Bellesa

Amb la modernitat hem mig perdut o no hem sabut aprofitar del tot moltes coses excel·lents del Renaixement, especialment aquelles ferotges ànsies de poder terrenal, de voler més i més, que caracteritzà al Renaixement conferint-li aquell caràcter seu de classe, de jerarquia, de perfeccionament, en fi, aquella alegria mundana melancòlica, serena i al mateix temps, tant confiada de sí mateixa.

Per comptes del poder mundà la modernitat busca els grans sentiments, primer a través de la idea de Déu celestial, tal i com ens ho canta Vivaldi en el seu "Gloria in excelsis Deo" a començaments del s.XVIII; després a través d'ideals com la Llibertat o la Bellesa, tal i com ho feren els romàntics del s.XIX, com Baudelaire; finalment de forma summament canalla a través dels sentiments o instints personals, tal i com ho fa qualsevol anunci, cançó o pel·lícula actual.

Amb aquest ham dolç i seductor, o sigui, apel·lant als sentiments, es sol generar, ja sigui de forma volguda o no (què més dóna això), un munt de gent compulsiva i incapaç de ser ama i senyora de sí mateixa. I quan un es veu incapaç de dominar-se i s'adona com la seva vida és un caos i un descontrol, instintivament busca algú que l'hi posi ordre: un llibre, un mestre, una ideologia, un expert, un metge, un artista, un guru... Déu. Tots els desvalguts del món busquen ajuda, la salvació, la felicitat. En canvi, cap home fet i dret busca ser feliç i salvar-se, més aviat tot el contrari ¡Posa a prova la seva felicitat i la menysprea temeràriament! Com feren Edan i Eva en el Paradís.

Ni Leonardo ni Maquiavel ni Montaigne ni Miquel Àngel ni César Borgia ni Rafael, cap caràcter distingit del Renaixement s'hauria rebaixat a apel·lar als sentiments per tal d'engrandir la seva obra; eren espiritualment massa rics i frondosos com per haver d'usar aquests recursos emocionals tant rastrers i elevar, així, les seves creacions. Però l'art actual bé que els usa sense tallar-se ni un pèl. Per dir-ho en termes antaòmics, l'art modern treu proteïna de les seves obres i les emplena de sucres, grasses i altres llaminedures emocionals perquè prenguin cos. I què succeeix? Que espiritualment, o sigui, a nivell emocional, la gent pateix disfuncions de tota mena.

Es un fet que la dieta psicològica de l'home occidental ha passat de la pobresa i la frugalitat penosa exigida pel cristianisme al desenfrè i descontrol actual, generant voluntats voluminoses, grasses i flàcides... grans incapaços i bocamolls. A EE.UU n'està ple d'aquesta penya de flipats.

No ens enganyem, la major part de la cultura dels s.XVIII, s.XIX i XX no és pròpiament cultura clàssica, almenys en el sentit que els antics romans li donaven al terme clàssic; a saber: com una manifestació del saber controlar, domar, donar forma i cultivar la potència, la força bruta... els impulsos irracionals i desbocats.

Ja Leonardo defineix la bellesa de la següent manera: no quan una cosa t'agrada o et desagrada, tal i com solen fer les noietes, els turistes i aquells incapaços de crear-se un criteri de judici propi deixant-se emportar pel primer que senten i noten, sinó quan la força bruta s'amotlla a les ordres de la intel·ligència, del ritme, de la lògica, de la forma, del color, del so, de la simetria... de la llei! I és que a l'entendre d'un esperit clàssic un Ferrari, per exemple, representaria un objecte bell: un munt de potència domesticada sota un disseny minuciosament estudiat per treure-li el màxim plaer... Un Ferrari és un tractat de mecànica en viu.

Bé, això que us comento no us ho ensenyeran en cap assignatura d'estètica, és més, si ho comenteu no us entendran. Guardeu el secret, doncs... i aneu a la vostra. I tingueu en compte que la cultura occidental, amb la modernitat, s'efeminitza i perd la talla: l'art, el pensament, inclús la política, comença a valorar-se en termes de si m'agrada o no m'agrada, en termes sentimentals!, i no en termes de bellesa clàssica, o sigui, de control, de poder, de domini, de perfeccionament, d'excel·lència... en fi, de cultivació, judici i estudi.

Si s'entén tot això també s'entendrà que pels antics les majors de les vegades fos l'home el prototip de Bellesa, i no la dona. Un fet que a nosaltres ens xoca moltíssim i ho atribuím, amb excessiva facilitat, a la suposada homosexualitat de l'antiguitat. Però a mi em sembla que aquest judici demostra no haver entès gaire cosa dels antics. Per ells el cos femení solia ser considerat, només, quelcom agradable, seductor i excitant, un objecte de joc, distracció, inclús compassió. Veien que les dones eren, de per sí, massa fines i maques com per poder aspirar a la Bellesa ¡I és que la bellesa només podia sorgir com una superació de la lletjor i la força bruta! I en aquest punt els homes superen de llarg a les dones. De fet, pels antics una dona només podia aspirar a la bellesa en el cas que fos alta i corpulenta.

En fi, només aclarir que Leonardo, per exemple, no feia obres maques, sinó tractats fisiològics... ¡I d'aquí el plaer de contemplar aquelles obres seves potents i lleugeres al mateix temps! Com el plaer de conduir un Ferrari.