dimarts, 4 de gener de 2011

Som No-Res?

Té la vida un sentit? O tot plegat és absurd? Durant mil·lennis la idea de Déu ha servit per donar un sentit a la vida, esquivant la temptació de veure-la com quelcom absurd, és a dir, com un sòrdid néixer i parèixer que segueix el fred i buit atzar de les circumstàncies (veure Epicur).

Amb la idea de Déu es va promoure la fe en poder explicar el perquè de totes les coses (veure Descartes). Kant exposa molt bé què és Déu: la causa que determina tot el que ha succeït, succeeix i succeirà -La idea de Déu és la fórmula absoluta i definitiva que determina i dóna sentit a tot allò que existeix.

De fet i per entendre'ns, la idea de Déu sería una espècie de programa informàtic el qual seria capaç de recrear fil per randa tot el que ha passat, passa i passarà després d'haver-li introduït unes poques dades empíriques.

Amb "la crítica de la raó pura" Kant demostra que aquesta fórmula total resulta impossible; reconeix que l'home, de forma instintiva, desitja aconseguir-la, però que per la seva condició no pot arribar a satisfer mai aquesta ferotge voluntat de conèixer. A partir de la crítica kantiana, la filosofia va seguir tres vies: el positivisme, l'idealisme (Hegel) i l'Irracionalisme (Schopenhauer).

Els positivistes no van entendre gens bé el problema que destapava Kant. Positivistes com Bertrand Russell o Wittgenstein varen necessitar els treballs de lògics com Gödel o Taski per començar a reflexionar sobre el punt clau de tota l'obra kantiana.

Hegel, per la seva part, considerava haver resolt la impossibilitat cognitiva destapada per Kant; pregonava que el coneixement absolut era humanament possible.

Schopenhauer, per la seva part, va aprofitar la crítica kantiana per destapar el costat irracional, inconcebible e irresoluble de l'existència.

Schopenhauer és el més actual de tots. És el primer filòsof modern pròpiament ateu, i no només és ateu (Maquiavel tb ho fou), sinó que és el primer filòsof modern que lluita contra Déu. És Schopenhauer qui tomba per primera vegada la figura de Déu del pedestal de l'àgora pública; i al seu lloc hi col·loca el No-Res ¡Vet aquí el famós nihilisme!

La vida no té cap sentit, diu l'alemany: naixem i morim segons l'atzar de les circumstancies ¡No hi ha un sentit últim en la nostra vida! L'existència és, en el fons, No-Res. I aquest No-res s'ha d'entendre com la pura contradicció, des d'on qualsevol cosa pot surgir i desaparèixer de forma espontánea i sense RAÓ última. Mentrestant, agrega Schopenhauer,la sensació de ser quelcom determinat i precís, amb una raó de ser, es tracta d'un dolç miratge, una ombra, un vel de Maia -El món que apreciem amb els sentits i que identifiquem com un món de causes i efectes , un món de sentit, és un món fictici rere el qual s'hi amaga allò irracional, contradictori, absurd, inconcebible... el No-Res.

Bé, explico tot això després d'haver reflexionat sobre el que homes com Stephen Hawking, Alan Guth, Vilenkin i Michio Kaku (els quatre cosmòlegs més importants actualment) han escrit.

Hawking, per exemple, després de dir que la filosofia és cosa morta i que el coneixement només resta, ara, en mans dels científics, afirma:

a) Si bé ha de ser possible trobar una teoria capaç de sintetitzar les 4 forces fonamentals que coneixem de la natura en una sola, aquesta teoría no pot ser completa. I dient això defensa la famosa teoria M, ja que aquesta és capaç d'unir sota un mateix marc conceptual les 4 forces de la natura, però al mateix temps obre nous enigmes. La teoria M no ho explica tot; és incompleta.

b) Davant d'aquesta impossibilitat científica de trobar la fórmula definitiva amb la qual l'home sigui capaç de recrear i reproduir tota l'existència la pregunta del científic no és sinó la següent: Quin és el sentit de l'èxistència doncs? Per què existim per comptes de no existir? I vet aquí la resposta de Hawking, Vilenkin, Kaku o Guth: l'existència és de fet, No-Res. I aquest No-res significa un món irracional i contradictori.

L'últim llibre de Hawking és una lluita constant contra Déu i en favor del nihilisme, o sigui, el No-Res -No necessitem a Déu per explicar l'univers, podem apalar al No-Res, això és, a l'absurd- Escriu en el seu "The great design". En aquest sentit, el que comenta Hawking sembla un plagi de les tesis Schopenhaurianes; la diferència rau en què l'anglès empra la "chachara" matemàtica i l'alemany utilitzà la "chachara" transcendental de Kant per arribar a la mateixa conclusió: Déu no existeix, mentre que l'essència de l'existència és el No-Res, és a dir: lo irracional, lo irresoluble, lo inconcebible... allò absurd.

Així com ja féu Schopenhauer, la ciència actual també comença abraçar l'esperit del budisme; així mateix ho reconeix Michio Kaku. I és que, allò que ara volen defensar els científics no és res nou; de fet, Albert Camús va rebre el Nobel de literatura per demostrar de forma narrativa el nihilisme existencial, és a dir, quant absurda i buida és la vida sense Déu; Guth afirma demostrar-ho a través del mètode científic. Vilenkin és qui ho ha exposat de forma més clara -Podeu buscar l'entrevista que fa uns anys li va fer la vanguardia i entendreu de què parlo.

Tanmateix, a finals del s.XIX Nietzsche ja va denunciar la budització d'occident, el nihilisme, la gran nit que els occidentals haurem de passar un cop hàgim mort a Déu.

La ciència actual filosòficament parlant encara roman a començaments del s.XIX, però els científics es pensen que gràcies als progressos tecnològics s'ha avançat molt. En veritat, aquests homes han tingut una educació filosòfica pèssima. De fet, caldria preguntar-nos: on es pot tenir una formació filosòfica potent?

En fi, escric aquest breu article pq portava molts mesos amb aquest tema i se'm m'ha esborrat tot el treball -És la merda de la informàtica. Posant per escrit això, que alguna cosa quedi.