dimecres, 6 de juliol del 2011

La veritat com a arma de defensa (Sòcrates II)

Sòcrates descobrí quelcom inquietant que el portà a filosofar a tothora: la seva vigorosa i potent Atenes s’havia corromput.

Les noves generacions es presentaven més dèbils que els robustos i ferotges pares fundadors de la democràcia, com Esquil, l’ànim del qual sembla estar esculpit sobre el dur granit. I eren més dèbils, una caricatura, en la mesura que es mostraven incapaços d’imposar-se i prendre distància respecte allò que els seduïa i cridava l’atenció; aquells joves, entusiastes i compulsius, només desitjaven ser seduïts i arrastrats per les més exòtiques, grandiloqüents i rares coses.

La passivitat d’aquell jovent es feia palesa en la incapacitat que mostraven per alimentar-se del dolor, la soledat i la crueltat; elements, tots ells, característics d’una voluntat ferma i un criteri propi audaç: com aquells joves, sensibles i encantats, podien ser capaços de conquistar, determinar i decidir, fos en el terreny que fos? Com podien superar i subjugar sota els designis de la seva voluntat tot allò que els inquietés i contradigués? Com podien mostrar-se freds i circumspectes i com a tals, fer front amb sagacitat tot allò que se’ls hi presentés de forma terrible, enigmàtica o incerta? Com podien ser capaços de projectar el seu talent vers els més difícils reptes i projectes? No, aquells joves, crèduls i aduladors, desitjosos de la recompensa immediata, es veien incapaços d’analitzar, triturar i diseccionar res del que experimentaven, en la mesura que es mostraven incapaços d’imposar-se, com a amos i senyors, sobre els seus propis impulsos i sentiments.

No parava de plorar Sòcrates que els vells savis com Soló, Heràclit, Parmènides, inclús Protàgores, Gorgies i Anaxàgores havien deixat pas als bocamolls. Llegiu els textos; els joves, com Aristip, semblaven donetes: sempre corrent rere promeses, refinaments, luxes i bones paraules; és que no deixaven mai de ser descaradament banals i frívols: exterioritzaven tot allò que sentien, i només sentien allò que podien exterioritzar, presentant-se, així, brillants i buits com bombolles de sabó. Allà els tenim: encantadorament superficials i pomposos, amants del maquillatge, les vestimentes i els gestos, però exempts de força interior, de nervi i fúria.

Aquella generació de finals del s.V, gran paradigma de la democràcia atenesa, foren homes de molt d’ingeni però poc geni. Capaços de creure-s’ho tot, d’abraçar-ho tot, acabaven per no creure en res, desplomant-se pels terres. Fet, aquest, que aprofitaren els espartans, que sí havien mantingut la raça ferma, decidida i disciplinada.

Així doncs, Sòcrates portava 10 anys enfrontant-se als seus conciutadans. Arreu olorava els signes de la incapacitat, la mala decisió, en fi, sentia la ferum d’un ànim podrit que si bé ho voldria prometre tot –inclús el cel- no podia complir res. Recordem, per exemple, que fou l’únic que votà en contra d’exiliar els capitans que, després de vèncer en una crucial batalla, no pogueren socòrrer els cadàvers dels caiguts en combat degut a una tempesta salvatge; la resta del jurat, commogut com donetes pel drama i incapaços de suportar el no poder enterrar dignament als seus familiar i amics, decidiren contra-llei desterrar a aquells capitans, entre els quals hi trobem Tucídides, pare de la història com a ciència. Atenes sortia perdent per prendre decisions des del rancor, la insuportabilitat, les ganes de castigar, en fi, des de la inestabilitat emocional.

A més, Sòcrates explica que arreu es topava amb homes que gaudien aparentant tenir autoritat, felicitat i fama, de ser rics, savis i bells, però al mateix temps descobria que en la majoria dels casos no eren més que façana. I aquesta era la seva advertència: Atenes es convertia en una ciutat de fanfarrons, actors i bufons; urbanites superflus i pedants, vanitosos i incapaços d’aguantar massa res; com aquestes ànimes belles i seduïbles podien vèncer als espartans i convertir Atenes en un gran imperi que regulés a voluntat la pau i el comerç entre grecs i no grecs?

Però aquella situació convulsa també acabà per superar-lo i aplastar-lo. Al final, Sòcrates es va veure acusat precisament per ser l’únic responsable de la crisis i la ruïna general que assolà Atenes, mentre veia, amb ironia, com era jutjat per un tribunal d’indignats i com a tals, incapaços de prendre decisions observant fredament les lleis –vet aquí un tribunal que convenç ben poc. Què havia de fer Sòcrates? Què podia fer? Com suportar aquell circ que havia muntat el poble d’Atenes per jutjar-lo? Sòcrates es va defensar empunyant la VERITAT.

Tot seguit s'adjunta un breu resum del discurs que ens deixà Plató de la defensa del propi Sòcrates: “Només pot ser feliç, i fer feliços als demés, aquell qui sap la VERITAT, el científic, no pas el ric o el fèrtil o el famós o el bell o el qui ocupa un càrrec d’autoritat; i no obstant això, sapigueu que ningú posseeix la VERITAT! Ni jo mateix! Per tant, encara que em veieu aquí, lleig i vell, fet un drap i sense cap dragma a sobre, sempre vagabundejant per la ciutat i gorrejant a casa de joves rics i guapos, jo no sóc pas el més desgraciat i infeliç d’Atenes, sinó que tots els atenesos ho sou per igual, ja que cap de vosaltres posseeix allò més valuós del món: la eterna Veritat, única font de gràcia i felicitat; jo us he inspeccionat a tots! En conseqüència, senyors, si no sóc l’únic desgraciat de la ciutat no puc ser l’únic causant de la corrupció i la degeneració que ens assola. Aquest judici és, llavors, injust.

A partir de Sòcrates el filòsof busca la veritat, en la mesura que la valora com la font d’on brolla tota FELICITAT. Amb Sòcrates la ciència passa a ser tractada des d’una òptica estrictament moral.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada