dilluns, 28 de desembre de 2009

El sentiment tràgic. El Déu cabró

La igualtat humana és pura xerrameca político-religiosa. Si un mateix fet no ens afecta per igual cal admetre que, entre nosaltres, som ben diferents. Alguns no poden menjar sucres, d'altres s'han d'abstenir de prendre sal, i jo, que estic sa i cofoi, puc decidir sense coaccions ni martingales quina dieta m'escau millor.

La psique humana, o l'esperit, és un estómac: traga, tritura, digereix allò que pot absorbir i defeca allò que no ¡I quantes coses hi han que li passen per alt o l'indigesten! Quan més dèbil i malaltís és el nostre esperit més s'altera amb allò que capta "Els esperits petits es crispen amb qualsevol paraula" Escriu Leonardo da Vinci.

Actualment l'esperit tràgic és més aviat una raresa psicològica. Només cal veure en quantes pel·lícules l'heroi mor quan arriba, precisament, a saborejar l'èxit i la plenitud vital ¿¡Quantes vegades sucumbeix sota el pes del seu propi triomf!? Jo en recordo poquíssimes, Troia per exemple, i aquesta perquè la va escriure Homer. També recordo "300" i "Alexandre Magne", també de grecs. O "Dragon", la vida de Bruce Lee. Segurament Armagedon és la gran aposta tràgica de Hollywood. Però si algú em replica amb Titànic, diré que no es tracta de cap tragèdia pròpiament, sinó d'un drama.

¿Què és l'esperit tràgic? Hi ha molta bibliografia al respecte, qui vulgui llegir no li faltarà palla per triturar. Etimològicament tragèdia ve a significar algo així com, el cant del boc, o del cabró. Era un ritual ancestral grec que es feia en honor a Dionís, Déu de les forces irracionals de la natura, de la reencarnació i reproducció. La seva força radicava en la sang, simbolitzada a través del vi, i representava l'embriaguesa, la confusió, la contrarietat estètica... la vida i la mort juntes, com una mateixa entitat.

Arcaicament la tragèdia consistia en sacrificar un boc sota un cant ritual. Un cop s'acabava el cant sembla que s'ordenava una espècie de festa orgiàstica enmig de la sang de la bèstia. Mica en mica la brutalitat i la cruesa del sacrifici i la festivitat foren refinant-se i civilitzant-se, fent aflorir allò que ara coneixem com a tragèdia grega.

En aquest sentit, doncs, la tragèdia és la sublimació d'un sacrifici. Però quin sacrifici? La tragèdia ha de representar com la mort és, de fet, la condició necessària per tota nova vida. I no només això, sinó que només la mort o la desgràcia dels grans herois enmig de les empreses que els havien elevat fins la cúspide poden engendrar futurs prometedors, nous horitzons vitals, nous ordres en les coses, noves esperances i felicitats... ¡Només els grans dolors ens poden aportar les grans felicitats i esperances!

-Sí, el paradís existeix- Afirma impertèrrit l'esperit tràgic, afegint: -Però s'aguanta sobre molta sang i dolor, sobre el record d'un munt de sacrificis i desgràcies.

En la tragèdia grega se'ns mostra amb claredat la idea de progrés que il·luminà a aquell poble mediterrani, estrany i llunyà; a saber: el progrés de la humanitat només pot aconseguir-se sacrificant sense compassió i cruelment als seus millors exemplars, als seus homes més valuosos, als seus herois, als seus caràcters excepcionals, distingits, rars i únics en ares d'excepcionals i dificultoses empreses. I sobre la sang dels sacrificats i davant la nova llum que s'eleva en l'horitzó comença la festa orgiàstica de la vida ¡El sí a la vida!

S'aprecia amb la tragèdia com el sacrifici dels millors homes, aquells individus caracteritzats per la superioritat dels seus talents i la sobreabundància del seu esperit, no ha estat en va, la mort no ha caigut en aigües someres, sinó que ha donat peu a l'entrada d'una nova època més gloriosa, més forta, més alegre... millor. I d'aquí s'entén aquest festiu i estrany dir sí a la mort, a la destrucció, al fracàs, al dolor, a les condicions vitals més horribles en nom de la vida.

Fixem-nos en les obres d'Esquil i Sófocles; després que l'heroi s'inclini davant de la fatalitat del seu destí com s'inclina l'espiga de blat al més d'agost, plena de gra, esperant ser podada, apareix una escena de serenor, una nova albada, la redempció ¡Un futur prometedor!... I un cop s'acaba l'obra tràgica comença la festa orgiàstica, representada sublimadament a través d'una obra satírica.

Certament l'home modern no és prou sa espiritualment com per gaudir i digerir l'èxtasi tràgic, com per exigir-lo i imprimir-lo sobre la seva vida com l'escultor imprimeix la seva visió de la figura sobre el dur i negre granit. L'home modern creu que la vida i la mort són dues entitats completament diferents, en essència oposades. Creu que la mort, al ser oposada al viure, és quelcom necessàriament perjudicial per la vida.

En aquest sentit, l'home modern només vol una cosa: viure a tota costa. I es creu que conservant-se un pot esquivar la mort, amagar-la, espantar-la ¡D'aquí la dèria actual per conservar-ho i protegir-ho tot! D'aquí aquesta sensibilitat pública actual, que sovint sembla digna de gent senil, malalta, envellida i per la qual qualsevol agressió o contrarietat representa dolor, mentre interpreta el dolor com una justificació per criminalitzar, per queixar-se, per moralitzar, per no fer... com un mal a exterminar.

Aquesta inquietant voluntat de conservació i salvació que ens caracteritza s'aprecia clarament amb l'art contemporani, amb les pel·lícules que qualsevol de nosaltres pot anar a veure per 4 euros i així omplir una tarda més de les nostres vides ¡Què representen sinó les pel·lícules de superherois! Per posar només un exemple.

I la pregunta pertinent sembla clara: ¿no és un símptoma, aquest, de la debilitat emocional que abunda a dia d'avui? ¿No és la vida de la gent actual una vida inferior, fugaç i sense un futur gaire prometedor ni brillant? O és que els grecs s'enganyaven il·lusament i nosaltres, discernint la vida de la mort amb tanta claredat, sí que anem ben encaminats? Però és més: ¿com pot ser que l'home modern no relacioni la tragedia amb un sacrifici en pos de la vida futura i l'entengui com un mal, com una desgràcia a evitar, com una causa de infelicitat i tristor? A veure, psicòlegs, responeu-me!!!!

El meu estómac després de tastar una i altra mentalitat ho té claríssim: la veritat resideix en el sentit tràgic de l'existència. I afegiria moltes coses més, però deixem-ho per un altre moment.

En fi, que cadascú tasti el que pugui i qui pugui, que prengui allò que el transporti més enlaire.


dissabte, 26 de desembre de 2009

El mite de pandora i l'esperança

És sabut que les tres virtuts cardinals del cristianisme són: l'esperança (que per la nostra "cara bonica" ens mereixem una vida millor, més feliç i regalada), la fe (confiar que Déu totpoderós és bo i per tant que ni ens enganyaria ni ens faria mai cap mal) i la caritat (solidaritat amb els qui es saben pobres, fracassats i desgraciats). Pels antics grecs, en canvi, aquestes tres "actituds" no eren pas tant aplaudides, inclús algunes d'elles eren considerades vicioses... perjudicials per la vida.

Pels grecs homèrics les grans virtuts eren totes aquelles relacionades amb el poder, amb la felicitat mundana per dir-ho d'alguna forma, com la força física (Aquil·les), l'astúcia (Ulisses), la salut o el vigor (la purificació), l'amistat (amor i respecte vers els iguals i despotisme vers els inferiors o diferents), la bellesa, mare de tot erotisme i com a tal, l'impuls fonamental que perpetua la vida o bé, la desconfiança vers tot allò seductor, amable, fàcil ¡I els grecs estimaven tant la riquesa que pocs com ells han sabut odiar-la i menysprear-la!

Però en especial, destacaven la de mals i desgràcies que ens comporta l'esperança, tot i que la desitgem i l'abriguem amb certa cobdícia. Almenys això es desprèn del famós mite de Pandora, que tot seguit narraré:

El tità Prometeu robà el foc als Déus regalant-lo als homes, que fins aquell gloriós moment havien viscut com meres ombres sobre la Terra, com purs animals salvatges, feres feréstegues sotmeses per complet a la brutalitat de la natura. I és que sense el foc els homes eren éssers sense cap mena de dret sobre la seva vida i la seva mort, o sigui, éssers inconscients i sense voluntat pròpia.

Amb el descobriment del foc els homes aprenen a cultivarse, refinar-se i civilitzar-se; aprenen a cuinar i a reflexionar al voltant de la foguera, descobreixen els números i a llegir els somnis, aprenen a predir les estacions i els moviments dels astres... ¡Els homes comencen a dominar i conquistar les forces de la natura que llargament els havien sotmès en la barbàrie i el fang de l'existència! I mica en mica, doncs, prenen consciència de sí mateixos, de la seva vida... es formulen les grans preguntes!

Zeus, furiós pel gran bé que reportava el foc als homes, ja que donava peu a què deixessin d'arrastrar-se i mirant enlaire poguessin algun dia revoltar-se i destronar-lo, decidí castigar a Prometeu encadenant-lo per tota l'Eternitat en el Mont Escita.

Però Zeus, a més, castiga també als homes enviant-los la primera dona -¿Homes, busqueu el refinament, el coneixement i un bri de civilització enmig de la vostra congènita barbàrie a través del foc?- Exclamà amb un tro -Ja veureu!!-

I així aparagué la jova Pandora, un ésser forjat en exclusiu de virtuts divines i refinades: modelada per Hefest, el gran mestre obrador, la noia mostrava la figura humana més sinuosa i fina mai vista; Atenea, deessa de la intel·ligència, la pentinà i vestí amb una elegància i sensualitat sense igual; les Gràcies i la Persuació l'engalanaren de collars i penjolls; les Hores li teixiren una corona de flors de fragància irresistible i Hermes, el Déu de la paraula, diposità en el seu cor fal·làcies, paraules gràcils i seductores sobre una voluntat indecisa, curiosa i superficial.


I no content amb això, el diví Zeus, rei suprem de l'Olimp, ordenà que li donessin a la noieta un gerro tapat que, ignorant ella el seu contingut, havia d'amagar tots els mals del món -Té, guapa, porta aquest regal als homes, però que sobretot ningú l'obri- Li digueren els déus afablament. I no sospitant de la trampa la joveneta, innocent, somrigué i acatà amb devoció -Així ho faré-. Davant d'aquesta resposta tots els Déus, juganers, reien per dintre frissant veure el desenllaç final.

Prometeu ja havia avisat a Epimeteu: -No acceptis cap regal dels Déus!!- Però aquell nèctar diví de cabells llargs i sedosos, d'ulls grans, rodons i brillants, de moviments dolços i veu encantadora li resultà irresistible. Epimeteu prengué a Pandora per esposa. I Pandora, la molt curiosa, destapà el gerro deixant escapar tots els mals del món: la vellesa, la malaltia, la pobresa, la lletjor, la debilitat, la brutalitat, la tristesa, les plagues, la servitud, la fatiga, etc...

Esgarrifada per les malvestats que havia deixat en llibertat, o sigui, a ulls de tothom, tapà de nou el gerro deixant-hi reclosa l'esperança. Des d'aquell moment els homes són conscients, ja que ho aprècien amb la llum dels seus propis ulls, com la vellesa, la malaltia, la tristesa i companyia són mals, mentre abriguen la creença, pobres il·lusos, que l'esperança no implica cap mal.


En definitiva; si bé les dones volubles, superficials, encantadores, en fi, guapes i d'una sensibilitat tant delicada i curiosa que fàcilment descobreixen totes les debilitats del món són un perill pels homes, també és cert que cap home valent defuig dels perills, els mals i les desgràcies.


Ddt. a .J

dimarts, 22 de desembre de 2009

Nadal

Els romans celebraven les Saturnalias, més tard el "Natalis solis invicti", nosaltres el Nadal. Ja no fa el fred de fa uns dies; a mi m'agradava. Ara plou i preferiria que nevés, sobretot a la nit. En qualsevol cas, comença l'hivern.

Surto a passejar i noto com l'aire, el paissatge en sí, es torna més estàtic i melancòlic, especial. Ai aquest fred, sembla aixecar un abisme entre nosaltres i les coses que ens envolten ¿Un abisme? Veiem com la natura jau adormida davant nostre, sospira amb lentitud, la mirem de ple intentant descobrir què somia; l'acaronem però no reacciona, continua gèlida, latent i distant, amagant tot un món en el seu sí... És un encant.

No sóc cristià, no crec que la paraula de Jesús salvi, tampoc em fa ser més feliç i no em proporciona res del que anhelo en aquesta vida, més aviat tot el contrari. Ara bé, celebrar el Nadal sempre m'ha entusiasmat, encara que a la meva manera. Els regals, els sopars, les festes, les obres de teatre... Tot aquest bullici mundà, radicalment mundà, m'arranca un somriure. De fet, inclús crec que per aquestes dates encara falta inventar-se la gran Festa. Però bé, uns quants ho hem provat més d'un any i sabem de la dificultat de l'empresa.

Fa temps que em pregunto, investigo i estudio de quina forma seria possible organitzar les més grans festes mai vistes. Potser algun dia m'ensurti, qui sap. Potser serà aquesta, algun dia, la meva contribució filosòfica al goig de viure... Qui sap.

Bones festes.


dijous, 17 de desembre de 2009

De la futilitat de la matèria

Qui ha viatjat per molts estadis emocionals, o sigui, espirituals, és possible que hagi experimentat un estadi morbós, exòtic, complex, que un podria anomenar "de la futilitat de la matèria", i que no és res més que el famós nihilisme.

Es tracta d'un estat psicològic summament perillós, de fet pot resultar mortal i definitiu per no poques persones. Un arriba a sentir que tot, en aquesta vida, resulta ser trivial, frívol, banal ¡Arriba a considerar que la vida no té sentit ni valor ni interès! Arriba a sentir, amb desídia i fastigi, que no val la pena desitjar res, voler res, esperar res, ambicionar res... que no hi ha res que valgui ni una sola gota de suor i sang -¿Per què patir i passar-ho malament si, total, no hi ha res que valgui ni un duro?-.

No s'espera res de la vida, no es vol res de la vida ¡Ni tant sols enviar-la a la merda i maltractar-la! Infringir-li tal violència ja seria un senyal que vols i desitges ¡I que esperes alguna cosa d'Ella! En canvi, l'actitud adoptada és passar de tot, absoluta indiferència, ni fu ni fa... ¡Un s'abona a una espècie de budisme!

¿Com a un se li pot arribar a esmicolar i aigualir la voluntat d'aquesta forma? Per dir-ho en quatre paraules: quan veu que davant seu només hi ha fracàs. Faci el que faci considera que en sortirà perdent, arruïnant-se, fracassant, equivocant-se, essent rebutjat ¡O bé nota que allò que tant vol i persegueix se li acaba fent petit, insignificant... es devalua a les seves mans!
Inclús aquell qui s'ha acostumat anar sobradíssim sol passar a creure instintivament que les coses són tant avorrida i estúpidament fàcils, evidents, simples, assequibles que ja no l'estimulen, ni l'emocionen, ni l'interessen... Un cop el fervent amant es veu decepcionat, o sobresatisfet per l'excesiva generositat d'una parella massa gratificant, fàcilment abandona el joc de l'amor, mentre pensa amb menyspreu: -
Quina tonteria més grossa és aquesta d'estar enamorat.

"Les coses no mereixen els teus batecs, ni és digna de sospirs la terra.
Fel i tedi és la vida, res més, i fang el món. Calma't." Escriu Leopardi.

Arribar a experimentar aquest estadi de nihilisme emocional tant morbós no em sembla a mi que estigui a l'abast de qualsevol. Amb això aplaudeixo a Schopenhauer, i el mateix Leopardi n'és un claríssim exemple. S'ha d'haver mirat cap a llunyans horitzons i haver volgut grans coses per acabar empatxat, fart o simplement desencisat... i ja no voler res més ¡Per deixar d'aspirar a nous horitzons!

És comú que aquest estadi l'experimentin aquells que hagin idealitzat, o sigui, aquells que hagin sobrevalorat els seus desitjos, pensaments i esperances, normalment foguejant-los amb sentimentalismes. Perquè idealitzar no és res més que especular, i com bé passa amb la borsa i les immobiliàries, quan infles les coses creient que aquestes són la òstia i poden amb tot el moment de caure en la depressió, ja sigui perquè la cosa peta ja sigui perquè un s'afarti de tanta xauxa, roman més aprop que mai.

La gent ordinària, aquella gent que viu desitjos petits, semblen mostrar certa immunitat vers aquest nihilisme psicològic. De fet, el consumisme característic dels nostres temps sembla una forma de capejar-lo: el consumisme ens estimula constantment la voluntat, encara que sigui amb "coses petites": una casa, un cotxe, un viatge de vacances, una joia, un bolso, un perfum, uns sopars de restaurant, una play, etc. Donar gran importància a aquestes 'futilitats' estimula a què milions de persones treballin, s'esforcin i trobin una gratificació en el seu penós dia a dia ¡Ajuda a què la gent pensi amb la seva vida i no pas amb la seva mort! I a mi em sembla una gran cosa no haver de pensar amb la mort i destinar la vida, precisament, en pensar amb ella... ¡Deixem que els fracasats i els cristians pensin amb la mort!

M'atreviria a dir que aquells qui critiquen furiosament al consumisme dels nostres dies ignoren tot el bé que aporta psicològicament a milions de persones, especialment a les emocionalment més senzilles. Ara bé, és cert, però, que no les deixa crèixer... I és que per créixer un ha d'haver superat moltes patacades.

Arribat aquí voldria afegir que si bé la majoria de la gent sol buscar la felicitat, almenys la satisfacció i la sacietat, cal dir que pel bé de la vida segurament la felicitat no és millor que el dolor i la penúria. La vida sembla precisar dolor i violència i contrarietats i mancances i malestar i guerres i fam i conflicte permanent ¿No són el dolor i la debilitat la xispa a partir dels quals la vida pren força, color i vigor? Bé doncs, les grans experiències precisen moltes patacades.

Hi han certes persones, jo diria ben poques, que han experimentat certa superació sobre aquest nihilisme. Potser a ulls de molts són homes freds i calculadors, inclús potser inhumans, ja que poden arribar a menysprear la vida humana. Sigui com sigui, semblen tenir molt clar el que volen i saben que no li resulta lícit a qualsevol voler i desitjar el que ells precisament volen. Es senten exclusius i, en certa forma, també predestinats. Per ells, les coses només tenen valor en funció d'assolir l'objectiu que s'han marcat i manté adressada la seva voluntat. Moralment, doncs, consideren bo tot allò que afavoreix l'assoliment dels seus objectius i dolent allò que els perjudica, mentres que fútil i trivial allò que no els hi serveix.

Per ells, la seva vida igual no té ni valor ni sentit... ¿Realment s'ho pregunten? En tot cas es pregunten: ¿com puc aconseguir la victòria? ¿Com puc assolir la fita i l'objectiu que jo mateix m'imposo? I exigeixen que la vida mateixa els hi respongui.

A més, pel sol fet d'haver experimentat el nihilisme en les pròpies carns posseeixen una força nova, a saber: se'n riuen del fracàs. Inclús poden arribar a valorar el fracàs de forma positiva: com un estímul per, precisament, voler encara més, desitjar encara amb més força aquestes coses difícils, dures, contràries a la seva persona.... Saben que, al cap davall, són ells qui donen valor a les coses. No en va es veuen capaços de posar-se a organitzar i impulsar una empresa que molts, desencisats, haurien abandonat ¡Inclús sovint es dóna el cas que la facin triomfar! I és que no estalvien mitjans per aconseguir l'èxit.

En fi, segurament no tots els desitjos són possibles, però sense desig ni voluntat res és possible.

dimarts, 15 de desembre de 2009

El Big Bang i l'origen de les coses

Des de fa molts segles ens hem acostumat a pensar que les coses tenen un origen -¡Les coses han de tenir un origen i una causa que les generi!- Exigim amb gran convicció; doncs ens hem acostumat a pensar que les coses sempre són causades o produïdes, en exclusiu, per coses anteriors, i que resseguint els esdeveniments ens podem remuntar fins l'origen de tot plegat, el qual passa immediatament a considerar-se la clau per resoldre el gran misteri de l'Existència. Però davant d'aquesta manera tant moral i teològica de concebre la vida ens topem, sovint, amb paradoxes tant infantils com la típica que diu: ¿què fou primer l'ou o la gallina? I comencem a desconfiar dels savis, els Papes, els gurus, els anuncis de TV i els professors d'Universitat... I ens quedem completament sols davant d'aquest immens interrogant: el gran misteri.

Comencem a sospitar que som nosaltres qui imposem un origen a les coses de forma més o menys arbitrària, interessada i convinguda, o no!? La natura, per sí mateixa, no ens ensenya gran cosa la molt tímida.

És cert, que només aquelles convencions fonamentades sobre l'experiència són les
úniques que nosaltres, avui per avui, donem per bones, encara que això tb és una convenció ¡Quanta gent hi ha encara pel món que no accepta la validació empírica com a criteri de judici capital a l'hora de jutjar la veracitat d'una opinió humana! Tanmateix, però, si només ens basem amb l'experiència bruta ens adonem que ens resulta impossible determinar l'origen real de les coses ¡Per distingir orígens sempre hem d'apel·lar a la imaginació i la convenció! I és que l'origen de les coses no se'ns apareix mai de forma clara i evident per sí mateixa...

Un exemple del que acabo d'explicar apareix en un
cas famós, això és, un cas conegut per tots; a saber: el dilema moral que ens porta a haver de discernir quan un fetus s'ha de tractar com una vida humana o encara no, i per tant, en quin moment de gestació un fetus és ja una persona amb els seus intrínsecs drets fonamentals. Cal admetre que l'origen de l'ésser humana és completament arbitrari ¡Els antics inclús arribaven a considerar que la major part de la gent no arribaven mai a ser pròpiament homes, sinó que es quedaven en mers homúncles, pures bèsties humanes malformades! I és que per l'antiguitat, Aristòtil per exemple, arribar a ser home és cosa de pocs... D'això ja n'he parlat en un altre lloc.

Que les coses han de tenir un origen no és res més que un mite. Un dels primers d'adonar-se'n potser fou Kant, encara que l'alemany ho va explicar de manera exageradament complicada, ofegant aquesta senzilla qüestió enmig dels més
recalcitrants conceptes.

Sigui com sigui, cal destacar que adonant-se que l'origen i la causa són
mites o ficcions humanes Kant articula el que es coneix com la primera crítica sistematitzada a la cosmologia (l'estudi de si l'Unviers té un origen i una causa primera o no), es a dir, la crítica de la raó pura.

Segons Kant, recordem, la cosmologia no pot ser mai una ciència pròpiament, ja que marxa dels límits de l'experiència ¡Cap tesis cosmològica no es podrà mai corroborar empíricament! Ergo, les tesis cosmològiques no poden adquirir l'estatus de tesis científiques.

Ja Schopenhauer intentà criticar a Kant afirmant que sí era possible conèixer si l'Univers tenia o no un origen i una causa primera. De fet, l'alemany predicava que l'univers és i sempre serà un lloc de conflicte, dolor i destrucció permanent, sense un origen i una causa primera.

Einstein reconeix haver heretat de Schopenhauer aquesta esperança de poder tractar la cosmologia com una ciència, com la més elevada forma científica, i per t
ant, aspirava a poder arribar a descobrir la clau que resol el gran Misteri de l'Existència. I la postura cosmològica del jueu en un començament és clavada a la de Schopenhauer, el qual l'havia recollit de Spinoza. D'aquí que Einstein arribés a afirmar: Jo crec en el Déu de Spinoza, o sigui, en una Natura eterna, infinita i lliure.... capaç de ser contemplada sub especie aeternam.

Però la creença cosmològica d'Einstein va patir un fort revés. Lemaitre, a mitjans dels anys 20, amb la teoria de la relativitat general en mà i recolzant-se en les dades proporcionades per Hubble sobre el desplaçament al vermell de les galàxies va defensar la idea que l'Univers no pot ser quelcom etern i il·limitat, sense origen ni fi, sinó que havia de tenir un origen, una causa primera. Cal esmentar que Lemaitre era un físic teòric que treballava pel Vaticà. A partir d'aquí, els científics occidentals prediquen dogmàticament que l'Unviers té un Origen, en aquest cas el Big Bang. I el poble semicultivat s'ho menja amb patates...

Així estem, portem tot el s.XX i començaments del XXI en què els científics suposadament més intel·ligents i preparats del planeta intenten 'descobrir' amb els seus juguets (telescopis, infrarrojos, i altres aparells) el Big Bang, l'origen de totes les coses ¡La causa primera! I l'església respira tranquil·la perquè aquesta tesis qua
dra a la perfecció amb la seva idea creacionista del món. Mentrestant la gent semicultivada encara pensa que ciència i religió són dues coses separades i immiscibles... i és que pobrets, saben tant poc d'una cosa com de l'altra.

Encara que els científics siguin, no poques vegades, gent mentalment força limitadeta i mal formada tenen una cosa digne de ser reconeguda i potenciada: són suficientment ambiciosos com per evolucionar.

No són pas pocs els doctors que ja comencen a intuir que el Big Bang no pot ser la causa primera de l'existència i apel·len a altres tesis, en especial a la dels
multiuniversos. Tanmateix, encara romanen molt lluny d'adonar-se que seguint aquesta línea de treball i mètode no trobaran mai el que busquen, o sigui, la suposada clau que desveli el misteri de la vida. Però aquest és un altre tema.
Deixem-los que continuïn picant pedra de forma febril, entusiasta i frenètica com si fossin buscadors d'or i afamats de la vida... ja es cansaran i es desil·lusionaran! Serà llavors quan començaran a fer el que ara menystenen: reflexionar en fred i cultivar-se.

En definitiva, que hi hagi hagut una gran conflagració universal, fet del tot possible, no implica necessàriament que aquesta fos l'origen i la causa primera de res ¡Apel·lar a l'origen de la vida és una imbecil·litat científica i intel·lectual!... Resulta lamentable el que s'ha ensenyat i es continua ensenyant de cosmologia en tots els in
stituts occidentals. Un demostració més del pinso que s'hi dóna.


PD/ Vull afegir que l'existència del Big Bang em sembla una tesis summament discutible. No hi han proves gens definitives al respecte. De fet, la Tº General de la Relativitat és summament miop i falla en moltíssims aspectes, generant un munt de incertituds i despropòsits (el tema de la matèria fosca per exemple). Però de moment com que no tenim cap teoria més útil que aquesta la donem per bona, o sigui, és la que utilitzem per predir, calcular i generar les nostres simulacions cosmològiques.

dimecres, 9 de desembre de 2009

Universitat

Que l'educació esponyala és un nyap de cap a peus no ve de nou. En particular em sembla un malalt que aguanta en vida per la quantitat ingent de diners que li enxufen des de l'Estat ¿Un malalt? Sí, en la mesura que és incapaç d'aixecar el cap. I és que en ella s'hi couen poques coses dignes de ser preses amb seriositat, a part del títol que et donen és clar. Mira-te-la, no es preocupa ni per formar ni per cultivar, sinó per acreditar ¿I què són els professors sinó jutges?

Vet aquí la realitat: la Universitat sembla més un paràsit social que a un motor social... una primera potència.


Ja fa anys que m'inquieta aquest despropòsit: ¿Per què la Universitat està tant mal montada, és tant decadent, per què s'hi malmet tant de talent!? La veritat és que la gent que s'ho pot permetre, a la mínima, abandona la Unviersitat farta d'aguantar imbecilitats.

En gran mesura, segurament, aquest menyspreu generalitzat s'explica perquè a la Universitat només l'interessa una cosa: el títol. O sigui, el poder i la capacitat de domini i coacció que la Universitat exerceix sobre la gent s'aguanta, simplement, en un objetiu summament inferior: formar gent acreditada. No és que això no ho hagi de fer la Universitat, sinó que aquest no pot ser el seu màxim objectiu.

Prenem atenció: a la universitat no es fa cap seguiment de l'alumne al llarg de la seva carrera, a part de les notes que li surten a l'experdient. Mai hi han tractes individualitzats ¡Tothom ha de menjar del mateix pinso! La veritat, i és trist dir-ho, els nanos que juguen a la cantera del Barça reben una millor formació que els nostres matemàtics o físics, a qui tenen corrent per allà a la universitat deixats de la mà de déu i creient que cadascú, espontàniament, ja donarà el callo. Óbviament aquesta mentalitat tant funcionaria demostra no entendre res de psicologia i organizació humana... Si totes les empreses anessin del pal que va la Universitat anirien a la ruina en un plis plas.


És patètic veure com la Universitat només té el recurs del títol i les notes per fer que els estudiants valorin i estimin el que estudien; i això és digne de ments inferiors, autòmats, servils, gregàries, subdesenvolupades... de ments que només s'activen a base de cops de pal. No és cap orgull ni privilegi estudiar a la universitat, i encara menys quan un veu la classe de individus que accepten: ¡A burros que només sabe fotre-li colzes a la matèria!

I que ridícul em sembla fer estudiar la gent 5 anys de carrera perquè acabi treballant en un banc, tal i com feien els nostres pares sense necessitat d'haver de passar pel tubo amb tantes xuminades. I és que ja em direu el perquè un tio s'ha de passar 5 anys estudiant economia per acabar atenent a la gent que l'ingressa la mensualitat i fer anar l'Excel. Tot plegat em sembla una broma.


Està tant desaprofitada i corrompuda la Universitat, és de voluntat tant dèbil... ¿Per què canviar-ho? ¡Que continui dominant la inòpia mental que fomenten les beques i les titulacions! Així riurem més tots plegats.

S'hauria de fer una neteja a fons. Però això faria mal a molta gent que està fortament viciada.

dimarts, 8 de desembre de 2009

Bellesa

Amb la modernitat hem mig perdut o no hem sabut aprofitar del tot moltes coses excel·lents del Renaixement, especialment aquelles ferotges ànsies de poder terrenal, de voler més i més, que caracteritzà al Renaixement conferint-li aquell caràcter seu de classe, de jerarquia, de perfeccionament, en fi, aquella alegria mundana melancòlica, serena i al mateix temps, tant confiada de sí mateixa.

Per comptes del poder mundà la modernitat busca els grans sentiments, primer a través de la idea de Déu celestial, tal i com ens ho canta Vivaldi en el seu "Gloria in excelsis Deo" a començaments del s.XVIII; després a través d'ideals com la Llibertat o la Bellesa, tal i com ho feren els romàntics del s.XIX, com Baudelaire; finalment de forma summament canalla a través dels sentiments o instints personals, tal i com ho fa qualsevol anunci, cançó o pel·lícula actual.

Amb aquest ham dolç i seductor, o sigui, apel·lant als sentiments, es sol generar, ja sigui de forma volguda o no (què més dóna això), un munt de gent compulsiva i incapaç de ser ama i senyora de sí mateixa. I quan un es veu incapaç de dominar-se i s'adona com la seva vida és un caos i un descontrol, instintivament busca algú que l'hi posi ordre: un llibre, un mestre, una ideologia, un expert, un metge, un artista, un guru... Déu. Tots els desvalguts del món busquen ajuda, la salvació, la felicitat. En canvi, cap home fet i dret busca ser feliç i salvar-se, més aviat tot el contrari ¡Posa a prova la seva felicitat i la menysprea temeràriament! Com feren Edan i Eva en el Paradís.


Ni Leonardo ni Maquiavel ni Montaigne ni Miquel Àngel ni César Borgia ni Rafael, cap caràcter distingit del Renaixement s'hauria rebaixat a apel·lar als sentiments per tal d'engrandir la seva obra; eren espiritualment massa rics i frondosos com per haver d'usar aquests recursos emocionals tant rastrers i elevar, així, les seves creacions. Però l'art actual bé que els usa sense tallar-se ni un pèl. Per dir-ho en termes antaòmics, l'art modern treu proteïna de les seves obres i les emplena de sucres, grasses i altres llaminedures emocionals perquè prenguin cos. I què succeeix? Que espiritualment, o sigui, a nivell emocional, la gent pateix disfuncions de tota mena.

Es un fet que la dieta psicològica de l'home occidental ha passat de la pobresa i la frugalitat penosa exigida pel cristianisme al desenfrè i descontrol actual, generant voluntats voluminoses, grasses i flàcides... grans incapaços i bocamolls. A EE.UU n'està ple d'aquesta penya de flipats.

No ens enganyem, la major part de la cultura dels s.XVIII, s.XIX i XX no és pròpiament cultura clàssica, almenys en el sentit que els antics romans li donaven al terme clàssic; a saber: com una manifestació del saber controlar, domar, donar forma i cultivar la potència, la força bruta... els impulsos irracionals i desbocats.

Ja Leonardo defineix la bellesa de la següent manera: no quan una cosa t'agrada o et desagrada, tal i com solen fer les noietes, els turistes i aquells incapaços de crear-se un criteri de judici propi deixant-se emportar pel primer que senten i noten, sinó quan la força bruta s'amotlla a les ordres de la intel·ligència, del ritme, de la lògica, de la forma, del color, del so, de la simetria... de la llei! I és que a l'entendre d'un esperit clàssic un Ferrari, per exemple, representaria un objecte bell: un munt de potència domesticada sota un disseny minuciosament estudiat per treure-li el màxim plaer... Un Ferrari és un tractat de mecànica en viu.

Bé, això que us comento no us ho ensenyeran en cap assignatura d'estètica, és més, si ho comenteu no us entendran. Guardeu el secret, doncs... i aneu a la vostra. I tingueu en compte que la cultura occidental, amb la modernitat, s'efeminitza i perd la talla: l'art, el pensament, inclús la política, comença a valorar-se en termes de si m'agrada o no m'agrada, en termes sentimentals!, i no en termes de bellesa clàssica, o sigui, de control, de poder, de domini, de perfeccionament, d'excel·lència... en fi, de cultivació, judici i estudi.

Si s'entén tot això també s'entendrà que pels antics les majors de les vegades fos l'home el prototip de Bellesa, i no la dona. Un fet que a nosaltres ens xoca moltíssim i ho atribuím, amb excessiva facilitat, a la suposada homosexualitat de l'antiguitat. Però a mi em sembla que aquest judici demostra no haver entès gaire cosa dels antics. Per ells el cos femení solia ser considerat, només, quelcom agradable, seductor i excitant, un objecte de joc, distracció, inclús compassió. Veien que les dones eren, de per sí, massa fines i maques com per poder aspirar a la Bellesa ¡I és que la bellesa només podia sorgir com una superació de la lletjor i la força bruta! I en aquest punt els homes superen de llarg a les dones. De fet, pels antics una dona només podia aspirar a la bellesa en el cas que fos alta i corpulenta.

En fi, només aclarir que Leonardo, per exemple, no feia obres maques, sinó tractats fisiològics... ¡I d'aquí el plaer de contemplar aquelles obres seves potents i lleugeres al mateix temps! Com el plaer de conduir un Ferrari.

dilluns, 7 de desembre de 2009

Beethoven i el rancor

No és el meu compositor preferit, de fet el trobo un pèl vulgar i canalla -La seva música intenta ferir els sentiments perquè, així, aquests s'enervin com si fossin un volcà. Prefereixo Offenbach, em fa somriure... sempre m'entra bé la música lleugera i desenfadada.

Sobre Beethoven es va fer una pel·lícula anomenada "Immortal beloved", no recordo el títol en castellà. Em va semblar tragicòmica, encara que els crítics la consideren un drama; però a mi em va fer riure. Ja les tinc aquestes coses.

La pel·lícula va sobre un profund odi de Beethoven vers una suposada amant seva a causa d'un desafortunat malentès que va cegar l'immens orgull del compositor. I el propi Beethoven acaba descobrint "l'error" moments abans de morir-se, adonant-se resignat, que per culpa d'un malentès atzarós havia estat vivint de forma desgraciada, infeliç, odiosa... apartat del seu objecte de plaer. Aquesta desgràcia em va fer gràcia...

¿És possible que això li pugui mai arribar a passar a una persona? Vet aquí la pregunta que em vaig inferir després de veure la peli. Certament un ha de tenir molta memòria per odiar durant molt de temps quelcom i no ser capaç de passar pàgina ¿I què és necessari perquè un tingui molta memòria? Un dels mecanismes psicològics més efectius de la memòria és el dolor; recordem quelcom mentre ens dol d'alguna forma -Què és la memòria històrica sinó una forma de avivar cert dolor col·lectiu per tal de que certs moments històrics no es repeteixin?! I el dolor no és res més que un símptoma de debilitat. Ja vaig comentar en un altre post que la força, el vigor, l'alegria ens torna estúpids, inconscients, ens fa perdre la memòria, la por... Sentint-nos pletòrics no ens fa res tornar a passar per situacions en les quals, els dèbils, recorden massa bé i no volen repetir.


Però, és més ¿Com pot ser que un malentès, una situació per atzar desafortunada ens pugui fer tant desgraciats com en el cas de Beethoven, enganyant-nos a nosaltres mateixos sobre les coses que ens succeeixen i incentivant-nos a jutjar-les de forma summament perjudicial pels nostres desitjos i interessos?


És difícil veure-hi clar, dominar l'amor propi i saber ballar al so de les circumstàncies sempre atzaroses, canviants, capritxoses, tot atraient-les vers els nostres favors. Potser per això m'agrada la música lleugera i desenfadada.... Encara que molts no ho copsin, aquesta sempre és la més potent, culta i profunda.

Només crec amb aquella educació que t'ensenya a enriure't de les coses, per més desgraciades que siguin. Però rarament hi ha gent espiritualment prou sobrada de forces com per ensenyar a ballar per sobre de l'atzar i les contrarietats, i a somriure-les. La majoria s'abona a la indignació, la queixa, l'odi, la revenja... el rancor.

dissabte, 5 de desembre de 2009

Conèixer les coses tal com són

En el post anterior comentava el quid del plantejament cartesià, el qual ha donat peu a tota la filosofia moderna i contemporània. I és que amb Descartes s'obra una nova manera de justificar la validesa de les ciències naturals, que a començaments del s.XVII i arrel del Renaixement comencen a prendre cos a Occident en detriment del cristianisme. I és que les 'Meditacions metafísiques" de Descartes, així com el seu "Discurs del mètode", no són res més que intents per justificar com les opinions sobre el món i les coses, demostrades a través de les comprovacions fàctiques i els raonaments matemàtics, no són un tipus de superstició més, sinó que reflecteixen com és realment el món ¡Ens descobreixen com funciona realment la vida! Tot el que es digui fora d'això és no haver entès ni a Descartes ni a Spinoza ni a Kant ni a Nietzsche, ni, en fi, a cap filòsof occidental. Tanmateix, la idea que té la gent sobre el filòsof i la filosofia en general és lamentable i no perquè això que explico sigui res difícil, sinó pq la formació és tant deficient, subdesenvolupada, tant inferior... Permeteu-me que no segueixi amb aquest tema, no vull ofendre a ningú... no tinc ganes de fer favors amb la meva crítica.

Bé doncs, recordem com amb Descartes existeix un món fora de nosaltres. Aquest és el món que el propi Descartes anomena Natura o món Físic, però que els professors de filosofia, així com féu Kant per exemple, porten segles anomenant-lo, el món Metafísic; recordo que jo també l'anomenava d'aquesta forma l'altra dia. Certament, però, seria millor anomenar-lo món metasensual, perquè en realitat es tracta d'un món que està més enllà de les "nostres" sensacions o percepcions. Però en fi, no ens barallem ara per la terminologia; si heu entès aquestes tonteries en teniu prou de moment.


Descartes deia que la Natura havia estat creada per Déu i estava formada per infinits cossos o objectes físics que es movien a través d'una força inercial, una vis inertiale, i que nosaltres som un cos més enmig d'aquesta infinitat de cossos en constant canvi i moviment. La qüestió és que nosaltres no captem directament com són les coses que ens envolten, ni com es mouen i canvien realment, sinó que les percebem sempre de forma subjectiva, borrosa, parcial i conflictiva. És a dir, no veiem com són realment els arbres, les pedres, el sol, l'aigua, ni com es mouen realment els astres (recordem que subjectivament la Terra és estàtica mentres el Sol es mou al voltant nostre generant la nit i el dia). Nosaltres només veiem l'afecció o pertorbació que ens causen aquests objectes sobre nosaltres.

Vet aquí la tesis cartesiana: sempre apreciem una perspectiva subjectiva de les coses mai les coses pròpiament. I aquesta apreciació depèn de com siguin els nostres sentits corporals, o sigui, de la nostra fisiologia. Per exemple, jo veig un paisatge de forma molt diferent amb ulleres de sol que sense; en aquest cas, Descartes diria que, en el fons, jo veig la mateixa cosa, però en diferents perspectives segons les particularitats dels meus sentits corporals o sigui, segons la meva subjectivitat.

En aquest sentit, doncs, fer ciència consistiria en descobrir el com i el què és la cosa en sí mateixa, independentment de com els meus sentits i la meva consciència, la qual processa el que li fan arribar els meus sentits, me la mostrin.


D'aquí sorgeix la importància de Déu en Descartes. Déu és allò que tradicionalment es coneix com Spíritus Creator: és el creador de totes les coses que existeixen i poden mai existir. I és gràcies a què Déu ho crea tot que precisament l'home pot aspirar a fer ciència, o sigui, pot conèixer com són realment les coses, ja que aquestes, encara que de ordinari nosaltres sempre les apreciem de moltes formes diferents, en realitat són tal i com les ha creat Déu.


¿Com podem veure les coses tal i com les ha creat Déu? S'han de mirar emprant la nostra part divina, això és, les idees innates (la raó o la intuïció intel·lectual) ¡Allò que ens aparta de l'animalitat! Sense idees innates, procedents de la divinitat, no es pot fer ciència.

Davant del que explico vull afegir que corre una idea generalitzada afirmant que Descartes era realment ateu i que la "demostració" de Déu només fou un recurs del francès per tal d'evitar la inquisició. Els que afirmen això només demostren una cosa: o no saben llegir o són uns retrassats mentals. Els que sabem lògica sabem que per conèixer les coses per sí mateixes Déu és necessari, sinó que li preguntin a Einstein o Gödel. I Einstein és el més gran metafísic del s.XX.

Cal dir que contra Descartes es va aixecar amb fúria Kant dient que la metafísica no pot ser una ciència, és a dir, que no podem conèixer mai les coses que ens envolten i ens afecten. Les podem suposar i pensar, però mai conèixer. Davant d'aquesta circumstància l'alemany afirmava que les ciències naturals no ens diuen mai ni com ni què és la realitat, el que fan es donar-nos una interpretació útil, interessada i mecànica d'ella.

La ciència natural, amb Kant, passa a ser considerada una producció exclusiva de la nostra imaginació: no coneixem com és el món sinó que ens en fem una idea subjectiva d'ell.
En aquest sentit, amb Kant els fenòmens de la natura descrits per les lleis de les ciències passen a ser pures ficcions, representacions, creacions imaginatives de la consciència humana la validesa de les quals rau, en exclusiu, en la seva utilitat i practicitat; la ciència natural passa a ser tractada com una pura tecnologia! I en base això, Kant critica que la ciència natural faci metafísica, o sigui, afirmi conèixer com són realment les coses i per tant, pugui arribar mai a descobrir la veritat. D'aquí el famós escepticisme transcendental de Kant: no sabem si la veritat existeix o no, perquè l'home no la pot concebre mai, ara bé, ha de creure que existeix per tal d'aspirar a ser lliure.

Amb Kant s'obre l'hermanèutica, o sigui, la idea que no coneixem o no concebem mai com és la realitat pròpiament, sinó que sempre ens en fem una idea segons la nostra manera de ser; fet, aquest, que fàcilment ens prorta a admetre que hi han moltes formes diferents d'interpretar el món!. O per dir-ho clar i català: tants caps tants barrets.


Amb Kant, doncs, s'obre, a despit seu, el relativisme cultural: cap interpretació del món és superior a les altres... i cadascú pot fer-se la seva pròpia idea de les coses segons la seva forma de ser, els seus interessos, la seva disposició, la seva forma de vida. I certament Nietzsche és qui ha portat tot això més lluny. Encara no he llegit a ningú que ho superi.


No obstant això, contra Kant es varen aixecar els idealistes alemanys i els positivistes del s.XIX. Varen negar la Cosa en sí, o sigui, el món metasensual, i varen afirmar per la cara que les coses són tal i com les percebo, sempre i quant les percebi seguint un mètode concret. D'aquesta forma afirmaven que podien continuar tractant les ciències naturals de forma metafísica, o sigui, considerant que el món és tal i com ho descriuen les ciències naturals, ja que aqeustes són capaces d'ensenyar-me la Veritat. Per exemple, quan Einstein diu que per preveure amb certa exactitud el moviment del periheli de Mercuri s'ha de calcular la dilatació espai-temporal, a criteri de la major part de científics del s.XX això implica, immediatament, que realment existeixi un teixit espai-temporal que s'arruga i estira; encara que ningú ho vegi ni percebi!


La veritat és que la ciència del s.XX és pura metafísica, o sigui, pur dogmatisme. Poincaré segurament és la gran excepció. I no puc deixar de riure i sorprendre'm quan aquests imbècils de positivistes encara tenen el morro d'afirmar que estan en contra del dogmatisme i la metafísica; si és el que fan ells!!!... Tot plegat és un joc d'ous

En definitiva, i ja sé que m'he enrollat un pèl massa avui. Ja no creiem en l'existència d'un món metasensible, sinó que només creiem en aquest món estètic, sensible, voluble i confús (Kosmos Aisthetikós deia Plató). Comencem a prendre el sensualisme com a única hipòtesis metafísica: la veritat són les sensacions ¡d'aquestes poden haver-hi de moltes classes diferents: empíriques, volitives, imaginatives, oníriques, emotives, intel·lectauls! De fet dubtem profundament que pensar, voler i sentir siguin coses gaire diferents.

Així ho veiem: aquest món que vivim i som no prové d'enlloc ni és creat per res extern a sí mateix: ni per un Déu, ni per una consciència absoluta, ni per una ànima etèria i immortal, ni per una hipotètica societat cibernètica rollo Màtrix, ni per un follet imaginari. Aquest món estètic, sensual, volitiu és crea a sí mateix a costa de sí mateix...

A partir d'aquí que comenci el joc.








dijous, 3 de desembre de 2009

Cogito ergo sum

Alguns diuen que el filòsof és aquell qui dubte, mentre el savi és aquell qui sap. És cert que la gran diferència entre els pensadors pre-socràtics, els sofistes, respecte Sócrates, Plató, Aristòtil, radica en aquest precís fet: els pensadors pre-socràtics es presentaven en públic com una espècie de toreros -Caminaven amb gran solemnitat per la plaça pública orgullosos de conèixer i mostrar la Veritat, mentre la gent es parava a escoltar-los, els pagava, els seguia i venerava. Plató fou el primer en desmarcar-se d'aquesta xuleria, aquesta autoritat i aquest orgull, i afirmar: la veritat existeix, però cap home la pot conèixer mai del tot, només pot aproximar-s'hi a través de la ciència. I precisament d'aquest bri d'escepticisme sorgeix el mot filosofia, o sigui, l'amant del coneixement -Aquell que desitja saber, perquè no sap.

Descartes és precisament famós pel seva postura escèptica, o sigui, pel seu dubte metòdic. Recordem com en les seves "Meditacions" el francès comença afirmant quelcom summament nihilista: ara estic aquí assegut, davant l'estufa i escalfant-me les mans, mentre veig com a fora neva i fa un fred que pela, però, ¿quina certesa tinc jo que tot això que estic vivint no sigui un somni i que de cop em desperti i em digui: -L'estufa, l'habitació, el fred i la neu, són fal·làcies i enganys? -. I davant d'aquesta por el francès raonava: ¿i si existeix un geni maligne que m'enganya fent-me viure coses que no són ni existeixen? Bé doncs, si penseu un xic no us costarà gaire adonar-vos que aquest és, precisament, l'argument de Matrix.

¿Com solventà Descartes aquesta por i aquest perill a què tot sigui un engany i per tant, no existeixi res real, res vertader, res cert enmig d'aquesta volubilitat i confusió enganyosa d'imatges, sons, sensacions i idees? El francès intentà portar l'escepticisme, o sigui, aquest nihilisme i aquest dubte fins a les últimes conseqüències dient: suposo, doncs, que tot el que somio, penso, sento, vull i desitjo, m'imagino i percebo és un engany, i que res de tot això existeix realment ni és, en conseqüència, veritat ¡Tot és una grandíssima aparença falsa, confusa i mesclada!

I arribat aquí, després d'anar a cremar-ho tot i ben destrossar-ho, observa, però, que hi ha quelcom que continua en peus en mig de la immensa runa, i exclama: Vale, puc dubtar de tot, senyors, però no puc dubtar que puc dubtar! És a dir, puc dubtar de les idees, les sensacions, le volicions, els somnis, o sigui, de tots els meus estats conscients, ¡igual tots ells són falsos i enganyosos!, però no puc dubtar del fet que tinc somnis, idees, percepcions i volicions ¡El francès trobà la gran certesa enmig del dubte i la incògnita!

Però Descartes no es quedà aquí; anà més enllà dient: com que aquests estats conscients (idees, percepcions, desitjos, passions, somnis, imaginacions, etc), ja siguin verdaders o falsos, pressuposen precisament que hi ha una consciència que els produeix, llavors, puc afirmar que existeix la meva consciència, el Jo, la meva ànima... allò responsable de generar tot aquest món d'aparences i sensacions. I en base aquest segon raonament Descartes postulà la seva famosa frase: cogito ergo sum, o sigui, tinc estats conscients per tant jo existeixo.


Descartes va escriure les "Meditacions" en llatí, i la traducció del cogito ergo sum que es dóna habitualment, "penso per tant existeixo", és força deficient. Traduint "penso per tant existeixo" no plasmem el que realment vol dir el francès ¡Descartes afirmava amb tal expressió haver justificat l'existència de l'ànima immortal! O sigui, d'allò que ens fa ser, sempre, el que som però que mai podrem experimentar, visualitzar, palpar ni somiar sinó de forma enganyosa i falsa. I a més, arrel de justificar l'existència de l'ànima humana Descartes es veu en cor de justificar l'existència de Déu i finalment, l'existència d'un món metafísic (la res extensa o el món material, que Kant anomenarà la Cosa en sí).

Si Descartes es caracteritza per alguna particularitat aquesta és la claredat i la precisió dels raonaments que empra. Descartes és simple de llegir. Tanmateix, això no sembla pas indicar que sigui senzill d'entendre; quanta palla s'ha dit en nom de Descartes! Arrel del seu plantejament apareix a occident el psicologisme metafísic: es considera que hi han dos realitats: el món exterior i el món interior, que és el món que pròpiament vivim al ser creat per la nostra consciència transcendental. I encara avui en dia els neurocientífics, com Antonio Damasio, es foten cops de caps contra aquest plantejament.

dimarts, 1 de desembre de 2009

Veni, vidi, vinci

L'arrogància i la supèrbia no solen ser actituds valorades positivament per molta gent, fet que denota més quina classe de persones emeten tals judici que res més. Sembla ser, però, que tant l'arrogància com la supèrbia són simptomàtics d'un creixement espiritual: tot allò que es sent gran i independent es mostra arrogant i superb, especialment a ulls de la gent que es veu petita i trepitjada.

A partir de Spinoza corre per Occident un tipus de teologia que s'ha fet passar per ateisme fomentant el laïcisme característic dels nostres dies. Aquesta teologia, a grans traces, afirma que la naturalesa és infinita i per tant, que qualsevol ésser viu pot aspirar sense restriccions ni límits a ser quelcom per sí mateix, espontàniament, sense necessitat de les circumstàncies, del demés, de l'entorn.

No en tinc cap dubte, la idea de l'individualisme modern es sosté sobre aquesta creença teològica: un ha d'arribar a ser el que és sense manipular res ni fer mal a ningú, sense sotmetre a ningú, sense conquistar... Ser lliure és viure de forma aïllada del món! I això es pren per possible en la mesura que es veu la natura com infinita i per tant, res ens té perquè limitar ni coaccionar.

Però un ja no creu en l'infinit, o sigui, en Déu, es presenti aquest amb la forma que es presenti; la vida no és una font il·limitada de recursos i no estem pas aquí per la gràcia divina! I davant d'aquesta certesa un s'adona que nosaltres, en quant a organismes, ens formem en la mesura que devorem, triturem, sotmetem, assimilem, destrossem i conquistem. Un comença a tenir en compte com tota grandesa mundana s'ha de forjar inevitablement sobre una petitesa i una inferioritat -Per què un s'elevi ha de trepitjar molts de caps. I per tant, un s'adona que tot el poder i la felicitat terrenal sempre s'aguanta gràcies a moltes misèries, molt de fang i molta merda.

Som tant hipòcrites, però, que no ho volem veure. Sempre ens volem presentar, en públic, com els bons de la pel·lícula. I de ordinari diem que som bons quan afirmem que no fem mal a ningú, que som inofensius, en fi, que som gent objectiva, apàtica i neutre. Certament, no ens agrada ensenyar en públic la gran quantitat de "brutícia" que generem constantment pel sol fet de viure i ser; aquesta és la gran tasca que realitza l'educació cristiana i postcristiana -Fer-nos avergonyir de les nostra mundanitat; recordem que pel cristianisme estudiar l'anatomia humana i les seves funcions fisiològiques era un sacrilegi.

Els antics grecs i romans no eren tant hipòcrites: no es dedicaven a predicar una cosa per fer una altra de forma tant descarada. Per què? Directament confessaven voler el poder i la felicitat terrenal i no feien cap fàstic al reconèixer que, per aconseguir-ho, necessitaven conquistar, sotmetre, enganyar, destrossar, assimilar i generar jerarquies i diferències abismals entre els homes, entre les coses... No tenien cap mena de perjudici moral en vers aquestes activitats completament fisiològiques. Per ells, considerar que els homes superiors havien de sotmetre i utilitzar als homes inferiors com si fossin mers instruments era quelcom natural. De fet, diguin el que diguin tots els teòrics polítics moderns, com Rowls, Chomsky, Habermars i altres sodomitzats intel·lectuals, no hi ha una altra via per gestar una civilització forta, culta i esplèndida que la de generar jerarquies, formes de coacció, submissió i treball, obrint noves perspectives de conquesta i zones de domini i control. Però bé, aquest és un altre tema.

Juli César fou un dels paradigmes de l'ideal antic. La seva forma de vestir, d'escriure i parlar, de fer la guerra, d'imposar ordre, de seduir a les dones més influents de Roma (perquè en aquella ciutat manaven les dones, encara que la política estigués en mans dels homes) i de guanyar-se a tants milers de soldats que, de forma orgullosa i satisfeta, varen donar la vida per la seva persona en els camps de batalla... en totes aquests aspectes Cèsar sobresortí.

En boca d'un home modern la frase 'veni, vidi, vinci' pot sonar tranquil·lament prepotent, xulesca, acusable; en boca de Juli Cèsar i de l'antiguitat denota l'alegria i la felicitat sobre la Terra.

dilluns, 30 de novembre de 2009

No ens agraden les coses massa pures

Intentem mirar el sol de fit a fit perquè la llum ens atrau i ensenya totes les coses, però hem de tancar els ulls; tanta brillantor ens crema! Ens atrau el plaer, però en excés ens destrossa; que preparat ha d'estar un per experimentar les més altes cotes de l'èxtasis sense col·lapsar-se! I encara que solem exigir que ens expliquin la veritat, al final necessitem que ens la pintin de la millor forma possible... Vols ferir la sensibilitat d'alguna persona? Tira-li les crues veritats a la cara.

Les coses massa perfectes ens fatiguen, ens ceguen, ens dolen. Sempre preferim una perfecció indirecta; que bé ho sabia això Miquel Àngel! Amb motius deixava inacabades moltes obres, regalant-nos, a nosaltres que gaudim del seu art, gran llibertat per imaginar, per dir la nostra... per recrear-nos!

Un bon artista no busca la bellesa autèntica, la veritat absoluta, sinó que prefereix, sempre, difuminar i esbossar, mig pintar la nuesa de les coses; deixa que els demés completin l'obra amb la potència del seu esperit. Però nombrosos artistes i pensadors són de caràcter massa tirànic per donar joc als demés i busquen, sempre, la perfecció: presentar una obra completa i tancada, summament apretada i detallada, plena.

Un dels exemples més clars d'aquesta tirania intel·lectual és Kant amb la seva "crítica de la raó pura". L'alemany ens vol presentar una obra tant grandiosa i potent que no permet pensar al lector, i aquest, davant de tanta grandiloqüència i filigrana conceptual, acaba saturant-se, naufragant i vomitant. Nietzsche, en canvi, és tot el contrari: et xiuxiueja per veure què ets capaç de copsar al vol.