diumenge, 19 de desembre de 2010

Estat

Fa uns quants segles la gent s'abonava a Déu per diferents raons: per igualar a tots els homes, castigant aquells qui abusaven, amb privilègis i a voluntat, dels altres; per conèixer la veritat i amb aquesta, saber actuar correctament fins arribar a viure en un món perfecte, sense injustícies, sense desgràcies, sense dolor (el regne de Déu). Fa segles es creia que Déu salvava.

Actualment ja no es creu en Déu, sinó en l'Estat. Vet aquí la victòria de la intel·ligència popular. I es reclama que l'Estat iguali als homes, impedint els privilegis i els abusos; que l'Estat ensenyi, sempre, la veritat per tal que la gent pugui actuar i decidir correctament i així, crear una societat més justa i feliç. Actualment, es creu que l'Estat ha de salvar... per això es creu amb l'Estat.

¿Què s'inventarà la gent quan ja no cregui amb l'Estat? ¿On es posarà aquell vell Déu i el seu regne llargament somiat? ¿On es buscarà la terra promesa? Potser, simplement, es deixarà de creure... i de buscar una salvació, una solució final, un món millor. Però això és molt pessimista. ¿I qui té el valor de ser-ho?

dissabte, 4 de desembre de 2010

Ficcions del llenguatge

L'altra dia, a propòsit de Descartes i el seu "pensar", ja us vaig apuntar una de les supersticions humanes més antigues: considerar que una paraula que gramaticalment actua com un nom ha de fer referència a un objecte determinat, constant i invariable.
-Si les paraules no canvien amb el temps, tampoc ho ha de fer allò que signifiquen- Solen considerar, com Kripke, les intel·ligències més innocents. D'aquí la creença amb l'ànima, el JO, la consciència com a substrat: tot i que cada 7 anys totes les cel·lules humanes s'han regenerat, el vell costum de pensar que tothom té un nom que l'identifica ens porta a creure de forma cega i involuntària que rere els constants i profuns canvis fisiològics hi ha d'haver, efectivament, quelcom invariable i que ens identifica; l'ànima.

Ja no creiem en el llenguatge; al menys ja no hi creiem de la mateixa forma en què ho feren els antics. La nostra fe amb el llenguatge, en tot cas, té un altre color i un altre aroma.

¿I què advertim? Per començar, que ens resulta inevitable crear un món fictici i imaginari a través del llenguatge. És precisament el llenguatge el que ens permet considerar que existeixen objectes, fets, accions (relacions entre els objectes); però tot això no existeix sinó com a representació humana -Com a pintura i relat. Per exemple, el llenguatge ens permet considerar que existeix l'esfera perfecte (una superfície tots els punts de la qual disten la mateixa distància del centre) ¡I podem imaginar-nos el món com quelcom replet d'esferes petitíssimes (corpúscles atòmics) que xoquen entre sí. Però això és representació. Hem creat, a través de la potència del llenguatge, un món fictici i artificial.
Podem fer una altra cosa: podem agafar un termòmetre i una olla plena d'aigua que reposa sobre un foc. Anem anotant com el termòmetre va punjant. D'aquesta colla de "dades empíriques" podem deduir que la causa d'aquesta puja del termòmetre es deu a una cosa que anomenem "calor". I considerem que això, el calor, és quelcom que prové del foc. M'explico, podem explicar o representar la situació de la següent forma: el foc és la causa del calor i el calor és la causa de la puja del termòmetre. Aquí ens hem inventat una noció completament abstracta i metafísica, la de "calor".
-Hem de menystenir aquesta abstracta noció de "calor" pel simple fet que sigui una noció impossible de ser validada o refutada empíricament?- Vet aquí una bona pregunta; una pregunta que va més enllà inclús de la filosofia. Tanmateix, què importa si és una noció real o fictícia i especulativa; la qüestió és que té una gran utilitat. De fet, la termodinàmica no existiria sense aquesta noció infalsable i artificial; de la mateixa manera que no existiria cap ciència mecànica sense la també fictícia i metafísica noció de causa.
Vet aquí el poder de l'esperit sobre la matèria ¡Com la nostra intel·ligència transforma la sensació informe! Aquí em permeto el luxe d'utilitzar el llenguatge filosòfic. En tot cas, val la pena prendre atenció fins a quin punt allò irreal i fictíci té poder sobre allò real; fins a quin punt el món metafísic de la intel·ligència té poder sobre la sensibilitat de la nostra percepció.
De la mateixa manera que quan ens enamorem la nostra passió és ells ulls que miren les "coses", quan pensem els ulls ho són el llenguatge... entenent que aquí, "coses", només és fruit de la mirada del llenguatge.
Tanmateix, i ja per acabar, cal recordar que tot i que el llenguatge ens generi un món fictici, irreal i metasensible, també forma part de la realitat.