dissabte, 12 de maig de 2012

La paradoxa de Yablo

Acabo de trobar el que es coneix com a paradoxa de Yablo. No en sabia res. Yablo, un filòsof del MIT (EE.UUU), volia demostrar que les paradoxes no venen condicionades per l'autorreferència i considerà que n'havia trobat la prova. La prova era la següent: imagineu que tenim una llista d'infinites frases numerades, i totes les frases diuen el mateix: "Totes les frases següents són falses".

Així que tenim més o menys la següent llista, que sembla ser més un càstig de col·legi que no pas un problema lògic:
 1. Totes les frases següents són falses
2. Totes les frases següents són falses
3. Totes les frases següents són falses
4. Totes les frases següents són falses
5. Totes les frases següents són falses
6. Totes les frases següents són falses
                            .
                            .
                            .
                            .  


 Bé doncs, el Sr Yablo ens ensenya que ens trobem davant d'una paradoxa ja que si agafem la frase 3 (o bé la 1 si volem, tant és), per exemple, i la considerem vertadera, llavors les frases següents 4, 5, 6 ... han de ser necessàriament totes falses. Ara bé, senyala el filòsof americà, si les frases 4, 5, 6, 7... fins a l'infinit són falses llavors al mateix temps han de ser vertaderes!!! Ja tenim doncs, la paradoxa.

 I si de bones a primeres considerem la frase 3 com a falsa, llavors apreciem que la frase 4 també és falsa, i la 5 i la 6, etc Totes són falses!!!! Fet que implica, sorprenentment, que les frases 3, 4, 5, 6 etc siguin vertaderes. I ja tornem a xocar amb la paradoxa!!!

En definitiva, ens trobem davant d'una paradoxa i el més important: segons Yablo no és autorreferent (circular) ja que cap frase de la llista fa referència a sí mateixa.

 Durant els darrers 25 anys hi ha hagut, es veu, cert debat al respecte de l'autorreferència d'aquesta paradoxa. Què en penseu vosaltres?

Des del meu parer:

* Primer de tot cal destacar que una frase és autorreferent: a) si pren sentit (significat) per sí mateixa, com en A=A b) si pot jutjar-se com a certa (es demostra) o falsa (es refuta) per sí mateixa.

 * Un conjunt de frases que no són autorreferents poden generar un sistema autorreferent quan: a) les frases es fan referència unes a les altres b) quan les frases fan referència al significat global del sistema.

 En aquest sentit, si bé resulta obvi que la frase "totes les frases següents són falses" no és paradoxal per sí mateixa, ja que ni és certa ni falsa per sí mateixa. De fet, es tracta d'una frase que fàcilment genera un sistema explicatiu autorreferent, és a dir, qualsevol frase que se li adjunti adquirirà un valor de falsedat i per tant, es generarà un sistema lògic amb un valor de veritat propi. Per exemple:

 1. Totes les frases següents són falses
 2. El cel és blau
 3. m'agraden els canalons
 4. 2+4=6

Acabem de construir, doncs, un sistema explicatiu que és fals ja que la frase 1º ve refutada per les frases 2º, 3º i 4º.

D'altra banda, cal destacar que el sistema explicatiu que presenta el Sr. Yablo en forma de llista infinita és molt curiós: consisteix en referenciar frases idèntiques entre sí, com si fossin entitats diferents. O sigui, és com si les frases de Yablo es fessin referència a sí mateixes sense ser les mateixes frases... i a més tenen la peculiaritat de negar-se!!! En aquest sentit es com si jo negués el que diu algú diferent de mi però que diu exactament el mateix que dic jo, o sigui, que nega el que diu una tercera persona, que també diu el que diem els dos, o sigui, que nega el que una quarta persona diu...

Sí, es tracta d'un joc lògic curiós, però ves per on jo sí que hi veig alguna mena de circularitat o sigui, d'autorreferència; almenys la flairo. Potser l'anomenaria: una metacircularitat.

dimarts, 16 d’agost de 2011

Història de la demostració (Epicur III)

El mecanicisme modern ha tret un gran profit de les hipòtesis mecàniques d’Epicur. Einstein mateix reconeix que la seva teoria sobre el moviment brownià fou d’inspiració epicúria.

Tot i la gran agudesa del grec a aquest li faltava allò que ha distingit a la modernitat: l'obsessió per la demostració, això és, el voraç desig de convèncer a tothom, inclús a l’enemig, d’una idea, un relat o una visió de l’existència. D’aquí l’empenta amb la qual el científic modern ha desenvolupat de forma espectacular un complex sistema de demostració en base els experiments, les contrastacions, les hipòtesis, els consensos científics; d’aquí la moderna devoció per la lògica i la matemàtica!

A Epicur, la màxima preocupació del qual consistia en viure sense mals de cap, tot això li resultava soporífer, per no dir vulgar i barroer. Què l’importava a ell el que pensés la majoria de la gent sobre la seva ciència! Qui eren els demés per jutjar com a fals el que ell havia arribat a considerar com a vertader!? Passava olímpicament del rigor i la voluntat de demostració; quin menyspreu que mostra vers la lògica! I és que vivia exempt de l’ambició i la set de grandesa que floreixen vívament del cor d’aquells qui volen sotmetre i seduir a tot el món, mentre la seva indigent intel·ligència no descansa, ni de nit ni de dia, fins que no troba prous evidències, proves i arguments que satisfacin completament als oients.

En aquest sentit, doncs, quant diferent fou Epicur de l’home modern, d’un La Mettrie per exemple, qui exclamava eufòric en el seu famós, l'home màquina: “Quina virtut més encisadora que la sotmetre a tots els esperits mitjançant la raó i la filosofia!”.

D’on li ha vingut a l’home modern aquesta voluntat radical i tirànica per demostrar qualsevol opinió? Sense dubte, del cristianisme.

Des dels seus orígens els cristians han estat d’índole ambiciosa, profundament ambiciosa; recordem com per captar l’atenció de les gents que s’acumulaven a les ciutats de l’antiguitat els predicadors de l’evangeli cridaven per les places públiques: els que busqueu la veritat, en Crist la trobareu; i presentaven al públic crèdul i estupefacte un munt de proves i arguments del tot sui generis, amb una traca final: apel·lar a una fe incondicional vers les promeses fetes per Jesús. Sí, l’home europeu, profundament cristià, porta dos mil anys essent ensinistrat sota aquesta voluntat espiritual d’imposar a tothom una mateixa manera de concebre el món, la vida i a un mateix ¡D’imposar una mateixa veritat i una mateixa expectativa! I el científic modern ha mamat d'aquesta educació espiritualment aclaparadora.

Vegi’s als teòlegs dels s.XII, XIII, XIV, inclús XV, esprement-se el coco per tal d’elaborar enginyosos mètodes de demostració lògica sota la llum d'una única ambició: convertir els moros i els ateus al cristianisme a través de la pura argumentació. En aquest ambient només cal recordar a Ramon Llull, o bé a Raimon Sibiuda, un altre Català! Tanmateix, d’aquests esperpèntics mètodes de demostració lògica es va nodrir la ciència moderna; per exemple tenim a Leibniz, el qual recollí els treballs de Ramon Llull, entre d'altres, tot perfilant les bases del que acabarà essent la lògica contemporània i per tant, de la computació.

Vegi's com la necessitat de demostrar que es respirava en els ambients cristians més importants abans de l'època moderna féu, per exemple, que Galileu no es resignés com es resignà Anaxàgores a l’Atenes democràtica, i desenvolupés el telescopi a qualsevol preu per convèncer, inclús al més ranci i estúpid cardenal de Roma, que la Lluna, en efecte, mostra valls, muntanyes i altres accidentalitats geogràfiques tant típiques aquí a la Terra, per comptes d’una cara etèria, perfecte i immaculada... tal i com li adjudicaven els teòlegs de Roma mentre la consideraven una espècie de santedat naturalAls idiotes se’ls ha de fer callar amb les proves més grolleres, palpables i directes.- Pensava el florentí, conscient que quan els refinaments discursius entren en joc a l’hora de jutjar les opinions sobre les coses, tot es pot tornar molt confús, especialment per les ments més ximples. D’aquesta manera, directa i simple –Apel·lant al que un veu i toca-, Galileu deixava ben clar que la contrastació empírica era la gran arma per demostrar qualsevol hipòtesis o deducció física, inclús al més curt de gambals. D’aquí que l’experimentació, com a sistema de contrastació d’hipòtesis, suposicions i deduccions, comencés a implantar-se arreu d’Europa... I és que no hi ha res més estimat i acceptat entre els homes que allò que sembla tenir èxit.

La ciència moderna, a diferència de l'antiga, neix s'alimenta d’aquesta dèria per demostrar: per buscar sistemes i mètodes més precisos i potents de validar opinions. I l’empirisme, com ja reconegué Sòcrates davant del tribunal que el jutjava, és un dels millors criteris per convèncer a tothom, especialment a la gent amb menys intel·ligència que, semblant als simis, només creu amb allò que toca amb les mans i veu davant dels seus nassos! Segurament serà per això que les grans intel·ligències sempre han manifestat certa reticència, cert menyspreu i distanciament vers les proves empíriques... sempre tant limitades, encara que immediates i persistents! Al seu entendre, cenyir-se a tals evidències els rebaixa al nivell del poble ras, dels mers obrers de ciència. No hi ha dubte que els grans pensadors sempre han preferit discutir dels principis, les idees i les intuïcions intel·lectuals, mentre han tractat els “fets” com material per mantenir distrets i treballant als seus subordinats, als especialistes, en fi, a les ments restringides i limitades pel seu camp de treball. Han estat injustos amb això? Sovint sí; sovint han volgut apartar-se completament dels fets, del món sensible, naufragant en un món estrictament deduït, imaginari, ideal. I cal apreciar, arribats aquí, com rere aquest món abstracte, absolut i ben buit de contingut s’hi amagava molta misantropia, molt d’odi, menyspreu i fàstic vers els homes en general... vers allò que, al cap d'avall, sentien i vivien; així s’aprecia en Kant per exemple.

dilluns, 1 d’agost de 2011

Ets supersticiós? (Epicur II)

Quan un estudia els pensadors que es senten hereus de les paraules del vell Sòcrates sempre ha de tenir ben present la màxima socràtica, que dicta: només a través de la VERITAT un pot ser capaç d’actuar bé, i de tal manera experimentar una vida feliç i eterna. De fet, ha de tenir present que aquesta màxima ha constituït el fonament tant de la filosofia com de la religió, la ciència o la política occidental dels darrers mil·lennis. I és que la creença que la VERITAT fa lliures i només ella ens permet construir un món millor, més just, menys exposat a les crisis, als dolors, a les penúries, al violent atzar de les circumstàncies, resulta ser el més gran prejudici occidental... I potser també la més gran mentida.

En el pensament d’Epicur hi trobem totes les peculiaritats socràtiques que es deriven de dita màxima. Ara bé, què és el que fa de la ciència d’Epicur una ciència especial i singular? El seu mecanicisme atòmic, es a dir, la ferotge voluntat de reduir tot allò experimentat a un relat basat en àtoms (partícules indivisibles), i al moviment causal i perfectament determinat que suposadament es produiria entre tals entitats abstractes e imaginàries. Amb quanta força culpiren el cor del jove Epicur aquelles arrogants paraules de Demòcrit "res existeix excepte átoms i espai buit; tot el demés són opinions"!!

Epicur deixa ben clara la seva herència socràtica quan postula que la ignorància és la gran causa del dolor que experimentem els homes. Per tant, el millor remei per gaudir d’una vida plena i feliç seria conèixer el perquè de les coses que ens succeeixen, sense caure en la debilitat de conformar-nos en explicacions supersticioses dels fets. “Ni banquets ni festes permanents proporcionen la felicitat, sinó el sobri càlcul que investiga les causes de tota elecció o refús i extirpa les falses opinions de les quals procedeix la gran pertorbació que s’apodera de l’ànim de la pobra gent”.

Ara bé, a criteri del grec no fa falta conèixer de forma precisa i detallada com es produeix un llampec, per exemple; per una vida feliç ens serveix suposar, només, que aquest fenomen atmosfèric lluny de ser causat per un Déu (Zeus) que viu a les altures i actua capritxosament contra els homes segons el que facin aquests sobre la Terra pot ser degut a certa rarefacció dels núvols, els àtoms dels quals al xocar entre sí desprenen uns altres àtoms, brillants i subtils, que a la vegada xoquen amb els àtoms de l’aire causant el seu característic i impactant soroll. Tant els brillants àtoms de llum com les pertorbacions de l’aire (el so) arribarien fins a pertorbar als àtoms que conformen ja els nostres ulls ja les nostres orelles; i la vibració dels àtoms dels nostres òrgans faria vibrar la nostra ment, la qual no és res més, postula el grec, que un organisme configurat també per àtoms especials i summament subtils capaços de conformar la nostra "visió" de la realitat; per exemple la visió que tenim del llampec.

Què entén Epicur per supersticions? La postura que pren Epicur al respecte fou crucial pel desenvolupament de la ciència moderna. I cal apuntar, perquè això no es sol explicar gens ni mica, que la diferència entre una explicació supersticiosa dels fets a una que no ho és no radica pas en l’ús de mites o metàfores; Epicur, per exemple, reconeix que els Àtoms són elements donats per la imaginació, o sigui, són mites o metàfores explicatives dels fets que, tanmateix, no es poden experimentar directament –Newton també ho entenia en aquest sentit.

Cal entendre, llavors, que una opinió supersticiosa dels fets és un relat dels fets que sempre es fonamenta sobre els mèrits o les culpes dels homes; o en altres paraules: considera que tot allò que succeeix depèn en secret i d’alguna manera dels nostres actes, de la nostra voluntat, i no pas de la pròpia lògica dels esdeveniments. Sovint l’home supersticiós viu convençut que el món es doblega davant del que ell vol i desitja. I per què? En el fons l’home supersticiós creu que pel sol fet de desitjar alguna cosa es condiciona allò que ha de succeir; en aquest sentit, els rituals o hàbits supersticiosos no semblen ser gaire cosa més que mecanismes per fixar i incentivar precisament aquest “desitjar”. Vet aquí el seu poder! Perquè en la superstició no hi ha res més important que el “desitjar” –Mentre es desitja sempre es té fe que sigui possible que es doni allò que es vol que succeeixi.

Exemples. Una ment supersticiosa defensarà que si algú es porta “malament” llavors resulta natural i just que li caigui un llamp al cap com a càstig –Tothom té (o ha de tenir) el que es mereix- Vindria a predicar una ment supersticiosa, mentre no pot evitar autoproclamar-se per la cara com a legislador i jutge del comportament dels homes... inclús del mòn sencer. Una ment supersticiosa també defensarà que qui vulgui tenir sort a la loteria, per exemple, ha d’escriure “vull que em toqui la loteria” en un paper un cop es compra un número de loteria, i amagar-lo en un lloc secret; en aquest cas el supersticiós relaciona el fet d’escriure en un paper el que un vol amb tantes ganes amb la possibilitat que toquin els números que precisament s’ha comprat; com si el món atengués als seus desitjos més amagats! En fi, qui vulgui estudiar una de les més recents supersticions generades per la sub-cultura actual, i promocionada especialment per les dones, només cal que s’agafi tot un best-seller anomenat “El Secret”. Ben al contrari és el famós llibre de Ciceró titulat “Sobre el Destí”.

En aquest sentit, doncs, la gran aportació espiritual d’Epicur a la cultura humana ha estat establir una clara diferència entre el que els homes fan, volen i esperen, i el que apreciem que succeeix en el món. Epicur ensenya que els esdeveniments del món segueixen una pròpia lògica, que no té res a veure amb els mèrits, les culpes o la voluntat humana. Els diluvis, les sequeres, les plagues, les crisis, etc no són pas causats per un suposat mal comportament dels homes, tal i com creuen totes les ments supersticioses mentre pregonen una ètica supersticiosa per tal de fer front a tant grans infortunis, sinó per causes naturals que poden ser ben determinades i compreses.

La importància d’aquesta contribució d’Epicur en el desenvolupament de la cultura es pot apreciar en aquest breu fragment de Descartes, pare de la ciència moderna: “D’on sorgeixen, doncs, els meus errors? Sorgeixen del fet que la meva voluntat, essent molt més àmplia i extensa que la meva comprensió, no es conté dins els mateixos límits, sinó que s’estén també cap a les coses que no entenc; i, no en va, s’extravia amb gran facilitat escollint allò fals per comptes d’allò vertader”.

Ara bé, arribar a formar un tipus d'home capaç de subjugar i sotmetre els seus desitjos i esperances més voraços i violents sota els designis de la seva capacitat de comprensió i determinació ha requerit d'una llarga i duraríssima disciplina espiritual. De fet, això només ha estat possible a occident i durant un període "força" breu de la història de la humanitat (els darrers 500 anys).

Per forjar soldats i guerrers del coneixement (científics) ha estat necessari una formació de l'esperit cruel i espartana... I quantes victòries i satisfaccions ens ha proporcionat aquesta mena de formació!!!

dijous, 21 de juliol de 2011

El Déu dels jardins (Epicur I)

Fou Epicur un místic? Aquell esperit solitari i afable es recollia al voltant d’un selecte grup d’amics en el jardinet de casa seva; avorria la cosa pública: la gentusa i els seus espectacles populars –Veia inclús als “grans” homes del moment, així els polítics i governants, com servidors i aduladors de la massa.

Fou també deixeble de Sòcrates: entenia la ciència com una recerca de la felicitat, la qual definia negativament com “l’absència de dolor, d’alteració o qualsevol mena de consternació”.

Menyspreà cruelment a Plató, a qui arribà a anomenà “dionysiokolates”, això és: pallasso de la púrria i adulador de tirans; i qui pot provar que no mentia!? Els diàlegs platònics no semblen ser res més que una forma d’espectacle i atontament intel·lectual, talment una obra de teatre; el seu interès i valor consisteix en captar l’atenció de la gent, en especial del poble semicultivat. D’altra banda, el posat grandiloqüent que mostrava Plató en públic, les seves refinades vestimentes, i tot plegat combinat amb els seus codis secrets i altres pensaments esotèrics (aquells que reservava per una minoria que es congratulava de privilegiada), no servien més que per acaparar l’atenció de tirans i oligarques, els quals solien donar cova a la massa per aprofitar-se’n; aquí hi tenim al “gran” Dionís de Siracusa.

Però, què pensava amb sinceritat Plató? Què sentia i desitjava? Sabem que considerà una gran ximpleria escriure i divulgar allò que un realment pensa: -“Hom s’exposa a que les ments més brutes, els imbècils, empastifin i adulterin la seva doctrina”- Confessa poc abans de morir... i potser per pròpia experiència. També sabem per Diógenes Laerci que estimava les obres de Aristòfenes, el comediògraf que escrigué Lisisitrata Un reconegut antisocràtic. No dóna teca per pensar això!? Però és més. Quan Sòcrates llegí un dels primers diàlegs del jove Plató es burlà de les mentides i ficcions que havia posat en boca seva; el mestre no es reconeixia en elles, i això que en teoria n’era el protagonista. Serà tota la filosofia platònica que ens ha arribat una espècie de farsa, de circ, de tragicomèdia intel·lectual per a distracció i passatemps del poble semicultivat i els seus tirans? Així ho considerava, insisteixo, Epicur; i se’n burlava amb acidesa.

Per què filosofa Epicur? Busca la veritat per tal d’eradicar el dolor, la desgràcia, en fi, qualsevol forma de degeneració i misèria, com li ensenyà a fer el seu mestre. Però difereix completament de Sòcrates en un punt crucial: que la veritat no resideix en un altre món, més enllà de la vida terrenal.

Cal destacar que Epicur és el primer de combatre ferotgement la idea que, arrel de Sòcrates, va prenent cada vegada més cos a Grècia: que la vida terrenal és un transit cap a una altra vida, la qual passarà comptes sobre la primera. La denuncia que féu Nietzsche contra Sòcrates-Plató -de posar la llavor al que posteriorment es coneixerà com a cristianisme- està sòlidament fonamentat en els textos que ens han arribat.

Una de les obsessions d’Epicur, doncs, és fer veure als pobres desgraciats que creuen en el Més Enllà i en la idea que els seus actes sobre la Terra seran llavors jutjats per tota l’eternitat, que viuen aterrats per mentides... per relats falsos que només els inciten a desitjos vans i dolorosos. Pregona que no cal témer a la mort, bàsicament, perquè la imatge de la mort, com a desaparició de la meva persona, no existeix, sinó com a relat i ficció –En realitat no morim, és a dir, no som i de cop desapareixem, ja sigui per anar al No-res o a un altre món, sinó que el moviment dels àtoms que per atzar han arribat a conformar el nostre cos es van dissolent, de nou, en l’entorn –Explica el grec, mentre ens pinta amb una sobrietat i indiferència magistral el quadre de l’existència com un mar immens, sense horitzons ni profunditats, dominat per un perpetu i calmat onatge a través del capritx del qual emergeixen i es dissolen totes les infinites formes vives possibles.

Epicur ens planteja contemplar el fluir constant de l’existència amb total dolçor, sense desitjos, esperances ni neguits, com qui gaudeix d’una assoleiada tarda d’Octubre: sense recordar el passat, sense somiar en el futur... saborejant el present.

Així doncs, fou Epicur un místic? Buscava la impertorbabilitat absoluta, com tots els místics, però la seva recerca no s’embarcava cap a un altre món imaginari, interior o extrasensual, sinó cap els sentits corporals... cap el fluir de l'existència.

dijous, 14 de juliol de 2011

Amor a primera vista

Els enamorats no podem deixar de pensar amb l'objecte estimat. De dia i de nit, com si fos un espectre, sempre el tenim present d'una manera o una altra -Què deu estar fent ara?- Ens inquietem, mentre sospirem i guardem silenci.

Però aquesta "captivació" amaga una mena de revés; no només restem sempre pendents d'allò que ens encisa, sinó que al mateix temps abriguem l'esperança, la fe i la creença, que l'objecte amat potser també ens té presents en els seus pensaments de capçalera. I sota aquest embruixament, com discernir l'or del llautó i el somni de la vigilia!?

Això també sol passar amb els qui s'enamoren de la vida; creuen que "la bella" els ha de tractar de forma especial, que una breu mirada, una rialla a l'aire, una topada fortuïta indica que la vida, la molt trapella, també els somia i els desitja com una tonta, o sigui, com ells.

Per un instant, la respiració se'ls hi torna gèlida, la pausa es fa eterna i l'emoció sembla prendre cos per sempre. Ai, però la vida, pot ben ser que ni cregui ni senti aquestes coses. Igual per ella l'amor no és res més que anar picant l'ullet a tort i a dret, i passejar despreocupada, mentre més d'un pateix per la seva xauxa.

No hi ha res més fàcil que embaucar a un enamorat; que bé ho explica això Bocacció en les seves historietes... i que bé que ho han sabut utilitzar les religions pels seus profits, sovint gens romàntics.

divendres, 8 de juliol de 2011

Els vells filòsofs i els nous (Sòcrates III)

Les grans contribucions de Sòcrates a la cultura occidental, tal i com s'ha pogut apreciar al llarg dels dos darrers post, foren:
a) Haver detectat i denunciat abans que ningú la crisis que galopava sobre Atenes.
b) Haver considerat que la causa d'aquesta ruïna fou el relativisme, l'escepticisme o el nihilisme que va començar a imperar a Atenes com a reflex de la multiplicitat d'opinions, controvèrsies i disputes intestines que originava qualsevol tema o qüestió sobre el sí de la democràcia. Sòcrates descobrí que a Atenes ningú tenia massa clar, per més fort que cridés a la plaça pública, com eren realment les coses i per tant, advertia que s'ignorava com s'havia d'actuar: davant de situacions problemàtiques sempre es plantejaven diferents opinions, sovint incompatibles entre sí, mentre que al final les resolucions preses resultaven ser força desafortunades.
c) Va establir com a principi heurístic que tota mala decisió i per tant, tota mala actuació era fruit exclusiu de la ignorància humana.

En conclusió, Sócrates va ser pare de la tesis filosòfica per excel·lència: que només la VERITAT (el coneixement cert i irrefutable de les coses) pot ser norma de conducta a l'hora de construir un món millor.

En efecte; qui llegeixi als filòsofs, almenys fins a Nietzsche, descobrirà diferents formes de teoritzar com i perquè només el coneixement (la opinió vertadera i coherent) ens permetria actuar bé; i això vol dir: sortejar, preveure i resoldre les desgràcies, els accidents, les crisis, les malalties, les crueltats, les injustícies, en fi, qualsevol forma de degeneració, penúria i ruïna. De fet, seria tant gran la força revitalitzadora de la VERITAT que inclús ens permetria aspirar a la immortalitat (absència total de debilitat i corrupció).

No hi ha dubte que la nostra civilització beu d'aquesta antiga i profunda creença socràtica: que només la ciència seria la font del progrés de la humanitat, mentre la ignorància, la incultura i la irreflexió serien l'origen de totes les desgràcies, crisis i malvestats que patim -Per Sòcrates, la vida humana és fugaç, efímera i sense massa sentit perquè ignorem.

Avui en dia, però, els filòsofs comencen a sospitar radicalment d'aquesta tesis socràtica; s'adonen que el coneixement resulta ser profundament immoral, en la mesura que la Veritat i la ciència (el conjunt d'opinions que es dónen per vàlides i ens resulta summament efectiu per actuar sobre el món) no és el mateix.






dimecres, 6 de juliol de 2011

La veritat com a arma de defensa (Sòcrates II)

Sòcrates descobrí quelcom inquietant que el portà a filosofar a tothora: la seva vigorosa i potent Atenes s’havia corromput.

Les noves generacions es presentaven més dèbils que els robustos i ferotges pares fundadors de la democràcia, com Esquil, l’ànim del qual sembla estar esculpit sobre el dur granit. I eren més dèbils, una caricatura, en la mesura que es mostraven incapaços d’imposar-se i prendre distància respecte allò que els seduïa i cridava l’atenció; aquells joves, entusiastes i compulsius, només desitjaven ser seduïts i arrastrats per les més exòtiques, grandiloqüents i rares coses.

La passivitat d’aquell jovent es feia palesa en la incapacitat que mostraven per alimentar-se del dolor, la soledat i la crueltat; elements, tots ells, característics d’una voluntat ferma i un criteri propi audaç: com aquells joves, sensibles i encantats, podien ser capaços de conquistar, determinar i decidir, fos en el terreny que fos? Com podien superar i subjugar sota els designis de la seva voluntat tot allò que els inquietés i contradigués? Com podien mostrar-se freds i circumspectes i com a tals, fer front amb sagacitat tot allò que se’ls hi presentés de forma terrible, enigmàtica o incerta? Com podien ser capaços de projectar el seu talent vers els més difícils reptes i projectes? No, aquells joves, crèduls i aduladors, desitjosos de la recompensa immediata, es veien incapaços d’analitzar, triturar i diseccionar res del que experimentaven, en la mesura que es mostraven incapaços d’imposar-se, com a amos i senyors, sobre els seus propis impulsos i sentiments.

No parava de plorar Sòcrates que els vells savis com Soló, Heràclit, Parmènides, inclús Protàgores, Gorgies i Anaxàgores havien deixat pas als bocamolls. Llegiu els textos; els joves, com Aristip, semblaven donetes: sempre corrent rere promeses, refinaments, luxes i bones paraules; és que no deixaven mai de ser descaradament banals i frívols: exterioritzaven tot allò que sentien, i només sentien allò que podien exterioritzar, presentant-se, així, brillants i buits com bombolles de sabó. Allà els tenim: encantadorament superficials i pomposos, amants del maquillatge, les vestimentes i els gestos, però exempts de força interior, de nervi i fúria.

Aquella generació de finals del s.V, gran paradigma de la democràcia atenesa, foren homes de molt d’ingeni però poc geni. Capaços de creure-s’ho tot, d’abraçar-ho tot, acabaven per no creure en res, desplomant-se pels terres. Fet, aquest, que aprofitaren els espartans, que sí havien mantingut la raça ferma, decidida i disciplinada.

Així doncs, Sòcrates portava 10 anys enfrontant-se als seus conciutadans. Arreu olorava els signes de la incapacitat, la mala decisió, en fi, sentia la ferum d’un ànim podrit que si bé ho voldria prometre tot –inclús el cel- no podia complir res. Recordem, per exemple, que fou l’únic que votà en contra d’exiliar els capitans que, després de vèncer en una crucial batalla, no pogueren socòrrer els cadàvers dels caiguts en combat degut a una tempesta salvatge; la resta del jurat, commogut com donetes pel drama i incapaços de suportar el no poder enterrar dignament als seus familiar i amics, decidiren contra-llei desterrar a aquells capitans, entre els quals hi trobem Tucídides, pare de la història com a ciència. Atenes sortia perdent per prendre decisions des del rancor, la insuportabilitat, les ganes de castigar, en fi, des de la inestabilitat emocional.

A més, Sòcrates explica que arreu es topava amb homes que gaudien aparentant tenir autoritat, felicitat i fama, de ser rics, savis i bells, però al mateix temps descobria que en la majoria dels casos no eren més que façana. I aquesta era la seva advertència: Atenes es convertia en una ciutat de fanfarrons, actors i bufons; urbanites superflus i pedants, vanitosos i incapaços d’aguantar massa res; com aquestes ànimes belles i seduïbles podien vèncer als espartans i convertir Atenes en un gran imperi que regulés a voluntat la pau i el comerç entre grecs i no grecs?

Però aquella situació convulsa també acabà per superar-lo i aplastar-lo. Al final, Sòcrates es va veure acusat precisament per ser l’únic responsable de la crisis i la ruïna general que assolà Atenes, mentre veia, amb ironia, com era jutjat per un tribunal d’indignats i com a tals, incapaços de prendre decisions observant fredament les lleis –vet aquí un tribunal que convenç ben poc. Què havia de fer Sòcrates? Què podia fer? Com suportar aquell circ que havia muntat el poble d’Atenes per jutjar-lo? Sòcrates es va defensar empunyant la VERITAT.

Tot seguit s'adjunta un breu resum del discurs que ens deixà Plató de la defensa del propi Sòcrates: “Només pot ser feliç, i fer feliços als demés, aquell qui sap la VERITAT, el científic, no pas el ric o el fèrtil o el famós o el bell o el qui ocupa un càrrec d’autoritat; i no obstant això, sapigueu que ningú posseeix la VERITAT! Ni jo mateix! Per tant, encara que em veieu aquí, lleig i vell, fet un drap i sense cap dragma a sobre, sempre vagabundejant per la ciutat i gorrejant a casa de joves rics i guapos, jo no sóc pas el més desgraciat i infeliç d’Atenes, sinó que tots els atenesos ho sou per igual, ja que cap de vosaltres posseeix allò més valuós del món: la eterna Veritat, única font de gràcia i felicitat; jo us he inspeccionat a tots! En conseqüència, senyors, si no sóc l’únic desgraciat de la ciutat no puc ser l’únic causant de la corrupció i la degeneració que ens assola. Aquest judici és, llavors, injust.

A partir de Sòcrates el filòsof busca la veritat, en la mesura que la valora com la font d’on brolla tota FELICITAT. Amb Sòcrates la ciència passa a ser tractada des d’una òptica estrictament moral.