diumenge, 19 de desembre de 2010

Estat

Fa uns quants segles la gent s'abonava a Déu per diferents raons: per igualar a tots els homes, castigant aquells qui abusaven, amb privilègis i a voluntat, dels altres; per conèixer la veritat i amb aquesta, saber actuar correctament fins arribar a viure en un món perfecte, sense injustícies, sense desgràcies, sense dolor (el regne de Déu). Fa segles es creia que Déu salvava.

Actualment ja no es creu en Déu, sinó en l'Estat. Vet aquí la victòria de la intel·ligència popular. I es reclama que l'Estat iguali als homes, impedint els privilegis i els abusos; que l'Estat ensenyi, sempre, la veritat per tal que la gent pugui actuar i decidir correctament i així, crear una societat més justa i feliç. Actualment, es creu que l'Estat ha de salvar... per això es creu amb l'Estat.

¿Què s'inventarà la gent quan ja no cregui amb l'Estat? ¿On es posarà aquell vell Déu i el seu regne llargament somiat? ¿On es buscarà la terra promesa? Potser, simplement, es deixarà de creure... i de buscar una salvació, una solució final, un món millor. Però això és molt pessimista. ¿I qui té el valor de ser-ho?

dissabte, 4 de desembre de 2010

Ficcions del llenguatge

L'altra dia, a propòsit de Descartes i el seu "pensar", ja us vaig apuntar una de les supersticions humanes més antigues: considerar que una paraula que gramaticalment actua com un nom ha de fer referència a un objecte determinat, constant i invariable.
-Si les paraules no canvien amb el temps, tampoc ho ha de fer allò que signifiquen- Solen considerar, com Kripke, les intel·ligències més innocents. D'aquí la creença amb l'ànima, el JO, la consciència com a substrat: tot i que cada 7 anys totes les cel·lules humanes s'han regenerat, el vell costum de pensar que tothom té un nom que l'identifica ens porta a creure de forma cega i involuntària que rere els constants i profuns canvis fisiològics hi ha d'haver, efectivament, quelcom invariable i que ens identifica; l'ànima.

Ja no creiem en el llenguatge; al menys ja no hi creiem de la mateixa forma en què ho feren els antics. La nostra fe amb el llenguatge, en tot cas, té un altre color i un altre aroma.

¿I què advertim? Per començar, que ens resulta inevitable crear un món fictici i imaginari a través del llenguatge. És precisament el llenguatge el que ens permet considerar que existeixen objectes, fets, accions (relacions entre els objectes); però tot això no existeix sinó com a representació humana -Com a pintura i relat. Per exemple, el llenguatge ens permet considerar que existeix l'esfera perfecte (una superfície tots els punts de la qual disten la mateixa distància del centre) ¡I podem imaginar-nos el món com quelcom replet d'esferes petitíssimes (corpúscles atòmics) que xoquen entre sí. Però això és representació. Hem creat, a través de la potència del llenguatge, un món fictici i artificial.
Podem fer una altra cosa: podem agafar un termòmetre i una olla plena d'aigua que reposa sobre un foc. Anem anotant com el termòmetre va punjant. D'aquesta colla de "dades empíriques" podem deduir que la causa d'aquesta puja del termòmetre es deu a una cosa que anomenem "calor". I considerem que això, el calor, és quelcom que prové del foc. M'explico, podem explicar o representar la situació de la següent forma: el foc és la causa del calor i el calor és la causa de la puja del termòmetre. Aquí ens hem inventat una noció completament abstracta i metafísica, la de "calor".
-Hem de menystenir aquesta abstracta noció de "calor" pel simple fet que sigui una noció impossible de ser validada o refutada empíricament?- Vet aquí una bona pregunta; una pregunta que va més enllà inclús de la filosofia. Tanmateix, què importa si és una noció real o fictícia i especulativa; la qüestió és que té una gran utilitat. De fet, la termodinàmica no existiria sense aquesta noció infalsable i artificial; de la mateixa manera que no existiria cap ciència mecànica sense la també fictícia i metafísica noció de causa.
Vet aquí el poder de l'esperit sobre la matèria ¡Com la nostra intel·ligència transforma la sensació informe! Aquí em permeto el luxe d'utilitzar el llenguatge filosòfic. En tot cas, val la pena prendre atenció fins a quin punt allò irreal i fictíci té poder sobre allò real; fins a quin punt el món metafísic de la intel·ligència té poder sobre la sensibilitat de la nostra percepció.
De la mateixa manera que quan ens enamorem la nostra passió és ells ulls que miren les "coses", quan pensem els ulls ho són el llenguatge... entenent que aquí, "coses", només és fruit de la mirada del llenguatge.
Tanmateix, i ja per acabar, cal recordar que tot i que el llenguatge ens generi un món fictici, irreal i metasensible, també forma part de la realitat.

dilluns, 29 de novembre de 2010

Eleccions 2010

No vaig anar a votar; em pot el voler ser neutral –És el meu dret com a filòsof (Mode-Irònic). I ha arribat l’hora d’una mort anunciada. El tripartit es fon com una escultura de gel; una figura d’allò més barroca: filla de l’excés i l’esgotament, en fi, desequilibrada per tots costats.

Bé, el Sr. Montilla plega; ho deixa tot. La farsa ha acabat; “Plaudite amici, comedia finita est”, sembla haver comentat l’ex-president a cau d’orella dels seus propers. S’ha tret la màscara quan ha deixa’t en blanc la porra del Barça-Madrid ¡Què l’importa a ell el futbol! Mai li ha interessat; però fer creure al públic que es segueix a peu de gespa el futbol és una qüestió nacional.

El mandat del Sr. Montilla ha estat un etern esforç per “fer creure” que ell estava interessat per allò que el poble de Catalunya està interessat, ja siguin bestieses, tonteries o bé, excel·lències. Aquest sobreesforç li ha sortit car, tant a ell, com al PSC, com al tripartit. ERC paga haver anat amb males companyies. Els verds, tanmateix, es salven; són tan capquadrats, innocents i dogmàtics que segueixen la seva idealogia plogui, nevi o mani el Sr. Montilla. La fe cega amb la seva hipocondríaca i pedant superioritat moral els manté imperturbables.

El gran problema del tripartit, exceptuant inclús la crisis, ha estat el president; ningú se l’ha cregut. ¿I ell s’ha cregut a sí mateix?

Al final el taló ha baixat. Ara ve el Sr. Mas. I seria un error per part seva pensar que un polític no ha d’actuar; simplement, ha de creure's el seu propi paper.

Política és representar.

divendres, 26 de novembre de 2010

Pensar

Aquesta tarda recordava a Descartes, i el que la gent una mica enterada sol comentar; la seva famosa frase: "Penso per tant, existeixo". Qualsevol persona al moment d'escoltar-la rumia: -Aquests filòsofs són uns abraçafaroles; quines coses de dir. I no s'enganyen. Vista així la frase resulta ridícula; i gràcies a ella el francès porta penjat el discutible cartell de racionalista. Potser tot plegat és un malentès.

Descartes ho va escriure en llatí; en veritat digué: "Cogito, ergo sum". És cert que ell mateix va traduir el "cogito" per "pensar"; però avui en dia "pensar" no significa el mateix que fa 300 anys enrere. Avui en dia només es pot emprar la noció "pensar" per traduir una activitat superior del tipus "intelligere", "computus" o senzillament, "pensare"; però no pas "cogitare". ¿Com s'hauria de traduir "cogitare"? Potser el terme més precís és el de concebre o bé, tenir estats de consciència.

El gran descubriment de Descartes, o el gran invent segons com ens ho mirem, va ser considerar que qualsevol vivència era, necessàriament, un estat de consciència; i que aquest igual era fals. M'explico, Descates escriu estar concebent el seu cos assentat en mig d'una petita habitació escalfada per una estufa de ferro, plena de llenya, protegint-se de la fred i la foscor invernal que dominava el nord d'Europa a mitjans del s.XVII. Però no tenia gens clar que allò fos real: que aquella escena no fos, potser, una espècie de somni. Com ho podia assegurar? En un principi va admetre que no es podia assegurar la realitat d'allò concebut: la veracitat d'aquelles sensacions i inquietuds invernals. Tanmateix, va adonar-se que es podia assegurar el següent: fossin o no reals, es concebien coses ¡Vet aquí la seva veritat irrefutable! El seu eureka.

Però Descartes no es va quedar aquí; com que "el concebre" és un verb, de seguida es va deixar emportar pel llenguatge... per la gramàtica. De forma instintiva i inconscient va suposar que si hi ha un VERB, cogitare, llavors és necessari que hi hagui un SUBJECTE que faci l'acció indicada pel verb. És més, va suposar que un subjecte sempre ha de fer referència a quelcom únic i sòlid, i no pas múltiple, difús, canviant... sense limits clars. En efecte, aquesta és una de les més velles supersticions humanes: creure que un nom ha de fer referència a un objecte que hauria de poder ser tractat per sí mateix.

A través d'aquesta superstició gramatical Descartes afirma haver demostrat l'existencia d'una cosa que té estats de consciència, a saber, el JO, l'ànima, la ment, en fi, la consciència.

Hume va ser el primer que va suspitar que si bé hi han estats de consciència (sensacions, volicions, pensaments, desitjos, somnis, imaginacions, creences, sentiments, etc), això no demostra ni pot demostrar que hi hagi res concret que en sigui el responsable, la font o l'origen. Afageix que es pot suposar i creure que existeix aquesta entitat fonamental i subjectiva, si així convé, però no es pot provar la seva existència.

Kant pregonà haver solucionat la crítica de Hume afirmant que Descartes havia mesclat el JO trascendental (allò que fa possible qualsevol estat de consciència) amb el Jo fenomènic (la concepció de ser una cosa conscient).

Kant reconeix que el JO trascendental no pot ser una cosa que tingui estats de consciència; reconeix que la noció de COSA o SUBJECTE és un estat de consciència més; per tant, escriu que el seu JO sería pura acció conscient. En d'altres paraules; Kant afirma que no podem considerar la veritat fonamental que descobreix Descartes com un subjecte + un verb, sinó com un verb substantivat. Certament a nosaltres, els llatins, ens costa molt captar aquesta forma gramatical que presenta Kant; el nostre llenguatge no ho permet, però l'alemany sembla que sí.

En qualsevol cas, el que ha caracteritzat a la psicología moderna és la tesis que diu: cal discernir les coses que existeixen realment, a fora de nosaltres, del que en efecte vivim; això darrer no és res més que un tipus de concepció que nosaltres ens en fem a través de la nostra ment o subjectivitat -El que vivim no és la realitat pròpiament, sinó una forma de oncebre-la. Però no és aquest plantejament una gran mentida? Sí, però gràcies a ella s'han pogut desarrollar les ciències mecàniques. Perquè tant Descartes com Kant es recolzen en aquest model psicològic per justificar l'existència d'un ordre mecànic en les coses.

És possible plantejar una altra tesis psicològica diferent? Sembla difícil trobar alguna cosa interessant al respecte. En tot cas, potser contra Descartes sempre es pot dir: el pressuposar que allò que es viu és fruit d'un prendre consciència no és cap veritat inmediata, sinó un prejudici i una convicció.

En fi, el "cogito" de Descartes és tant verdader i fonamental com ho pot ser l'estufa de la seva habitació ¡No es pot demostrar que tot allò que es viu sigui fruit d'un ser conscient, d'una activitat mental! Potser és el revés: el viure genera el ser conscient, el cogitare. Potser Descartes hauria d'haver dit: viure fa possible el concebre que sóc una cosa que conceb. No és aquesta una veritat més irrefutable? Però aquesta tesis esfondra tota la psicología moderna i deixa el mecanicisme sense fonament psicològic.

D'aquí s'explica que quan més consciència prenem del que vivim més ens adonem que la major part del dia el passem sota una feliç inconsciència.

dimarts, 21 de setembre de 2010

Bo i dolent

Sembla impossible poder discernir de forma completa i objectiva què ens resulta beneficiós i què perjudicial -Què és bo o dolent.

Mirat de forma cabal, totes les coses es poden jutjar des de múltiples perspectives diferents, amb matisos i variàncies. ¿No ens obliga això a contradir-nos? I si ens contradiguem, llavors, ¿podrem mai emetre judicis determinants i definitius?

Necessitem jutjar les coses per sí mateixes com a bones o dolentes no perquè en efecte així ho siguin, sinó perquè necessitem prendre decisions determinades i concretes per tal de viure, d'organitzar-nos i actuar... per tal de fer-nos una idea clara, evident i immediata de les coses. Tota norma d'acció ha de ser així de simple, falsa, inclús injusta -No hi ha escapatòria.

Ser racional implica no tenir en compte allò irracional e indeterminat, és a dir, implica mirar-se les coses de lluny, de forma miop... prenent en compte, només, alguns pocs aspectes.

dijous, 18 de març de 2010

Paradoxa Ross-Littlewood

Ara feia dies que no penjava res. Tenia altres coses a fer. Però des d'ahir que porto pensant en la paradoxa Ross-Littlewood, i m'agradaria comentar-la breument.

Aquesta paradoxa diu el següent: imaginem que tenim un tipus d'animalets anomenats liturs que tenen la facultat de reproduir-se seguint la següent progressió: de 10 liturs neixen, en una primera hora, 10 liturs nous; d'aquests 10 liturs nous en neixen, al cap de 30 minuts, 10 liturs més, mentres els 10 primers ja no es reprodueixen més. Al cap de 15 min, dels últims liturs nascuts en neixen 10 de nous, mentre els 20 primers no es tornen a reproduir. Al cap de 15/2 minuts els liturs acabats de néixer es tornen a reproduir... i així de forma indefinida.

És obvi que en 2 hores hi hauran hagut infinits processos de reproducció (recordem que es tracta d'un cas purament teòric), ja que es suposa que els liturs es reprodueixen cada vegada més ràpidament, inclús superant la velocitat de la llum ¡No hi ha límit en la seva velocitat de reproducció!

En base això, ara suposem que tenim dues caixes: una de verda i una de vermella. En la verda hi posem els 10 primers liturs, dels quals en neixaran successivament tots els demés. En la vermella hi posem un litur cada vegada que s'esdevé una reproducció -Aquest litur ja no es reprodueix més.

Així doncs, al cap d'una hora en la caixa verda hi hauran 19 liturs i en la vermella 1; al cap d'una hora i mitja, en la caixa verda hi hauran 28 liturs i en la vermella 2; al cap d'una hora i tres quarts en la caixa verda hi hauran 37 liturs i en la vermella 3; al cap d'una hora i 52'5 min en la caixa verda hi hauran 46 liturs i en la vermella 4; al cap d'una hora i 56'25 min en la caixa verda hi hauran 55 liturs i en la vermella 5... i així indefinidament.


La pregunta és: un cop hi hagin hagut infinites reproducciones, o sigui al cap de 2h, ¿quants liturs hi hauran a la caixa verda i quants a la vermella?.

La paradoxa de Ross-Litllewood sorgeix perquè hi han dues possibles respostes, les quals es contradiuen. Una diu que tant en la caixa vermella com en la verda hi hauran, després de infinites reprduccions, infinits liturs. Pero amb diferents argumentacions Ross i Littlewood afirmaren demostrar que després de infinites reproduccions la caixa verda estarà buida mentre la vermella contindrà infinits liturs.

Ben mirat, i per dir-ho ràpid, Ross-littlewood creuen haver demostrat que infinit-infinit=0. I això no es acceptable.

Em sorprèn que encara hi hagi matemàtics que es plantegin aquesta paradoxa.

dimecres, 24 de febrer de 2010

Marx, el comunisme i la tolerància

Un dels aspectes més lamentables de l'intel·lectualisme del s.XX, especialment europeu, es el seu comunisme. Que intel·lectuals com Benjamin, Sartre, Adorno, Foucault, per posar alguns dels noms més rellevants i famosos, prenguéssin seriosament les tesis polítiques i sociològiques de Marx demostra quant miserable fou el s.XX, intel·lectualment parlant. I que molta gent aplaudeixi i promocioni aquesta calanya de pensadors només confirma la vella dita castellana: "En el país de los ciegos el tuerto es el rey".

No he vist mai encara cap estudi rigorós i honest sobre el comunisme; sobre el que ha promès, el perquè ho ha promès i el que realment ha acabant duent a terme. Potser no he llegit prou. Però sí que he llegit alguns comentaris força encertats al respecte de part d'homes com Freud o Sala i Martin.

El comunisme parteix d'un principi psicològic fàcilment comprovable per qualsevol que es dediqui a tenir una mica de tracte amb la gent; a saber: l'home és un ésser egoista. Però atenció, parteix d'aquest principi per tal de predicar que és possible crear una forma de govern que el negui i l'aboleixi.


Segurament Maquiavel és un dels qui ha definit aquest principi ètic i sociològic de forma més elagant i punyent, quan escriu:

"Diu una antiga sentència que els homes solen lamentar-se del mal i afartar-se del bé, i que ambdues passions provoquen els mateixos efectes. Perquè els homes, quan no combaten per necessitat, ho fan per ambició, la qual és tant poderosa en els cors humans, que mai els abandona, per més amunt hagin arribat. La causa és que la naturalesa humana ha constituït a l’home de tal manera que pot desitjar-ho tot, però no ho pot aconseguir tot, de manera que, essent sempre major el seu desig que la capacitat d’aconseguir, en resulta el descontent del que es posseeix i la insatisfacció. D’aquí s’originen els canvis de la fortuna, perquè desitjant els homes, per una banda, tenir més, i tement, per l’altra, perdre el que ja tenen, s’arriba a l’enemistat i a la guerra, que causarà la ruïna d’una província i l’exaltació de l’altra."

O bé quan diu:"Perquè en general es pot dir dels homes el següent: són ingrats, volubles, simulen el que són i dissimulen el que no són, fugen dels perills, són àvids de guanys, i mentre els hi fas favors són tots teus, t’ofereixen la sang, els bens, la vida, els fills –com ja he comentat abans- quan la necessitat pul·lula lluny; però quan se’t ve a sobre et giren la cara."

Sí, Marx reconeix que el principi psicològic que determina en gran mesura la conducta humana és l'egoisme. Tanmateix, agafa de Rousseau la falsa i fàcilment refutable tesis que l'home és un animal interessat, egoista i en aquest sentit se'l titlla de malvat, no per sí mateix com puntualitza Maquiavel, sinó perquè la societat l'ha pervertit.

Recordem com Rousseau, en el seu Contracte Social, afirma que en l'estat natural l'home és bo, o sigui, és un ésser que es mou de forma desinteressada i altruista, però la propietat privada el corromp.
Aristòtil i Cicerò afirmen precisament el contrari: que només els homes polítics, o sigui, aquells que viuen en societat i per la societat, aquells, per tant, que són propietaris i rics poden actuar de forma desinteressada i altruista, o sigui, pensant en el bé comú abans que en el bé propi, ja que tenen les seves necessitats primàries més que satisfetes ¿Qui te raó aquí?

Em sembla que d'entre tots plegats Maquiavel és el que ens proporciona una definició ètica de la condició humana més efectiva, honesta i rigurosa. Però ara no entraré a discutir això ni entraré a comentar la gran quantitat d'injustícies que s'han llençat sobre le pensament de Maquiavel.

Bé, el més curiós del comunisme és que aquest moviment no va triomfar mai sobre les societats industrialitzades, tot i que fou pensat per aquests tipus de societats. De fet, ¿ha triomfat mai el comunisme? No, el comunisme, tal i com l'entenia Marx, no s'ha implantat mai, encara que s'hagi anomenat comunisme a diferents organitzacions i formes de poder; per cert, totes elles summament decadents, o sigui, incapaces de fer gaire res.

El que sí gaudí de cert èxit en Marx fou el moviment revolucionari que havia de precedir la idea que ha seduït a gran part dels intel·lectuals del s.XX, demostrant quina classe de gentusa són. I aquest moviment només es va produir en societats molt subdesenvolupades, com ho era la Rússia dels Zars, la Xina dels Emperadors o la Cuba dels explotadors de cotó i tabac. Els paísos industrialitzats i avançats foren immunes a la revolució i a la dictadura comunista.

Anglaterra és el cas més curiós: va acullir a Marx de les justes persecussions que aquest sofria per Europa al fomentar un moviment terrorista, que s'autoproclemava alliberador i salvador. I va potenciar la publicació i difució de la seva obra. I tanmateix, Anglaterra es mostrà absolutament immune al comunisme i al seu del·lit de revolució i destrucció. La societat anglesa era tant forta que se'n reia del comunisme. Rússia, la Xina i Cuba, en canvi, foren tant dèbils que varen ser infectades i sucumbiren a la barbàrie que incentivà el manifest comunista.

Tot això demostra, un cop més, que els organismes vigorosos, forts, sans són aquells que rarament els hi afecten aquells agents que resulten ser completament nocius i destructors per altres organismes més dèbils, caducs i decadents. Els organismes forts i vigorosos són tolerants perquè es mostren immunes -La intolerància és un símptome de debilitat i dolor.
S'observa, a més, com els organismes sans, tolerants i forts solen actuar com els millors transportadors de malalties: infecten, sense ells adonar-se, als organsimes més dèbils i sensibles, en fi, aquells organismes que estan menys preparats.
Tots els organismes dèbils veuen als organismes forts i vigorosos com nius de púrria, de decadència inclús com a fonts de malaltia ¡I en certa mesura ho són, ja que degut a la seva excedència de força alimenten i procreen un munt de formes de vida parasitàries!
Els organismes dèbils, aquells organismes en gestació i no prou ferms i ben estructurats com per tolerar qualsevol incidència, precisen certa tranquil·litat per créixer. Precisen apartar-se dels organismes que triomfen i dominen!!!

divendres, 19 de febrer de 2010

Jesús

Els homes som animals que imitem. Ens agrada buscar models i intentar emular-los; i no només emular-los, sinó triomfar sobre ells, conquistar-los ¡Superar-los!

Imposant uns determinats models fomentem un tipus d'accions, pensaments i formes de vida (una moralitat) o bé, uns altres. No és el mateix imposar la figura d'un Alexandre el Gran, un Juli Cèsar, un Napoleó o un Hitler com a salvador, alliberador i benefactor dels homes que posar la figura de Jesús. Com tampoc és el mateix imposar la figura d'un Nietzsche, d'un Einstein, d'un Poincaré, d'un Mandelbrot, d'un Nash (homes espiritualment superiors) que imposar les estrelles de Holywood o els participants d'OT o Gran Hermano com a models a seguir i emular.

Des del meu parer, la figura de Jesús s'ha poetitzat moltíssim a través de molta farsa artística. Agafem qualsevol llibre que faci apologia de Jesús: la imatge que aquest ens dóna de Crist és sempre la d'un home esvelt, gràcil, elegant, un home que visualment desperta cert encant, especialment entre el públic femení. No, no dibuixaran un tio gordo, pelut, lleig, brut, mocós, tal i com sembla que devia ser, ja que estèticament provocaria rebuig. Leonardo da Vinci explica molt bé el que feien els artistes de la seva època per tal d'enamorar a la gent amb les seves pintures sobre els sants, les verges i Crist.

Per creure amb Jesús, amb la seva paraula i la seva obra, Jesús ha de ser una figura que, sobretot, ha de seduir ¡Ningú creu amb allò que el repugna! I si s'accepta allò que ens fa fàstic és per forces alienes a les nostres, mai per pròpia voluntat ¡Es pot acceptar allò que ens repugna però no s'hi creurà!

Algun dia potser comentaré algun treball meu sobre l'estètica cristiana: sobre la propaganda efectuada pel cristianisme per tal de seduir a les masses, especialment a la gent estèticament més grollera, malformada i per tant, manipulable. Explicaré totes les seves estratègies culturals per tal que la gent arribi a considerar com una experiència especial el mer fet d'entrar en una esglèsia a resar i, sobretot, s'enamori de Crist. Perquè el cristianisme, en essència, consisteix en enamorar-se de la figura de Jesús i seguir-la fins a les últimes conseqüències.

És sabut que quan un està enamorat fa i creu qualsevol cosa que dicti el seu objecte de passió ¡I el cristianisme intenta aprofitar aquest mecanisme psicològic cec i potentíssim! 'La mesura de l'amor es amar sense mesura' i 'No s'accedeix a la veritat sinó és a través de l'amor' ens ve a escriure Sant Agustí, un que va entendre bé de què anava això del cristianisme i de quina forma li podia treure profit per tal de dominar als homes a través de seduccions i psicotròpics retòrics.


En fi, rere la figura de Jesús hi ha molta poesia apologètica: que si Jesús fou un geni; que si Jesús fou un dels més grans benefactors de la humanitat; que si Jesús fou un home excepcional, etc. Des del meu parer, tot això són tonteries. És més, escoltar les prèdiques d'aquest personatge poden ser molt perjudicials, ja que aquest fomenta el rebuig a la vida. Exigències morals com "Si et peguen en una galta para l'altra" van contra els instints fonamentals de qualsevol organisme que es sent viu i vol viure.

Es pot defensar l'essència del cristianisme a través d'un munt de sofismes i retòrica poètica, però en realitat, el cristianisme predica renunciar a la vida, a la lluita per l'existència, a la prosperitat. Estem davant d'un moviment degeneratiu i pervers que es fa passar per salvador i beneficiós. El cristianisme és un cavall de Troia... ¿Qui pot demostrar el contrari?

dimecres, 10 de febrer de 2010

Principi cosmològic

Quan Copèrnic digué que la Terra no s'havia de veure com el centre del Univers, sinó com un cos que pul·lula al voltant del sol, va proposar, a més, allò que actualment es coneix per "principi cosmològic"; i aquest dicta: l'home no és el centre de l'Univers, sinó un gra de sorra en mig d'un desert. Aquesta proposta afectà radicalment la psicologia i l'ètica de la modernitat: de cop i volta l'home modern es veia com un ésser insignificant perdut enmig d'un oceà infinit, almenys un oceà monstruós i sublim.

Filosòficament parlant el principi cosmològic ve a dir: hem de concebre l'Univers com una totalitat, com si fos una poma rodona i brillant que poguéssim sospesar sobre el palmell de la mà i admirar-la com és per sí mateixa... en la seva complitud. Aquesta postura comportava, òbviament, abandonar la subjectivitat tot promovent l'objectivitat; això és: exigia sortir de les perspectives egoistes per trobar, així, l'objecte per sí mateix.

Descartes és el fundador de la psicologia moderna quan intenta justificar que l'home realment pot apartar-se de la seva subjectivitat i per tant, pot contemplar d'alguna forma com són les coses per sí mateixes gràcies a una facultat psicològica innata: la de tenir idees pures. Spinoza les anomenarà intuïcions. Kant negarà que es pugui fer ciència a través d'aquestes idees pures i connaturals, mentre que els idealistes refutaren a Kant i torneran a promoure la possibilitat de conèixer, d'alguna forma, la totalitat del món a través d'alguna facultat espiritual excepcional. Einstein, principal artífex de la cosmologia actual, fou un idealista; només cal recordar què comenta de Schopenhauer.

Pel científics el principi cosmològic comporta el següent requisit:
L'Univers quan s'observa de forma absoluta i des de fora és homogeni i isotòpic. Això vol dir, que a gran escala mirem l'Univers com el mirem presenta sempre les mateixes formes i característiques; no mostra ni alteracions ni forats ni deformitats.

No costa gaire apreciar com aquest principi és fals, tanmateix resulta efectiu. Bé, és fals perquè no hi ha forma de poder corroborar empíricament com és l'univers en la seva totalitat, ja que no hi ha forma de contemplar l'univers des de fora, des d'una perspectiva absoluta, i així poder validar empíricament el principi. Totes les nostres mesures es fan dins d'una perspectiva molt limitada, dins un espai i un temps, uns interessos, unes necessitats, uns prejudicis i unes creences.

En realitat, fets en mà es pot afirmar que l'univers a gran escala, almenys vist des d'una òptica que uns éssers com nosaltres entenem capritxosament per gran escala, és tant homogeni com heterogeni. Ara bé, considerar-ho homogeni ens simplifica molt la tasca d'implantar lleis universals; que és el que realment ens interesa per fer ciència. Així doncs, com que ens resulta útil i factible per dur a terme aquesta tasca donem el principi per vàlid. I punt... no hi ha discussió.

En aquest sentit, doncs, si volguéssim ser una mica més rigorosos, més honestos amb el que fem i menys preocupats per aquesta utilitat mecanicista de voler reduir l'existència a suposades lleis universals (perquè en veritat no són lleis, sinó hipòtesis), menysprearíem força aquest principi cosmològic. Especialment un cop apreciem a quins interessos i necessitats obeeix.

Fa dies que reflexiono sobre la possibilitat de fer una ciència subjectiva, o sigui, perspectivista, i en la qual l'home, jo, sóc el centre de l'existència. Al cap davall, encara que els científics vagin d'objectius també ells són incapaços de marxar de la seva perspectiva de la realitat.

En aquest sentit, doncs, m'imagino una ciència que hauria d'englobar la mecànica moderna, i superar-la. Però en fi, s'ha de ser molt bé per fer això... i a mi em falta molt.


dimarts, 9 de febrer de 2010

L'existència de Déu

En el blog parlo sovint sobre l'existència de Déu, en gran part perquè Déu no m'importa gaire, més aviat em fa gràcia... I no acostumo a divulgar les coses que m'incumbeixen massa; ho trobo vulgar. En tot cas m'inquieten més aquells qui creuen amb Ell i per tant, l'usen com a norma d'acció de la seva vida... com a guia per orientar els seus pensaments i la seva conducta. Només en aquest sentit em fa curiositat investigar i penetrar en el misteri de la vetusta idea de Déu. Vet aquí una aventura que no trobareu en cap tour turistic.

¿Per què molta gent creu en Déu? Davant d'aquesta pregunta els mateixos implicats solen donar els següents arguments: Déu existeix perquè desitjo que existeixi, o sigui, tinc fe; o bé: crec en Déu perquè ho necessito, gràcies a ell puc seguir la meva vida amb esperança ¡¡¡I certament la idea de Déu consola, encara que no curi!!! I potser l'argument que resumiria els dos anteriors és aquell que diu: crec en Déu perquè si no la meva vida no tindria sentit... seria una merda. En fi, vet aquí arguments absolutament egoistes i dignes de desconfiar. Però aquests no són els únics.

Hi ha un altre argument, esmentat precisament pel mateix Jesús quan parla sobre el Regne de Déu, i és psicològic: Déu existeix perquè el porto dins meu, el noto dins el meu cor.

Sembla ser que Jesús experimentava certes sensacions, certs calfreds, certs suors i alteracions nervioses les qual atribuïa a Déu... a la seva noció de Déu!!! Avui en dia cap psicòleg o metge honest s'atreviria a interpretar els estats emocionals i fisiològics en aquest sentit. Els psicòlegs i neurobiòlegs intenten desenvolupar explicacions més efectives i útils... I de fet, aquest argument estrictament cristià és un atemptat contra la ciència efectiva (la ciència que efectivament cura). No en va l'han usat, d'una forma o altra, molts d'aquells que lluitaren contra el desenvolupament de la ciència occidental, com per exemple Bergson, un premi Nobel -Fet que diu molt poc a favor de la honestedat intel·lectual d'aquests premis.

Però els arguments més interessants no són els que acabo d'apuntar, esgrimits normalment per la gent espiritualment més dèbil o viciada. Els arguments interessants són aquells de índole lògica. Per exemple els de Sant Anselm o Nicolàs de Cusa, els de Descartes i Spinoza, els de Einstein o Gödel...

Els arguments que dóna el Vaticà, per la seva part, són mediocres, o sigui, es troben entre els primers que he donat i aquests darrers. No cal enganyar-se; rere l'ampul·losa, feixuga i confusa retòrica dels teòlegs vaticans sempre s'hi troba una mescla d'aquests tres tipus d'arguments segons els hi convingui, això és, segons les circumstàncies.

No obstant això, crec que els arguments teològics més elevats que he llegit mai defensant la idea de Déu són els que ens presenten Maquiavel i Montaigne; a saber: Déu existeix perquè és una idea que resulta ser útil, de la mateixa manera que una esfera perfecte (una figura en la qual tots els seus punts disten la mateixa distància del centre) existeix en la mesura que ens resulta útil per classificar i explicar coses que vivim i experimentem.

En aquest sentit l'ateisme materialista dels darrers 300 anys ha dut a terme una guerra patètica contra la creença en Déu. Encara avui en dia escolto a científics materialistes comentar bajanades respecte la noció de Déu; aquests agnòstics no han estat gens bon guerrers!!! I és que afirmar que Déu existeix si i només si el puc palpar, mesurar o veure, tal i com exigia Russell per exemple, no és cap argument definitiu ¡Tampoc puc experimentar cap esfera pròpiament! I no per això la noció d'esfera és falsa, perjudicial, supersticiosa ¡No per això demostro ipso facto que l'esfera no existeix!

De fet, els cristians i també Plató defensen l'existència d'aquestes nocions pures precisament perquè ens resulten ser corporalment inabastables... Perquè Déu es defineix com quelcom absolutament abstracte i excepcional!!! No en va mai cap artista l'ha pogut representar i sempre, per refer-nos a ell, utilitzem metàfores o símils simbòlics: com en la foto que penjo en el post... ¡Com si Déu fossin els raigs de sol reflectits entremig dels núbols! Aquest tipus de representacions em fan riure pel seu patetisme.

Jo sóc un ateu 2.0; formo part d'una segona fornada d'ateus. Simplement la idea de Déu ja no ens resulta útil, ja no ens guia ni orienta, no ens proporciona ni preguntes ni respostes, ni ens consola... Déu ja no ens serveix com a norma d'acció de la nostra vida. Llavors, efectivament, no hem tingut cap més remei que inventar-nos una altra idea dominadora i superior que ens orienti i il·lumini. Però això ja és una cosa nostra...







dilluns, 8 de febrer de 2010

Univers Spontex

El dissabte feien el correcurt de la Macca: un concurs que consisteix en muntar en 24h un curtmetratge de màxim 2 min. El mateix dissabte, al matí, ens varen donar l'objecte sobre el qual havia de rodar-se el curt, era un Spontex, i a les 12h del matí del diumenge l'havíem de presentar ja editat. La recollida de premis fou a les 19.00h. Tristament, però, no varem poder entregar-lo a temps.

Explicar una història en base un Spontex no resulta massa inspirador. La idea que se'ns va ocorre fou una mica tonta, però em sembla que hagués quedat prou bé si haguéssim tingut una mica més de temps... i si fóssim bons actors.

Explico tot això perquè en el Blog del prf. Alcoberro hi ha penjat un post, titulat "Identitat narrativa", el qual parla sobre la facilitat d'enfotre-se'n de qualsevol filòsof i els seus raonaments sobre el món i les coses. I el nostre curt, tot i que ambientat en una situació d'allò més estranya i surrealista (el món de les bactèries que viuen en un Spontex brut), és una espècie de diàleg platònic sobre el sentit de la vida -Des de l'òptica de bactèries humanoides que viuen en un Spontex.

Però la nostra idea pel curt no consistia pas en ridiculitzar el fet de filosofar, (arribar a conclusions rares i estranyes a judici de la gent normal), sinó adonar-nos com la gent inevitablement filosofa, o sigui, busca explicacions de les coses per tal de satisfer les seves inquietuds. Sí, com en tants altres temes també al voltant de la filosofia hi ha molta hipocresia social... I és que entenc que ridiculitzar el filosofar és com ridiculitzar qualsevol altra necessitat humana, com el sexe o la defecació, el plorar o la vanitat.

En fi, una mica inspirats amb allò que ja comentava amb desdeny
Schopenhauer en el seu mític "L'art de tenir raó", en el curt intentem mostrar com per trobar una explicació de les coses que ens satisfaci és comú utilitzar arguments i sil·logismes d'allò més dubtosos i discutibles (raons considerades injustuament com fal·làcies lògiques per aquells que van d'entesos en lògica ), pel simple fet que aquestes ens forcen a abraçar conclusions que ens porten a situacions d'allò més esperpèntiques, perilloses, inclús inútils.

I per més inri, varem intentar utilitzar un llenguatge entre filosòfic i de pastorets, per accentuar encara més l'atmosfera surrealista i fantasiosa, però alhora quotidiana.

Seguidament us transcrit el breu diàleg. Apa, doncs, a riure i pensar un rato:


Un dissabte assoleiat de Febrer la Maria Magdalena, després de dinar, es posa, feliç, a netejar amb un Spontex, el qual ràpidament queda brut i pres de bactèries. En aquell moment una amiga la truca; deixa l'Spontex i ben cofoia planeja la festa que li espera aquella nit. Mentrestant, en una altra 'dimensió' de la realitat -Dins l'Univers Spontex-, tres bactèries amigues fan petar la xerrada...

Bactèria A: Fa dies que em pregunto quin és el sentit de tot plegat.
Bactèria B: I això per què?
Bactèria A: Mira, mengem porqueries tot el dia , bevem detritus fins a rebentar... i sempre que podem cardem; no sé si això té molt de sentit?
Bactèria B: Sí, o i tant que en té!! Si no fos així tot seria diferent
Bactèria A: Què vols dir?
Bactèria C: Molt fàcil, és com l'ombra d'aquest "arbre de fibra"; podria no ser-hi i llavors, les coses serien com ara no són.
Bactèria B: I per tant, deixa'm afegir, si no hi hagués aquesta ombra nosaltres no tindríem aquesta conversa...
Bactèria C: Raó que em porta a dir que nosaltres no estaríem pensant.
Bactèria B: Això mateix.
Bactèria A: Ai las! No entenc res!?
Bactèria B: Ara t'ho explico bé: si jo tinc una conversa és perquè jo penso, ja que si jo no penso no puc tenir cap conversa; cert!?
Bactèria A: Cert
Bactèria B: I si jo penso, fixa't, llavors puc conversar sobre qualsevol cosa que m'incumbeixi, com per exemple, sobre el sentit de la vida.
Bactèria A: Sembla clar com l'aigua.
Bactèria B: I com que jo estic aquí passant la fresca, mirant l'ombra d'aquest arbre de fibra i conversant sobre el sentit de la vida demostro, llavors, que la vida és quelcom que m'incumbeix. Per tant sembla perfectament plausible afirmar que jo estic viu.
Bactèria A: Vatua l'olla...
Bactèria B: En conclusió: jo existeixo.
Bactèria C: I jo també!
Bactèria B: I això és molt fort!!! "Ho haveu vist" lo que acabem de descobrir!!!!!
Bactèria A: Que tots existim!?
Bactèria B: Sí, i en conseqüència si tallem aquest arbre ja no farà ombra i deixarem de tenir conversa, ergo deixarem d'existir.
Bactèria A: Ostres, és veritat!!!!
Bactèria C: Hem de protegir l'arbre com sigui!!!!
Les tres bactèries al mateix temps: Som-hi!!! Ens hi va la vida

La Maria Magdalena, després d'haver parlat amb la seva amiga sobre la festa d'aquella nit, va agafar l'espontex i el va deixar en remull dins el cubell de lleixiu.

FI.





divendres, 5 de febrer de 2010

Foc i guerra

Ara feia dies que no penjava res. Bé, per aquí tinc un poema que vaig escriure fa unes setmanes, quan "xerrava" amb Horaci. Aquest poema forma part de la meva conversa amb ell. No el volia penjar perquè, bé, no sóc massa destre escrivint poesia però en fi, ja portava dies sense comentar-vos res.

Si voleu disfrutar no sigueu massa exigents amb aquests versos mal xispats... Bon profit.



Dius conèixer la mort

i saber de què va la vida,

que vivim per fer-nos mal,

i que res val molt la pena;

tot és pols i cendra.


En vi afogues els plors,

i plores perquè desitges,

desitges el moment fugaç,

no l’atrapes! Però l’esperes;

tot és fosc i negre.


Les masses et fan por,

les defuges, dius que piquen,

i una aresta, petita o gran,

et deforma allò que anheles;

tot és tort i mescla.


Fas pactes amb la sort;

quan vola dolça i t’admira

tems que se’t giri la mar,

i en la tempesta... fermesa;

tot és boix i tènue.


Dius conèixer el dol

i en raó del goig estimes

la calma, la tranquil·litat,

l’alegria més justa i recte;

tot és foll i gresca.


Vols allò sempre rodó,

una perfecte esfera grisa,

sense necessitats ni atzars,

incommovible, bella, eterna;

Oh Horaci,

però tot és foc i guerra,

i quan no sumes... pereixes.



dissabte, 30 de gener de 2010

¿Què és ser culte?

Oblidem-nos dels ajuntalletres, dels arreplegador de conceptes, dels avars i condiciosos del coneixement, dels flamants lloros recitadors, o sigui, dels erudits i “pedantis”, i totes aquelles intel·ligències operàries, dèbils, eunuques, que usen el coneixement com si fos un uniforme i es pensen que l’uniforme fa a l’home ¿No heu sentit mai la dita castellana que diu: “aunque la mona se vista de seda mona se queda”? Oblidem-nos d’aquesta classe de gent quan vulguem descobrir i gaudir de l’home culte.


Ser culte és arribar a una excel·lència en el coneixement. I l’assoliment comença per veure el coneixement com una gimnàstica espiritual, com un art de viure –Això ho comentava esplèndidament Bruce Lee, un dels pocs filòsofs del s.XX mentalment sans i potents.


Els grans exemples d’homes cultes són, de segur, els homes del Renaixement, com Maquiavel o Montaigne; només cal apreciar com escriuen, el calatge de la seva prosa; aquesta gent no fa literatura, però és difícil trobar una literatura superior per l’harmonia, l’elegància i naturalitat, per la personalitat i el ritme que imprimeixen.


Però, què implica ser culte? El grans creadors son els homes més cultivats. Aquest sempre usen els coneixements, les intuïcions i els seu talent per un únic fi: crear la seva obra. Arrepleguen tot el que troben, ho seleccionen amb gran traça, ho mimen espartanament, o sigui, amb amor però amb intransigència, per tal d’usar-lo en la composició dels seus bravateges i cocktails ¡Són ments en continu aprenentatge i investigació i amb un sol delit, crear!


A més, tenen una peculiaritat distintiva: veuen i entenen les coses que la majoria aprecia de forma complicada, confusa i obtusa de forma més fàcil i clara, senzilla. És com el bon jugador de futbol: ho fa tot senzill ¡Tant senzill que qualsevol que l’admira passa a creure, càndidament, que ell també ho podria realitzar! La realitat, tanmateix, és una altra ¡Ja és molt que la majoria arribin a mal copiar-lo!


Però això no és tot; en els moments difícils i crucials aquest home culte i vigorós, summament plàstic i creatiu, sempre es mostra tremendament efectiu, sempre troba la nota adequada, el moviment precís, la idea clau capaç de culminar, il·luminar i donar sentit a tota “l’obra” ¡I mai s’amaga de interceptar aquests moments crucials, difícils, inclús perillosos! En aquest sentit, té un alt sentit de la responsabilitat i l’ambició. Estem davant de grans voluntats.


Els grans creadors són, sovint, els homes més inconscients ¡El seu esperit sol pul·lular per un estadi summament inconscient del coneixement! ¿S’entén de què va l’inconscient o encara penseu en Freud quan sentiu parlar d'aquest terme?


L’esperit dels homes cultes és un estómac: digereix i converteix en quelcom propi tot allò que devora de l'exterior. O sigui, l'esperit s’apropia del coneixement, de les tècniques, dels moviments de tal manera que aquests acaben convertint-se en una expressió natural i exterior de l’artista ¡En un instint propi! D'aquesta forma l'artista acaba aplicant i exterioritzant el que ha après sense ser-ne conscient, de forma espontània i involuntària ¡Simplement fa fluir el coneixement sobre el món!


Els homes cultes rarament pensen què estan fent, simplement fan ¡I mai actuen de qualsevol manera sinó de forma sorprenentment precisa, decidida, efectiva!


Tots els erudits fan el contrari: volen ser constantment conscients del que fan ¡Volen que la gent actuï pensant! Però actuar pensant és actuar de forma degenerada, deficient, ortopèdica.


Fixem-nos quan toquem una peça de música: si l’anem llegint i anem pensant què s’ha d’anar tocant en cada moment ho acabem fent de pena. Fins que no l’hem digerit, reflexionat a través de dures repeticions i tots els nostres muscles, nervis, tendons s’han emmotllat als moviments pertinents, no comencem a dominar gràcilment la peça, no comencem a mostrar una superioritat interpretativa, ja que en cada pas, en cada nota vacil·lem, ensopeguem i ens incomodem. Tot el que ens requereix massa esforç sempre acaba essent deficient, forçat, poc espontani, mediocre.


L’home culte, doncs, actua inconscientment després d’haver digerit, madurat i cultivat de forma silenciosa, lenta i velada un munt de coneixements dispersos ¡Després d’haver superat l’esforç i el dolor de l’aprenentatge!


L’home culte, aquell qui ha experimentat una excel·lencia i un perfeccionament en alguna matèria actua sense esforç ni patetisme: sembla com si tot el que fa sigui absolutament natural, espontani, instintiu, propi. En aquest sentit, l'home culte es caracteritza per realitzar, sempre, accions felices.

dimecres, 27 de gener de 2010

Miracles

Una de les activitats que em solen despertar gran interès, encara que sigui de forma esporàdica i desordenada, és la d'estudiar l'etimologia de les paraules; un descobreix secrets d'allò més curiosos. I diré més; per aprendre a llegir i a expressar idees potser no hi ha res com adquirir una bona formació genealògica dels termes, o sigui, saber d'on provenen aquests i com s'han anat desenvolupant al llarg dels temps. Desgraciadament en les escoles es sol escamotejar tot aquest saber. Però bé, suposo que és una d'aquelles tantes tasques que un ha de realitzar pel seu propi compte -Tota cultura superior és en gran mesura autodidacta.

Sembla ser que el terme miracle prové de miraculum, o sigui, de 'fet admirable'. I llegint tal origen ens sorprenem una mica; nosaltres hem estat educats en la idea que el miracle és quelcom sobrenatural; inclús alguns dirien una experiència religiosa: una experiència que trenca les lleis de la Natura estudiades per les ciències ¿Com ha pogut passar d'un significat a un altre?


En un principi, un fet admirable és aquell que surt de la sèrie de fets que es consideren normals o quotidians. En certa forma, un miracle és un fet extraordinari, inusual i a més, marevallós. Certament, aquí el terme no té perquè denotar res sobrenatural, sinó quelcom que marxa del rumb ordinari de les coses. Anem a fer una mica de història.


És sabut que le cristianisme es va nodrir moltíssim de l'estoïcisme. Les cartes de Sant Pau, escrites en grec, delaten un munt d'expressions estoiques: quan parla del logos, de la carn, de l'esperit, etc. De fet, l'estoïcisme imperava a Roma, especialment entre les classes dirigents del s.I-II-III d.c

¿I què deien els estoics, com Sèneca per exemple? Que la Naturalesa és creada per Déu des de l'eternitat, però que tant la Natura com Déu estan fèrriament determinats a ser el que són. En aquest sentit, els estoics predicaven un determinisme brutal i absolut ¡Ni Déu, l'esperit pur, podia escapolir-se de les lleis de la natura!


"No exigeixis que els esdeveniments siguin tal i com tu desitges. Accepta'ls tal i com són realment. Així podràs viure en pau". Proclama Epictet en el seu "manual de la vida feliç". I és que la visió que donaven els estoics de la vida era granítica, duríssim, tirànica: tot està determinat a ser el que és... a seguir el seu curs natural; el destí s'imposa insubornablement sobre totes les coses i el millor que pot fer la voluntat humana és intentar emmotllar-s'hi tant bé com pugui: "Comporta't sempre, en tots els teus assumptes, grans i públics o petits i privats, segons les lleis de la naturalesa. L'armonia entre la teva voluntat i la naturalesa hauria de ser el teu ideal suprem." Epictet.

Bé, el cristianisme lluita ferotgement durant segles contra el determinisme estoic apel·lant a la llibertat de la voluntat humana, o sigui, del lliure arbitri -¡L'home no està determinat a fer el que fa ni a ser el que és, sinó que ell pot decidir a voluntat què vol ser i fer!- Pregonaven els cristians en totes les àgores. De fet, el cristianisme fou en gran mesura una filosofia de mercadillo; en raó les èlites antigues el varen menysprear durant segles.

El cristianisme es presentava com el gran moviment d'alliberació de l'home ¡Era la
doctrina de la salvació, la revolució espiritual que emergia de les classes més pàries i oprimides de l'imperi romà amb el delit d'ensorrar aquell món duríssim, fet de marbre, que fou l'antiguitat! I nosaltres, hereus espirituals del cristianisme, ens agradi o no, segurament seríem incapaços d'aguantar i tolerar aquell món fatídic, ferri, jerarquitzat, dicidit, triomfant... ¿Serà que no estem fets de prou bona pasta?

Sant Agustí és un dels qui va expressar amb més força aquesta lluita contra la mentalitat estoica, quan deia: Déu no està determinat per res i per tant és lliure, o sigui, pot actuar lliurement i a voluntat sobre el món, tal i com feu en l'aparició de Jesús. I l'home, a través de la fe o la raó pura, pot aspirar a comulgar amb aquesta llibertat divina:
l'home pot decidir lliurement fer el bé o el mal i per tant, és responsable dels seus actes.

En aquest sentit s'observa com per un dels pares de l'esglèsia l'home és quelcom factible de ser jutjat sempre. I certament l'Esglèsia és poca cosa més que un tribunal de jutges: d'homes ansiosos de jutjar constantment als demés, ja per consentir-los, per perdonar-los o culpar-los. I d'aquesta forma han exercit el seu poder i domini sobre la gent, especialment sobre els pobres d'esperit, incapaços de proferir el seu propi judici i la seva opinió sobre les coses.

Bé, doncs, en base a la visió estoica del món el cristianisme desenvolupà la tesis que si bé, de ordinari, la natura està completament determinada per les lleis creades a voluntat per Déu, sempre pot trencar aquestes lleis universals quan ho cregui convenient, generant, així, el fet extraordinari, el miracle. Ara mateix, jo diria que Sant Tomàs d'Aquí fou qui perfeccionà aquesta idea, però tampoc estic molt segur... No em feu gaire cas.

En definitiva; la idea religiosa del miracle precisa, primera, que la natura estigui determinada per lleis universals, fet que alhora implica implícita o explícitament l'existència d'un Spirtus Creator, que en llatí traduiríem com: una intel·ligència creadora. I segon, precisa que aquest Ésser extraordinari actuï sobre el món que ell ha creat evadint les seves pròpies lleis.

Però la Natura ni està determinada per lleis universals ni existeix un Ésser tant viciosament capritxós i subornable que es passa pel forro les seves pròpies normes.

En aquest sentit, al meu entendre, un miracle no és res més que un fet que meravella a una colla de flipats que no han sortit mai de la seva "cova". Segurament, però, algú em podria dir, apel·lant al mite de Plató: i com ho saps tu que has vist realment la llum i no vius també en una espècie de cova !?


Sí, és cert, hi han coses que jo també trobo meravalloses i extraordinaries... Per exemple, el fet que no existeixi Déu, o sigui, un "tio" que hagi determinat com han de ser totes les coses ex-nihilo ¡Una intel·ligència ordenadora que hagi definit totes les veritats del món!... Que aixó no sigui així ho trobo magnífic.

Bé, qui sàpiga llegir entendrà com afecta tot això en les ciències.