir massa, jo per no tenir-ne prou). I és que no hi ha res fora de disputa i conflicte ¡Inclús les opinions que són, per alguns, les més útils i necessàries poden ser refutades, ridiculitzades o abandonades pel capritx d'altres persones que les troben inútils, ja que els interessos que mouen als primers i als darrers són diferents! "Malum consilium est, quod mutari non potest" comentava Publi Siro en una de les seves comèdies (Mala opinió és la que no es pot canviar). I es que, certament, les discussions humanes són, sovint, un fart de riure.

No hi ha res que ens exciti més que allò que ens prohibeixen i ens neguen ¡Diga-li a un home que es tregui quelcom del cap i faràs que hi pensi nit i dia! "Nimitur in vetitum, semper cupimusque negata" deia Ovidi (Ens llencem de caps vers allò prohibit, i sempre desitgem allò que ens neguen). I al revés, desconfiem i menyspreem allò que se'ns presenta de forma massa fàcil, massa oberta, massa segura "Si qua volet regnare diu, contemnat amentem" Comenta de nou Ovidi (Si ella vol reinar molt de temps que desdenyi al seu amant). I es que les coses que considerem més segures i òbvies les oblidem i desatenem; només posem atenció i desig en allò que ens contradiu, que ens colpeix, que ens violenta en cert sentit... ¡Allò que ens xoca! "Con sangre la letra entra" Deien els professors fa anys ¡I encara avui en dia empressonem als deliqüents perquè recordin que hi han conductes que la societat no permet!

Són els nostres sentiments tant confusos, espuris i mesclats que una de les vies més directes per arribar al cor d'una dona és l'odi; almenys així ho consideren els castellans amb la dita "los que se pelean se desean". O Sun Tzu escriu en el seu Art de la guerra, "no ataquis a dos enemics que estan sempre lluitan entre sí, perquè de la seva continua discòrdia sorgirà la més gran concòrdia." Certament, el gran Jerjes hauria d'haver tingut en compte aquestes paradoxes abans d'entrar en guerra amb Grècia.

¡Que voluble és la nostra voluntat! Avui volem cegament una cosa, demà volem un altra i ja no recordem la primera ¡Mentre allò que ni voliem ni ens importava, que no ens feia ni fred ni calor, ara, de cop, no ens deixa ni dormir! De quina forma més subtil, ràpida e incontrolable passem de l'exitació i l'entusiasme a l'avorriment, la desídia, el fastigi ¡Som com una flama que es mou i reviscola segons d'on bufi el vent! "Ducimur ut nervis aliens mobile lignum" escriu Horaci (Ens deixem portar per mans extranyes, com titelles). No en va els catalans aconsellem: "No diguis mai -D'aquesta aigua no en beuré-".

I no només la incertitud i la volubilitat dominen la nostra voluntat sinó també els nostres pensaments ¡A despit del que hagin defensat els grans racionalistes! En raó, ja no creiem que l'Univers estigui realment regulat i constituit per lleis universals, eternes, irrefutables ¡De fet ja no parlem de lleis de la natura, sinó de hipòtesis interpretatives! I és que admetem que tota hipòtesis científica és una consideració humana subjecte a la volubilitat de les circumstàncies d'apreciació, o sigui, subjecte a revisió, a discusió, al dubte i a la crítica ¿Qui pot negar que d'aquí 200 anys la idea que es tingui de l'Univers no serà completament diferent a la que ara domina en els cercles científics més punters? ¿Qui pot assegurar-nos que els científics i pensadors del futur no diran amb condescendència i un somriure de superioritat: -En el s.XXI s'enganyaven en tantes coses-? "Posterior res illa reperta, perdit et immutat sensus ad pristina quaeque" Escriu Lucreci (Tot nou descobriment desacredita als anteriors i canvia la nostra opinió sobre els precedents). O Montaigne: "¿Quina mena de seguritat tenim de que mai deixarem d'equivocar-nos i enganyar-nos i que en aquest segle no estem també en l'error?".

Quantes vegades ens pensavem, arrogants, despreocupats i contents, que tot anava vent en popa quan, de cop, hem entrar en crisis. Allò que consideràvem com a inamovible i estable, com a més segur, es trenca per la meitat deixant-nos tirats en mig d'aquest extrany oceà de sensacions mesclades, ondulars, confuses.

Veient-nos amb l'aigua fins el coll, ¿qui no busca terra ferma? ¡Quan ens sentim en caiguda lliure esperem tocar fondo! Durant segles aquesta fondo, aquesta terra ferma, aquest punt fix absolut, aquesta base sòlida capaç d'aguantar sobre sí mateixa totes les nostres consideracions i aspiracions fou Déu. Déu creava, ex aeternitatis, totes les coses, per tant, Déu coneixia del cert i sense discusió com són realment les coses, com s'han de fer de forma correcte ¡Déu coneixia què està bé i què malament, què és veritat i què fals! I en raó la gent s'escoltava i seguia cegament als teòlegs, als profetes, als sacerdots, en fi, a tots aquells que asseguraven haver entrat en contacte, d'alguna forma, amb Déu, descobrint la seva voluntat creadora. El cristianisme, per exemple, afirmava que gràcies a la fe un contacta amb Déu, Descartes i Spinoza, en canvi, predicaren que només a través de la intel·ligència un pot conèixer a Déu i per tant, fer ciència: ¡Estar completament segur del que es diu!

Aquí els tenim, els fills de Déu asseguraven conèixer com és realment el món prometent als pobres indecisos una seguritat... una base i una fermesa indiscutible sobre la qual podrien desenvolupar la seva vida sense neguit, dubte ni preocupacions.

Vet aquí doncs, el que volia explicar en aquest post: necessitem buscar punts fixes, seguretats, bases i fonaments enmig d'aquest mar voluble, fugaç, escorredís. I sobre aquestes veritats intentem articular la nostra vida. Però, ¿d'on les extraiem aquestes bases?

La majoria dels homes les treuen d'altres: dels gurus... dels guies espirituals, dels sacerdots, del profetes, dels experts, dels filòsofs, dels artistes, dels professors, dels mestres, dels líders, dels amos, els directors... Però, ¿i aquests? Aquests se'ls inventen... els creen amb les seves propies mans segons les seves necessitats, les seves forces i els seus interessos ¡Encara que els molt pallassos diguin que Déu els hi hagi donat! I és que hem sigut els homes qui hem creat també la figura de Déu com a recurs espiritual per tal d'explicar i interpretar d'alguna forma allò que vivim ¡Quin joc de mans tenim aquí!

Ser un pensador lliure, un esperit autònom, una llum en mig de la obscuritat, un nou motor, un innovador... és cosa de pocs, d'una èlit. La vida resulta ser tant incerta, confusa, borrosa, que no poques vegades tot i pensar que ho tenim tot planejat, calculat i controlat ens trobem, per desesparació nostra, que fracassem; i amb gran neguit notem com allò que crèiem tenir de segur se'ns aigualeix i esfuma ¿Hi ha una sensació més buida i desgraciada que aquesta?

No cal fer-se il·lusions al respecte; només uns pocs són prou bojos com per arriscar-se a proposar i desenvolupar noves visions, noves interpretacions, noves sensacions, nous mètodes i marxar de les seguritats apreses i tradicionals. La majoria, però, és més assenyada: prefereix abonar-se a l'èxit, o sigui, a allò que arreu triomfa i li duen que funciona, que es troba en el top de la llista, que està bé i és correcte... ¡La majoria només busca i veu allò que brilla i s'aplaudeix en societat! Per això són ments gregàries, servils, operàries... seguidors dels mètodes imperants, acumuladors de titulacions, especuladors culturals.

Tots els grans creadors es mantenen fora dels focos de la publicitat, la popularitat i l'actualitat ¡I s'arrisquen! Tanmateix ells dominen i determinen, en silenci i a distància, el devenir del poble... I és que el poble sempre s'ha d'agafar a alguna cosa i per això demana líders, gurús, mestres, experts...

Que incerta és la vida humana. I no poques vegades un es recolza en qualsevol cosa.

Corrupció

Veig que la paraula de moda aquests dies és "corrupció". Per blogs, per la radio i diaris, tothom la porta a la boca ¡Avui muda! I em fa gràcia. Deu ser per la tardor, l'estació corrupte i decadent de l'any: les fulles cauen, la natura es descomposa i desflora.

Les èpoques de corrupció i decadència, les èpoques de tardor, es passen pel forro les normes civils i morals imperants -Aquestes ja no són prou fermes ¡S'han superat! El Renaixement, per exemple, fou la gran època de corrupció del mil·lenni passat ¡I gràcies a ell aparagué la modernitat!

En raó, en aquestes èpoques altament individualistes (només el Renaixement podia mostrar homes com Leonardo, Miquel Àngel, Maquiavel, Montaigne, César Borgia, Galileu, etc) surten a la llum coses significatives, destacables, inimitables, inimaginables. És per tardor quan gaudim de les castanyes, el raïm, el bolets... i les pomes cauen dels abres!

Els homes corruptes són com aquestes pomes que cauen de l'abre, o sigui, de l'estructura social, buscant el seu propi destí ¡Com l'estructura social no els ha de d'acusar d'egoistes, delinqüents, malfactors! -Després d'haver-te alletat tant de temps fots el camp, vas a la teva, i t'emportes tot el que t'he donat- Exclama la societat indignada. En aquest moment només hi veu pèrdua i vergonya.

No en va mai és fàcil anar per lliure a costa dels demés (de quina altra manera un pot ser lliure?). I és que perquè una de les pomes, ja madura, llevi, abans milers d'altres han de perèixer en l'intent.

Considerar la corrupció des d'un punt de vista moral i per tant com quelcom dolent de per sí és no saber disfrutar ni valorar una de les parts més importants de la vida: la de la putrefacció i decadència; una època, aquesta, que implica sobreacumulació de forces, recol·lecció, fermentació.

Tot allò corrupte és el fertilitzant de noves esperances i nous horitzons.

pd/ No em sembla pas que vivim en una època tant corrupte com comenten, de fet, em sembla tot el contrari. Em sembla que cada cop anem cap una societat més forta i dominant, on els individus lliures, rars, profunds i difícils d'endevinar són afogats, dissuadits i diluïts (en nom de les lleis comunes, el benestar social o la sensibilitat imperant). De fet, que es jutgin i es castiguin homes com en Millet & company és un símptoma clar que la nostra societat está creixent i no en deixa passar ni una (tal i com demostra el que ha succeït els darrers anys amb les normes de tràfic). Aquest procés de socialització pot durar forces generacions, de fet, durarà mentre els Estats controlin el poble... I potser d'aquí alguns segles torni a sorgir una època corrupte com fou el renaixement, amb homes singularíssims capaços de traçar el pervenir.

La síndrome de Peter Pan

Es coneix popularment com "la síndrome de Peter Pan" a un tipus de comportament caracteritzat per viure en un món propi, gaudint en ell de certa felicitat i complaença que no es troba en el món comú, o sigui, el que vivim tots plegats. El síndrome és tractat, actualment, com una malaltia, en la mesura que els símptomes que l'identifiquen impliquen dificultats per desenvolupar-se en la vida ordinària i mostra, a més, un important grau de dolor, angoixa, frustració.

Abans de res voldria fer una reflexió ètica gens comuna; a saber: un cop identifiquem uns símptomes com a indicatius de malaltia, llavors, ¿què s'ha de fer? Òbviament qualsevol em dirà de forma instantània -S'ha de curar-. Però això no respon res, si més no ens aclareix poques coses.

Durant mil·lennis tant l'ètica (la psicologia) com la medicina han predicat buscar la curació; la primera cercava la curació de l'ànima mentres la segona la cos ¿Però què volia dir curar?

La gran majoria de remeis que s'han inventat tant els psicòlegs com els metges antics han estat pal·liatius, consoladors, formes de narcotització, alienació i evasió del dolor, és a dir, formes d'evitar allò que ens priva, ens afoga, ens altera, ens desmembra.

Nosaltres (dic nosaltres per condescendència retòrica) fa temps que hem descobert i tenim ja molt clar què és curar; a saber: estar sà és ser capaç de mostrar vigor, potència, en fi, mostrar capacitat d'imprimir una voluntat pròpia sobre el món.

En aquest sentit, doncs, al nostre entendre la salut no consisteix plenament en no sentir dolor, sinó en sentir certa sensació de lliure arbitri... d'un domini sobre les coses que ens ataquen ¡Perquè totes les coses ens afecten, ens ataquen, ens violenten, ens fuetegen i volen dominar-nos fent-nos ballar al seu so! Arribar a ser capaç de jugar a plaer amb allò que ens ofereix certa resistència i contrarietat és una senyal inequívoca de plenitud, de felicitat, de salut.

Quan llegim la història del pensament occidental, o sigui als principals pensadors (De Plató a Einstein per exemple), ens adonem com la gran majoria d'ells han mostrar símptomes força evidents d'aquest tipus de síndrome ¡Amb quina facilitat s'evadien del món sensual buscant un hipotètic món originari, completament incondicionat, pur i lliure, font inesgotable de joia!

La síndrome de Peter Pan, al menys així m'ho sembla a mi, no és res més que allò anomenat durant mil·lennis "ascetisme". De fet, aquesta patologia arribà a tal punt que, tradicionalment, veure un filòsof casat i emmainadat, sonava ridícul ¡El filòsof s'ha vist tradicionalment com un ésser solitari, contracorrent, aïllat del món... en el seu propi món!

Vet aquí una nova figura, un nou mite: el filòsof com un Peter Pan en el seu país, "Neverland", o sigui, en el seu Món de les Idees, en la seva Cosa en Sí, i embarcat, com si fos un heroi i un aventurer de somni, en mil i una batalles en nom del coneixement, de la veritat, de la llibertat, de la felicitat.

Durant mil·lennis la filosofia ha estat una malaltia, almenys així ho indiquen tots els símptomes; i un és hereu de tota aquest procés, llarg i atzarós. Tanmateix les malalties són summament útils i necessàries pel nostre desenvolupament: si no aconsegueixen matar-te et fan més fort.

Nosaltres ens en riem del síndrome de Peter Pan, no ens fa res inclús aparentar-lo, jugar amb ell.... ¿No és aquest una senyal de curació, de recuperació, de superació?