La decepció de les idees

El més normal, la llei quasi-universal, és que la gent ens decebi un dia o un altre. L’excepció, que per sort sempre confirma la regla, és que certes accions humanes superin amb escreix les nostres expectatives.

Un dels recursos més refinats i astuts que ens hem inventat des de fa mil·lennis per tal d’evitar patir aquest calfred de la decepció és posar les esperances, no en els homes mateixos i les seves sempre volubles, inesperades i condicionades accions, sinó en la immutabilitat de les idees; i no en va, quan més abstractes millor. D’aquí la potència que tenen els nacionalismes, per exemple: un o dos presidents de la generalitat poden decebre, i molt, però que la idea de "Catalunya" decebi ja costa més. 

Un altre exemple és l'amor platónic: idealitzar a una persona de qui t'enamores, evitant d'alguna manera, tenir-hi massa contacte per tal de no descobir-ne cap defecte, mentre gaudeixes de la "idea" que et fas de ella, resulta ser molt menys decebador. 

I també la ciència juga amb aquest factor: es fonamenta sobre principis summament abstractes (com el de conservació de l’energia), perquè són els més difícils de refutar.

Vet aquí la força de la idea: es col·loca sempre per sobre de les incertes i vagues accions particulars de certs individus els quals, en còmputs generals, solen decebre; almenys són incapaços de satisfer i extreure aplaudiments de tothom, i sempre.

Tot i així, atenció, les idees també deceben tard o d'hora... i ens fallen; i quan la nostra credulitat s’esmicola mentre la idea es desploma, sol “aplastar-nos” sense compassió; a no ser que d’aquest ensorrament siguem capaços d’aixecar una nova idea, més potent, més ferma, més segura, més... veraç.

Història de la demostració (Epicur III)

El mecanicisme modern ha tret un gran profit de les hipòtesis mecàniques d’Epicur. Einstein mateix reconeix que la seva teoria sobre el moviment brownià fou d’inspiració epicúria.

Tot i la gran agudesa del grec a aquest li faltava allò que ha distingit a la modernitat: l'obsessió per la demostració, això és, el voraç desig de convèncer a tothom, inclús a l’enemig, d’una idea, un relat o una visió de l’existència. D’aquí l’empenta amb la qual el científic modern ha desenvolupat de forma espectacular un complex sistema de demostració en base els experiments, les contrastacions, les hipòtesis, els consensos científics; d’aquí la moderna devoció per la lògica i la matemàtica!

A Epicur, la màxima preocupació del qual consistia en viure sense mals de cap, tot això li resultava soporífer, per no dir vulgar i barroer. Què l’importava a ell el que pensés la majoria de la gent sobre la seva ciència! Qui eren els demés per jutjar com a fals el que ell havia arribat a considerar com a vertader!? Passava olímpicament del rigor i la voluntat de demostració; quin menyspreu que mostra vers la lògica! I és que vivia exempt de l’ambició i la set de grandesa que floreixen vívament del cor d’aquells qui volen sotmetre i seduir a tot el món, mentre la seva indigent intel·ligència no descansa, ni de nit ni de dia, fins que no troba prous evidències, proves i arguments que satisfacin completament als oients.

En aquest sentit, doncs, quant diferent fou Epicur de l’home modern, d’un La Mettrie per exemple, qui exclamava eufòric en el seu famós, l'home màquina: “Quina virtut més encisadora que la sotmetre a tots els esperits mitjançant la raó i la filosofia!”.

D’on li ha vingut a l’home modern aquesta voluntat radical i tirànica per demostrar qualsevol opinió? Sense dubte, del cristianisme.

Des dels seus orígens els cristians han estat d’índole ambiciosa, profundament ambiciosa; recordem com per captar l’atenció de les gents que s’acumulaven a les ciutats de l’antiguitat els predicadors de l’evangeli cridaven per les places públiques: els que busqueu la veritat, en Crist la trobareu; i presentaven al públic crèdul i estupefacte un munt de proves i arguments del tot sui generis, amb una traca final: apel·lar a una fe incondicional vers les promeses fetes per Jesús. Sí, l’home europeu, profundament cristià, porta dos mil anys essent ensinistrat sota aquesta voluntat espiritual d’imposar a tothom una mateixa manera de concebre el món, la vida i a un mateix ¡D’imposar una mateixa veritat i una mateixa expectativa! I el científic modern ha mamat d'aquesta educació espiritualment aclaparadora.

Vegi’s als teòlegs dels s.XII, XIII, XIV, inclús XV, esprement-se el coco per tal d’elaborar enginyosos mètodes de demostració lògica sota la llum d'una única ambició: convertir els moros i els ateus al cristianisme a través de la pura argumentació. En aquest ambient només cal recordar a Ramon Llull, o bé a Raimon Sibiuda, un altre Català! Tanmateix, d’aquests esperpèntics mètodes de demostració lògica es va nodrir la ciència moderna; per exemple tenim a Leibniz, el qual recollí els treballs de Ramon Llull, entre d'altres, tot perfilant les bases del que acabarà essent la lògica contemporània i per tant, de la computació.

Vegi's com la necessitat de demostrar que es respirava en els ambients cristians més importants abans de l'època moderna féu, per exemple, que Galileu no es resignés com es resignà Anaxàgores a l’Atenes democràtica, i desenvolupés el telescopi a qualsevol preu per convèncer, inclús al més ranci i estúpid cardenal de Roma, que la Lluna, en efecte, mostra valls, muntanyes i altres accidentalitats geogràfiques tant típiques aquí a la Terra, per comptes d’una cara etèria, perfecte i immaculada... tal i com li adjudicaven els teòlegs de Roma mentre la consideraven una espècie de santedat natural –Als idiotes se’ls ha de fer callar amb les proves més grolleres, palpables i directes.- Pensava el florentí, conscient que quan els refinaments discursius entren en joc a l’hora de jutjar les opinions sobre les coses, tot es pot tornar molt confús, especialment per les ments més ximples. D’aquesta manera, directa i simple –Apel·lant al que un veu i toca-, Galileu deixava ben clar que la contrastació empírica era la gran arma per demostrar qualsevol hipòtesis o deducció física, inclús al més curt de gambals. D’aquí que l’experimentació, com a sistema de contrastació d’hipòtesis, suposicions i deduccions, comencés a implantar-se arreu d’Europa... I és que no hi ha res més estimat i acceptat entre els homes que allò que sembla tenir èxit.

La ciència moderna, a diferència de l'antiga, neix s'alimenta d’aquesta dèria per demostrar: per buscar sistemes i mètodes més precisos i potents de validar opinions. I l’empirisme, com ja reconegué Sòcrates davant del tribunal que el jutjava, és un dels millors criteris per convèncer a tothom, especialment a la gent amb menys intel·ligència que, semblant als simis, només creu amb allò que toca amb les mans i veu davant dels seus nassos! Segurament serà per això que les grans intel·ligències sempre han manifestat certa reticència, cert menyspreu i distanciament vers les proves empíriques... sempre tant limitades, encara que immediates i persistents! Al seu entendre, cenyir-se a tals evidències els rebaixa al nivell del poble ras, dels mers obrers de ciència. No hi ha dubte que els grans pensadors sempre han preferit discutir dels principis, les idees i les intuïcions intel·lectuals, mentre han tractat els “fets” com material per mantenir distrets i treballant als seus subordinats, als especialistes, en fi, a les ments restringides i limitades pel seu camp de treball. Han estat injustos amb això? Sovint sí; sovint han volgut apartar-se completament dels fets, del món sensible, naufragant en un món estrictament deduït, imaginari, ideal. I cal apreciar, arribats aquí, com rere aquest món abstracte, absolut i ben buit de contingut s’hi amagava molta misantropia, molt d’odi, menyspreu i fàstic vers els homes en general... vers allò que, al cap d'avall, sentien i vivien; així s’aprecia en Kant per exemple.

Ets supersticiós? (Epicur II)

Quan un estudia els pensadors que es senten hereus de les paraules del vell Sòcrates sempre ha de tenir ben present la màxima socràtica, que dicta: només a través de la VERITAT un pot ser capaç d’actuar bé, i de tal manera experimentar una vida feliç i eterna. De fet, ha de tenir present que aquesta màxima ha constituït el fonament tant de la filosofia com de la religió, la ciència o la política occidental dels darrers mil·lennis. I és que la creença que la VERITAT fa lliures i només ella ens permet construir un món millor, més just, menys exposat a les crisis, als dolors, a les penúries, al violent atzar de les circumstàncies, resulta ser el més gran prejudici occidental... I potser també la més gran mentida.

En el pensament d’Epicur hi trobem totes les peculiaritats socràtiques que es deriven de dita màxima. Ara bé, què és el que fa de la ciència d’Epicur una ciència especial i singular? El seu mecanicisme atòmic, es a dir, la ferotge voluntat de reduir tot allò experimentat a un relat basat en àtoms (partícules indivisibles), i al moviment causal i perfectament determinat que suposadament es produiria entre tals entitats abstractes e imaginàries. Amb quanta força culpiren el cor del jove Epicur aquelles arrogants paraules de Demòcrit "res existeix excepte átoms i espai buit; tot el demés són opinions"!!

Epicur deixa ben clara la seva herència socràtica quan postula que la ignorància és la gran causa del dolor que experimentem els homes. Per tant, el millor remei per gaudir d’una vida plena i feliç seria conèixer el perquè de les coses que ens succeeixen, sense caure en la debilitat de conformar-nos en explicacions supersticioses dels fets. “Ni banquets ni festes permanents proporcionen la felicitat, sinó el sobri càlcul que investiga les causes de tota elecció o refús i extirpa les falses opinions de les quals procedeix la gran pertorbació que s’apodera de l’ànim de la pobra gent”.

Ara bé, a criteri del grec no fa falta conèixer de forma precisa i detallada com es produeix un llampec, per exemple; per una vida feliç ens serveix suposar, només, que aquest fenomen atmosfèric lluny de ser causat per un Déu (Zeus) que viu a les altures i actua capritxosament contra els homes segons el que facin aquests sobre la Terra pot ser degut a certa rarefacció dels núvols, els àtoms dels quals al xocar entre sí desprenen uns altres àtoms, brillants i subtils, que a la vegada xoquen amb els àtoms de l’aire causant el seu característic i impactant soroll. Tant els brillants àtoms de llum com les pertorbacions de l’aire (el so) arribarien fins a pertorbar als àtoms que conformen ja els nostres ulls ja les nostres orelles; i la vibració dels àtoms dels nostres òrgans faria vibrar la nostra ment, la qual no és res més, postula el grec, que un organisme configurat també per àtoms especials i summament subtils capaços de conformar la nostra "visió" de la realitat; per exemple la visió que tenim del llampec.

Què entén Epicur per supersticions? La postura que pren Epicur al respecte fou crucial pel desenvolupament de la ciència moderna. I cal apuntar, perquè això no es sol explicar gens ni mica, que la diferència entre una explicació supersticiosa dels fets a una que no ho és no radica pas en l’ús de mites o metàfores; Epicur, per exemple, reconeix que els Àtoms són elements donats per la imaginació, o sigui, són mites o metàfores explicatives dels fets que, tanmateix, no es poden experimentar directament –Newton també ho entenia en aquest sentit.

Cal entendre, llavors, que una opinió supersticiosa dels fets és un relat dels fets que sempre es fonamenta sobre els mèrits o les culpes dels homes; o en altres paraules: considera que tot allò que succeeix depèn en secret i d’alguna manera dels nostres actes, de la nostra voluntat, i no pas de la pròpia lògica dels esdeveniments. Sovint l’home supersticiós viu convençut que el món es doblega davant del que ell vol i desitja. I per què? En el fons l’home supersticiós creu que pel sol fet de desitjar alguna cosa es condiciona allò que ha de succeir; en aquest sentit, els rituals o hàbits supersticiosos no semblen ser gaire cosa més que mecanismes per fixar i incentivar precisament aquest “desitjar”. Vet aquí el seu poder! Perquè en la superstició no hi ha res més important que el “desitjar” –Mentre es desitja sempre es té fe que sigui possible que es doni allò que es vol que succeeixi.

Exemples. Una ment supersticiosa defensarà que si algú es porta “malament” llavors resulta natural i just que li caigui un llamp al cap com a càstig –Tothom té (o ha de tenir) el que es mereix- Vindria a predicar una ment supersticiosa, mentre no pot evitar autoproclamar-se per la cara com a legislador i jutge del comportament dels homes... inclús del mòn sencer. Una ment supersticiosa també defensarà que qui vulgui tenir sort a la loteria, per exemple, ha d’escriure “vull que em toqui la loteria” en un paper un cop es compra un número de loteria, i amagar-lo en un lloc secret; en aquest cas el supersticiós relaciona el fet d’escriure en un paper el que un vol amb tantes ganes amb la possibilitat que toquin els números que precisament s’ha comprat; com si el món atengués als seus desitjos més amagats! En fi, qui vulgui estudiar una de les més recents supersticions generades per la sub-cultura actual, i promocionada especialment per les dones, només cal que s’agafi tot un best-seller anomenat “El Secret”. Ben al contrari és el famós llibre de Ciceró titulat “Sobre el Destí”.

En aquest sentit, doncs, la gran aportació espiritual d’Epicur a la cultura humana ha estat establir una clara diferència entre el que els homes fan, volen i esperen, i el que apreciem que succeeix en el món. Epicur ensenya que els esdeveniments del món segueixen una pròpia lògica, que no té res a veure amb els mèrits, les culpes o la voluntat humana. Els diluvis, les sequeres, les plagues, les crisis, etc no són pas causats per un suposat mal comportament dels homes, tal i com creuen totes les ments supersticioses mentre pregonen una ètica supersticiosa per tal de fer front a tant grans infortunis, sinó per causes naturals que poden ser ben determinades i compreses.

La importància d’aquesta contribució d’Epicur en el desenvolupament de la cultura es pot apreciar en aquest breu fragment de Descartes, pare de la ciència moderna: “D’on sorgeixen, doncs, els meus errors? Sorgeixen del fet que la meva voluntat, essent molt més àmplia i extensa que la meva comprensió, no es conté dins els mateixos límits, sinó que s’estén també cap a les coses que no entenc; i, no en va, s’extravia amb gran facilitat escollint allò fals per comptes d’allò vertader”.

Ara bé, arribar a formar un tipus d'home capaç de subjugar i sotmetre els seus desitjos i esperances més voraços i violents sota els designis de la seva capacitat de comprensió i determinació ha requerit d'una llarga i duraríssima disciplina espiritual. De fet, això només ha estat possible a occident i durant un període "força" breu de la història de la humanitat (els darrers 500 anys).

Per forjar soldats i guerrers del coneixement (científics) ha estat necessari una formació de l'esperit cruel i espartana... I quantes victòries i satisfaccions ens ha proporcionat aquesta mena de formació!!!

El Déu dels jardins (Epicur I)

Fou Epicur un místic? Aquell esperit solitari i afable es recollia al voltant d’un selecte grup d’amics en el jardinet de casa seva; avorria la cosa pública: la gentusa i els seus espectacles populars –Veia inclús als “grans” homes del moment, així els polítics i governants, com servidors i aduladors de la massa.

Fou també deixeble de Sòcrates: entenia la ciència com una recerca de la felicitat, la qual definia negativament com “l’absència de dolor, d’alteració o qualsevol mena de consternació”.

Menyspreà cruelment a Plató, a qui arribà a anomenà “dionysiokolates”, això és: pallasso de la púrria i adulador de tirans; i qui pot provar que no mentia!? Els diàlegs platònics no semblen ser res més que una forma d’espectacle i atontament intel·lectual, talment una obra de teatre; el seu interès i valor consisteix en captar l’atenció de la gent, en especial del poble semicultivat. D’altra banda, el posat grandiloqüent que mostrava Plató en públic, les seves refinades vestimentes, i tot plegat combinat amb els seus codis secrets i altres pensaments esotèrics (aquells que reservava per una minoria que es congratulava de privilegiada), no servien més que per acaparar l’atenció de tirans i oligarques, els quals solien donar cova a la massa per aprofitar-se’n; aquí hi tenim al “gran” Dionís de Siracusa.

Però, què pensava amb sinceritat Plató? Què sentia i desitjava? Sabem que considerà una gran ximpleria escriure i divulgar allò que un realment pensa: -“Hom s’exposa a que les ments més brutes, els imbècils, empastifin i adulterin la seva doctrina”- Confessa poc abans de morir... i potser per pròpia experiència. També sabem per Diógenes Laerci que estimava les obres de Aristòfenes, el comediògraf que escrigué Lisisitrata –Un reconegut antisocràtic. No dóna teca per pensar això!? Però és més. Quan Sòcrates llegí un dels primers diàlegs del jove Plató es burlà de les mentides i ficcions que havia posat en boca seva; el mestre no es reconeixia en elles, i això que en teoria n’era el protagonista. Serà tota la filosofia platònica que ens ha arribat una espècie de farsa, de circ, de tragicomèdia intel·lectual per a distracció i passatemps del poble semicultivat i els seus tirans? Així ho considerava, insisteixo, Epicur; i se’n burlava amb acidesa.

Per què filosofa Epicur? Busca la veritat per tal d’eradicar el dolor, la desgràcia, en fi, qualsevol forma de degeneració i misèria, com li ensenyà a fer el seu mestre. Però difereix completament de Sòcrates en un punt crucial: que la veritat no resideix en un altre món, més enllà de la vida terrenal.

Cal destacar que Epicur és el primer de combatre ferotgement la idea que, arrel de Sòcrates, va prenent cada vegada més cos a Grècia: que la vida terrenal és un transit cap a una altra vida, la qual passarà comptes sobre la primera. La denuncia que féu Nietzsche contra Sòcrates-Plató -de posar la llavor al que posteriorment es coneixerà com a cristianisme- està sòlidament fonamentat en els textos que ens han arribat.

Una de les obsessions d’Epicur, doncs, és fer veure als pobres desgraciats que creuen en el Més Enllà i en la idea que els seus actes sobre la Terra seran llavors jutjats per tota l’eternitat, que viuen aterrats per mentides... per relats falsos que només els inciten a desitjos vans i dolorosos. Pregona que no cal témer a la mort, bàsicament, perquè la imatge de la mort, com a desaparició de la meva persona, no existeix, sinó com a relat i ficció –En realitat no morim, és a dir, no som i de cop desapareixem, ja sigui per anar al No-res o a un altre món, sinó que el moviment dels àtoms que per atzar han arribat a conformar el nostre cos es van dissolent, de nou, en l’entorn –Explica el grec, mentre ens pinta amb una sobrietat i indiferència magistral el quadre de l’existència com un mar immens, sense horitzons ni profunditats, dominat per un perpetu i calmat onatge a través del capritx del qual emergeixen i es dissolen totes les infinites formes vives possibles.

Epicur ens planteja contemplar el fluir constant de l’existència amb total dolçor, sense desitjos, esperances ni neguits, com qui gaudeix d’una assoleiada tarda d’Octubre: sense recordar el passat, sense somiar en el futur... saborejant el present.

Així doncs, fou Epicur un místic? Buscava la impertorbabilitat absoluta, com tots els místics, però la seva recerca no s’embarcava cap a un altre món imaginari, interior o extrasensual, sinó cap els sentits corporals... cap el fluir de l'existència.

Amor a primera vista

Els enamorats no podem deixar mai de pensar amb l'objecte estimat. De dia i de nit, com si fos un espectre, sempre el tenim present d'una manera o una altra -Què deu estar fent ara?- Ens inquietem, mentre sospirem i guardem silenci. Però aquesta "captivació" amaga una mena de revés; no només restem sempre pendents d'allò que ens encisa, sinó que al mateix temps abriguem l'esperança, la fe i la creença, que l'objecte amat potser també ens té presents en els seus pensaments de capçalera. I sota aquest embruixament, com discernir l'or del llautó i el somni de la vigilia!? Això també sol passar amb els qui s'enamoren de la vida; creuen que "la bella" els ha de tractar de forma especial, que una breu mirada, una rialla a l'aire, una topada fortuïta indica que la vida, la molt trapella, també els somia i els desitja com una tonta, o sigui, com ells. Per un instant, la respiració se'ls hi torna gèlida, la pausa es fa eterna i l'emoció sembla prendre cos per sempre. Ai, però la vida, pot ben ser que ni cregui ni senti aquestes coses. Igual per ella l'amor no és res més que anar picant l'ullet a tort i a dret, i passejar despreocupada, mentre més d'un pateix per la seva xauxa. No hi ha res més fàcil que embaucar a un enamorat; que bé ho explica això Bocacció en les seves historietes... i que bé que ho han sabut utilitzar les religions pels seus profits, sovint gens romàntics.

Els vells filòsofs i els nous (Sòcrates III)

Les grans contribucions de Sòcrates a la cultura occidental, tal i com s'ha pogut apreciar al llarg dels dos darrers post, foren:

a) Haver detectat i denunciat abans que ningú la crisis que galopava sobre Atenes.

b) Haver considerat que la causa d'aquesta ruïna fou el relativisme, l'escepticisme o el nihilisme que va començar a imperar a Atenes com a reflex de la multiplicitat d'opinions, controvèrsies i disputes intestines que originava qualsevol tema o qüestió sobre el sí de la democràcia. Sòcrates descobrí que a Atenes ningú tenia massa clar, per més fort que cridés a la plaça pública, com eren realment les coses i per tant, advertia que s'ignorava com s'havia d'actuar: davant de situacions problemàtiques sempre es plantejaven diferents opinions, sovint incompatibles entre sí, mentre que al final les resolucions preses resultaven ser força desafortunades.

c) Va establir com a principi heurístic que tota mala decisió i per tant, tota mala actuació era fruit exclusiu de la ignorància humana.

En conclusió, Sócrates va ser pare de la tesis filosòfica per excel·lència: que només la VERITAT (el coneixement cert i irrefutable de les coses) pot ser norma de conducta a l'hora de construir un món millor.

En efecte; qui llegeixi als filòsofs, almenys fins a Nietzsche, descobrirà diferents formes de teoritzar com i perquè només el coneixement (la opinió vertadera i coherent) ens permetria actuar bé; i això vol dir: sortejar, preveure i resoldre les desgràcies, els accidents, les crisis, les malalties, les crueltats, les injustícies, en fi, qualsevol forma de degeneració, penúria i ruïna. De fet, seria tant gran la força revitalitzadora de la VERITAT que inclús ens permetria aspirar a la immortalitat (absència total de debilitat i corrupció).

No hi ha dubte que la nostra civilització beu d'aquesta antiga i profunda creença socràtica: que només la ciència seria la font del progrés de la humanitat, mentre la ignorància, la incultura i la irreflexió serien l'origen de totes les desgràcies, crisis i malvestats que patim -Per Sòcrates, la vida humana és fugaç, efímera i sense massa sentit perquè ignorem.

Avui en dia, però, els filòsofs comencen a sospitar radicalment d'aquesta tesis socràtica; s'adonen que el coneixement resulta ser profundament immoral, en la mesura que la Veritat i la ciència (el conjunt d'opinions que es dónen per vàlides i ens resulta summament efectiu per actuar sobre el món) no és el mateix.

La veritat com a arma de defensa (Sòcrates II)

Sòcrates descobrí quelcom inquietant que el portà a filosofar a tothora: la seva vigorosa i potent Atenes s’havia corromput.

Les noves generacions es presentaven més dèbils que els robustos i ferotges pares fundadors de la democràcia, com Esquil, l’ànim del qual sembla estar esculpit sobre el dur granit. I eren més dèbils, una caricatura, en la mesura que es mostraven incapaços d’imposar-se i prendre distància respecte allò que els seduïa i cridava l’atenció; aquells joves, entusiastes i compulsius, només desitjaven ser seduïts i arrastrats per les més exòtiques, grandiloqüents i rares coses.

La passivitat d’aquell jovent es feia palesa en la incapacitat que mostraven per alimentar-se del dolor, la soledat i la crueltat; elements, tots ells, característics d’una voluntat ferma i un criteri propi audaç: com aquells joves, sensibles i encantats, podien ser capaços de conquistar, determinar i decidir, fos en el terreny que fos? Com podien superar i subjugar sota els designis de la seva voluntat tot allò que els inquietés i contradigués? Com podien mostrar-se freds i circumspectes i com a tals, fer front amb sagacitat tot allò que se’ls hi presentés de forma terrible, enigmàtica o incerta? Com podien ser capaços de projectar el seu talent vers els més difícils reptes i projectes? No, aquells joves, crèduls i aduladors, desitjosos de la recompensa immediata, es veien incapaços d’analitzar, triturar i diseccionar res del que experimentaven, en la mesura que es mostraven incapaços d’imposar-se, com a amos i senyors, sobre els seus propis impulsos i sentiments.

No parava de plorar Sòcrates que els vells savis com Soló, Heràclit, Parmènides, inclús Protàgores, Gorgies i Anaxàgores havien deixat pas als bocamolls. Llegiu els textos; els joves, com Aristip, semblaven donetes: sempre corrent rere promeses, refinaments, luxes i bones paraules; és que no deixaven mai de ser descaradament banals i frívols: exterioritzaven tot allò que sentien, i només sentien allò que podien exterioritzar, presentant-se, així, brillants i buits com bombolles de sabó. Allà els tenim: encantadorament superficials i pomposos, amants del maquillatge, les vestimentes i els gestos, però exempts de força interior, de nervi i fúria.

Aquella generació de finals del s.V, gran paradigma de la democràcia atenesa, foren homes de molt d’ingeni però poc geni. Capaços de creure-s’ho tot, d’abraçar-ho tot, acabaven per no creure en res, desplomant-se pels terres. Fet, aquest, que aprofitaren els espartans, que sí havien mantingut la raça ferma, decidida i disciplinada.

Així doncs, Sòcrates portava 10 anys enfrontant-se als seus conciutadans. Arreu olorava els signes de la incapacitat, la mala decisió, en fi, sentia la ferum d’un ànim podrit que si bé ho voldria prometre tot –inclús el cel- no podia complir res. Recordem, per exemple, que fou l’únic que votà en contra d’exiliar els capitans que, després de vèncer en una crucial batalla, no pogueren socòrrer els cadàvers dels caiguts en combat degut a una tempesta salvatge; la resta del jurat, commogut com donetes pel drama i incapaços de suportar el no poder enterrar dignament als seus familiar i amics, decidiren contra-llei desterrar a aquells capitans, entre els quals hi trobem Tucídides, pare de la història com a ciència. Atenes sortia perdent per prendre decisions des del rancor, la insuportabilitat, les ganes de castigar, en fi, des de la inestabilitat emocional.

A més, Sòcrates explica que arreu es topava amb homes que gaudien aparentant tenir autoritat, felicitat i fama, de ser rics, savis i bells, però al mateix temps descobria que en la majoria dels casos no eren més que façana. I aquesta era la seva advertència: Atenes es convertia en una ciutat de fanfarrons, actors i bufons; urbanites superflus i pedants, vanitosos i incapaços d’aguantar massa res; com aquestes ànimes belles i seduïbles podien vèncer als espartans i convertir Atenes en un gran imperi que regulés a voluntat la pau i el comerç entre grecs i no grecs?

Però aquella situació convulsa també acabà per superar-lo i aplastar-lo. Al final, Sòcrates es va veure acusat precisament per ser l’únic responsable de la crisis i la ruïna general que assolà Atenes, mentre veia, amb ironia, com era jutjat per un tribunal d’indignats i com a tals, incapaços de prendre decisions observant fredament les lleis –vet aquí un tribunal que convenç ben poc. Què havia de fer Sòcrates? Què podia fer? Com suportar aquell circ que havia muntat el poble d’Atenes per jutjar-lo? Sòcrates es va defensar empunyant la VERITAT.

Tot seguit s'adjunta un breu resum del discurs que ens deixà Plató de la defensa del propi Sòcrates: “Només pot ser feliç, i fer feliços als demés, aquell qui sap la VERITAT, el científic, no pas el ric o el fèrtil o el famós o el bell o el qui ocupa un càrrec d’autoritat; i no obstant això, sapigueu que ningú posseeix la VERITAT! Ni jo mateix! Per tant, encara que em veieu aquí, lleig i vell, fet un drap i sense cap dragma a sobre, sempre vagabundejant per la ciutat i gorrejant a casa de joves rics i guapos, jo no sóc pas el més desgraciat i infeliç d’Atenes, sinó que tots els atenesos ho sou per igual, ja que cap de vosaltres posseeix allò més valuós del món: la eterna Veritat, única font de gràcia i felicitat; jo us he inspeccionat a tots! En conseqüència, senyors, si no sóc l’únic desgraciat de la ciutat no puc ser l’únic causant de la corrupció i la degeneració que ens assola. Aquest judici és, llavors, injust.”

A partir de Sòcrates el filòsof busca la veritat, en la mesura que la valora com la font d’on brolla tota FELICITAT. Amb Sòcrates la ciència passa a ser tractada des d’una òptica estrictament moral.

Ningú té la veritat (Sòcrates I)

“Només sé que no sé res”, pregonava Sòcrates pels carrers tot recordant les confuses paraules de l’oracle de Delfos un cop el designà com el més savi d’entre els grecs –Que en una cultura superior com la grega era gairebé com dir “entre els mortals”.

La seva pròpia sentència el trastornà per la paradoxa que embolcalla; una contradicció que al mateix temps captivà a les intel·ligències més virils i inquietes d’Atenes, i encara a dia d’avui sedueix a no pocs. D’immediat, Sòcrates es posà a interrogar a tots els savis que concorrien la ciutat ensenyant i divulgant els seus coneixements als jovenets; i amb un vigor inquisitiu sense precedents el vell posà la ciutat potes enlaire! Volia comprovar quin d’aquells homes de ciència era capaç de mostrar-li una sola opinió que no fos controvertida, incompleta, dubtosa en algun aspecte i com a tal, que tothom, fos ric o pobre, ignorant o estudiós, lliure o esclau, grec o bàrbar, home o dona, jove o vell, no pogués sinó jutjar-la com a evident, clara i certa de forma espontània i immediata, abraçant-la amb absoluta sinceritat com a VERITAT.

Sorprès, però, va descobrir que no es pot trobar tal VERITAT entre els homes. Advertí com les opinions humanes sempre solen arrossegar dubtes, litigis i controvèrsies; que les nostres explicacions es recolzen sobre molts prejudicis sospitosos, en la mesura que sempre amaguen una història i una tradició al darrere; que tot pot ser replantejat i posat sota crítica; que no hi ha opinió exempta de punts dèbils, inclús la suposadament més ben teixida i pensada pot ser atacada, tombada i negada sense cap mena de compassió; que allò que uns veneren com a vertader i incontestable, d’altres se’n riuen i s’ho prenen com una espècie de ximpleria. De manera que la PURA VERITAT, anhel de qualsevol amant de les ciències i el coneixement, semblava dissoldre’s en mig de la barbàrie humana com els somnis es dissolen en mig del frenètic feinejar diari, i el feinejar diari en la boira del temps.

No obstant tant radical escepticisme, Sòcrates destacà l’existència d’un tipus d’opinions que potser sí desprenien certa “fragància” a veritat universal, objectiva i incontestable; vet aquí les opinions matemàtiques, o per dir-ho en grec: les opinions que poden ser apreses a través d’algun tipus de mètode -Partint d’uns principis acceptats i unes lleis preestablertes, en teoria qualsevol persona ha d'arribar a les mateixes conclusions. Plató ens ho explica en detall en el Menó, on hi narra que Sòcrates, després de dibuixar-li un quadrat a un simple esclau, aquest comprenia quasi d'immediat que els costats de qualsevol quadrat, sigui quin sigui el seu tamany, sempre seran iguals. Per descomptat, explica Plató, tals opinions no semblen permetre ni la polèmica ni el debat, amargues filles de la ignorància, ja que acaricien la tant desitjada VERITAT.

Arribats aquí, cal matissar que al llarg dels diferents diàlegs Plató reconeix que l'opinió matemàtica no és pròpiament una VERITAT, sinó una insinuació, un xiuxiueig, un cant de sirena que preludia l’existència de la VERITAT. Plantejament, aquest, que no divergeix tant del que alguns "innovadors" de la filosofia de la ciència defensen avui en dia; a saber: que des del moment que per desenvolupar i adquirir un coneixement hem d’escollir uns principis, uns criteris i unes normes que orientin els nostres raonaments -les nostres explicacions-, al final no podem evitar les disputes i els litigis: uns volen partir d’unes bases i seguir unes lleis, d’altres prefereixen triar-ne de diferents per així anar al seu aire; en conseqüència, uns i altres no poden sinó arribar a conclusions diferents, i sovint contraposades, pintant el coneixement humà, inclús el matemàtic, amb un to confús i incert.

Amb aquest talant inquisitiu, doncs, Sòcrates treia a la llum el caràcter conflictiu i ignot, capritxós i irresoluble que amaga qualsevol opinió humana, per més clara, rigorosa i evident que pugui semblar a primera vista; o a segona! I com ho va valorar? Com va prendre’s aquesta situació, nihilista i confusa? Vet aquí una pregunta crucial.

Aquesta és, doncs, la gran paradoxa que descobrí i defensà Sòcrates: la única "veritat" és que ningú té la VERITAT, que ningú pot tenir-la i que si bé aquesta VERITAT existeix, ja que així ho semblen indicar les opinions matemàtiques per exemple, la molt escorredissa només roman entre els Déus immortals: més enllà d’allò que els mortals podem comprendre, tocar i atrapar –Davant la VERITAT tots els homes sóm iguals: uns ignorants!- Venia a dir el vell Sòcrates.

Tot i així, la postura de Plató resta molt lluny d’aquest igualitarisme socràtic, certament pessimista. El que Plató sembla introduir a les prèdiques del seu mestre és una descarada jerarquia entre els homes –Sí, tots els homes som uns ignorants, però cal discernir els herois del coneixement, els filòsofs, que aspiren a la impossible VERITAT, i els pobres desgraciats, la púrria, que anomenen veritat a les seves confuses i sempre mudables opinions.

*En breu es penjará Sòcrates II

El cervell del Sr. Punset

Són molts els qui segueixen les obres de divulgació científica del Sr. Punset, i l'aplaudeixen. Avui vull comentar alguns aspectes d'un dels seus llibres, titulat: "El alma está en el cerebro".

Per començar, el títol promociona descaradament una superstició popular, i molt antiga en l'àmbit cristià: que l'ànima i el cervell han de ser dues coses de naturalesa diferent. De fet, l'èxit de Punset consisteix, precisament, en fer congeniar d'alguna manera les supersticions més populars amb els avanços científics -El llibre que publicà sobre la felicitat n'és un altre clar exemple. D'aquí l'olor a púrria que solen desprendre els llibres d'aquest bon home; i que consti que ho dic sense ànim d'insultar ni menystenir-los; ni tant sols em molesten, com tampoc em molesta la pobre gent que per apaivagar les penes no saben sinó emborratxar-se... o resar... o tornar a caure en la mateixa "merda", mentre creuen amb tota la innocència del món fer el millor que poden fer davant de situacions adverses.

En aquest llibre, entre altres coses, es parla dels estudis d'un neurobiòleg anomenat Oliver Sacks. La idea que planteja aquest científic no és pas nova; de fet, moltes de les coses que comenta ja les apuntava Montaigne o inclús, Descartes... i especialment Schopenhauer.

La qüestió en qualsevol cas és la següent: que el cervell seria l'òrgan responsable de crear la realitat a través de la qual vivim. És a dir, el cervell seria el responsable de fer-nos conscients, per exemple, de tenir un cos; de que aquest cos estaria rodejat per objectes amb certs colors, formes, propietats, distribucions, etc. O sigui, el cervell seria el responsable -la causa- de prendre consciència de l'existència del món a través d'unes sensacions, una percepcions, uns pensaments, uns sentiments, unes volicions, en fi, uns ESTATS ANÍMICS. I per tant, apunta Sacks, seria el cervell qui generaria la realitat; una realitat que lluny de ser el món pròpiament en seria una representació il·lusòria i fictícia, però imprescindible per sobreviure en el món de veritat.

En la proposta de Sacks hi ha la mateixa CONTRADICCIÓ que han incubat tots els plantejaments metafísics des de Descartes: si la realitat es creada pel cervell, llavors, el cervell tampoc és real, sinó quelcom creat... Ara bé, per qui seria creat el cervell llavors? En fi entrem en una teoria absurda, tant absurda com la proposició "aquesta frase és falsa". I davant l'absurd no podem dir res... o qualsevol cosa!!! I no sé quina de les dues opcions resulta ser més rebutjable.

La veritat, però, és que ni Punset ni Sacks se'n han adonat de l'absurd d'aquesta teoria tant antiga i trillada que, després de repintar-la amb noves terminologies i experiències, volen fer-la passar per innovadora a ulls dels la gent més naïf.

Però això no és tot. Encara que pretenguessin salvar-la d'aquest absurd dient -Bé, potser el cervell com a òrgan generador de la realitat també és una il·lusió, però seria una il·lusió vàlida perquè creure en la seva existència com a generador de la realitat ens permet sobreviure-, tampoc dissoldrien la paradoxa, és a dir, no podrien deixar de mostrar la realitat com una mera il·lusió, com una mera representació, com un vel de Maia, com una aparença. I fent això no podrien deixar de pressuposar que hi ha d'haver, rere de tant gran absurd, un creador incognoscible.

En fi, la psicologia i la neurobiologia es sustenten sobre premisses indemostrables, viciades (absurdes) i supersticioses. Estaria bé obrir les finestres, que entrés aire fresc, i plantejar noves interpretacions. I pel moment els anglosaxons semblen incapaços de dur a terme aquesta neteja teòrica, malgrat ells dominin, pel moment, "l'alta" cultura actual -No tenen raó, però són ells qui prenen la paraula en la grans difusions culturlas dels nostres dies.

Mentrestant, en el mediterrani ens dediquem a plantejar les coses diferent, encara que sigui en "petit comité".

Es pot verificar una teoria?

Des del s.XIX hi ha hagut un corrent filosòfic dominador a occident anomenat “positivisme”. Aquesta postura va brollar i diversificar-se per Europa a partir de tres fonts diferents: de la mentalitat llibertària francesa (per exemple August Comte); de la ingenuïtat i l’utilitarisme anglosaxó (St. Mill per exemple); i de l’idealisme alemany (Fichte o Hegel).

La premissa fonamental del positivista, en general, és la següent: la ciència ens mostra com succeeixen realment les coses. Però, què significa això? Que tot ha de tenir una explicació i el savi -el científic- és aquell capaç de descobrir-la.

El positivisme pressuposa i exigeix, doncs, que la ciència sigui una activitat exclusivament heurística, això vol dir, que es basi només en el descobriment; d’aquí la seva suposada imparcialitat, neutralitat i objectivitat; d’aquí la diferència que l’home modern, tant positivista ell, s’ha entossudit a imposar arreu entre ciència i art –L’art s’ha vist, en canvi, com una activitat estrictament creativa, fictícia, metafòrica, subjectiva.

Aquest pressupost positivista ha alimentat un immens prejudici; a saber: que a través del llenguatge científic, les formulacions, les representacions científiques, en fi, que mitjançant certa capacitat explicativa els homes podem reflectir de manera perfecte el que succeeix; com si el llenguatge fos un mirall de la realitat! Val a dir, que molts positivistes (els idealistes) inclús han anat més enllà, defensant que el llenguatge és la pròpia realitat experimentada: -Només pot ser real allò que pot ser pensat- Exclamaven. Sembla ser, doncs, que es confonia un mapa amb el terreny que pretenia representar tal mapa.

Avui en dia tenim molt clar que sempre es presentarà certa divergència entre la teoria i la pràctica. Per exemle: resulta impossible trobar, crear, dibuixar o inclús imaginar, una esfera perfecte! Ara bé, aquesta es pot definir i explicar. El que no queda tant clar és el perquè succeeix tal imprecisió, és a dir, el perquè d’aquesta divergència entre la teoria, que sempre mostra un cas general, i els casos concrets que ens proporciona l'experiència i la pràctica. Fet que permet preguntar-nos: que potser la realitat no té cap explicació de per sí?

Popper, a mitjans del s.XX va intentar reformular el positivisme, ja que en aquest punt fallava patèticament. Per tal de salvar-lo, el jueu defensà que la realitat sí és racional i com a tal té de per sí una explicació, però assenyalava que a través del llenguatge científic l’home no pot sinó aproximar-se indefinidament a tal explicació. En aquest sentit, confessava que cap teoria científica pot ser realment verificada, tal i com havien somiat tots els positivistes del s.XIX, especialment els idealistes.

Cal tenir present, arribats aquí, que verificar no és res més que confirmar una tautologia del tipus A = A o, A = B. I en el cas de la ciència verificar seria constatar una tautologia del tipus: “un cas general” = “qualsevol cas concret que es doni”.

Què succeiria si la comprovació científica es limités a ser una verificació? Una de les conseqüències més sorprenents seria que tot el coneixement es podria “deduir” d'unes poques premisses lògiques. En tal cas, l’experimentació acabaria essent una mera tasca verificativa, robòtica; una nova experiència no implicaria cap nou avanç científic! I fer ciència es reduiria, llavors, a estudiar “mapes” i crear nous mapes a partir de les inferències que es farien dels anteriors.

Avui en dia resulta evident que una nova experiència pot forçar a modificar radicalment la nostra comprensió del món. Que amb el llenguatge científic, més que descobrir interpretem. I a diferència de Popper, ja no creiem en aquell vell dogma modern nascut de la més rància teologia occidental que dictava: allò que succeeix ha de succeir per alguna raó.

Avui en dia, en ciència, no es pot parlar de ni de verificació ni de veritat absoluta o definitiva, sinó de validació i de veritat circumstancial, artificial, metafòrica. La ciència cada cop es va tornant més mundana, tot i que la majoria de la gent encara la vegi com envoltada per una aureola divina i eterna.

Adjunto un video on el físic David Goodstein i en el qual parla una mica sobre la feina del físic actual.

Crítica a la teoria de la relativitat

Per internet no corren gaires webs que comentin els “punts dèbils” de la teoria de la relativitat general; i a mi em fa gràcia i curiositat el tema. Cal tenir present, però, que tot i que una teoria pugui presentar punts qüestionables i dignes de desconfiar, no implica que no sigui vàlida.

Tot seguit exposo alguns punts crítics:

1) El problema de la conservació de l’energia. En la teoria especial de la relativitat no hi ha cap problema amb aquest principi, però al passar a la relativitat general i en els casos no-locals (per exemple al plantejar una visió general de l’univers), la noció d’energia s’enfonsa i resulta impossible tenir en compte cap forma de conservació de l’energia. Un exemple d’aquest cas el podem observar amb la radiació de fons de microones: es suposa que fa 15.000 milions d’anys l’univers estava banyat per una radiació summament energètica (fotons d’alta freqüència), però que degut al pas del temps i a la dilatació de l’espai-temps, aquests fotons han anat perdent energia, convertint-se en la radiació de baixa freqüència que podem detectar avui en dia a través de satèl·lits com el COBE i d’altres. La pregunta aquí resulta inevitable: i on ha anat a parar l’energia perduda per aquesta radiació? I realment es pot considerar com a energia perduda? Però la teoria d’Einstein no sembla poder aclarir gaire res.

2) El problema de les singularitats. La teoria general de la relativitat és, a nivell, lògic una teoria inconsistent, en la mesura que donades certes circumstàncies prediu situacions que anul·len a la pròpia teoria. Aquestes situacions són les famoses singularitats: “punts” on el teixit espai-temporal deixa d’estar definit, així com les nocions d’energia, massa, etc. Es considera que els forats negres són provocats, precisament, per singularitats vestides per un horitzó espai-temporal d’esdeveniments. I també l’origen de l’univers, abans del Big bang, hauria de concebre’s com una singularitat. El problema de la singularitat és que, a nivell empíric, ni es pot comprovar ni refutar la seva existència, mentre que a nivell lògic es tracta d’una violació a la capacitat humana de pensar.

3) El problema de la matèria i l’energia fosca. Tal i com s’accepta actualment la teoria general de la relativitat resulta imprescindible suposar l’existència de dues entitats postisses i rares que encara no s’han detectat: la matèria i l’energia fosca. A més, han aparegut altres teories alternatives, com la MOND, que expliquen certs fenòmens cosmològics amb força més precisió que la teoria general de la relativitat ajudada per la idea que existeix una suposada matèria fosca. Tot i així la MOND encara no ha estat confirmada, fet que implicaria una revisió total a la nostra concepció de l’univers.

4) La incompatibilitat amb la mecànica quàntica. La mecànica quàntica és, de moment, la teoria més precisa que ha estat capaç d’elaborar la intel·ligència humana. Tanmateix, resulta impossible lligar en un mateix cos conceptual tant la quàntica com la relativitat. Només s’ha aconseguit, en casos particulars, proposar algun arreglo entre ambdues teories. I de fet, el que cada vegada sembla més clar, especialment des dels treballs de Stephen Hawking, és que els exòtics efectes quàntics (especialment els que relaten aspectes del buit quàntic) tenen una incidència fonamental en cosmologia. Alguns efectes quàntics a tenir en compte: efecte casimir estàtic, efecte casimir dinàmic, radiació Hawking, efecte Unruh, etc.

La sort d'Einstein

Quan un reflexiona sobre la història de la "implantació" de la teoria de la relativitat especial i, llavors, la general, se’n adona d’una sèrie de fets curiosos.

La teoria de la relativitat es desenvolupà arrel d’un experiment crucial conegut com, experiment Michelson-Morley. Amb aquest experiment es volia comprovar una de les teories més populars del s.XIX: que la Terra flotava sobre un mar d’Èter estàtic, calmat, quiet, el qual actuava, per dites propietats, com si fos l’espai absolut de Newton. I és que en base a aquesta massa d’èter els científics podien afirmar conèixer tots els moviments dels cossos de forma absoluta; i això vol dir, de per sí.

Aquesta teoria dictava que a través de la rotació de la Terra al voltant del Sol l’èter intergalàctic, que suposadament feia de suport material per la propagació de les ones de llum, havia de manifestar-se d’alguna manera; per exemple: reduint la velocitat d'un raig de "llum terrestre" quan aquest estava dirigit contra el moviment de rotació de la pròpia Terra. I precisament, l’experiment de Michelson-Morley pretenia detectar aquesta variació en la velocitat de la llum terrestre segons fora la direcció del raig; una variació certament minsa (300 Km/s, la velocitat de rotació de la Terra al voltant del sol), però detectable si es feia servir un instrument molt enginyós anomenat, interferòmetre.

El 1887 es publicaren els resultats de les mesures, i a criteri de la majoria dels científics aquest ha estat l’experiment fallit més important de la història de la ciència. Després de sis hores de recollida de dades, si bé l’interferòmetre aprecià certes variacions o fluctuacions en la velocitat de la llum segons fossin les direccions de propagació de la llum, aquestes estaven molt lluny de representar els 300 Km/s esperats per tota la comunitat científica de l’època.

A primera vista, i la comunitat científica es va quedar amb aquest “primera vista”, la velocitat de la llum terrestre semblava ser igual (invariant) en totes direccions, mentre que la noció d’èter s’ensorrava. Tanmateix aquesta primera impressió, Michelson escrigué que aquelles petites fluctuacions observades potser eren irrellevants, però s’haurien d’estudiar amb més atenció en experiments més precisos i sobretot, amb més hores de recol·lecta de dades; fet que no realitzà fins 30 anys més tard (1927) empès per l’entusiasme d’un autèntic freaky dels experiments amb interferòmetres, Dayton Miller. Aquest experimentador, que també va ser president de la societat americana de física, va dur a terme més de 200.000 experiments diferents sobre la variació de la llum terrestre utilitzant interferòmetres (del 1900 al 1941). La seva conclusió fou inquietant: la velocitat de la llum terrestre no és invariable, sinó que pateix realment una fluctuació segons la direcció de mesura, però aquesta és només el 7-8% del predit per la teoria de l’èter estàtic. A més, segons les dades de Miller aquesta fluctuació estaria relacionada amb els períodes de rotació de la Terra i la seva posició dins la Galàxia.

Les dades de Miller indicaven, doncs, que sí existeix un èter i la Terra es mou a uns 20-24 Km/s a través d’ell. El mateix Einstein reconeixia la controvèrsia d’aquests estudis: si el treball de Miller estava ben fonamentat i era correcte, llavors la seva teoria especial de la relativitat, així com la general, eren errònies, ja que es fonamentaven en una premissa crucial: la invariança de la velocitat de la llum per a qualsevol observador (de fet a Einstein no li agradava el nom de “relativitat” per la teoria, preferia el de “teoria de la invariança de la llum”).

Però la història de la ciència s’ha mostrat cruel amb Miller, i a partir del 1955 de forma poc rigorosa es va tatxat el seu treball d’irrellevant. Que jo sàpiga no s’ha fet encara cap valoració ni estudi rigorós del treball i la metodologia seguida per Miller. Aquí el raonament que s’ha seguit és la mar simple: la teoria general de la relativitat funciona, llavors, la feina de Miller ha d’estar malament per algun costat; no cal perdre-hi el temps.

En qualsevol cas, m’assalta una inquietud: i si Miller hagués presentat el seu treball l’any 1900 per comptes d’haver-ho fet l’any 1926 (7 anys després de la primera gran comprovació de la teoria de la relativitat general), hauria canviat molt la història de la ciència contemporània? Possiblement hauria complicat moltíssim la situació; potser hauria costat molt més que algú es plantegés la tasca de desenvolupar una teoria de la invariança de la llum, o sigui, de la relativitat

Però hi ha encara un altre fet curiós i a tenir en compte. Fa poc es va descobrir que la primera gran comprovació de la teoria general de la relativitat, duta a terme per Eddington l’any 1919 i la qual va rellançà la figura d’Einstein a nivell mundial com una gran icona popular, fou un frau científic. L’anglès va fer quadrar els resultats teòrics amb les dades de l’experiment, sembla ser, premeditadament. No hi ha dubte que anar a fer un experiment amb la intenció que doni el resultat pre-establert per certa teoria no és la millor forma de fer ciència, però el naixement, el renom i la ràpida implantació de la teoria de la relativitat és degut, en gran mesura, a aquesta mala praxis científica.

Exposant aquests casos curiosos i rarament explicats, la meva intenció no es posar en dubte la validesa de la teoria de la relativitat (hi han sobrats experiments que la confirmen, o almenys això ens diuen). He explicat això per exposar fins a quin punt el desenvolupament, la implantació i la canonització d’una teoria depèn de factors atzarosos, de prejudicis i interessos particulars, de conveniències, de les desídies d’uns i l’entusiasme d’altres, en fi, de moltes d’aquelles coses que qualsevol científic confessarà que són males conductes científiques. De fet, el cas que fa pocs dies vaig penjar sobre Galileu també és un altre exemple d’aquesta situació.

En definitiva, una teoria com la de la relativitat d’Einstein podria haver tardat 100 anys a sortir a la llum. I quantes altres teories han de sortir encara a la llum?

L'altre dia parlava de Galileu...

Per què Galileu estava convençut que el Sol resta immòbil en el centre “de l’univers”, mentre els planetes ballen rítmicament al seu voltant? Potser fou per conviccions teològiques, com així ho foren les de Ficino, Kepler, Novara (mestre de Copèrnic), seguidors tots ells del neoplatonisme –Déu és el Sol i com a tal roman immòbil en el centre de l’Univers- Professaven. Al cap davall la famosa dita de Galileu “el món està escrit en caràcters matemàtics” sona descaradament a neoplatonisme.

Qui sap! Tanmateix, diria que hi hagué un fet crucial que el decantà a defensar i pregonar arreu que en realitat el Sol restava immòbil en el centre, mentre la Terra es movia, tot i no tenir proves concloents (podeu informar-vos millor sobre el tema en aquesta web); a saber: el descobriment dels sistemes inercials i el principi de relativitat. Tot plegat ho trobem resumit en les seves famoses “transformacions galileianes”.

El plaer, la sensació de fermesa i victòria, el nou horitzó que s’obria de bat a bat davant seu arrel d'aquesta descoberta féu que, per pura intuïció, digués: sí, la Terra pot moure’s i es mou, segurament a una velocitat bestial, i si nosaltres no percebem tal moviment (el sentit comú ens incita a jurar i perjurar que la Terra està quieta, perquè nosaltres, si no caminem ni ens desplacem, bé que estem quiets) és degut a la inèrcia, és a dir, que el moviment de la Terra per l’espai és rectilini-uniforme i per tant, vivim en un sistema inercial (amb solidaritat amb tal moviment).

La potència de la intuïció rau precisament en la sensació de fermesa i victòria, en el nou horitzó que se’ns obra, en fi, en la intensa sensació de plaer que atorga el fet d’estar segurs que anem en bona direcció, encara que no es pugui confirmar al 100%.

Després d’escriure això em venen al cap certes paraules de Nietzsche en el Zarathustra sobre l’Etern Retorn. Però només em venen al cap... potser un rato d’aquest les baixo al teclat.

Galileu, el màrtir

Val la pena llegir els llibres de Galileu, per exemple “diàlegs sobre els dos grans sistemes del món”, o bé, “discursos i demostració matemàtica sobre dues noves ciències, la mecànica i la cinemàtica”. En ells un hi capta la pròpia autobiografia espiritual del florentí.

La cultura occidental és una cultura eminentment revolucionària, o per dir-ho d’alguna manera: s’alimenta de màrtirs i herois -De defensors de la causa. I Galileu, per la ciència moderna, n’és un.

Sí, no pocs divulgadors científics, com Stephen Hawking, utilitzen la figura de Galileu com un símbol contra l’església catòlica, com a institució científica i espiritual. I així ho han fet tots aquells que han volgut atacar, desacreditar i jutjar a l’església catòlica.

No hi ha dubte que amb Galileu es destapa una de les guerres espirituals més grans que ha experimentat occident: la lluita del mètode científic defensat per l’església catòlica (que una opinió és vertadera sí i només sí es correspon amb allò que exposa la Biblia) contra el mètode científic desenvolupat per la ciència moderna (que una opinió és vertadera sí i només sí es pot comprovar empíricament).

Tanmateix, quan un investiga una mica a fons aquest conflicte entre Galileu i l’església se’n adona que, més aviat, fou una lluita entre l’orgull de Galileu i el rancor que li manifestaren certs “personatges” importants de Roma. I és que el Tribunal de la Inquisició que va jutjar el famós “diàlegs sobre dos sistemes del món” del florentí se’n va adonar de dues coses: primer, que Galileu havia utilitzat aquella obra per ridiculitzar i venjar-se de forma força mesquina de certs personatges de l’església (com del mateix Papa); segon; que Galileu ni demostrava ni provava de forma definitiva que la Terra girés realment al voltant del Sol, ja que segons les proves que aportava tant es podia acceptar el seu heliocentrisme com el geocentrisme reformat que Tycho Brahe havia proposat anys abans i la majoria de savis catòlics de finals del s.XVI, i començaments del s.XVII, ja acceptava (podeu completar la informació llegint aquesta web).

El judici de Galileu fou un judici plegat d’interessos i motius personals, però disfressat de qüestions espirituals i intel·lectuals. Molt diferent fora la història del pensament occidental si Galileu no hagués intentat venjar-se tot ridiculitzant a certs personatges de Roma i s’hagués limitat a demostrar millor l’heliocentrisme -De fet, davant les proves presentades per Tycho Brahe i les limitacions instrumentals de l'època ho tenia molt negre. Potser, llavors, l’església hauria estat la primera valedora de la ciència moderna per comptes de tancar-s’hi en banda a través del seus personals i humans, massa humans, judicis inquisicionals.

Les guerres de religió tampoc varen ajudar gens ni mica a què l’església fes aquesta transició científica i espiritual, ja que la convertiren en una institució més radical, fanàtica i violenta, tal i com es tornen tots aquells que es veuen atacats i temen pel seu futur i el seu benestar.

Sant Jordi i "chusma"

Un dels grans èxits de la democràcia ha estat, sens dubte, promoure la “chusma” en tots els àmbits. Un cop més, la diada de Sant Jordi m’ho ha recordat. Analitzo els llibres més comprats i aplaudits i no puc deixar de pensar –Inclús el més ben presentat fa mala olor.

Quan més va més em sembla que això de la “cultura” és “basura” perfumada. Tots aquests actes culturals em recorden a les corts dels antics reis: molta merda sota vestits de colors.

Infectada estava avui Girona de qui es pensa que llegint de tant en tant tapa les moltes misèries intel·lectuals que arrossega. Hi ha una dita castellana que la clava: "aunque la mona se vista de seda mona se queda".

Quan oloro el que s’escriu em fa més recança escriure. Però en fi, un també ha d'estar per sobre d'aquesta "merda".