Conèixer les coses tal com són

En el post anterior comentava el quid del plantejament cartesià, el qual ha donat peu a tota la filosofia moderna i contemporània. I és que amb Descartes s'obra una nova manera de justificar la validesa de les ciències naturals, que a començaments del s.XVII i arrel del Renaixement comencen a prendre cos a Occident en detriment del cristianisme. I és que les 'Meditacions metafísiques" de Descartes, així com el seu "Discurs del mètode", no són res més que intents per justificar com les opinions sobre el món i les coses, demostrades a través de les comprovacions fàctiques i els raonaments matemàtics, no són un tipus de superstició més, sinó que reflecteixen com és realment el món ¡Ens descobreixen com funciona realment la vida! Tot el que es digui fora d'això és no haver entès ni a Descartes ni a Spinoza ni a Kant ni a Nietzsche, ni, en fi, a cap filòsof occidental. Tanmateix, la idea que té la gent sobre el filòsof i la filosofia en general és lamentable i no perquè això que explico sigui res difícil, sinó pq la formació és tant deficient, subdesenvolupada, tant inferior... Permeteu-me que no segueixi amb aquest tema, no vull ofendre a ningú... no tinc ganes de fer favors amb la meva crítica.

Bé doncs, recordem com amb Descartes existeix un món fora de nosaltres. Aquest és el món que el propi Descartes anomena Natura o món Físic, però que els professors de filosofia, així com féu Kant per exemple, porten segles anomenant-lo, el món Metafísic; recordo que jo també l'anomenava d'aquesta forma l'altra dia. Certament, però, seria millor anomenar-lo món metasensual, perquè en realitat es tracta d'un món que està més enllà de les "nostres" sensacions o percepcions. Però en fi, no ens barallem ara per la terminologia; si heu entès aquestes tonteries en teniu prou de moment.

Descartes deia que la Natura havia estat creada per Déu i estava formada per infinits cossos o objectes físics que es movien a través d'una força inercial, una vis inertiale, i que nosaltres som un cos més enmig d'aquesta infinitat de cossos en constant canvi i moviment. La qüestió és que nosaltres no captem directament com són les coses que ens envolten, ni com es mouen i canvien realment, sinó que les percebem sempre de forma subjectiva, borrosa, parcial i conflictiva. És a dir, no veiem com són realment els arbres, les pedres, el sol, l'aigua, ni com es mouen realment els astres (recordem que subjectivament la Terra és estàtica mentres el Sol es mou al voltant nostre generant la nit i el dia). Nosaltres només veiem l'afecció o pertorbació que ens causen aquests objectes sobre nosaltres.

Vet aquí la tesis cartesiana: sempre apreciem una perspectiva subjectiva de les coses mai les coses pròpiament. I aquesta apreciació depèn de com siguin els nostres sentits corporals, o sigui, de la nostra fisiologia. Per exemple, jo veig un paisatge de forma molt diferent amb ulleres de sol que sense; en aquest cas, Descartes diria que, en el fons, jo veig la mateixa cosa, però en diferents perspectives segons les particularitats dels meus sentits corporals o sigui, segons la meva subjectivitat.

En aquest sentit, doncs, fer ciència consistiria en descobrir el com i el què és la cosa en sí mateixa, independentment de com els meus sentits i la meva consciència, la qual processa el que li fan arribar els meus sentits, me la mostrin.

D'aquí sorgeix la importància de Déu en Descartes. Déu és allò que tradicionalment es coneix com Spíritus Creator: és el creador de totes les coses que existeixen i poden mai existir. I és gràcies a què Déu ho crea tot que precisament l'home pot aspirar a fer ciència, o sigui, pot conèixer com són realment les coses, ja que aquestes, encara que de ordinari nosaltres sempre les apreciem de moltes formes diferents, en realitat són tal i com les ha creat Déu.

¿Com podem veure les coses tal i com les ha creat Déu? S'han de mirar emprant la nostra part divina, això és, les idees innates (la raó o la intuïció intel·lectual) ¡Allò que ens aparta de l'animalitat! Sense idees innates, procedents de la divinitat, no es pot fer ciència.

Davant del que explico vull afegir que corre una idea generalitzada afirmant que Descartes era realment ateu i que la "demostració" de Déu només fou un recurs del francès per tal d'evitar la inquisició. Els que afirmen això només demostren una cosa: o no saben llegir o són uns retrassats mentals. Els que sabem lògica sabem que per conèixer les coses per sí mateixes Déu és necessari, sinó que li preguntin a Einstein o Gödel. I Einstein és el més gran metafísic del s.XX.

Cal dir que contra Descartes es va aixecar amb fúria Kant dient que la metafísica no pot ser una ciència, és a dir, que no podem conèixer mai les coses que ens envolten i ens afecten. Les podem suposar i pensar, però mai conèixer. Davant d'aquesta circumstància l'alemany afirmava que les ciències naturals no ens diuen mai ni com ni què és la realitat, el que fan es donar-nos una interpretació útil, interessada i mecànica d'ella.

La ciència natural, amb Kant, passa a ser considerada una producció exclusiva de la nostra imaginació: no coneixem com és el món sinó que ens en fem una idea subjectiva d'ell. En aquest sentit, amb Kant els fenòmens de la natura descrits per les lleis de les ciències passen a ser pures ficcions, representacions, creacions imaginatives de la consciència humana la validesa de les quals rau, en exclusiu, en la seva utilitat i practicitat; la ciència natural passa a ser tractada com una pura tecnologia! I en base això, Kant critica que la ciència natural faci metafísica, o sigui, afirmi conèixer com són realment les coses i per tant, pugui arribar mai a descobrir la veritat. D'aquí el famós escepticisme transcendental de Kant: no sabem si la veritat existeix o no, perquè l'home no la pot concebre mai, ara bé, ha de creure que existeix per tal d'aspirar a ser lliure.

Amb Kant s'obre l'hermanèutica, o sigui, la idea que no coneixem o no concebem mai com és la realitat pròpiament, sinó que sempre ens en fem una idea segons la nostra manera de ser; fet, aquest, que fàcilment ens prorta a admetre que hi han moltes formes diferents d'interpretar el món!. O per dir-ho clar i català: tants caps tants barrets.

Amb Kant, doncs, s'obre, a despit seu, el relativisme cultural: cap interpretació del món és superior a les altres... i cadascú pot fer-se la seva pròpia idea de les coses segons la seva forma de ser, els seus interessos, la seva disposició, la seva forma de vida. I certament Nietzsche és qui ha portat tot això més lluny. Encara no he llegit a ningú que ho superi.

No obstant això, contra Kant es varen aixecar els idealistes alemanys i els positivistes del s.XIX. Varen negar la Cosa en sí, o sigui, el món metasensual, i varen afirmar per la cara que les coses són tal i com les percebo, sempre i quant les percebi seguint un mètode concret. D'aquesta forma afirmaven que podien continuar tractant les ciències naturals de forma metafísica, o sigui, considerant que el món és tal i com ho descriuen les ciències naturals, ja que aqeustes són capaces d'ensenyar-me la Veritat. Per exemple, quan Einstein diu que per preveure amb certa exactitud el moviment del periheli de Mercuri s'ha de calcular la dilatació espai-temporal, a criteri de la major part de científics del s.XX això implica, immediatament, que realment existeixi un teixit espai-temporal que s'arruga i estira; encara que ningú ho vegi ni percebi!

La veritat és que la ciència del s.XX és pura metafísica, o sigui, pur dogmatisme. Poincaré segurament és la gran excepció. I no puc deixar de riure i sorprendre'm quan aquests imbècils de positivistes encara tenen el morro d'afirmar que estan en contra del dogmatisme i la metafísica; si és el que fan ells!!!... Tot plegat és un joc d'ous

En definitiva, i ja sé que m'he enrollat un pèl massa avui. Ja no creiem en l'existència d'un món metasensible, sinó que només creiem en aquest món estètic, sensible, voluble i confús (Kosmos Aisthetikós deia Plató). Comencem a prendre el sensualisme com a única hipòtesis metafísica: la veritat són les sensacions ¡d'aquestes poden haver-hi de moltes classes diferents: empíriques, volitives, imaginatives, oníriques, emotives, intel·lectauls! De fet dubtem profundament que pensar, voler i sentir siguin coses gaire diferents.

Així ho veiem: aquest món que vivim i som no prové d'enlloc ni és creat per res extern a sí mateix: ni per un Déu, ni per una consciència absoluta, ni per una ànima etèria i immortal, ni per una hipotètica societat cibernètica rollo Màtrix, ni per un follet imaginari. Aquest món estètic, sensual, volitiu és crea a sí mateix a costa de sí mateix...

A partir d'aquí que comenci el joc.