dimecres, 24 de febrer de 2010

Marx, el comunisme i la tolerància

Un dels aspectes més lamentables de l'intel·lectualisme del s.XX, especialment europeu, es el seu comunisme. Que intel·lectuals com Benjamin, Sartre, Adorno, Foucault, per posar alguns dels noms més rellevants i famosos, prenguéssin seriosament les tesis polítiques i sociològiques de Marx demostra quant miserable fou el s.XX, intel·lectualment parlant. I que molta gent aplaudeixi i promocioni aquesta calanya de pensadors només confirma la vella dita castellana: "En el país de los ciegos el tuerto es el rey".

No he vist mai encara cap estudi rigorós i honest sobre el comunisme; sobre el que ha promès, el perquè ho ha promès i el que realment ha acabant duent a terme. Potser no he llegit prou. Però sí que he llegit alguns comentaris força encertats al respecte de part d'homes com Freud o Sala i Martin.

El comunisme parteix d'un principi psicològic fàcilment comprovable per qualsevol que es dediqui a tenir una mica de tracte amb la gent; a saber: l'home és un ésser egoista. Però atenció, parteix d'aquest principi per tal de predicar que és possible crear una forma de govern que el negui i l'aboleixi.


Segurament Maquiavel és un dels qui ha definit aquest principi ètic i sociològic de forma més elagant i punyent, quan escriu:

"Diu una antiga sentència que els homes solen lamentar-se del mal i afartar-se del bé, i que ambdues passions provoquen els mateixos efectes. Perquè els homes, quan no combaten per necessitat, ho fan per ambició, la qual és tant poderosa en els cors humans, que mai els abandona, per més amunt hagin arribat. La causa és que la naturalesa humana ha constituït a l’home de tal manera que pot desitjar-ho tot, però no ho pot aconseguir tot, de manera que, essent sempre major el seu desig que la capacitat d’aconseguir, en resulta el descontent del que es posseeix i la insatisfacció. D’aquí s’originen els canvis de la fortuna, perquè desitjant els homes, per una banda, tenir més, i tement, per l’altra, perdre el que ja tenen, s’arriba a l’enemistat i a la guerra, que causarà la ruïna d’una província i l’exaltació de l’altra."

O bé quan diu:"Perquè en general es pot dir dels homes el següent: són ingrats, volubles, simulen el que són i dissimulen el que no són, fugen dels perills, són àvids de guanys, i mentre els hi fas favors són tots teus, t’ofereixen la sang, els bens, la vida, els fills –com ja he comentat abans- quan la necessitat pul·lula lluny; però quan se’t ve a sobre et giren la cara."

Sí, Marx reconeix que el principi psicològic que determina en gran mesura la conducta humana és l'egoisme. Tanmateix, agafa de Rousseau la falsa i fàcilment refutable tesis que l'home és un animal interessat, egoista i en aquest sentit se'l titlla de malvat, no per sí mateix com puntualitza Maquiavel, sinó perquè la societat l'ha pervertit.

Recordem com Rousseau, en el seu Contracte Social, afirma que en l'estat natural l'home és bo, o sigui, és un ésser que es mou de forma desinteressada i altruista, però la propietat privada el corromp.
Aristòtil i Cicerò afirmen precisament el contrari: que només els homes polítics, o sigui, aquells que viuen en societat i per la societat, aquells, per tant, que són propietaris i rics poden actuar de forma desinteressada i altruista, o sigui, pensant en el bé comú abans que en el bé propi, ja que tenen les seves necessitats primàries més que satisfetes ¿Qui te raó aquí?

Em sembla que d'entre tots plegats Maquiavel és el que ens proporciona una definició ètica de la condició humana més efectiva, honesta i rigurosa. Però ara no entraré a discutir això ni entraré a comentar la gran quantitat d'injustícies que s'han llençat sobre le pensament de Maquiavel.

Bé, el més curiós del comunisme és que aquest moviment no va triomfar mai sobre les societats industrialitzades, tot i que fou pensat per aquests tipus de societats. De fet, ¿ha triomfat mai el comunisme? No, el comunisme, tal i com l'entenia Marx, no s'ha implantat mai, encara que s'hagi anomenat comunisme a diferents organitzacions i formes de poder; per cert, totes elles summament decadents, o sigui, incapaces de fer gaire res.

El que sí gaudí de cert èxit en Marx fou el moviment revolucionari que havia de precedir la idea que ha seduït a gran part dels intel·lectuals del s.XX, demostrant quina classe de gentusa són. I aquest moviment només es va produir en societats molt subdesenvolupades, com ho era la Rússia dels Zars, la Xina dels Emperadors o la Cuba dels explotadors de cotó i tabac. Els paísos industrialitzats i avançats foren immunes a la revolució i a la dictadura comunista.

Anglaterra és el cas més curiós: va acullir a Marx de les justes persecussions que aquest sofria per Europa al fomentar un moviment terrorista, que s'autoproclemava alliberador i salvador. I va potenciar la publicació i difució de la seva obra. I tanmateix, Anglaterra es mostrà absolutament immune al comunisme i al seu del·lit de revolució i destrucció. La societat anglesa era tant forta que se'n reia del comunisme. Rússia, la Xina i Cuba, en canvi, foren tant dèbils que varen ser infectades i sucumbiren a la barbàrie que incentivà el manifest comunista.

Tot això demostra, un cop més, que els organismes vigorosos, forts, sans són aquells que rarament els hi afecten aquells agents que resulten ser completament nocius i destructors per altres organismes més dèbils, caducs i decadents. Els organismes forts i vigorosos són tolerants perquè es mostren immunes -La intolerància és un símptome de debilitat i dolor.
S'observa, a més, com els organismes sans, tolerants i forts solen actuar com els millors transportadors de malalties: infecten, sense ells adonar-se, als organsimes més dèbils i sensibles, en fi, aquells organismes que estan menys preparats.
Tots els organismes dèbils veuen als organismes forts i vigorosos com nius de púrria, de decadència inclús com a fonts de malaltia ¡I en certa mesura ho són, ja que degut a la seva excedència de força alimenten i procreen un munt de formes de vida parasitàries!
Els organismes dèbils, aquells organismes en gestació i no prou ferms i ben estructurats com per tolerar qualsevol incidència, precisen certa tranquil·litat per créixer. Precisen apartar-se dels organismes que triomfen i dominen!!!

divendres, 19 de febrer de 2010

Jesús

Els homes som animals que imitem. Ens agrada buscar models i intentar emular-los; i no només emular-los, sinó triomfar sobre ells, conquistar-los ¡Superar-los!

Imposant uns determinats models fomentem un tipus d'accions, pensaments i formes de vida (una moralitat) o bé, uns altres. No és el mateix imposar la figura d'un Alexandre el Gran, un Juli Cèsar, un Napoleó o un Hitler com a salvador, alliberador i benefactor dels homes que posar la figura de Jesús. Com tampoc és el mateix imposar la figura d'un Nietzsche, d'un Einstein, d'un Poincaré, d'un Mandelbrot, d'un Nash (homes espiritualment superiors) que imposar les estrelles de Holywood o els participants d'OT o Gran Hermano com a models a seguir i emular.

Des del meu parer, la figura de Jesús s'ha poetitzat moltíssim a través de molta farsa artística. Agafem qualsevol llibre que faci apologia de Jesús: la imatge que aquest ens dóna de Crist és sempre la d'un home esvelt, gràcil, elegant, un home que visualment desperta cert encant, especialment entre el públic femení. No, no dibuixaran un tio gordo, pelut, lleig, brut, mocós, tal i com sembla que devia ser, ja que estèticament provocaria rebuig. Leonardo da Vinci explica molt bé el que feien els artistes de la seva època per tal d'enamorar a la gent amb les seves pintures sobre els sants, les verges i Crist.

Per creure amb Jesús, amb la seva paraula i la seva obra, Jesús ha de ser una figura que, sobretot, ha de seduir ¡Ningú creu amb allò que el repugna! I si s'accepta allò que ens fa fàstic és per forces alienes a les nostres, mai per pròpia voluntat ¡Es pot acceptar allò que ens repugna però no s'hi creurà!

Algun dia potser comentaré algun treball meu sobre l'estètica cristiana: sobre la propaganda efectuada pel cristianisme per tal de seduir a les masses, especialment a la gent estèticament més grollera, malformada i per tant, manipulable. Explicaré totes les seves estratègies culturals per tal que la gent arribi a considerar com una experiència especial el mer fet d'entrar en una esglèsia a resar i, sobretot, s'enamori de Crist. Perquè el cristianisme, en essència, consisteix en enamorar-se de la figura de Jesús i seguir-la fins a les últimes conseqüències.

És sabut que quan un està enamorat fa i creu qualsevol cosa que dicti el seu objecte de passió ¡I el cristianisme intenta aprofitar aquest mecanisme psicològic cec i potentíssim! 'La mesura de l'amor es amar sense mesura' i 'No s'accedeix a la veritat sinó és a través de l'amor' ens ve a escriure Sant Agustí, un que va entendre bé de què anava això del cristianisme i de quina forma li podia treure profit per tal de dominar als homes a través de seduccions i psicotròpics retòrics.


En fi, rere la figura de Jesús hi ha molta poesia apologètica: que si Jesús fou un geni; que si Jesús fou un dels més grans benefactors de la humanitat; que si Jesús fou un home excepcional, etc. Des del meu parer, tot això són tonteries. És més, escoltar les prèdiques d'aquest personatge poden ser molt perjudicials, ja que aquest fomenta el rebuig a la vida. Exigències morals com "Si et peguen en una galta para l'altra" van contra els instints fonamentals de qualsevol organisme que es sent viu i vol viure.

Es pot defensar l'essència del cristianisme a través d'un munt de sofismes i retòrica poètica, però en realitat, el cristianisme predica renunciar a la vida, a la lluita per l'existència, a la prosperitat. Estem davant d'un moviment degeneratiu i pervers que es fa passar per salvador i beneficiós. El cristianisme és un cavall de Troia... ¿Qui pot demostrar el contrari?

dimecres, 10 de febrer de 2010

Principi cosmològic

Quan Copèrnic digué que la Terra no s'havia de veure com el centre del Univers, sinó com un cos que pul·lula al voltant del sol, va proposar, a més, allò que actualment es coneix per "principi cosmològic"; i aquest dicta: l'home no és el centre de l'Univers, sinó un gra de sorra en mig d'un desert. Aquesta proposta afectà radicalment la psicologia i l'ètica de la modernitat: de cop i volta l'home modern es veia com un ésser insignificant perdut enmig d'un oceà infinit, almenys un oceà monstruós i sublim.

Filosòficament parlant el principi cosmològic ve a dir: hem de concebre l'Univers com una totalitat, com si fos una poma rodona i brillant que poguéssim sospesar sobre el palmell de la mà i admirar-la com és per sí mateixa... en la seva complitud. Aquesta postura comportava, òbviament, abandonar la subjectivitat tot promovent l'objectivitat; això és: exigia sortir de les perspectives egoistes per trobar, així, l'objecte per sí mateix.

Descartes és el fundador de la psicologia moderna quan intenta justificar que l'home realment pot apartar-se de la seva subjectivitat i per tant, pot contemplar d'alguna forma com són les coses per sí mateixes gràcies a una facultat psicològica innata: la de tenir idees pures. Spinoza les anomenarà intuïcions. Kant negarà que es pugui fer ciència a través d'aquestes idees pures i connaturals, mentre que els idealistes refutaren a Kant i torneran a promoure la possibilitat de conèixer, d'alguna forma, la totalitat del món a través d'alguna facultat espiritual excepcional. Einstein, principal artífex de la cosmologia actual, fou un idealista; només cal recordar què comenta de Schopenhauer.

Pel científics el principi cosmològic comporta el següent requisit:
L'Univers quan s'observa de forma absoluta i des de fora és homogeni i isotòpic. Això vol dir, que a gran escala mirem l'Univers com el mirem presenta sempre les mateixes formes i característiques; no mostra ni alteracions ni forats ni deformitats.

No costa gaire apreciar com aquest principi és fals, tanmateix resulta efectiu. Bé, és fals perquè no hi ha forma de poder corroborar empíricament com és l'univers en la seva totalitat, ja que no hi ha forma de contemplar l'univers des de fora, des d'una perspectiva absoluta, i així poder validar empíricament el principi. Totes les nostres mesures es fan dins d'una perspectiva molt limitada, dins un espai i un temps, uns interessos, unes necessitats, uns prejudicis i unes creences.

En realitat, fets en mà es pot afirmar que l'univers a gran escala, almenys vist des d'una òptica que uns éssers com nosaltres entenem capritxosament per gran escala, és tant homogeni com heterogeni. Ara bé, considerar-ho homogeni ens simplifica molt la tasca d'implantar lleis universals; que és el que realment ens interesa per fer ciència. Així doncs, com que ens resulta útil i factible per dur a terme aquesta tasca donem el principi per vàlid. I punt... no hi ha discussió.

En aquest sentit, doncs, si volguéssim ser una mica més rigorosos, més honestos amb el que fem i menys preocupats per aquesta utilitat mecanicista de voler reduir l'existència a suposades lleis universals (perquè en veritat no són lleis, sinó hipòtesis), menysprearíem força aquest principi cosmològic. Especialment un cop apreciem a quins interessos i necessitats obeeix.

Fa dies que reflexiono sobre la possibilitat de fer una ciència subjectiva, o sigui, perspectivista, i en la qual l'home, jo, sóc el centre de l'existència. Al cap davall, encara que els científics vagin d'objectius també ells són incapaços de marxar de la seva perspectiva de la realitat.

En aquest sentit, doncs, m'imagino una ciència que hauria d'englobar la mecànica moderna, i superar-la. Però en fi, s'ha de ser molt bé per fer això... i a mi em falta molt.


dimarts, 9 de febrer de 2010

L'existència de Déu

En el blog parlo sovint sobre l'existència de Déu, en gran part perquè Déu no m'importa gaire, més aviat em fa gràcia... I no acostumo a divulgar les coses que m'incumbeixen massa; ho trobo vulgar. En tot cas m'inquieten més aquells qui creuen amb Ell i per tant, l'usen com a norma d'acció de la seva vida... com a guia per orientar els seus pensaments i la seva conducta. Només en aquest sentit em fa curiositat investigar i penetrar en el misteri de la vetusta idea de Déu. Vet aquí una aventura que no trobareu en cap tour turistic.

¿Per què molta gent creu en Déu? Davant d'aquesta pregunta els mateixos implicats solen donar els següents arguments: Déu existeix perquè desitjo que existeixi, o sigui, tinc fe; o bé: crec en Déu perquè ho necessito, gràcies a ell puc seguir la meva vida amb esperança ¡¡¡I certament la idea de Déu consola, encara que no curi!!! I potser l'argument que resumiria els dos anteriors és aquell que diu: crec en Déu perquè si no la meva vida no tindria sentit... seria una merda. En fi, vet aquí arguments absolutament egoistes i dignes de desconfiar. Però aquests no són els únics.

Hi ha un altre argument, esmentat precisament pel mateix Jesús quan parla sobre el Regne de Déu, i és psicològic: Déu existeix perquè el porto dins meu, el noto dins el meu cor.

Sembla ser que Jesús experimentava certes sensacions, certs calfreds, certs suors i alteracions nervioses les qual atribuïa a Déu... a la seva noció de Déu!!! Avui en dia cap psicòleg o metge honest s'atreviria a interpretar els estats emocionals i fisiològics en aquest sentit. Els psicòlegs i neurobiòlegs intenten desenvolupar explicacions més efectives i útils... I de fet, aquest argument estrictament cristià és un atemptat contra la ciència efectiva (la ciència que efectivament cura). No en va l'han usat, d'una forma o altra, molts d'aquells que lluitaren contra el desenvolupament de la ciència occidental, com per exemple Bergson, un premi Nobel -Fet que diu molt poc a favor de la honestedat intel·lectual d'aquests premis.

Però els arguments més interessants no són els que acabo d'apuntar, esgrimits normalment per la gent espiritualment més dèbil o viciada. Els arguments interessants són aquells de índole lògica. Per exemple els de Sant Anselm o Nicolàs de Cusa, els de Descartes i Spinoza, els de Einstein o Gödel...

Els arguments que dóna el Vaticà, per la seva part, són mediocres, o sigui, es troben entre els primers que he donat i aquests darrers. No cal enganyar-se; rere l'ampul·losa, feixuga i confusa retòrica dels teòlegs vaticans sempre s'hi troba una mescla d'aquests tres tipus d'arguments segons els hi convingui, això és, segons les circumstàncies.

No obstant això, crec que els arguments teològics més elevats que he llegit mai defensant la idea de Déu són els que ens presenten Maquiavel i Montaigne; a saber: Déu existeix perquè és una idea que resulta ser útil, de la mateixa manera que una esfera perfecte (una figura en la qual tots els seus punts disten la mateixa distància del centre) existeix en la mesura que ens resulta útil per classificar i explicar coses que vivim i experimentem.

En aquest sentit l'ateisme materialista dels darrers 300 anys ha dut a terme una guerra patètica contra la creença en Déu. Encara avui en dia escolto a científics materialistes comentar bajanades respecte la noció de Déu; aquests agnòstics no han estat gens bon guerrers!!! I és que afirmar que Déu existeix si i només si el puc palpar, mesurar o veure, tal i com exigia Russell per exemple, no és cap argument definitiu ¡Tampoc puc experimentar cap esfera pròpiament! I no per això la noció d'esfera és falsa, perjudicial, supersticiosa ¡No per això demostro ipso facto que l'esfera no existeix!

De fet, els cristians i també Plató defensen l'existència d'aquestes nocions pures precisament perquè ens resulten ser corporalment inabastables... Perquè Déu es defineix com quelcom absolutament abstracte i excepcional!!! No en va mai cap artista l'ha pogut representar i sempre, per refer-nos a ell, utilitzem metàfores o símils simbòlics: com en la foto que penjo en el post... ¡Com si Déu fossin els raigs de sol reflectits entremig dels núbols! Aquest tipus de representacions em fan riure pel seu patetisme.

Jo sóc un ateu 2.0; formo part d'una segona fornada d'ateus. Simplement la idea de Déu ja no ens resulta útil, ja no ens guia ni orienta, no ens proporciona ni preguntes ni respostes, ni ens consola... Déu ja no ens serveix com a norma d'acció de la nostra vida. Llavors, efectivament, no hem tingut cap més remei que inventar-nos una altra idea dominadora i superior que ens orienti i il·lumini. Però això ja és una cosa nostra...







dilluns, 8 de febrer de 2010

Univers Spontex

El dissabte feien el correcurt de la Macca: un concurs que consisteix en muntar en 24h un curtmetratge de màxim 2 min. El mateix dissabte, al matí, ens varen donar l'objecte sobre el qual havia de rodar-se el curt, era un Spontex, i a les 12h del matí del diumenge l'havíem de presentar ja editat. La recollida de premis fou a les 19.00h. Tristament, però, no varem poder entregar-lo a temps.

Explicar una història en base un Spontex no resulta massa inspirador. La idea que se'ns va ocorre fou una mica tonta, però em sembla que hagués quedat prou bé si haguéssim tingut una mica més de temps... i si fóssim bons actors.

Explico tot això perquè en el Blog del prf. Alcoberro hi ha penjat un post, titulat "Identitat narrativa", el qual parla sobre la facilitat d'enfotre-se'n de qualsevol filòsof i els seus raonaments sobre el món i les coses. I el nostre curt, tot i que ambientat en una situació d'allò més estranya i surrealista (el món de les bactèries que viuen en un Spontex brut), és una espècie de diàleg platònic sobre el sentit de la vida -Des de l'òptica de bactèries humanoides que viuen en un Spontex.

Però la nostra idea pel curt no consistia pas en ridiculitzar el fet de filosofar, (arribar a conclusions rares i estranyes a judici de la gent normal), sinó adonar-nos com la gent inevitablement filosofa, o sigui, busca explicacions de les coses per tal de satisfer les seves inquietuds. Sí, com en tants altres temes també al voltant de la filosofia hi ha molta hipocresia social... I és que entenc que ridiculitzar el filosofar és com ridiculitzar qualsevol altra necessitat humana, com el sexe o la defecació, el plorar o la vanitat.

En fi, una mica inspirats amb allò que ja comentava amb desdeny
Schopenhauer en el seu mític "L'art de tenir raó", en el curt intentem mostrar com per trobar una explicació de les coses que ens satisfaci és comú utilitzar arguments i sil·logismes d'allò més dubtosos i discutibles (raons considerades injustuament com fal·làcies lògiques per aquells que van d'entesos en lògica ), pel simple fet que aquestes ens forcen a abraçar conclusions que ens porten a situacions d'allò més esperpèntiques, perilloses, inclús inútils.

I per més inri, varem intentar utilitzar un llenguatge entre filosòfic i de pastorets, per accentuar encara més l'atmosfera surrealista i fantasiosa, però alhora quotidiana.

Seguidament us transcrit el breu diàleg. Apa, doncs, a riure i pensar un rato:


Un dissabte assoleiat de Febrer la Maria Magdalena, després de dinar, es posa, feliç, a netejar amb un Spontex, el qual ràpidament queda brut i pres de bactèries. En aquell moment una amiga la truca; deixa l'Spontex i ben cofoia planeja la festa que li espera aquella nit. Mentrestant, en una altra 'dimensió' de la realitat -Dins l'Univers Spontex-, tres bactèries amigues fan petar la xerrada...

Bactèria A: Fa dies que em pregunto quin és el sentit de tot plegat.
Bactèria B: I això per què?
Bactèria A: Mira, mengem porqueries tot el dia , bevem detritus fins a rebentar... i sempre que podem cardem; no sé si això té molt de sentit?
Bactèria B: Sí, o i tant que en té!! Si no fos així tot seria diferent
Bactèria A: Què vols dir?
Bactèria C: Molt fàcil, és com l'ombra d'aquest "arbre de fibra"; podria no ser-hi i llavors, les coses serien com ara no són.
Bactèria B: I per tant, deixa'm afegir, si no hi hagués aquesta ombra nosaltres no tindríem aquesta conversa...
Bactèria C: Raó que em porta a dir que nosaltres no estaríem pensant.
Bactèria B: Això mateix.
Bactèria A: Ai las! No entenc res!?
Bactèria B: Ara t'ho explico bé: si jo tinc una conversa és perquè jo penso, ja que si jo no penso no puc tenir cap conversa; cert!?
Bactèria A: Cert
Bactèria B: I si jo penso, fixa't, llavors puc conversar sobre qualsevol cosa que m'incumbeixi, com per exemple, sobre el sentit de la vida.
Bactèria A: Sembla clar com l'aigua.
Bactèria B: I com que jo estic aquí passant la fresca, mirant l'ombra d'aquest arbre de fibra i conversant sobre el sentit de la vida demostro, llavors, que la vida és quelcom que m'incumbeix. Per tant sembla perfectament plausible afirmar que jo estic viu.
Bactèria A: Vatua l'olla...
Bactèria B: En conclusió: jo existeixo.
Bactèria C: I jo també!
Bactèria B: I això és molt fort!!! "Ho haveu vist" lo que acabem de descobrir!!!!!
Bactèria A: Que tots existim!?
Bactèria B: Sí, i en conseqüència si tallem aquest arbre ja no farà ombra i deixarem de tenir conversa, ergo deixarem d'existir.
Bactèria A: Ostres, és veritat!!!!
Bactèria C: Hem de protegir l'arbre com sigui!!!!
Les tres bactèries al mateix temps: Som-hi!!! Ens hi va la vida

La Maria Magdalena, després d'haver parlat amb la seva amiga sobre la festa d'aquella nit, va agafar l'espontex i el va deixar en remull dins el cubell de lleixiu.

FI.





divendres, 5 de febrer de 2010

Foc i guerra

Ara feia dies que no penjava res. Bé, per aquí tinc un poema que vaig escriure fa unes setmanes, quan "xerrava" amb Horaci. Aquest poema forma part de la meva conversa amb ell. No el volia penjar perquè, bé, no sóc massa destre escrivint poesia però en fi, ja portava dies sense comentar-vos res.

Si voleu disfrutar no sigueu massa exigents amb aquests versos mal xispats... Bon profit.



Dius conèixer la mort

i saber de què va la vida,

que vivim per fer-nos mal,

i que res val molt la pena;

tot és pols i cendra.


En vi afogues els plors,

i plores perquè desitges,

desitges el moment fugaç,

no l’atrapes! Però l’esperes;

tot és fosc i negre.


Les masses et fan por,

les defuges, dius que piquen,

i una aresta, petita o gran,

et deforma allò que anheles;

tot és tort i mescla.


Fas pactes amb la sort;

quan vola dolça i t’admira

tems que se’t giri la mar,

i en la tempesta... fermesa;

tot és boix i tènue.


Dius conèixer el dol

i en raó del goig estimes

la calma, la tranquil·litat,

l’alegria més justa i recte;

tot és foll i gresca.


Vols allò sempre rodó,

una perfecte esfera grisa,

sense necessitats ni atzars,

incommovible, bella, eterna;

Oh Horaci,

però tot és foc i guerra,

i quan no sumes... pereixes.