L'existència de Déu

En el blog parlo sovint sobre l'existència de Déu, en gran part perquè Déu no m'importa gaire, més aviat em fa gràcia... I no acostumo a divulgar les coses que m'incumbeixen massa; ho trobo vulgar. En tot cas m'inquieten més aquells qui creuen amb Ell i per tant, l'usen com a norma d'acció de la seva vida... com a guia per orientar els seus pensaments i la seva conducta. Només en aquest sentit em fa curiositat investigar i penetrar en el misteri de la vetusta idea de Déu. Vet aquí una aventura que no trobareu en cap tour turistic.

¿Per què molta gent creu en Déu? Davant d'aquesta pregunta els mateixos implicats solen donar els següents arguments: Déu existeix perquè desitjo que existeixi, o sigui, tinc fe; o bé: crec en Déu perquè ho necessito, gràcies a ell puc seguir la meva vida amb esperança ¡¡¡I certament la idea de Déu consola, encara que no curi!!! I potser l'argument que resumiria els dos anteriors és aquell que diu: crec en Déu perquè si no la meva vida no tindria sentit... seria una merda. En fi, vet aquí arguments absolutament egoistes i dignes de desconfiar. Però aquests no són els únics.

Hi ha un altre argument, esmentat precisament pel mateix Jesús quan parla sobre el Regne de Déu, i és psicològic: Déu existeix perquè el porto dins meu, el noto dins el meu cor.

Sembla ser que Jesús experimentava certes sensacions, certs calfreds, certs suors i alteracions nervioses les qual atribuïa a Déu... a la seva noció de Déu!!! Avui en dia cap psicòleg o metge honest s'atreviria a interpretar els estats emocionals i fisiològics en aquest sentit. Els psicòlegs i neurobiòlegs intenten desenvolupar explicacions més efectives i útils... I de fet, aquest argument estrictament cristià és un atemptat contra la ciència efectiva (la ciència que efectivament cura). No en va l'han usat, d'una forma o altra, molts d'aquells que lluitaren contra el desenvolupament de la ciència occidental, com per exemple Bergson, un premi Nobel -Fet que diu molt poc a favor de la honestedat intel·lectual d'aquests premis.

Però els arguments més interessants no són els que acabo d'apuntar, esgrimits normalment per la gent espiritualment més dèbil o viciada. Els arguments interessants són aquells de índole lògica. Per exemple els de Sant Anselm o Nicolàs de Cusa, els de Descartes i Spinoza, els de Einstein o Gödel...

Els arguments que dóna el Vaticà, per la seva part, són mediocres, o sigui, es troben entre els primers que he donat i aquests darrers. No cal enganyar-se; rere l'ampul·losa, feixuga i confusa retòrica dels teòlegs vaticans sempre s'hi troba una mescla d'aquests tres tipus d'arguments segons els hi convingui, això és, segons les circumstàncies.

No obstant això, crec que els arguments teològics més elevats que he llegit mai defensant la idea de Déu són els que ens presenten Maquiavel i Montaigne; a saber: Déu existeix perquè és una idea que resulta ser útil, de la mateixa manera que una esfera perfecte (una figura en la qual tots els seus punts disten la mateixa distància del centre) existeix en la mesura que ens resulta útil per classificar i explicar coses que vivim i experimentem.

En aquest sentit l'ateisme materialista dels darrers 300 anys ha dut a terme una guerra patètica contra la creença en Déu. Encara avui en dia escolto a científics materialistes comentar bajanades respecte la noció de Déu; aquests agnòstics no han estat gens bon guerrers!!! I és que afirmar que Déu existeix si i només si el puc palpar, mesurar o veure, tal i com exigia Russell per exemple, no és cap argument definitiu ¡Tampoc puc experimentar cap esfera pròpiament! I no per això la noció d'esfera és falsa, perjudicial, supersticiosa ¡No per això demostro ipso facto que l'esfera no existeix!

De fet, els cristians i també Plató defensen l'existència d'aquestes nocions pures precisament perquè ens resulten ser corporalment inabastables... Perquè Déu es defineix com quelcom absolutament abstracte i excepcional!!! No en va mai cap artista l'ha pogut representar i sempre, per refer-nos a ell, utilitzem metàfores o símils simbòlics: com en la foto que penjo en el post... ¡Com si Déu fossin els raigs de sol reflectits entremig dels núbols! Aquest tipus de representacions em fan riure pel seu patetisme.

Jo sóc un ateu 2.0; formo part d'una segona fornada d'ateus. Simplement la idea de Déu ja no ens resulta útil, ja no ens guia ni orienta, no ens proporciona ni preguntes ni respostes, ni ens consola... Déu ja no ens serveix com a norma d'acció de la nostra vida. Llavors, efectivament, no hem tingut cap més remei que inventar-nos una altra idea dominadora i superior que ens orienti i il·lumini. Però això ja és una cosa nostra...