Ningú té la veritat (Sòcrates I)

“Només sé que no sé res”, pregonava Sòcrates pels carrers tot recordant les confuses paraules de l’oracle de Delfos un cop el designà com el més savi d’entre els grecs –Que en una cultura superior com la grega era gairebé com dir “entre els mortals”.

La seva pròpia sentència el trastornà per la paradoxa que embolcalla; una contradicció que al mateix temps captivà a les intel·ligències més virils i inquietes d’Atenes, i encara a dia d’avui sedueix a no pocs. D’immediat, Sòcrates es posà a interrogar a tots els savis que concorrien la ciutat ensenyant i divulgant els seus coneixements als jovenets; i amb un vigor inquisitiu sense precedents el vell posà la ciutat potes enlaire! Volia comprovar quin d’aquells homes de ciència era capaç de mostrar-li una sola opinió que no fos controvertida, incompleta, dubtosa en algun aspecte i com a tal, que tothom, fos ric o pobre, ignorant o estudiós, lliure o esclau, grec o bàrbar, home o dona, jove o vell, no pogués sinó jutjar-la com a evident, clara i certa de forma espontània i immediata, abraçant-la amb absoluta sinceritat com a VERITAT.

Sorprès, però, va descobrir que no es pot trobar tal VERITAT entre els homes. Advertí com les opinions humanes sempre solen arrossegar dubtes, litigis i controvèrsies; que les nostres explicacions es recolzen sobre molts prejudicis sospitosos, en la mesura que sempre amaguen una història i una tradició al darrere; que tot pot ser replantejat i posat sota crítica; que no hi ha opinió exempta de punts dèbils, inclús la suposadament més ben teixida i pensada pot ser atacada, tombada i negada sense cap mena de compassió; que allò que uns veneren com a vertader i incontestable, d’altres se’n riuen i s’ho prenen com una espècie de ximpleria. De manera que la PURA VERITAT, anhel de qualsevol amant de les ciències i el coneixement, semblava dissoldre’s en mig de la barbàrie humana com els somnis es dissolen en mig del frenètic feinejar diari, i el feinejar diari en la boira del temps.

No obstant tant radical escepticisme, Sòcrates destacà l’existència d’un tipus d’opinions que potser sí desprenien certa “fragància” a veritat universal, objectiva i incontestable; vet aquí les opinions matemàtiques, o per dir-ho en grec: les opinions que poden ser apreses a través d’algun tipus de mètode -Partint d’uns principis acceptats i unes lleis preestablertes, en teoria qualsevol persona ha d'arribar a les mateixes conclusions. Plató ens ho explica en detall en el Menó, on hi narra que Sòcrates, després de dibuixar-li un quadrat a un simple esclau, aquest comprenia quasi d'immediat que els costats de qualsevol quadrat, sigui quin sigui el seu tamany, sempre seran iguals. Per descomptat, explica Plató, tals opinions no semblen permetre ni la polèmica ni el debat, amargues filles de la ignorància, ja que acaricien la tant desitjada VERITAT.

Arribats aquí, cal matissar que al llarg dels diferents diàlegs Plató reconeix que l'opinió matemàtica no és pròpiament una VERITAT, sinó una insinuació, un xiuxiueig, un cant de sirena que preludia l’existència de la VERITAT. Plantejament, aquest, que no divergeix tant del que alguns "innovadors" de la filosofia de la ciència defensen avui en dia; a saber: que des del moment que per desenvolupar i adquirir un coneixement hem d’escollir uns principis, uns criteris i unes normes que orientin els nostres raonaments -les nostres explicacions-, al final no podem evitar les disputes i els litigis: uns volen partir d’unes bases i seguir unes lleis, d’altres prefereixen triar-ne de diferents per així anar al seu aire; en conseqüència, uns i altres no poden sinó arribar a conclusions diferents, i sovint contraposades, pintant el coneixement humà, inclús el matemàtic, amb un to confús i incert.

Amb aquest talant inquisitiu, doncs, Sòcrates treia a la llum el caràcter conflictiu i ignot, capritxós i irresoluble que amaga qualsevol opinió humana, per més clara, rigorosa i evident que pugui semblar a primera vista; o a segona! I com ho va valorar? Com va prendre’s aquesta situació, nihilista i confusa? Vet aquí una pregunta crucial.

Aquesta és, doncs, la gran paradoxa que descobrí i defensà Sòcrates: la única "veritat" és que ningú té la VERITAT, que ningú pot tenir-la i que si bé aquesta VERITAT existeix, ja que així ho semblen indicar les opinions matemàtiques per exemple, la molt escorredissa només roman entre els Déus immortals: més enllà d’allò que els mortals podem comprendre, tocar i atrapar –Davant la VERITAT tots els homes sóm iguals: uns ignorants!- Venia a dir el vell Sòcrates.

Tot i així, la postura de Plató resta molt lluny d’aquest igualitarisme socràtic, certament pessimista. El que Plató sembla introduir a les prèdiques del seu mestre és una descarada jerarquia entre els homes –Sí, tots els homes som uns ignorants, però cal discernir els herois del coneixement, els filòsofs, que aspiren a la impossible VERITAT, i els pobres desgraciats, la púrria, que anomenen veritat a les seves confuses i sempre mudables opinions.

*En breu es penjará Sòcrates II