Principi cosmològic

Quan Copèrnic digué que la Terra no s'havia de veure com el centre del Univers, sinó com un cos que pul·lula al voltant del sol, va proposar, a més, allò que actualment es coneix per "principi cosmològic"; i aquest dicta: l'home no és el centre de l'Univers, sinó un gra de sorra en mig d'un desert. Aquesta proposta afectà radicalment la psicologia i l'ètica de la modernitat: de cop i volta l'home modern es veia com un ésser insignificant perdut enmig d'un oceà infinit, almenys un oceà monstruós i sublim.

Filosòficament parlant el principi cosmològic ve a dir: hem de concebre l'Univers com una totalitat, com si fos una poma rodona i brillant que poguéssim sospesar sobre el palmell de la mà i admirar-la com és per sí mateixa... en la seva complitud. Aquesta postura comportava, òbviament, abandonar la subjectivitat tot promovent l'objectivitat; això és: exigia sortir de les perspectives egoistes per trobar, així, l'objecte per sí mateix.

Descartes és el fundador de la psicologia moderna quan intenta justificar que l'home realment pot apartar-se de la seva subjectivitat i per tant, pot contemplar d'alguna forma com són les coses per sí mateixes gràcies a una facultat psicològica innata: la de tenir idees pures. Spinoza les anomenarà intuïcions. Kant negarà que es pugui fer ciència a través d'aquestes idees pures i connaturals, mentre que els idealistes refutaren a Kant i torneran a promoure la possibilitat de conèixer, d'alguna forma, la totalitat del món a través d'alguna facultat espiritual excepcional. Einstein, principal artífex de la cosmologia actual, fou un idealista; només cal recordar què comenta de Schopenhauer.

Pel científics el principi cosmològic comporta el següent requisit:
L'Univers quan s'observa de forma absoluta i des de fora és homogeni i isotòpic. Això vol dir, que a gran escala mirem l'Univers com el mirem presenta sempre les mateixes formes i característiques; no mostra ni alteracions ni forats ni deformitats.

No costa gaire apreciar com aquest principi és fals, tanmateix resulta efectiu. Bé, és fals perquè no hi ha forma de poder corroborar empíricament com és l'univers en la seva totalitat, ja que no hi ha forma de contemplar l'univers des de fora, des d'una perspectiva absoluta, i així poder validar empíricament el principi. Totes les nostres mesures es fan dins d'una perspectiva molt limitada, dins un espai i un temps, uns interessos, unes necessitats, uns prejudicis i unes creences.

En realitat, fets en mà es pot afirmar que l'univers a gran escala, almenys vist des d'una òptica que uns éssers com nosaltres entenem capritxosament per gran escala, és tant homogeni com heterogeni. Ara bé, considerar-ho homogeni ens simplifica molt la tasca d'implantar lleis universals; que és el que realment ens interesa per fer ciència. Així doncs, com que ens resulta útil i factible per dur a terme aquesta tasca donem el principi per vàlid. I punt... no hi ha discussió.

En aquest sentit, doncs, si volguéssim ser una mica més rigorosos, més honestos amb el que fem i menys preocupats per aquesta utilitat mecanicista de voler reduir l'existència a suposades lleis universals (perquè en veritat no són lleis, sinó hipòtesis), menysprearíem força aquest principi cosmològic. Especialment un cop apreciem a quins interessos i necessitats obeeix.

Fa dies que reflexiono sobre la possibilitat de fer una ciència subjectiva, o sigui, perspectivista, i en la qual l'home, jo, sóc el centre de l'existència. Al cap davall, encara que els científics vagin d'objectius també ells són incapaços de marxar de la seva perspectiva de la realitat.

En aquest sentit, doncs, m'imagino una ciència que hauria d'englobar la mecànica moderna, i superar-la. Però en fi, s'ha de ser molt bé per fer això... i a mi em falta molt.