dissabte, 19 de febrer de 2011

Despotisme filosòfic

Frederic II de Prúsia, s. XVIII, fou el gran dèspota il·lustrat. En la seva austera cort, situada a Postdam, hi passaren ingenis com el de Voltaire, La Mettrie, Lagrange, Bach, etc. En certa mesura, m’aventuro a dir que la seva figura fou el preludi del que representarà més tard Napoleó, o sigui, una espècie de retrocés al Renaixement i per tant, a l’antiguitat: ambició, mundanitat, efectivitat i victòria, sentiment de superioritat i com escriu Sthendal, un immens desig d’aconseguir la grandesa en qualsevol àmbit (arts, ciències, civilització, etc). De fet, cal afegir, que si normalment es dóna per cert que el gran moment de la Il·lustració fou la revolució francesa, ben mirat potser cal posar-ho en dubte i considerar que ho fou Napoleó; la revolució francesa, amb la decapitació de tota la noblesa corrompuda i incapaç de França, juntament els convulsos períodes de caos i terror, només fou el interludi, sempre necessari, per l’arribada d’un Napoleó.

Bé, doncs, unes de les frases de Frederic II que han quedat pels annals de la història com a paradigma del “despotisme il·lustrat”, diu: “Tot per el poble, però sense el poble”. I quan llegeixo a molts filòsofs hi veig, clarament, aquesta sang despòtica.


Un dels filòsofs més dèspotes és Kant, l’il·lustrat; per començar només cal llegir el seu primer pròleg de la Crítica de la raó pura on hi explica el perquè del seu llenguatge pesat, difícil de digerir, només per a iniciats: “Els exemples i les il·lustracions sempre m’han semblat necessaris i per això fluïen realment en els seus llocs indicats dins el primer esborrany de l’obra. Però de seguida vaig advertir la magnitud de la meva tasca i de la multitud d’objectes que m’hauria d’ocupar. Quan vaig adonar-me que, en una exposició seca, merament escolàstica, ells sols ja allargarien prou l’obra, em va semblar inoportú engrandir-la més amb exemples i il·lustracions que només es requereixen si s’adopta un punt de vista popular; màxim quan aquest treball no hauria de conformar-se, ni molt menys, amb un ús popular i quan als vertaders coneixedors de la ciència no els fa falta aquest alleujament expositiu; encara que sempre és agradable aquí podria tenir efectes nocius.”

Un altre exemple del despotisme kantià rau en la naturalesa del propi treball. Kant es dedica a fer un treball estrictament especulatiu, o sigui, purament deductiu. Tot el que un pugui experimentar li serveix de ben poc per seguir el fil de la crítica de la raó pura o el de la raó pràctica o en fi, el de la crítica del judici. I aquests menyspreu vers els sentits corporals, o sigui, vers el que un toca, veu, olora i sent és, sempre, un menyspreu vers el poble. I és que el poble sol creure, com deia ja Sòcrates amb ironia, només amb allò que té a les mans... com els simis. No es pot pretendre, ni ara ni fa 2000 anys, parlar al poble utilitzant massa abstracció; el poble vol, com Sancho Panza, exemples i causes simples, concretes i palpables; vet aquí la única mena d’explicació que la majoria de la gent sembla ser capaç de digerir, comprendre i pensar. Inclús quan es pretén que el poble tingui en compte objectes tant abstractes com Déu se li ha de parlar apel·lant a metàfores d’allò més rudimentàries, com la idea que Déu és un pare; etc, etc, etc.


Recordant els estadis de maduració intel·lectual de Piaget, el poble sol romandre a l’estadi d’un adolescent de 15 anys. I la veritat, a despit del que diguin tots els defensors de l’escola com a centre de formació de ments crítiques, autònomes i reflexives (per cert, molt kantià això), si bé l’escola pot formar a bons tècnics i especialistes, resulta evident només llegint el diari que la majoria de la gent té una opinió sobre la seva vida simple i summament rudimentària, sigui advocat, periodista, físic de partícules, paleta o jugador de borsa.

En fi, cal apreciar fins a quin punt els filòsofs són per naturalesa uns dèspotes. Potser el despotisme és condició sine qua non per ser filòsof, és a dir, per buscar la veritat.

diumenge, 13 de febrer de 2011

De poemes

Fa quasibé un any que no escric cap poema, els últims els havia penjat pel blog en diferents post (veure, per exemple Carta de Paris a Helena, Horaci, foc i guerra). Aquesta nit n'hauria d'escriure un...

No acostumo a llegir poesia. La majoria m'avorreix; o massa sentimentalisme (busca atordir emocionalment) o massa grandiloqüència (busca atordir intel·lectualment) o masses aires de genialitat (busca atordir públicament).

Aprecio que un poema em parli d'amor, tema fecund i sempre perillós, però que no em vingui amb mariconades. Aprecio que un poema busqui la bellesa en el llenguatge, però si no és capaç de transmetre naturalitat no deixa de ser una pallassada. Aprecio el cop de geni i el sentiment de distància que un poeta pot sentir vers el seu públic, però quan vacil·la amb aires de grandesa com si fos tocat per la inspiració divina, se li veu tot el llautó.

Vull que un poema m'expliqui vivències, coneixements, perspicàcies, però a través de la "tirania" del ritme i la melodia. Vet aquí la dificultat i l'encant de la poesia; el seu art. Per mi, un bon poema és aquell que o em fa somriure o em fa pensar o em fa voler alguna cosa, o em fa cantar...

Un dels pocs poetes catalans que em resulta grat és Pere Quart.

dimarts, 1 de febrer de 2011

Una paradoxa per anar fent boca

Deia Wittgenstein, amb l’ensopiment conceptual que el caracteritzava, que el llenguatge ens embruixa. No em sembla que anés desencaminat, però Wittgenstein no deixa de ser un decadent.

Així com amb la música o la pintura, també amb el llenguatge podem crear una barbaritat de móns diversos i fascinants. I de fet, tot i que la majoria ni se’n hagi adonat ni pugui tampoc fer-ho mai malgrat se’ls hi expliqui amb paciència i baixant el nivell, cal remarcar: el cas excepcional és, curiosament, que a través del llenguatge puguem conèixer realment el món.

Amb el llenguatge podem representar, interpretar i recrear les nostres vivències d’innumerables formes diferents, d’acord, però rarament som capaços de dir la veritat.

Els qui menys se’n adonen d’això, en part perquè no volen i en part perquè no els hi convé gens, són aquesta tropa anomenada “periodistes”. Els periodistes solen mentir de la forma més perversa i a l’hora seductora, com tots els predicadors, verdulaires i “cantamañanes” que viuen de la opinió pública.

Así son las cosas i así se las hemos contado”; amb aquest lema el periodista es posiciona per sobre del bé i el mal. Per què? El periodista confessa en públic cercar la veritat, tanmateix sembla ser que només busca poder; i és que potser no anomena veritat allò que a ell li proporciona poder? Bé, aclarim-ho, per comptes de poder el periodista prefereix parlar de “credibilitat”. Ni aquí té valor de parlar clar.

En fi. El que volia mostrar, o demostrar amb aquest post, és fins a quin punt el llenguatge ens transporta fins a altres móns ¡Inclús ens fa creure que a través d’ell podem deixar enrere el llenguatge i penetrar quelcom de per sí! Un exemple fascinant és la següent definició, clarament contradictòria i absurda, però summament utilitzada en aquest sentit; aquí la teniu: “això no pot ser definit”. Ara feu amb ella el que pugueu, i si podeu, el que vulgueu.

Salut.