divendres, 17 de juny de 2011

El cervell del Sr. Punset

Són molts els qui segueixen les obres de divulgació científica del Sr. Punset, i l'aplaudeixen. Avui vull comentar alguns aspectes d'un dels seus llibres, titulat: "El alma está en el cerebro".

Per començar, el títol promociona descaradament una superstició popular, i molt antiga en l'àmbit cristià: que l'ànima i el cervell han de ser dues coses de naturalesa diferent. De fet, l'èxit de Punset consisteix, precisament, en fer congeniar d'alguna manera les supersticions més populars amb els avanços científics -El llibre que publicà sobre la felicitat n'és un altre clar exemple. D'aquí l'olor a púrria que solen desprendre els llibres d'aquest bon home; i que consti que ho dic sense ànim d'insultar ni menystenir-los; ni tant sols em molesten, com tampoc em molesta la pobre gent que per apaivagar les penes no saben sinó emborratxar-se... o resar... o tornar a caure en la mateixa "merda", mentre creuen amb tota la innocència del món fer el millor que poden fer davant de situacions adverses.

En aquest llibre, entre altres coses, es parla dels estudis d'un neurobiòleg anomenat Oliver Sacks. La idea que planteja aquest científic no és pas nova; de fet, moltes de les coses que comenta ja les apuntava Montaigne o inclús, Descartes... i especialment Schopenhauer.

La qüestió en qualsevol cas és la següent: que el cervell seria l'òrgan responsable de crear la realitat a través de la qual vivim. És a dir, el cervell seria el responsable de fer-nos conscients, per exemple, de tenir un cos; de que aquest cos estaria rodejat per objectes amb certs colors, formes, propietats, distribucions, etc. O sigui, el cervell seria el responsable -la causa- de prendre consciència de l'existència del món a través d'unes sensacions, una percepcions, uns pensaments, uns sentiments, unes volicions, en fi, uns ESTATS ANÍMICS. I per tant, apunta Sacks, seria el cervell qui generaria la realitat; una realitat que lluny de ser el món pròpiament en seria una representació il·lusòria i fictícia, però imprescindible per sobreviure en el món de veritat.

En la proposta de Sacks hi ha la mateixa CONTRADICCIÓ que han incubat tots els plantejaments metafísics des de Descartes: si la realitat es creada pel cervell, llavors, el cervell tampoc és real, sinó quelcom creat... Ara bé, per qui seria creat el cervell llavors? En fi entrem en una teoria absurda, tant absurda com la proposició "aquesta frase és falsa". I davant l'absurd no podem dir res... o qualsevol cosa!!! I no sé quina de les dues opcions resulta ser més rebutjable.

La veritat, però, és que ni Punset ni Sacks se'n han adonat de l'absurd d'aquesta teoria tant antiga i trillada que, després de repintar-la amb noves terminologies i experiències, volen fer-la passar per innovadora a ulls dels la gent més naïf.

Però això no és tot. Encara que pretenguessin salvar-la d'aquest absurd dient -Bé, potser el cervell com a òrgan generador de la realitat també és una il·lusió, però seria una il·lusió vàlida perquè creure en la seva existència com a generador de la realitat ens permet sobreviure-, tampoc dissoldrien la paradoxa, és a dir, no podrien deixar de mostrar la realitat com una mera il·lusió, com una mera representació, com un vel de Maia, com una aparença. I fent això no podrien deixar de pressuposar que hi ha d'haver, rere de tant gran absurd, un creador incognoscible.

En fi, la psicologia i la neurobiologia es sustenten sobre premisses indemostrables, viciades (absurdes) i supersticioses. Estaria bé obrir les finestres, que entrés aire fresc, i plantejar noves interpretacions. I pel moment els anglosaxons semblen incapaços de dur a terme aquesta neteja teòrica, malgrat ells dominin, pel moment, "l'alta" cultura actual -No tenen raó, però són ells qui prenen la paraula en la grans difusions culturlas dels nostres dies.

Mentrestant, en el mediterrani ens dediquem a plantejar les coses diferent, encara que sigui en "petit comité".

divendres, 3 de juny de 2011

Es pot verificar una teoria?

Des del s.XIX hi ha hagut un corrent filosòfic dominador a occident anomenat “positivisme”. Aquesta postura va brollar i diversificar-se per Europa a partir de tres fonts diferents: de la mentalitat llibertària francesa (per exemple August Comte); de la ingenuïtat i l’utilitarisme anglosaxó (St. Mill per exemple); i de l’idealisme alemany (Fichte o Hegel).

La premissa fonamental del positivista, en general, és la següent: la ciència ens mostra com succeeixen realment les coses. Però, què significa això? Que tot ha de tenir una explicació i el savi -el científic- és aquell capaç de descobrir-la.

El positivisme pressuposa i exigeix, doncs, que la ciència sigui una activitat exclusivament heurística, això vol dir, que es basi només en el descobriment; d’aquí la seva suposada imparcialitat, neutralitat i objectivitat; d’aquí la diferència que l’home modern, tant positivista ell, s’ha entossudit a imposar arreu entre ciència i art –L’art s’ha vist, en canvi, com una activitat estrictament creativa, fictícia, metafòrica, subjectiva.

Aquest pressupost positivista ha alimentat un immens prejudici; a saber: que a través del llenguatge científic, les formulacions, les representacions científiques, en fi, que mitjançant certa capacitat explicativa els homes podem reflectir de manera perfecte el que succeeix; com si el llenguatge fos un mirall de la realitat! Val a dir, que molts positivistes (els idealistes) inclús han anat més enllà, defensant que el llenguatge és la pròpia realitat experimentada: -Només pot ser real allò que pot ser pensat- Exclamaven. Sembla ser, doncs, que es confonia un mapa amb el terreny que pretenia representar tal mapa.

Avui en dia tenim molt clar que sempre es presentarà certa divergència entre la teoria i la pràctica. Per exemle: resulta impossible trobar, crear, dibuixar o inclús imaginar, una esfera perfecte! Ara bé, aquesta es pot definir i explicar. El que no queda tant clar és el perquè succeeix tal imprecisió, és a dir, el perquè d’aquesta divergència entre la teoria, que sempre mostra un cas general, i els casos concrets que ens proporciona l'experiència i la pràctica. Fet que permet preguntar-nos: que potser la realitat no té cap explicació de per sí?

Popper, a mitjans del s.XX va intentar reformular el positivisme, ja que en aquest punt fallava patèticament. Per tal de salvar-lo, el jueu defensà que la realitat sí és racional i com a tal té de per sí una explicació, però assenyalava que a través del llenguatge científic l’home no pot sinó aproximar-se indefinidament a tal explicació. En aquest sentit, confessava que cap teoria científica pot ser realment verificada, tal i com havien somiat tots els positivistes del s.XIX, especialment els idealistes.

Cal tenir present, arribats aquí, que verificar no és res més que confirmar una tautologia del tipus A = A o, A = B. I en el cas de la ciència verificar seria constatar una tautologia del tipus: “un cas general” = “qualsevol cas concret que es doni”.

Què succeiria si la comprovació científica es limités a ser una verificació? Una de les conseqüències més sorprenents seria que tot el coneixement es podria “deduir” d'unes poques premisses lògiques. En tal cas, l’experimentació acabaria essent una mera tasca verificativa, robòtica; una nova experiència no implicaria cap nou avanç científic! I fer ciència es reduiria, llavors, a estudiar “mapes” i crear nous mapes a partir de les inferències que es farien dels anteriors.

Avui en dia resulta evident que una nova experiència pot forçar a modificar radicalment la nostra comprensió del món. Que amb el llenguatge científic, més que descobrir interpretem. I a diferència de Popper, ja no creiem en aquell vell dogma modern nascut de la més rància teologia occidental que dictava: allò que succeeix ha de succeir per alguna raó.

Avui en dia, en ciència, no es pot parlar de ni de verificació ni de veritat absoluta o definitiva, sinó de validació i de veritat circumstancial, artificial, metafòrica. La ciència cada cop es va tornant més mundana, tot i que la majoria de la gent encara la vegi com envoltada per una aureola divina i eterna.

Adjunto un video on el físic David Goodstein i en el qual parla una mica sobre la feina del físic actual.