Arthur Schopenhauer és el gran filòsof romàntic (començaments del s.XIX). Destaca perquè s'enganyà en moltes coses, per exemple, respecte a les dones i especialment en la seva famosa tesis existencial, que llavors s'apropià Darwin, i ve a dir-nos: "La vida és una sanguinària lluita constant per la supervivència dels individus. Els més dèbils pereixen dolorosament en mans dels més forts i aquests, en mans dels encara més forts. Tots els éssers es devoren uns als altres moguts pel desig i la terrible voluntat d'existir, de viure, de ser, i aquest brutal dolor existencial es perpetua inesgotable fins l'eternitat" I no obstant aquest enganyar-se, Schpenhauer resulta ser tant seductor... especialment entre les dones ¿Per què serà?
M'agradaria comentar cóm sobre aquesta tesis existencial s'ha articulat tota la nostra concepció de l'evolució i la biologia ¡Tot i ser falsa! I no només falsa, sinó que resulta ser perniciosa. M'explico: no només la vida no es regeix per la lluita per la supervivència, sinó que és completament fals que sigui llei natural que els més forts devorin necessàriament als més febles.
La lluita per la supervivència només és un cas més dels molts possibles ¡I tampoc és el més freqüent! La majoria de conflictes, lluites i guerres no es fan ni s'han fet mai per sobreviure, sinó per aconseguir més control, més domini, per simples ànsies d'exibir poder, d'expandir-se, de castigar o d'imposar una forma de viure. Els grans empresaris i homes de negocis, per exemple, no treballen per sobreviure, de fet no treballen ¡Guanyen diners i patrimoni! No siguem ingènus. La seva activitat diària es veu moguda pel desig d'acumular més riqueses, més influències, per gaudir d'un estatus més esplèndid, superior. Els qui lluiten per sobreviure viuen a l'Àfrica, no entre nosaltres.
Tampoc és cert que els més forts guanyin sempre als més dèbils. De fet, són els qui guanyen qui tenen possibilitats de tornar-se més forts, mentre els que perden es debiliten ¡I això és molt diferent! Perquè, en general, són els fracassats, els desgraciats, els més pobres (en qualsevol sentit) els que solen vèncer als més agraciats i rics, enriquint-se llavors ¡Als millors tothom els hi té ganes! En el futbol, per exemple, es pot veure molt clarament: el Barça té més problemes per jugar contra un segona B que contra el Madrid. Els equips petits i inferiors tenen menys a perdre que els rics, i van a totes.
De fet l'evolució ensenya com la mediocritat domina la major part de les espècies, mentre que els casos més excel·lents, els casos més agraciats i exitossos són una excepció ¡El més normal és veure com una torre de Babel s'esfondra! Tot allò que aspira a una excel·lència, a una culminació, a una plenitud té contra sí els més grans perills, ja que precisa condicions d'existència molt especials, particulars, rares. La mediocritat, en canvi, sobreviu i es propaga sota qualsevol condició i per tant, resulta ser més duradora, registent, comuna... freqüent ¡Allò excepcional és casi un accident, una raresa, un oasis en mig del desert!
Això ho podem contemplar en els homes: els tipus excepcionals són els més difícils d'aconseguir, formar, promoure i fer créixer ¡De vegades un poble precisa de 10 generacions per gestar un individu eminent i preclar! El més normal és aconseguir fracassats, gent sense talent, mediocre, servil i operària, sense força pròpia ¡Homuncles!
Bé doncs, si he comentat que la tesis darwiniana és perversa, respon, simplement, al fet que sembla concebre's com una forma d'atemptar precisament contra els agraciats, contra els qui tenen voluntat propia, contra les formes de vida excepcionals que en sí han acumulat un munt de victòries, riqueses i conquestes -¡Tot el que es mostra ufanós és culpable de destrossar i subjugar, sota el seu servei i interès, un munt de formes de vida inferiors- S'exclama amb indiganció, mentre es reclama protegir als dèbils, als fracassats, als que pereixen... a la mediocritat ¡I s'entronitzen els valors morals de la solidaritat, la compasió i la caritat! Bé, precisament això és el que predica Schopenhauer i tants altres romàntics de 'bona voluntat'.
Però arribats aquí, potser un ha de decidir: o s'aspira a la mediocritat o bé, a una excel·lència, una superació, una culminació.
Un gran error filosòfic és pensar que la natura tendeix a la perfecció, un error derivat de la religió que creu que com deu es eprfecte, la seva creació ho ha de ser.
ResponEliminaLa selecció natural busca la adaptació al medi, no la sublimació de la bellesa!
I a més, la espècie humana va deixar fa milenis d'estar subjecte als designis de la natura per apssar a dominar-la!
Primer, aquest 'error' filosòfic no és derivat de la religió, més aviat fou al revés: certes religions, com el cristianisme, ho tregueren de certs corrents filosòfics, com el platonisme. Perquè Plató i Aristòtil en foren els grans promotors quan digueren: la natura, per sí mateixa, sempre aspira a un perfeccionament, és a dir, allò que és natural és arribar a una culminació, mentre que la imperfecció, la deformitat i la debilitat són coses contranatura ¡Són corrupcions! En qualsevol cas, jo no he dit en cap moment que la natura aspiri a l'excel·lència, més aviat he destacat com aquesta és un accident, una excepció, una raresa que surgeix, la major de les vegades per atzar.
ResponEliminaSegon, la selecció natural no busca res ¿Qui és ella per buscar quelcom? ¿Potser un esperit intel·ligent? És més, l'adaptació al medi només l'apliquen els organismes febles, els organismes forts i vigorosos no s'adapten al medi sinó que el medi s'adapta a ells.
En fi, tota la teoria de l'evolució està infectada per certa mentalitat decadent que no sap veure les múltiples formes de vida ¡Només té ulls per veure que tot és supervivència, adaptació al medi i degeneració, o sigui, entropia! En fi, aspectes que només poden experimentar gent empobrida, deprimida i dèbil.