El Big Bang i l'origen de les coses

Des de fa molts segles ens hem acostumat a pensar que les coses tenen un origen -¡Les coses han de tenir un origen i una causa que les generi!- Exigim amb gran convicció; doncs ens hem acostumat a pensar que les coses sempre són causades o produïdes, en exclusiu, per coses anteriors, i que resseguint els esdeveniments ens podem remuntar fins l'origen de tot plegat, el qual passa immediatament a considerar-se la clau per resoldre el gran misteri de l'Existència. Però davant d'aquesta manera tant moral i teològica de concebre la vida ens topem, sovint, amb paradoxes tant infantils com la típica que diu: ¿què fou primer l'ou o la gallina? I comencem a desconfiar dels savis, els Papes, els gurus, els anuncis de TV i els professors d'Universitat... I ens quedem completament sols davant d'aquest immens interrogant: el gran misteri.

Comencem a sospitar que som nosaltres qui imposem un origen a les coses de forma més o menys arbitrària, interessada i convinguda, o no!? La natura, per sí mateixa, no ens ensenya gran cosa la molt tímida.

És cert, que només aquelles convencions fonamentades sobre l'experiència són les úniques que nosaltres, avui per avui, donem per bones, encara que això tb és una convenció ¡Quanta gent hi ha encara pel món que no accepta la validació empírica com a criteri de judici capital a l'hora de jutjar la veracitat d'una opinió humana! Tanmateix, però, si només ens basem amb l'experiència bruta ens adonem que ens resulta impossible determinar l'origen real de les coses ¡Per distingir orígens sempre hem d'apel·lar a la imaginació i la convenció! I és que l'origen de les coses no se'ns apareix mai de forma clara i evident per sí mateixa...

Un exemple del que acabo d'explicar apareix en un cas famós, això és, un cas conegut per tots; a saber: el dilema moral que ens porta a haver de discernir quan un fetus s'ha de tractar com una vida humana o encara no, i per tant, en quin moment de gestació un fetus és ja una persona amb els seus intrínsecs drets fonamentals. Cal admetre que l'origen de l'ésser humana és completament arbitrari ¡Els antics inclús arribaven a considerar que la major part de la gent no arribaven mai a ser pròpiament homes, sinó que es quedaven en mers homúncles, pures bèsties humanes malformades! I és que per l'antiguitat, Aristòtil per exemple, arribar a ser home és cosa de pocs... D'això ja n'he parlat en un altre lloc.

Que les coses han de tenir un origen no és res més que un mite. Un dels primers d'adonar-se'n potser fou Kant, encara que l'alemany ho va explicar de manera exageradament complicada, ofegant aquesta senzilla qüestió enmig dels més recalcitrants conceptes.

Sigui com sigui, cal destacar que adonant-se que l'origen i la causa són mites o ficcions humanes Kant articula el que es coneix com la primera crítica sistematitzada a la cosmologia (l'estudi de si l'Unviers té un origen i una causa primera o no), es a dir, la crítica de la raó pura.

Segons Kant, recordem, la cosmologia no pot ser mai una ciència pròpiament, ja que marxa dels límits de l'experiència ¡Cap tesis cosmològica no es podrà mai corroborar empíricament! Ergo, les tesis cosmològiques no poden adquirir l'estatus de tesis científiques.

Ja Schopenhauer intentà criticar a Kant afirmant que sí era possible conèixer si l'Univers tenia o no un origen i una causa primera. De fet, l'alemany predicava que l'univers és i sempre serà un lloc de conflicte, dolor i destrucció permanent, sense un origen i una causa primera.

Einstein reconeix haver heretat de Schopenhauer aquesta esperança de poder tractar la cosmologia com una ciència, com la més elevada forma científica, i per tant, aspirava a poder arribar a descobrir la clau que resol el gran Misteri de l'Existència. I la postura cosmològica del jueu en un començament és clavada a la de Schopenhauer, el qual l'havia recollit de Spinoza. D'aquí que Einstein arribés a afirmar: Jo crec en el Déu de Spinoza, o sigui, en una Natura eterna, infinita i lliure.... capaç de ser contemplada sub especie aeternam.

Però la creença cosmològica d'Einstein va patir un fort revés. Lemaitre, a mitjans dels anys 20, amb la teoria de la relativitat general en mà i recolzant-se en les dades proporcionades per Hubble sobre el desplaçament al vermell de les galàxies va defensar la idea que l'Univers no pot ser quelcom etern i il·limitat, sense origen ni fi, sinó que havia de tenir un origen, una causa primera. Cal esmentar que Lemaitre era un físic teòric que treballava pel Vaticà. A partir d'aquí, els científics occidentals prediquen dogmàticament que l'Unviers té un Origen, en aquest cas el Big Bang. I el poble semicultivat s'ho menja amb patates...

Així estem, portem tot el s.XX i començaments del XXI en què els científics suposadament més intel·ligents i preparats del planeta intenten 'descobrir' amb els seus juguets (telescopis, infrarrojos, i altres aparells) el Big Bang, l'origen de totes les coses ¡La causa primera! I l'església respira tranquil·la perquè aquesta tesis quadra a la perfecció amb la seva idea creacionista del món. Mentrestant la gent semicultivada encara pensa que ciència i religió són dues coses separades i immiscibles... i és que pobrets, saben tant poc d'una cosa com de l'altra.

Encara que els científics siguin, no poques vegades, gent mentalment força limitadeta i mal formada tenen una cosa digne de ser reconeguda i potenciada: són suficientment ambiciosos com per evolucionar.

No són pas pocs els doctors que ja comencen a intuir que el Big Bang no pot ser la causa primera de l'existència i apel·len a altres tesis, en especial a la dels multiuniversos. Tanmateix, encara romanen molt lluny d'adonar-se que seguint aquesta línea de treball i mètode no trobaran mai el que busquen, o sigui, la suposada clau que desveli el misteri de la vida. Però aquest és un altre tema. Deixem-los que continuïn picant pedra de forma febril, entusiasta i frenètica com si fossin buscadors d'or i afamats de la vida... ja es cansaran i es desil·lusionaran! Serà llavors quan començaran a fer el que ara menystenen: reflexionar en fred i cultivar-se.

En definitiva, que hi hagi hagut una gran conflagració universal, fet del tot possible, no implica necessàriament que aquesta fos l'origen i la causa primera de res ¡Apel·lar a l'origen de la vida és una imbecil·litat científica i intel·lectual!... Resulta lamentable el que s'ha ensenyat i es continua ensenyant de cosmologia en tots els instituts occidentals. Un demostració més del pinso que s'hi dóna.


PD/ Vull afegir que l'existència del Big Bang em sembla una tesis summament discutible. No hi han proves gens definitives al respecte. De fet, la Tº General de la Relativitat és summament miop i falla en moltíssims aspectes, generant un munt de incertituds i despropòsits (el tema de la matèria fosca per exemple). Però de moment com que no tenim cap teoria més útil que aquesta la donem per bona, o sigui, és la que utilitzem per predir, calcular i generar les nostres simulacions cosmològiques.