Crisis econòmica i pau social

No m'agrada parlar de l'actualitat, però l'altra dia em va sorpendre la frase de la ministra d'economia: "hay crisis economica, pero no social". Això és cert, i potser sembla posar en dubte la tesis marxista que diu: les condicions materials determinen les ideologies, la mentalitat, la forma de pensar.

Però no és sobre Marx que vull parlar, sinó sobre el tractament que el govern ha fet de la crisis econòmica actual. Això, per mi, és digne de ser analitzat a fons.

El govern, des del començament, ha tractat la crisis econòmica com si aquesta fos un problema psicològic, millor dit, anímic ¡Ha tractat la crisis com si fos una qüestió ètica! Recordo com el govern es queixava amb vehemència dels mitjans de comunicació perquè aquests, l'estiu passat (ja feia més de mig any que havia començat la crisis), parlaven constantment de la crisis que ens venia a sobre. I és que el govern afirmava a tort i a dret que el problema d'aquesta crisis es devia a la pèrdua de confiança del consumidor i per tant, la solució consistia en intentar, a través de diferents mecanismes, tornar a animar al personal.

Un d'aquests mecanismes de suport moral al consumidor fou que l'Estat abonà directament diners a la gent. Què feu això? Va aixugar el superàvit generat als darrers anys, mentre que els consumidors, per comptes d'augmentar el seu consum es varen dedicar a retornar els seus deutes. Per tant, el consum continuà deteriorant-se i l'economia enfonsant-se.

Un altre dels mecanismes era completament moral; consistia en falsejar constantment les previsions fent veure que la situació era circunstancial i per tant, que posant-hi una mica de ganes ens en sortiriem. De fet, el govern, des de les eleccions passades, no ha encertat cap ni una de les previsions econòmiques ¡Inclús ell mateix ho reconeix! I aquesta voluntat d'autoenganyar-se no es deu a no saber-ne prou, sinó a mantenir els ànims a la població sota control i fer veure que l'empitjorament de la situació es deu a la fatalitat de les circunstàncies.

Segurament m'equivoco, però cada cop tinc menys dubtes que, econòmicament parlant, el govern ens ha portat cap a una situació de degeneració econòmica. Totes les mesures adoptades són absolutament contraproduents. Aquí la pregunta que un es pot fer sembla clara: com es pot ser tant inútil, tant maldestre, tant desgraciat? Fàcil, no han diagnosticat gens bé la malaltia.

Il·lustraré el que ha passat amb un exemple pràctic i molt clar.

Els mercats econòmics, a nivell mundial, després de 15 o 20 essent forçats fins arribar a cotes frenètiques, varen esguinzar-se, de la mateixa manera que es trenca un muscle degut a l'excés de fatiga. El que s'havia d'haver fet aquí, i només les empreses ho han intentat dur a terme, era possar gel, reduir l'activitat (baixar preus per exemple) ¡I a poder ser parar en sec! Tanmateix, fer això volia dir, pels Estats, deixar de "jugar".

Però el govern socialista espanyol, a més de no voler deixar de jugar, no va tractar aquesta ruptura del mercat des d'una òptica fisiològica sinó moral, de la mateixa manera que els imbècils, davant d'una ruptura fibrilar consideren que el dolor i la coixera és una qüestió mental, mentre exhorten: -Vinga, no et queixis i corre més- I és que a grans tracés, aquest ha estat el lema predicat des de Madrid (i tb la Generalitat) ¡El govern ens ha tractat de burros!

Hi ha una dita catalana que diu: "A on no n'hi ha no n'hi raja" Però el govern confiava que si es deixava de dir que la font ja no raja el problema es solventaria, mentres dilapidava les arques de l'Estat introduint diners en els mercats per tal de fer veure que aquí no havia passat res. Desgraciadament, però, el pitjor que un pot fer davant d'un esguins és forçar. I aquí s'ha forçat! Deteriorant encara més el múscle econòmic.

No obstant això, el discurs moralista o psicològic del govern sí que ha servit per una cosa: ha aconseguit amansar el país ¡El país accepta la crisis econòmica com els xais accepten, posats en fila, anar de pet a l'escorxador! I aquesta actitud em sorprèn, la considero digna d'estudiar amb atenció.

Vanitat i orgull

En principi, s'anomena vanitat al sentiment de preocupació vers la opinió que els demés profereixen sobre nosaltres, sobre el que fem, diem i opinem. Els actors i els polítics, per exemple, són els grans vanitosos, així com tots aquells qui depenen de la bona opinió que els hi profereixen els demés. I les dones, durant molts de segles, s'han mostrat rabiosament vanitoses en la majoria de temes, excepte quan s'enamoraven de valent.

L'orgull, per la seva part, apareix en aquells personatges que solen alimentar-se del seu propi foc, per donar una imatge que ho il·lustri. Els homes amb criteri propi, per exemple, solen ser gent summament orgullosa i com a tals, no poques vegades menystenent i menyspreen els criteris i les opinions dels demés... si més no, aquesta els hi porta força fluixa ¡La consideren o anecdótica o simplement instrumental! Aquests individus són orgullosos en la mesura que es senten amos i senyors del que fan, diuen i experimenten, independentment del que diguin els demés. De fet, l'orgull és característic dels caràcters notables, lliures i decidits.

Rares vegades trobem gent completament vanidosa o completament orgullosa. En la majoria es sol donar una confusa mescla d'aquests sentiments. Però això no és tot, quan menys vanidosos es tornen els homes més profund, refinat, complex es mostra el seu orgull, la seva autoestima, el seu amor propi ¡Als homes titànicament orgullosos inclús els hi agrada disfrasar-se de vanitosos i modestos! Per exemple, Juli Cèsar.

Una vanitat ferida és més condescendent que un orgull ferit. Si fereixes l'orgull d'una persona, d'una raça, d'un poble, llavors, prepara't per la guerra, pel duel, pel conflicte. Un orgull ferit no perdona, no renuncia, no cedeix... fins recuperar el que considera que és seu.

La felicitat

Comentava Aristòtil, summament influït pel seu mestre Plató, que tots els homes aspiren a la felicitat, és a dir, la voluntat de ser feliç és el principi bàsic sobre el qual es poden explicar totes les accions humanes. Tanmateix, l'ètica aristotèlica destaca perquè deixa molt clar que no tothom pot ser feliç, encara que ho desitgi ferotgement.

La postura ètica d'Aristòtil resulta ser del tot antipopular; avui en dia la seva obra "Ètica per a Nicòmac" no triomfaria com a llibre d'autoajuda i Fernando Savater, amb el seu "ética para amador", l’eclipsaria en totes les llibreries.

Aristòtil afirma que per ser feliç, abans de res, un precisa d'unes condicions necessàries; a saber: ser econòmicament autosuficient gràcies a les possessions i el patrimoni (no haver de treballar, ja que el treball és per caràcters esclaus i servils, o sigui, pels homes alienats que no tenen temps per sí mateixos, això és, per l'oci), ser físicament agraciat, etc. Però ho recalco, ser ric no implica ser feliç sinó que és una condició imprescindible per ser-ho.

Efectivament, el mestre d'Alexandre el Gran escriu per aquesta classe de gent, mai pel poble com es fa avui en dia, i amb la intenció d'ensenyar-los, a ells que poden, el com s'han de comportar per tal d'aconseguir el que suposadament tothom busca, persegueix i anhela.

Òbviament, aquesta ètica aristocràtica, elitista i tant fortament arrelada en la mentalitat greco-llatina, recordo que Ciceró o Salusti també parlen en aquests termes quan distingeixen els homes entre els bons (els agraciats i virils) i els dolents (pobres o pudents), menysprea a un munt de gent, de fet, a la gran majoria: als pobres, als treballadors, als desafortunats, als condemnats ¡I els tatxa d'immorals, d'infeliços, de perversos i corruptes! D'aquest tipus de mentalitat noble ve, per exemple, el terme castellà "villano": el poble ras representa allò dolent.

Nietzsche, en la seva "Genealogia de la moral", s'adonà de quelcom tant evident que a molts els hi ha passat per alt, a saber: el cristianisme va canviar aquesta valoració. Si bé el cristianisme també pressuposava que el màxim objectiu vital de l'home és aconseguir la felicitat, alhora afirmava, però, que aquesta no estava en mans dels afortunats que governen la terra, o sigui, dels rics, dels propietaris, del grans militars, dels artistes i savis, sinó que només podien experimentar-la els pobres, els miserables, els desgraciats, els ignorants, els idiotes i desemparats del món ¿Com era això possible? El cristianisme, fermentat i gestat en les capes més baixes de l’imperi romà (i en sòl jueu) afirmà que l'autèntica felicitat no és d’aquest món físic i sensual, voluble, dolorós i insegur, sinó que resideix en el regne de Déu, i només aquells qui menyspreessin tot allò que els homes mundans i terrenals consideraven com a més valuós podien tenir-hi accés (Això és el que ve a dir el Sermó de la Muntanya).

No hi ha dubte, almenys amb textos en mà: el cristianisme ha plantat batalla contra la mentalitat aristocràtica antiga donant esperances i orgull a tots els fracassats, els impotents, els insolvents, a tots aquells acostumats a servir i mal viure. I aquí, Nietzsche, parlà per Aristòtil, Plató i Ciceró: el cristianisme manifesta la màxima corrupció humana ¡Afirmar que la felicitat està destinada a la púrria és la més gran perversió moral!

Escric això per destacar que el que explica l’autor de “l’Anticrist” no bé de nou, ni molt menys els seus atacs al cristianisme manifesten res personal. A més, us ajudarà a entendre les brutals persecucions que patiren els cristians a Roma ¡El cristianisme representa la primera revolució històrica dels desfavorits contra els agraciats de la vida, dels dèbils contra els poderosos! ¡I el cristianisme va acabar vencent i enfonsant aquella colossal construcció que fou l’Imperi Romà!

En el s.XVII aparegué Spinoza amb la seva famosa “Ètica demostrada segons el mètode geomètric”. El jueu intentà estudiar el comportament humà de forma científica i en raó, es preguntà: ¿Si el comportament de l’Univers s’aguanta, com deia Descartes, sobre el principi d’inèrcia, sobre quin principi s’ha d’aguantar el comportament humà? La resposta no fou nova: sobre el principi de plaer -Tot el que fan, pensen i senten els homes és mogut per una única intensió i voluntat: arribar a ser feliços.

Però Spinoza introduí un canvi brutal respecte al platonisme i el cristianisme. Les condicions per arribar a ser feliços ja no depenien ni de la riquesa ni la bellesa, pròpiament, sinó del coneixement ¡Només els homes capaços de comprendre la naturalesa a través de la intuïció intel·lectual poden experimentar la felicitat autèntica! ¿Per què afirmà això Spinoza? El jueu predicava que els homes creuen trobar la felicitat en coses que son absolutament incertes, volubles, fluctuants, convingudes, com els diners, les propietats, la bellesa física ¡I buscant aquests suposats bens, s’enganyen i provoquen les més grans desgràcies! Només el coneixement de les certeses immutables i eternes ens pot proporcionar autèntics bens i per tant, ens pot permetre experimentar la felicitat. Per exemple, per Spinoza saber que 2+2=4 em proporciona major felicitat que una magdalena, ja que 2+2=4 no m’enganyarà mai, per sempre podré confiar i emprar la fórmula sense por a equivocar-me i fracassar. Però una magdalena se’m pot podrir, la puc perdre i un cop me la menjo ja no la gaudiré mai més, i tornaré a tenir gana i a passar-ho malament.

Desafortunadament per Spinoza, avui en dia, tampoc podem confiar en el coneixement científic des del moment que sabem que totes les nostres teories científiques i matemàtiques són, en gran mesura, arbitràries, convingudes i sempre estan sotmeses a revisió.

Ja en el s.XX un dels qui va tornar a plantejar-se de fons l’ètica humana, o sigui, el comportament dels homes, fou Freud. El jueu continuà admeten que el principi de plaer regeix tota la conducta humana; tanmateix afirmà que l’home mai podrà ser realment feliç ¡L’autèntica felicitat ens resulta vedada! Per això, comentà en “El malestar de la cultura” que no existeixen les condicions necessàries per ser feliços, com predicava Aristòtil per exemple, sinó que a través de formes absolutament diferents cadascú intenta buscar la seva pròpia felicitat, tot i que, desgraciadament mai la podrà gaudir plenament. Per Freud, l’home està condemnat a ser infeliç tot i que ha d’intentar, de tantes maneres com pugui, evitar aquesta fatalitat. D’aquí la seva apologia als narcòtics com a mecanismes per ser feliços.

Contra Freud es va aixecar Foucault, als anys 70, afirmant que la felicitat és, simplement un mite, buit de sentit propi, emprat pels mecanismes de poder per tal de controlar la població. El francès explica que els mecanismes de poder socials estan summament interessats en què la gent parli i discuteixi constantment sobre mites com la felicitat o el sexe, creient que estan parlant de coses reals, palpables, quan no és més que una pura ficció. Mentre la gent discuteix per definir què és la felicitat i què fa ser feliç creu conèxier-la i per tant, creu que és quelcom real i digne de perdre el temps buscant-la.

Certament a través de l’esquer “felicitat” es pot controlar i dominar a molta gent ¡Els Estats i les multinacionals no paren d’usar aquesta estratègia psicològica!

Einstein, per la seva part, afirmava que hi han dos tipus d’homes: els inferiors i els superiors. Els primers, que són el poble (les ments gregàries), són aquells que actuen moguts, en exclusiu, pel principi de plaer, en canvi, els genis, els homes superiors, autònoms i que pensen per sí mateixos no busquen la felicitat sinó fer el Bé, dir la Veritat i ser justos ¡Encara que això els hi reporti mals, exilis, depressions, inclús la mort! També Kant nega que la felicitat sigui el motor de la conducta humana -De fet Kant exigeix que els homes han d'acturar tot aspirant la llibertat.

¿Quina és la meva opinió al respecte? Crec que per avui ja he escrit massa.

La llei del més fort

Arthur Schopenhauer és el gran filòsof romàntic (començaments del s.XIX). Destaca perquè s'enganyà en moltes coses, per exemple, respecte a les dones i especialment en la seva famosa tesis existencial, que llavors s'apropià Darwin, i ve a dir-nos: "La vida és una sanguinària lluita constant per la supervivència dels individus. Els més dèbils pereixen dolorosament en mans dels més forts i aquests, en mans dels encara més forts. Tots els éssers es devoren uns als altres moguts pel desig i la terrible voluntat d'existir, de viure, de ser, i aquest brutal dolor existencial es perpetua inesgotable fins l'eternitat" I no obstant aquest enganyar-se, Schpenhauer resulta ser tant seductor... especialment entre les dones ¿Per què serà?

M'agradaria comentar cóm sobre aquesta tesis existencial s'ha articulat tota la nostra concepció de l'evolució i la biologia ¡Tot i ser falsa! I no només falsa, sinó que resulta ser perniciosa. M'explico: no només la vida no es regeix per la lluita per la supervivència, sinó que és completament fals que sigui llei natural que els més forts devorin necessàriament als més febles.

La lluita per la supervivència només és un cas més dels molts possibles ¡I tampoc és el més freqüent! La majoria de conflictes, lluites i guerres no es fan ni s'han fet mai per sobreviure, sinó per aconseguir més control, més domini, per simples ànsies d'exibir poder, d'expandir-se, de castigar o d'imposar una forma de viure. Els grans empresaris i homes de negocis, per exemple, no treballen per sobreviure, de fet no treballen ¡Guanyen diners i patrimoni! No siguem ingènus. La seva activitat diària es veu moguda pel desig d'acumular més riqueses, més influències, per gaudir d'un estatus més esplèndid, superior. Els qui lluiten per sobreviure viuen a l'Àfrica, no entre nosaltres.

Tampoc és cert que els més forts guanyin sempre als més dèbils. De fet, són els qui guanyen qui tenen possibilitats de tornar-se més forts, mentre els que perden es debiliten ¡I això és molt diferent! Perquè, en general, són els fracassats, els desgraciats, els més pobres (en qualsevol sentit) els que solen vèncer als més agraciats i rics, enriquint-se llavors ¡Als millors tothom els hi té ganes! En el futbol, per exemple, es pot veure molt clarament: el Barça té més problemes per jugar contra un segona B que contra el Madrid. Els equips petits i inferiors tenen menys a perdre que els rics, i van a totes.

De fet l'evolució ensenya com la mediocritat domina la major part de les espècies, mentre que els casos més excel·lents, els casos més agraciats i exitossos són una excepció ¡El més normal és veure com una torre de Babel s'esfondra! Tot allò que aspira a una excel·lència, a una culminació, a una plenitud té contra sí els més grans perills, ja que precisa condicions d'existència molt especials, particulars, rares. La mediocritat, en canvi, sobreviu i es propaga sota qualsevol condició i per tant, resulta ser més duradora, registent, comuna... freqüent ¡Allò excepcional és casi un accident, una raresa, un oasis en mig del desert!

Això ho podem contemplar en els homes: els tipus excepcionals són els més difícils d'aconseguir, formar, promoure i fer créixer ¡De vegades un poble precisa de 10 generacions per gestar un individu eminent i preclar! El més normal és aconseguir fracassats, gent sense talent, mediocre, servil i operària, sense força pròpia ¡Homuncles!

Bé doncs, si he comentat que la tesis darwiniana és perversa, respon, simplement, al fet que sembla concebre's com una forma d'atemptar precisament contra els agraciats, contra els qui tenen voluntat propia, contra les formes de vida excepcionals que en sí han acumulat un munt de victòries, riqueses i conquestes -¡Tot el que es mostra ufanós és culpable de destrossar i subjugar, sota el seu servei i interès, un munt de formes de vida inferiors- S'exclama amb indiganció, mentre es reclama protegir als dèbils, als fracassats, als que pereixen... a la mediocritat ¡I s'entronitzen els valors morals de la solidaritat, la compasió i la caritat! Bé, precisament això és el que predica Schopenhauer i tants altres romàntics de 'bona voluntat'.

Però arribats aquí, potser un ha de decidir: o s'aspira a la mediocritat o bé, a una excel·lència, una superació, una culminació.

Massa intel·ligent per ser feliç

Davant d'un conflicte ja sigui aquest bèl·lic, polític, intel·lectual, amorós etc. el més efectiu sempre és emprar la força bruta... la estupidesa. Tanmateix, usar la força bruta no està en mans de tothom ¿Per què? Per un costat, no tothom gaudeix de prou potència com per usar-la a raig, però sobretot, perquè rarament ens sentim prou confiats com per no veuren's destrossats per aquesta postura, violenta, cega i abessagadora.

Ser intel·ligents, perspicaços i prudents manifesta, sovint, un símptoma de debilitat, de impotència, de por ¿Serà la intel·ligència una senyal de malaltia com ho pot ser la febre? El que sembla clar és que ser més intel·ligents no implica ser més feliços, ans el contrari ¡L'estupidesa sí sembla mostrar un estadi de felicitat! Potser per això, també, la gent llesta i intel·ligent sol mostrar-se molt més ambiciosa, maquiavèl·lica i rapaç que la persona estúpida i feliç.

Jocs lògics i la força bruta de la irracionalitat

La lògica és un joc: partint d'uns principis establerts i convinguts anem desenvolupant i extraient tantes conclusions com el nostre ingeni sigui capaç ¡La lògica és una planta que parteix d'unes arrels i d'aquestes en van sortint ramificacions! S'ha d'atendre, vist això, que la demostració d'aquestes conclusions simplement depenen dels principis escollits, i res més.

Des de Plató s'han considerat el principis de identitat (A=A) i, en especial el de no-contradicció, (una cosa no pot ser i no ser alhora) com els principis fonamentals que articulen qualsevol estructura lògica. En aquest sentit, es considerava que una opinió era correcte sempre i quan els principis sobre els quals es recolzava aquesta no es contradeien entre sí. Kant, per exemple, inclús arribà a dir que una cosa existeix, ja com a il·lusió humana ja com quelcom real, en la mesura que no es contradigui a sí mateixa -No pot existir res que es contradigui- Exclamava l'alemany.

Al llarg del s.XX la situació ha canviat força. Gràcies a Russell i sobretot Gödel qualsevol titulat en lògica hauria d'admetre que la contradicció no és un argument necessari ni suficient per jutjar com a impossible i irreal una opinió. I aquesta 'admissió' ha permès acabar reconeixent els sistemes inconsistents, d'entre els quals cal destacar els sistemes autorreferencials, o sigui, les concepcions lògiques que parlen de sí mateixes. No obstant això, aquesta aportació no em sembla pas del tot nova en la història del pensament occidental: ja Heràclit sembla tenir-ho en compte ¡I en aquest sentit Aristòtil l'acusà d'atemptar contra la lògica! I és que pel fundador del Liceu, com per tants altres (Einstein per exemple), quelcom és lògic si es racional, o sigui, si es pot concebre de forma determinada, definida i concreta. Però com hauria dit Gödel "O Aristòtil es fa el tonto o realment ho és".

Fa unes quantes setmanes estava a Ginebra en un dels congressos de filosofia anal·lítica més rellevants d'Europa (almenys això deien els organitzadors). Discutint pels anèmics carrers de Ginebra amb en Marc Oller sobre la qüestió dels principis gràcies els quals ens veiem capacitats per articular qualsevol opinió, qualsevol coneixement i interpretació, va sortir el problema filosòfic per excel·lència; a saber: ¿com podem demostrar els principis que adoptem per demostrar totes les proposicions i els coneixements humans?

Per Aristòtil, recordo, qualsevol coneixement científic s'havia de recolzar, en última instància, sobre el principi de no contradicció, i aquest havia de prendre's com a cert, ferm i vàlid perquè sí ¡Almenys Descartes recolzava el principi de no contradicció sobre la omnisciència de Déu! Kant també sembla força Aristotèlic en aquest sentit i afirma que inclús Déu depèn d'aquest principi.

És cert que després de Kant es produeix una forta convulsió a Alemania: el principi de no contradicció perd força, mentre puja enters el principi de identitat. Fichte és el gran promotor d'aquest canvi de principis ¡I el torna a sostentar sobre la força de Déu! A partir d'aquí l'idealisme alemany conquesta Europa a través d'homes com Hegel, Schopenhauer, Frege, Wittgenstein, Freud, Hilbert ¡I Russel és el gran damnificat d'aquest idealisme alemany!

Vist tot això un ha d'entendre, llavors, perquè Nietzsche exclamà "Déu ha mort". A diferència de gent com Descartes, Spinoza, Fichte, Sant Agustí, Hilbert o Plató, Nietzsche destacà com un opinió humana no pot ser ni verdadera ni falsa, ni possible ni impossible, ni real ni irreal, simplement perquè ho dicti Déu des de l'eternitat emprant els principis que siguin -¡Què hi pinta Déu en aquests judicis!- Exclama irònic l'autor de "humà, massa humà"... I en raó es preguntà llavors: ¿sobre quin principi es poden fonamentar totes les coses si ja no hi ha Déu, si ja no podem emprar l'autoritat divina com a argument demostratiu? La seva resposta fou summament inquietant i misteriosa: "La irracionalitat d'una cosa no és cap argument contra ella, més aviat és una condició de la seva existència" Però, ¿què vol dir Nietzsche amb irracionalitat? Òbviament fa referència a la contradicció ¿Per què? Perquè una cosa irracional és una cosa inconcebible, indeterminable, quelcom extremadament difús... com afirmar, per exemple, que: "Aquesta frase és mentida" o bé "Sòcrates és mortal i immortal" ¡I és que ens trobem davant de proposicions sobre les quals no ens podem formar cap concepció determinada!

Deixant de banda les imbecil·litats que molts han dit sobre la irracionalitat en Nietzsche, jo portava des de l'estiu preguntant-me: ¿Es pot demostrar d'alguna forma que tot prové d'una contradicció, una paradoxa, una inconcepció? ¿I pot una contradicció demostrar-se a sí mateixa? És més, ¿pot una contradicció demostrar els principis de identitat i no contradicció? De fet, ¿com podem demostrar el principi de identitat? I aquesta darrera fou la pregunta que vaig proposar, amb certa ironia, tot passejant per Ginebra. I la vaig formular precisament perque durant l'estiu, romancejant per la platja i jugant a voley, vaig comprendre alguns aspectes d'aquest dilema mil·lennari que lògics com Gödel havien començat a replantejar-se amb penes i treballs.

Encara avui en día sorprèn apreciar com no pocs anal·lítics consideren que A=A és el principi demostratiu de tota lògica i interpretació humana, o sigui, és el principi sobre el qual es poden demostrar totes les veritats del món. Bé, s'ha de ser força curt per continuar pensant-ho, o ensenya no haver-se enterat dels treballs de Gödel ¡I també sona menyspreable afirmar que la lògica no atengui allò irracional!

Els treballs de Gödel feren molt de mal als idealistes. Wittgenstein, per exemple, renegà del seu famós Tractatus i afirmà que, en conseqüència, el llenguatge no pot tenir fonaments ¿Què implicava això segons Wittgenstein? Que una proposició només es pot demostrar, pot tenir sentit i significat, no per ella mateixa gràcies el principi de identitat, sinó segons el joc del llenguatge. I d'aquesta forma el nihilisme lògic comença a fer-se camí en totes les acadèmies anal·lítiques, especialment anglosaxones.

Caminant pels carrers de Ginebre en Marc em defensava a Wittgenstein i el seu nihilisme interpretatiu -Tot és interpretació- Em comentava, afegint: -No pot haver-hi cap principi privilegiat que fonamenti, limiti i defineixi una interpretació possible, ja que aquest suposat principi o també és un joc del llenguatge o bé, està fora del llenguatge. Si és un joc del llenguatge no pot ser privilegiat, ja que serà un joc més del llenguatge, i si no és un joc del llenguatge llavors aquest ppi. no pot parlar dels jocs de llenguatge en general, ja que ¿com pot parlar dels jocs del llenguatge quelcom que no és cap joc del llenguatge ni té res en comú amb aquests?- Bé, jo li vaig prometre enviar per mail de quina forma es podia demostrar A=A a través d'un principi més 'fonamental'. I aquest principi no és altre que el de contradicció.

Així doncs, poso una demostració possible sobre aquest dilema, i segurament n'hi han més. I el més sorprenent de tot: aquesta demos és tan simple que em sembla inclús ridícula.

1) A=-A,
A+A=0,
2A=0,
A+A=0=2A, o sigui, 2A=2A.
CONCLUSIÓ: A=A

De fet, ja és concebut que la contradicció té per "handicap" la capacitat d'admetre qualsevol proposició, és a dir, es pot usar per demostrar qualsevol cosa, excepte ella mateixa ¡La contradicció no es pot demostrar a sí mateixa! Però cal preguntar-nos: ¿que no es pugui demostrar a sí mateixa implica que sigui refutable? ¡No! Si bé no es pot demostrar a sí mateixa, tampoc es pot refutar. Per exemple, "aquesta frase no és demostrable" no es pot demostrar, ja que si fos demostrable que "aquesta frase no es demostrable" llavors seria falsa, però tampoc és pot refutar, ja que si no fos demostrable llavors seria verdadera ¡I tindríem una veritat no demostrada! Així doncs, la frase resta completament indecisa, i en aquest sentit s'ha d'admetre com a possible, com a existent, com a vàlida.

En fi, ara portava alguns dies reflexionant i jugant sobre aquestes curiositats...

Mites i herois

El divendres se'm va proposar participar en una exposició que es farà a la Mercè aquesta propera primavera. En particular, hauria de presentar una escultura, juntament amb un text expositiu (un speech diuen els anglesos), que estigui relacionat amb els mites, en concret, amb els herois.

Molta gent, en general, dóna per fet què és un heroi ¡Simplement pensa amb en Superman! I amb aquesta gràcia el terme els hi sembla quedar clar, o sigui, noten d'alguna forma que quan es parla d'herois ells hi entenen alguna cosa. Fora interessant, però, no limitar-me a aquesta innocent i escanyolida opinió, encara que tot seguit comenti algunes generalitats al respecte per anar fent boca, mentre em reservi el plat fort per l'exposició.

El terme "heroi" sembla provenir d'un arcaic dialecte grec, i és en els poemes pre-clàssics de Grècia on hi trobem, per exemple, a Heracles o Aquil·les com a grans exponents d'una llarga i daurada època: l'edat èpica. Tanmateix, cal remarcar un aspecte a tenir en compte: sembla ser que pràcticament totes les cultures i èpoques han tingut 'herois'... els seus herois ¡Inclús el cristianisme! Vet aquí els Sants, com el nostre Sant Jordi.


¿Què caracteritza a l'heroi? Primer de tot, semblen ser models de conducta a seguir: les seves accions representen el paradigma dels valors morals d'una societat, una època, una generació ¡Les accions heroiques expressen valors ètics! En aquest sentit, doncs, estudiant quins són els herois que venera una societat es coneixen les aspiracions, la voluntat i la naturalesa d'aquesta.

Bé, un cop vist això potser un es pregunta: ¿Per què els herois actuen com actuen? ¿A què obeeix la conducta heroica? Els grecs comentaven que l'heroi obeïa als designis divins: els déus imposen càstigs, treballs, fatigues, reptes i situacions hostils als herois, els quals hauran de superar-ho a través de la seva "bona conducta", o millor dit, la seva "virtut". Afegint que només en cas de triomfar a l'heroi li resultarà lícit passar a l'estatus de divinitat ¡Se li ofereix la immortalitat! En cas contrari, l'heroi sucumbeix a la fatalitat del seu destí ¡Llavors apareix la tragèdia!

Intueixo que per molts dels qui em llegiu nocions com virtut o divinitat us deuen sonar un xic ridícules i còmiques ¡Avui en dia ja no parlem d'aquesta forma! Per tant, entre nosaltres i perquè ens entenguem: un heroi és aquell que lluita per una causa considerada vital, extraordinària i dificilíssima. És més, l'heroi es considera a sí mateix un servent d'aquesta causa -¡Jo haig de fer això perquè és el correcte!- Pensa l'heroi. I si és necessari passa gana, insomni i els més grans perills per tal de complir la seva tasca. Una tasca que pot considerar provinent dels designis divins o dels designis de la seva consciència o dels designis de la seva societat. I parlant clar, a l'heroi se'l pot tractar com una espècie de fanàtic.

En aquest sentit, doncs, avui en dia està ple de fanàtics: de gent que va d'heroi lluitant per una causa ¡Nosaltres també vivim en una època heroica! Només cal llegir el diari: defensors del medi ambient, de la igualtat social, de la pau, de les cultures minoritàries, de les guerres justes, de la veritat i la llibertat, del bé comú, de la riquesa i l'autoritat ... ¡Quants herois i quantes tragèdies!

En fi, benvinguts al plató.... agafeu lloc i gaudiu de l'espectacle que ens representa en rigurós directe la nostra cultura com si fóssim immorals déus Homèrics ¡Que comencin les juguesques!

-¿Què importen els herois i les "bones causes"?- Vet aquí la pregunta bàsica que em formulo al plantejar-me què presentar a l'exposició.

Llambregades

Benvinguts al meu nou blog.

Aquí hi aniré penjant llambregades ¿Sabeu què són les llambregades? Per mi és un terme grec... Bé, al menys jo el vaig descobrir quan estava per les illes gregues amb en Gouns i en Jordi.