dissabte, 30 de gener de 2010

¿Què és ser culte?

Oblidem-nos dels ajuntalletres, dels arreplegador de conceptes, dels avars i condiciosos del coneixement, dels flamants lloros recitadors, o sigui, dels erudits i “pedantis”, i totes aquelles intel·ligències operàries, dèbils, eunuques, que usen el coneixement com si fos un uniforme i es pensen que l’uniforme fa a l’home ¿No heu sentit mai la dita castellana que diu: “aunque la mona se vista de seda mona se queda”? Oblidem-nos d’aquesta classe de gent quan vulguem descobrir i gaudir de l’home culte.


Ser culte és arribar a una excel·lència en el coneixement. I l’assoliment comença per veure el coneixement com una gimnàstica espiritual, com un art de viure –Això ho comentava esplèndidament Bruce Lee, un dels pocs filòsofs del s.XX mentalment sans i potents.


Els grans exemples d’homes cultes són, de segur, els homes del Renaixement, com Maquiavel o Montaigne; només cal apreciar com escriuen, el calatge de la seva prosa; aquesta gent no fa literatura, però és difícil trobar una literatura superior per l’harmonia, l’elegància i naturalitat, per la personalitat i el ritme que imprimeixen.


Però, què implica ser culte? El grans creadors son els homes més cultivats. Aquest sempre usen els coneixements, les intuïcions i els seu talent per un únic fi: crear la seva obra. Arrepleguen tot el que troben, ho seleccionen amb gran traça, ho mimen espartanament, o sigui, amb amor però amb intransigència, per tal d’usar-lo en la composició dels seus bravateges i cocktails ¡Són ments en continu aprenentatge i investigació i amb un sol delit, crear!


A més, tenen una peculiaritat distintiva: veuen i entenen les coses que la majoria aprecia de forma complicada, confusa i obtusa de forma més fàcil i clara, senzilla. És com el bon jugador de futbol: ho fa tot senzill ¡Tant senzill que qualsevol que l’admira passa a creure, càndidament, que ell també ho podria realitzar! La realitat, tanmateix, és una altra ¡Ja és molt que la majoria arribin a mal copiar-lo!


Però això no és tot; en els moments difícils i crucials aquest home culte i vigorós, summament plàstic i creatiu, sempre es mostra tremendament efectiu, sempre troba la nota adequada, el moviment precís, la idea clau capaç de culminar, il·luminar i donar sentit a tota “l’obra” ¡I mai s’amaga de interceptar aquests moments crucials, difícils, inclús perillosos! En aquest sentit, té un alt sentit de la responsabilitat i l’ambició. Estem davant de grans voluntats.


Els grans creadors són, sovint, els homes més inconscients ¡El seu esperit sol pul·lular per un estadi summament inconscient del coneixement! ¿S’entén de què va l’inconscient o encara penseu en Freud quan sentiu parlar d'aquest terme?


L’esperit dels homes cultes és un estómac: digereix i converteix en quelcom propi tot allò que devora de l'exterior. O sigui, l'esperit s’apropia del coneixement, de les tècniques, dels moviments de tal manera que aquests acaben convertint-se en una expressió natural i exterior de l’artista ¡En un instint propi! D'aquesta forma l'artista acaba aplicant i exterioritzant el que ha après sense ser-ne conscient, de forma espontània i involuntària ¡Simplement fa fluir el coneixement sobre el món!


Els homes cultes rarament pensen què estan fent, simplement fan ¡I mai actuen de qualsevol manera sinó de forma sorprenentment precisa, decidida, efectiva!


Tots els erudits fan el contrari: volen ser constantment conscients del que fan ¡Volen que la gent actuï pensant! Però actuar pensant és actuar de forma degenerada, deficient, ortopèdica.


Fixem-nos quan toquem una peça de música: si l’anem llegint i anem pensant què s’ha d’anar tocant en cada moment ho acabem fent de pena. Fins que no l’hem digerit, reflexionat a través de dures repeticions i tots els nostres muscles, nervis, tendons s’han emmotllat als moviments pertinents, no comencem a dominar gràcilment la peça, no comencem a mostrar una superioritat interpretativa, ja que en cada pas, en cada nota vacil·lem, ensopeguem i ens incomodem. Tot el que ens requereix massa esforç sempre acaba essent deficient, forçat, poc espontani, mediocre.


L’home culte, doncs, actua inconscientment després d’haver digerit, madurat i cultivat de forma silenciosa, lenta i velada un munt de coneixements dispersos ¡Després d’haver superat l’esforç i el dolor de l’aprenentatge!


L’home culte, aquell qui ha experimentat una excel·lencia i un perfeccionament en alguna matèria actua sense esforç ni patetisme: sembla com si tot el que fa sigui absolutament natural, espontani, instintiu, propi. En aquest sentit, l'home culte es caracteritza per realitzar, sempre, accions felices.

dimecres, 27 de gener de 2010

Miracles

Una de les activitats que em solen despertar gran interès, encara que sigui de forma esporàdica i desordenada, és la d'estudiar l'etimologia de les paraules; un descobreix secrets d'allò més curiosos. I diré més; per aprendre a llegir i a expressar idees potser no hi ha res com adquirir una bona formació genealògica dels termes, o sigui, saber d'on provenen aquests i com s'han anat desenvolupant al llarg dels temps. Desgraciadament en les escoles es sol escamotejar tot aquest saber. Però bé, suposo que és una d'aquelles tantes tasques que un ha de realitzar pel seu propi compte -Tota cultura superior és en gran mesura autodidacta.

Sembla ser que el terme miracle prové de miraculum, o sigui, de 'fet admirable'. I llegint tal origen ens sorprenem una mica; nosaltres hem estat educats en la idea que el miracle és quelcom sobrenatural; inclús alguns dirien una experiència religiosa: una experiència que trenca les lleis de la Natura estudiades per les ciències ¿Com ha pogut passar d'un significat a un altre?


En un principi, un fet admirable és aquell que surt de la sèrie de fets que es consideren normals o quotidians. En certa forma, un miracle és un fet extraordinari, inusual i a més, marevallós. Certament, aquí el terme no té perquè denotar res sobrenatural, sinó quelcom que marxa del rumb ordinari de les coses. Anem a fer una mica de història.


És sabut que le cristianisme es va nodrir moltíssim de l'estoïcisme. Les cartes de Sant Pau, escrites en grec, delaten un munt d'expressions estoiques: quan parla del logos, de la carn, de l'esperit, etc. De fet, l'estoïcisme imperava a Roma, especialment entre les classes dirigents del s.I-II-III d.c

¿I què deien els estoics, com Sèneca per exemple? Que la Naturalesa és creada per Déu des de l'eternitat, però que tant la Natura com Déu estan fèrriament determinats a ser el que són. En aquest sentit, els estoics predicaven un determinisme brutal i absolut ¡Ni Déu, l'esperit pur, podia escapolir-se de les lleis de la natura!


"No exigeixis que els esdeveniments siguin tal i com tu desitges. Accepta'ls tal i com són realment. Així podràs viure en pau". Proclama Epictet en el seu "manual de la vida feliç". I és que la visió que donaven els estoics de la vida era granítica, duríssim, tirànica: tot està determinat a ser el que és... a seguir el seu curs natural; el destí s'imposa insubornablement sobre totes les coses i el millor que pot fer la voluntat humana és intentar emmotllar-s'hi tant bé com pugui: "Comporta't sempre, en tots els teus assumptes, grans i públics o petits i privats, segons les lleis de la naturalesa. L'armonia entre la teva voluntat i la naturalesa hauria de ser el teu ideal suprem." Epictet.

Bé, el cristianisme lluita ferotgement durant segles contra el determinisme estoic apel·lant a la llibertat de la voluntat humana, o sigui, del lliure arbitri -¡L'home no està determinat a fer el que fa ni a ser el que és, sinó que ell pot decidir a voluntat què vol ser i fer!- Pregonaven els cristians en totes les àgores. De fet, el cristianisme fou en gran mesura una filosofia de mercadillo; en raó les èlites antigues el varen menysprear durant segles.

El cristianisme es presentava com el gran moviment d'alliberació de l'home ¡Era la
doctrina de la salvació, la revolució espiritual que emergia de les classes més pàries i oprimides de l'imperi romà amb el delit d'ensorrar aquell món duríssim, fet de marbre, que fou l'antiguitat! I nosaltres, hereus espirituals del cristianisme, ens agradi o no, segurament seríem incapaços d'aguantar i tolerar aquell món fatídic, ferri, jerarquitzat, dicidit, triomfant... ¿Serà que no estem fets de prou bona pasta?

Sant Agustí és un dels qui va expressar amb més força aquesta lluita contra la mentalitat estoica, quan deia: Déu no està determinat per res i per tant és lliure, o sigui, pot actuar lliurement i a voluntat sobre el món, tal i com feu en l'aparició de Jesús. I l'home, a través de la fe o la raó pura, pot aspirar a comulgar amb aquesta llibertat divina:
l'home pot decidir lliurement fer el bé o el mal i per tant, és responsable dels seus actes.

En aquest sentit s'observa com per un dels pares de l'esglèsia l'home és quelcom factible de ser jutjat sempre. I certament l'Esglèsia és poca cosa més que un tribunal de jutges: d'homes ansiosos de jutjar constantment als demés, ja per consentir-los, per perdonar-los o culpar-los. I d'aquesta forma han exercit el seu poder i domini sobre la gent, especialment sobre els pobres d'esperit, incapaços de proferir el seu propi judici i la seva opinió sobre les coses.

Bé, doncs, en base a la visió estoica del món el cristianisme desenvolupà la tesis que si bé, de ordinari, la natura està completament determinada per les lleis creades a voluntat per Déu, sempre pot trencar aquestes lleis universals quan ho cregui convenient, generant, així, el fet extraordinari, el miracle. Ara mateix, jo diria que Sant Tomàs d'Aquí fou qui perfeccionà aquesta idea, però tampoc estic molt segur... No em feu gaire cas.

En definitiva; la idea religiosa del miracle precisa, primera, que la natura estigui determinada per lleis universals, fet que alhora implica implícita o explícitament l'existència d'un Spirtus Creator, que en llatí traduiríem com: una intel·ligència creadora. I segon, precisa que aquest Ésser extraordinari actuï sobre el món que ell ha creat evadint les seves pròpies lleis.

Però la Natura ni està determinada per lleis universals ni existeix un Ésser tant viciosament capritxós i subornable que es passa pel forro les seves pròpies normes.

En aquest sentit, al meu entendre, un miracle no és res més que un fet que meravella a una colla de flipats que no han sortit mai de la seva "cova". Segurament, però, algú em podria dir, apel·lant al mite de Plató: i com ho saps tu que has vist realment la llum i no vius també en una espècie de cova !?


Sí, és cert, hi han coses que jo també trobo meravalloses i extraordinaries... Per exemple, el fet que no existeixi Déu, o sigui, un "tio" que hagi determinat com han de ser totes les coses ex-nihilo ¡Una intel·ligència ordenadora que hagi definit totes les veritats del món!... Que aixó no sigui així ho trobo magnífic.

Bé, qui sàpiga llegir entendrà com afecta tot això en les ciències.

Principi de indeterminació

Amb el naixement de la mecànica quàntica la física experimentà un gir brutal. Einstein, per exemple, no ho va digerir mai. Avui en dia, però, predomina la idea general entre els científics que precisament la mecància quàntica ens proporciona les teories més completes de la física.

Sé que qui més qui menys està interessat en aquests temes, ja que tracten qüestions sobre nosaltres i la nostra vida. No obstant això, la complicació i l'alt nivell de preparació que es requereix per començar a entendre'ls i disfrutar-los fa que molts desisteixin o simplement, s'abonin al crèdit dels professionals de la matèria, convertint-se, llavors, en simples objectes passius de coneixement. Hi ha un blog que explica de forma amena però detallada tots aquests temes: el tamiz. Podeu donar-li un cop d'ull per informar-vos més del tema.

Si la mecànica quàntica és tant exòtica, sorprenent, confusa es deu, en exclusiu, a allò que el principi de indeterminació o incertitud intenta representar.

¿Què ens ve a representar aquest principi?


Abans de res és necessari entendre que la física moderna -La interpretació mecànica de la naturalesa- no ens explica res del món pròpiament. La física és un conjunt d'instruments lògico-matemàtics que serveixen per operar amb les mesures que nosaltres podem dur a terme. Atendre al que acabo de comentar resulta capital: només allà a on podem establir i realitzar mesures podem interpretar-ho mecànicament, o sigui, a través de proporcionalitats i relacions necessàries entre les mesures. Allò que no podem mesurar viola els límits del coneixement mecànic ¡¡¡Però això no vol dir que allò indeterminat no existeixi!!! Tal i com ens mostra clarament el principi de indeterminació i a tantes ments els hi ha costat un munt acceptar-ho.

¿Què és mesurar? Simple, mesurar és determinar i definir. Per exemple, amb una balança determinem un aspecte d'una cosa, en aquest cas, definim el seu pes!!! I és que cal apreciar com aquesta determinació sempre depèn d'un important grau de convenció, ja que mai mesurem les coses per sí mateixes, sinó en relació a altres coses (recordem que per pesar es compara la cosa a mesurar amb una cosa de referència triada a voluntat), i certs criteris imposats per nosaltres a conveniència dels nostres interessos.

Quan determinem les coses sempre ho fem a través de la comparació; mesurem la llargada d'una taula, per exemple, i per fer-ho la comparem amb l'allargada d'un regle absolutament convencional. Cal reconeixer, aquí, com no coneixem l'allargada en sí de la taula, sinó la relació que manté la taula amb el regle, el qual representa una pura estipulació estàndar i convinguda.

En aquest sentit, cal tenir clar que determinar és comparar i que comparant no coneixem mai les coses experimentades per sí mateixes, sinó les relacions que mantenen aquestes coses amb allò que ho comparem. Bé, aquesta subtilitat epistèmica rarament s'ha tingut clara, i els filòsofs moderns són els qui menys. Tanmateix s'ha d'advertir com la mecànica no busca conèixer què són les coses, ni tant sols com són, sinó busquen saber quin tipus de relacions podem establir entre les coses experimentades per tal de mesurar-les segons certs interessos.


Així explicat, i per poc que un ho reflexioni ajundant-se de les mesures que a diari realitza, tot plegat sembla la mar de fàcil; inclús el més tonto del poble ho pot notar entenedor i sentir-s'hi identificat. Però durant segles aquesta qüestió no era tant clara i evident; es considerava que mesurant, d'alguna forma, un havia d'intuir el com és la cosa per sí mateixa ¡Havia de captar els aspectes essencials de les coses! Això, per exemple, és el que ha defensat el materialisme i el positivisme; només cal llegir a Russell o Wittgenstein.

D'aquí s'entén, a més, com és que aquests homes defensaven que només pot existir allò mesurable, o sigui, allò que podem constatar com a fet empíric!!! Doncs, al seu entendre una proposició era verdadera si i només si hi ha un fet mesurable del món que la corrobora. En base aquesta postura, molts d'aquells homes es definien ateus, ja que Déu, per definició, és quelcom que no es pot mesurar o corroborar empíricament... ¡Déu no es pot comparar amb res! Encara que d'altres, com fa Wittgenstein en el seu Tractatus, per comptes de refutar a Déu perquè no es pot mesurar afirmava que, en tot cas, aquest cauria fora de l'àmbit de les ciències mecàniques i s'hauria de prendre com una experiència mística: una experiència que no és mesurable i per tant, tampoc pot ser formulada de cap manera. Tot plegat però, és una tonteria... i grossa.


Tornem a la mecànica quàntica. Des de meitat del s.XVII es va obrir una discussió curiosa entre els científics: si la llum s'havia de mesurar i detectar com si fos una ona (Huygens) o com si fos un corpuscle (Newton). La mecància quàntica sorgí quan s'adonaren que la llum, i no només la llum sinó totes les coses en general amb major o menor mesura, es podien detactar de les dues maneres: o com a ones o com a corpuscles. I ho remarco de nou pels despitats: que una cosa es mesuri com a copuscle o com a ona no implica que ho sigui, perquè tant l'ona com el corpuscle són purs esquemes ficticis i imaginaris ¡És com discutir si tractem una vaca com una esfera o bé un cub per resoldre un problema de desplaçament de volums en fluids!

No s'ha de ser un superdotat de la matèria per sospitar que si tractem una cosa com a ona estem mesurant certs aspectes diferents als mesurats si ho tractem com a corpuscle: com a ona determinem la velocitat de propagació de la cosa a mesurar; com a corpuscle determinem la posició de la cosa en cada instant de temps.

En principi, aquesta dualitat en la determinació no sembla haver de comportar masses mal de caps, ja que si un vol determinar i conèixer completament la cosa simplement l'ha de mesurar, instantàneament, com a ona i com a corpuscle. D'aquesta forma, doncs, pot saber quina és la seva velocitat de propagació i on es troba en aquell moment. Per tant, coneixent la velocitat de propagació i la posició que està la cosa en cada moment, llavors, qualsevol pot aspirar a predir i esbrinar on estarà sempre la cosa i quina serà la seva velocitat de propagació.
És a dir, en qualsevol moment podrem endevinar a priori quin tipus de mesures obtindrem.

Però vet aquí el problema i la sorpresa que enceta la mecànica quàntica: resulta impossible determinar al mateix temps la velocitat de propagació d'una cosa i la seva posició ¿Per què succeeix això? Simple, perquè quan provem de mesurar ja la posició ja la velocitat de propagació de la cosa l'hem d'afectar, fet que implica que en cada mesura que efectuem, ja sigui la velocitat ja la posició (segons el que determinem), es vegi modificat ¡I som incapaços de mesurar aquesta modificació!

Per tant, la única forma de d'eliminar el principi de indeterminació seria aconseguir mesurar al mateix temps la posició i la velocitat de propagació d'una ona. Jo tinc motius lògics, no sé fins a quin punt definitius, per dir que tal aspiració resulta ser impossible, però si algú es veu en cor de fer-ho possible que sàpiga que li espera el premi nobel de física. Aquí no hi ha res a discutir ni a opinar ni a posar en consens: o surt algú i demostra que es pot fer o a callar.

Les implicacions sobre la impossibilitat de poder mesurar al mateix temps la velocitat de propagació i la posició d'una cosa són moltíssimes. I no poques vegades les interpretacions que s'han fet resulten ser patètiques. Però potser ja en parlaré un altre moment de tot això.

En fi, amb la mecànica no sabem com és el món, ni ens importa, simplement ens interessa el com el podem mesurar i determinar per tal de calcular i predir. A més, hem descobert que els fets empírics no són les coses pròpiament que experimentem i per tant, en gran mesura sempre són artificials i convinguts, fet que ens porta a considerar que hi poden haver noves formes d'interpretació de la naturalesa més enllà de la mecànica.

dimarts, 26 de gener de 2010

Respecte, tolerància i hipocresia

La premissa moral que dicta -S'han de respectar totes les opinions, encara que no es comparteixin-, dóna peu a una de les actituds hipòcrites més destacades de la nostra societat. Amb això no vull dir que tal premissa, de per sí, sigui hipòcrita, sinó que la majoria de gent és completament incapaç de ser realment tolerant i respectuosa amb totes les coses, especialment amb aquelles que el fereixen; llavors no tenen altre remei que mostrar-se hipòcrites: professar el que ells ni són ni fan, perquè no poden.

Tota mentalitat bèl·lica, vigorosa, lluitadora, tot caràcter que brega per fer-se camí en el món i créixer és, en gran mesura, intolerant i irrespectuós: pretén instintivament trepitjar i conquistar tot allò que se li oposa i se li resisteix, sense miraments i amb el somriure de la victòria per bandera. Exigeix que totes les coses siguin tal i com ell desitja i en aquest sentit, mentres creix imposa els límits dins els quals permet que les coses existeixin o no, i rebutja, expulsa o simplement dissol allò que no tolera, que l'altera, que el debilita i descompon. Ens trobem davant d'un procés estrictament energètic o fisiològic.

La intolerància resulta vital per qualsevol organisme o procés. La tolerància absoluta és una forma de corrupció i decadència del processos; es dóna quan aquests, d'una forma o altre, es dissolen en l'entorn, fent augmentar l'entropia, o sigui, el grau de desordre del sistema. En aquest sentit, doncs, només allà on hi ha intolerància hi ha una forma de vida que aspira a un futur, això és, a cert grau de prosperitat, d'ordre, de bellesa i simetria.

I és que, només allà on s'exclama -Això no ho accepto de cap manera o bé això no és bo- hi ha força per progressar. A on tot es considera bo i que qualsevol cosa va bé, allà comença a contemplar-s'hi la ruïna, la dissolució del sistema ¡El sistema decau i es trenca en mil engrunes! Almenys això sembla demostrar l'experiència diària... el principi de conservació de l'energia ¿I qui té pebrots de negar aquest principi experimental, fisiològic, vital? Bé, durant segles els moralistes ho han gosat fer, perquè no els hi agradava el que vivien. Nietzsche parla força clar sobre aquest tema quan critica la moral "la moral s'ha implantat per corrompre la vida", comentava; però durant 100 anys ni s'ha volgut veure ni reconèixer-ho ¿Per què serà?


Sí, aquesta postura estrictament fisiològica i energètica xoca de ple contra la moralitat imperant dels nostres dies. I demostra fins a quin punt hem de desconfiar de tota la merda ètica i moral que la opinió pública llença per tal d'adoctrinar a la penya.

Tot i així, reconec que segurament es poden destacar dos tipus de formes de tolerar tot allò que ens afecta i envolta. Una és per debilitat i covardia, l'altra per magnificència i gràcia.

Si la majoria de la gent afirma tolerar les opinions diferents sol ser per covardia: considera que si ells toleren els demés aquests es veuran, llavors, obligats a tolerar-los a ells. Aquest tipus de respecte és, doncs, una mostra egoista, patètica i rastrera que empra la majoria per tal de dir la seva. Inclús, ben mirat, la podríem definir com una forma velada i camuflada de intolerància, ja que no atacar ni violentar no implica necessàriament abraçar i compartir.

Tampoc és del tot clar, ara que ho comento, que tolerància i respecte siguin sinònims, en la mesura que el respecte no implica forçosament una no agressió. Jo puc combatre una idea, un moviment, un país, una empresa, intentant-lo tombar i vèncer, inclús esborrar-lo del mapa, i no per això tinc perquè perdre-li el respecte, o sigui, el temor a sucumbir sota les seves forces. Em sembla que tots aquests termes s'han adulterat en mans de quatre ments petites i eunuques.

Hi ha un altre tipus de tolerància fruit, no de la covardia, sinó del valor, la força d'ànim i la sobreabundància. I Aquest tipus de tolerància també és fisiològicament decadent, però en un altre sentit. Tots els processos que han arribat a la seva maduració, a la seva plenitud, a la seva màxima expressió, cauen a terra i s'obren com les magranes. En aquest estadi de magnificència i gràcia, tot es troba bo perquè un es nota tant fort i pletòric, tant ric, que res fa mal. En els estats de sobreabundància les forces es dilapiden, es regalen, el sistema es desmembra o sigui, desborda els seus propis límites i restriccions i per tant, es corromp... ho perdona tot, perquè ho estima tot.

Aquest tipus d'organismes madurs, tardans, pletòrics, sobreabundants, fruit de llargs períodes d'acumulació de forces i energies, són sempre el preludi de noves èpoques i nous tipus d'ordres i processos. Allò vell i caduc cau, i les noves formes s'alimenten de les seves ruines aspirant, de nou, a un nou tipus de grandesa. El Renaixement fou una d'aquestes èpoques madures i tardanes i la qual donà pas a la modernitat.

dilluns, 25 de gener de 2010

Institucions i ateisme, el matrimoni

El matrimoni és una institució. Una institució que, com tantes d'altres, a Occident s'havia construït durant segles sobre la creença divina; Déu establia i beneïa la unió matrimonial: "Allò que Déu ha unit que cap home ho separi" Es proclamava amb pompositat i grandiloqüència en la festa cristiana del matrimoni.

Però ja no creiem en Déu, no cal amagar-nos. Aquelles velles paraules ja no tenen ni dret ni sentit per les nostres orelles: escoltem el discurset del capallà de torn i ens resulta d'allò més frívol, fals, caduc, estúpid... Som més honestos que els nostres avantpassats, escoltem menys als demés i més a nosaltres mateixos, i reconeixem que no és Déu la causa intencionada de preferir i estimar a certes persones per comptes d'altres.

Ens trobem, doncs, que ens hem d'inventar noves formes de celebrar el matrimoni; de beneïr, en general, les institucions que han de donar llum i color a la nostra forma de viure.

Reconeixem, però, que històricament l'ateisme ha encetat un problema capital, com bé denuncien els cristians de bona fe, així el Sr. Maspons (El Criteri). Ha donat peu a què entrés el relativisme, el sentimentalisme; ha barbaritzat i debilitat en gran mesura la cultura occidental...

Molts ateus, per exemple, han cregut que era Déu qui ens tenia empresonats i subjugats, i que amb la seva desaparició l'home passava a ser completament lliure -¡Déu no existeix, no determina el destí de L'univers, i en conseqüència l'home pot fer el que li doni la gana!- S'exclamava. Bé, aquesta era la tesis metafísica de Sartre. Però Sartre no té raó, per més premis Nobel li volguessin donar. I és que, pensem-ho bé... que Déu no existeixi no implica necessàriament poder dur a terme tot el que ens vingui de gust; La llibertat humana no és infinita!! Així ens ho sembla demostrar l'experiència diària, la nostra mortalitat, la contradicció de la pròpia vida.

En aquest sentit, doncs, amb la caiguda de Déu la cultura i la civilització occidental semblen aigualir-se i popularitzar-se, es tornen més vulgars, amb això vull dir, més sentimentals, més desmembrades, més flàccides... Ara m'explico.

Amb la caiguda de la religió cristiana, la qual imposava una fèrria i sòlida estructura institucional, s'ha cregut que no tenim perquè fer res per obligació ni deure. De mica en mica s'ha cregut que les coses les hem de fer, només, perquè així ho sentim, perquè ens venen bé... ¡I només quan ens vinguin bé! S'ha promogut i defensat de forma inclús fanàtica la idea que ningú ni res pot atemptar contra la nostra voluntat. S'ha tendit a criminalitzat qualsevol forma de subjugació, de tirania, de deure, de dogmatisme, de restricció, en fi, qualsevol força de imposició, domini i poder.

Aquest tipus d'ateisme popular i llibertari, anàrquic (o millor dit, misàrquic -odi al poder), voluble, relativista i sentimental ja fou denunciat per homes de primer nivell, des d'Heràclit o Plató a Maquiavel o Montaigne i fins i tot Einstein.

Em sembla evident que els grans pensadors han tingut molt clar que la figura de Déu era summament útil i requerida per tal que les masses respectessin les institucions civils i es convertissin en elements aptes per la feliç construcció de la societat... Déu ajudava als pobres d'esperit, que sempre són la majoria ja sigui aquesta instruïda o no, a imprimir un sentit als seus sufriments i fracassos; els ajudava a elevar la forma de viure imperant: en nom de Déu es justificava el munt de dolor, tant físic com espiritual, que originava la construcció lenta i pausada de la cultura occidental!!! Perquè tota construcció genera dolor, molt de dolor. O no és així!?

En aquest sentit, doncs, s'hauria d'admetre un factor capital: al menys la religió cristiana ens feia anar a tots a una: les seves institucions ens exigien un perfeccionament, un enduriment, una projecció vital, encara que, lamentablement, tant gran esforç i sacrifici fos per anar tot plegats cap enlloc (el regne de Déu).

I és que ara ens hem adonat que la idea de Déu, la seva fe, era una raó falsa, seductora però falsa, i sospitem, conseqüentment, que totes les guerres tant intel·lectauls com materials que s'havien dut a terme en el seu nom hagin estat en va. Temem inclús el fet d'haver de lluitar!!! Perquè després de veure com s'ensorra allò que ha estat considerat com de més real i valuós, Déu, es dubte que hi hagi res que valgui realment la pena... I temem tornar a caure en el fanatisme, l'obsessió, el dogmatisme, els prejudicis, en la tirania d'una sola idea que orienti, en exclusiu, la nostra vida. L'ateu laic sent remordiments intel·lectuals.

Així doncs, apreciem com l'ateisme actual dels laics, els socialistes, els llibertaris de qualsevol índole, en grandíssima mesura és un campi qui pugui. S'ha tombat a Déu i s'han quedat en el No Res, o sigui, en el pur nihilisme. I aquest és un ateisme radicalment groller, casi bàrbar... Inclús quan s'intenta tapar aquest No Res ajudant-se barroerament amb ideals il·lustrats, així com la Jústicia, la Igualtat, la Felicitat i la Llibertat unviersal. Però aquests laics il·luminats demostren, amb tals apologies, que són uns animals, uns bàrbars, per més que s'empastifin la cara de pseudo conceptes racionals per així semblar més civilitzats. Tot i així, un se'ls mira amb certa simpatia en la mesura que se'n adona que totes les grans coses, en els seus inicis, solen ser imperfectes, dèbils, confuses, rudimentàries... deficients ¡I quan més confuses major és el camí que tenen per recorre!

Amb la caiguda de la religió cristiana, doncs, veiem com les institucions, així el matrimoni, es dilueixen en la mesura que només s'entenen i s'admeten casi en termes sentimentals: -Em caso amb una persona perquè ara hi estic enamorat/da, ara la vull i la desitjo, quan ja no sigui així, llavors sempre em puc divorciar- Es pensa amb més o menys claredat, mentre la nostra vida passa a semblar-se a un globo deixat anar: gira i tomba sense sense rumb ni criteri fix ¡Però quan fatiga i deprimeix haver d'estar contínuament reformulant la nostra vida, començant de nou, replantejant de nou totes les coses des de 0, perquè, simplement, o no sabem o som incapaços de determinar cap a on anem ni cap a on hem de dirigir la nostra voluntat, les nostres forces i energies! Ens trobem perduts enmig de la infinita mar blava...

Ai els sentiments... Els sentiments sempre són summament volubles i sobre ells rarament es pot construir res amb projecció, fermesa i força... Però la mentalitat moderna, al ser tant populachera i afeminada, és summament sentimental. No en va, avui en dia regnen les pel·lícules i cançons romàntiques, les quals no són res més que una apologia d'aquesta mentalitat moderna decadent, dèbil, indecisa, superficial i que no sap ben bé quina paret toca. Tanmateix, que no se'm mal interpreti; no formulo cap crítica negativa, sinó un diagnòstic. Un diagnòstic que ens indica com el laicisme actual no representa "la fi de la història", com promulgava Fuckuyama, sinó la preparació, lenta i caòtica, d'una nova època.

Ens trobem, doncs, que es tem la coacció i la submissió, el deure i en aquest sentit, la responsabilitat. Tot això fatiga; no som prou de bona pasta com per portar amb lleugeresa les cadenes de l'obligació; aquestes ens pensen, ens dolen, ens fan patir i suar la gota gorda ¡Amb motius volem fugir del dolor! Davant del mínim cop de vent ens caiem i els món ens afoga. Ens han educat en el llibertinatge i la felicitat immediata, o sigui, en el fes el que et plagui, el que t'agradi; cerquem la satisfacció immediata!! -La vida és fugaç, busca a joia del moment, demà ja ens buscarem la vida- Es proclama. En base a questa exigència moral de vividors es criminalitza i s'evadeix el dolor, els impediments, en fi, tot allò que ens contradiu i ens colpeix, però que alhora representa, sempre, l'ingredient fonamental per alimentar el nostre engrandiment. Perquè la grandesa només sorgeix com una manifestació de superació i triomf...

Aquell que aspira a la grandesa constantment la seva intrèpida mirada busca perills, reptes, enemics, situacions que el colpejen i el contradiuen; tot allò que resulta feixuc i pesat per la majoria, ell ho encara i ho polvaritza.

La mentalitat moderna, mentrestant, sembla ser que s'ha proposat tornar-nos petits i tous, sentimentals, emocionalment dèbils, sense força per aguantar sobre les nostres espatlles res ferm, perillós, gran, excepcional i amb projecció.

No és rar que la grandesa, allò extraordinari, ens frapi i estaborneixi, ja per bé ja per mal. Per començar, considerem la mort com la pitjor dissort de la nostra vida. Però aquest judici és mentida... la gran mentida que domina la visió actual de la vida. Una mentida que ens converteix en homes de sang d'horxata, incapaços de donar-ho tot, de jugar-s'ho tot... I només quan un va a totes pot superar-se.

Tanmateix, no us espanteu davant d'aquest panorama granític, espartà. Una institució no és només una cadena de deures, limitacions i submissions. Alhora ha de ser un jardí... un lloc apte per cultivar tota una sèrie de sentiments, voluntats i llibertats. I és que l'essència de la Institució és completament contradictòria. No tenir en compte aquesta subtilesa comporta la ruïna.

La institució ha de proporcionar-nos la força i l'estabilitat suficient com per poder assolir els més difícils, rars i excepcionals objectius ¡I per això precisa de duresa, dolor, submissió i responsabilitat! Objectius, per exemple, que requereixen llargs recorreguts, com ve a ser el cas del matrimoni.

L'objectiu del matrimoni ha d'anar més enllà del benestar dels dos que el componen. Per exemple, el matrimoni s'ha de posar com a fita generar un patrimoni i una saga, és a dir, procrear i cultivar una descendència, procurant que aquesta descendència, en algun sentit, superi als pares i pugui gestar, al seu torn, descendències superiors. En el matrimoni la parella no hauria de serpròpiament l'objectiu, sinó els fills. El benestar i l'amor de la parella sempre s'ha de tractar com un mitjà i una condició, mai una finalitat. Certament, però, no tothom és apte per casar-se; millor recomanar-li altres tasques.

En definitiva; les institucions, com el matrimoni, no poden aguantar-se pròpiament sobre el sentiment, aquest sol ser sempre massa voluble i salvatge, sinó que la seva funció és en tot cas generar i mimar certs sentiments els quals seran el motor per dur a terme les més dures empreses humanes. Així el matrimoni per exemple, no es pot aguantar sobre l'amor a l'altre pròpiament, sinó que ha de presentar el terreny necessari perquè aquest sentiment es pugui anar cultivant fins mostrar, arribat el dia, els seus grans fruits.

divendres, 22 de gener de 2010

Sempronia

He rebut un msg del facebook que diu:

Normes del joc:
agafa el llibre que tinguis més a prop en aquests moments.
A continuació:
1. Obre'l per la pàgina 56 i busca la cinquena frase.

2. Publica-la al teu mur, com al teu "estat", i escriu les normes com a comentari.

3. No busquis el teu llibre preferit, el més "guai", o el més bonic. Agafa el que TINGUIS MÉS A PROP....


Bé, jo tenia la "conjugació de catilina" al meu costat; a la pg.56 es parla de Sempronia. I considero adient transcriure tot el que s'hi explica d'ella. Resulta curiós veure a través de l'òptica d'un historiador de l'època com era alguna de la gent de fa 2000 anys.

"Doncs bé, entre elles s'hi trobava Sempronia, la qual havia dut a terme moltes accions d'audàcia viril. Aquesta dona va ser molt afortunada en llinatge, en bellesa i també en marit i fills; coneixedora de les obres gregues i llatines, en cantar i ballar amb major solera del que requereix saber una dona honrada, així com experta en d'altres arts luxurioses. Clar que sempre tot li fou més agradable que l'honor i el pudor: no podria pas jutjar-se fàcilment si cuidava menys de la seva reputació o del seus diners. La seva passió era tant intensa que amb major freqüència sol·licitava als homes que no pas era sol·licitada per ells. Doncs bé, aquesta dona ja amb anterioritat, i repetidament, havia traït la seva paraula, havia negat amb perjuri els seus deutes i havia acabat enfangada en la luxúria i la misèria. Tot i això, tenia un ingeni fora de sèrie: composava versos, promovia situacions divertides i feia gala d'una conversació afable, delicada i procaç; tenia sens dubte molta gràcia i encant."

dilluns, 18 de gener de 2010

Aprender idiomas

Anibal me recrimina que sólo escriba en un idioma minoritario, el catalán. Que no me internacionalice y con ello, no me avenga a los signos globalizadores de nuestros tiempos. Seguramente lleva razón, al menos comparto en cierta medida semejante opinión ¡¡Escribiendo en catalán parece que me sectarizo!!

Confieso que, en cierto modo me incomoda bastante escribir en catalán. El castellano me sabe mucho más cómodo, dado que resulta ser tant simple y divulgable... tan fácil de escribir. El catalán, un poco a semejanza del francés, requiere de mayor instrucción si se quiere escribir tal y como dictó Pompeu Fabra, y bien defienden sus prosélitos en la academia.

En el hipotético caso que tuviera que aprender sólo catalán, tal imposición no me molestaría; pero no es el caso. Además, siempre mezclo ambos idiomas de forma involuntaria; quizás se deba a que nunca pienso en las palabras propiamente, sino en la idea. Es una situación que me agobia bastante.

Pero es que Mark, des de Hollanda, me pide por su parte que escriba en inglés. También Olivier y otros. Y ciertamente debería usar el inglés antes que el castellano y el catalán. Antetodo, porque mis 'compatriotas' catalanes no verían mi desliz lingüístico en términos políticos. Pero soy pésimo en idiomas, en especial en inglés... aunque me defienda y pueda entablar conversación con cualquiera. Pero nunca alcanzaré una superioridad -Lo he aprendido demasiado tarde.

De todas formas, ante susodicha problemática he abierto tres blogs; uno para cada idioma. Si bien es cierto que últimamente sólo le estoy dando al de catalán (el de inglés lo abrí hace una semana). He intentado en varias ocasiones traducir los post, pero... menudo palo. Y de aquí comento una idea para mi firme desde hace ya años.

¿Debería de haber un único idioma? Bueno, el conflicto y la competitividad siempre son sanas, aunque el "laissez faire, laissez passer", o sea, el todo debe vivir y respetarse, comporta confusión, anarquía y corrupción...

Lo que sí tengo claro es que luchar por una lengua particular diciendo que ésta forma parte del patrimonio de una persona, no sólo és una farsa de la política sectaria que precisamente el catalanismo ha tendido a promover, sino que me parece un indicativo de la pobreza mental de una persona. Yo veo el idioma como un puro atuendo comunicativo, nada más. Discutir por si la camisa que me identifica tiene que ser roja o blanca porqué es la que llevaba mi abuelo me da risa -¿Será posible que haya gente tant corta?- Me pregunto a veces. Pero quizás sea yo el tonto; aquí se abre siempre una discusión.

Sé que los catalanes me recriminarán que sin nuestra lengua nuestra identidad se pierde. Si eso llegara a ser así, hay que hacérselo mirar: como pueblo ni somos nada ni nada valemos y 'el catalán' no es más que un fetiche inventado por cuatro escritorzuelos y políticos de pacotilla. En este sentido, cabría mirar a los judíos: un pueblo milenario sin que su lengua propia, el hebreo, actúe como su verdadera razón de ser... su fuerza primordial.

Creo que no es la lengua lo que nos identifica, catalanes, sino cierta forma de vivir, de ser, ciertos valores y hábitos, que por cierto, se están perdiendo. Durante mucho tiempo a un catalán se le reconocía po su "hacer". Leo a Pau Casals, a Dalí entre otros hombres de varias generaciones atrás y me viene en mente lo que decían: "vayas donde vayas, si dices ser catalán serás bien atendido." Quizás eso fuera una fanfarronada... Pero tendrá su granito de verdad.

En fin, estudiar idiomas, a mi entender, es una completa pérdida de tiempo ¡Tener que estudiar dos, tres, quatro convenios lingüísticos distintos para acabar soltando la misma estúpida idea es un desastre cultural! Dedicad tiempo y esfuerzo a pensar, aprender y generar ideas nuevas, más lúcidas, más potentes...

Si últimamente escribo más en catalán es porqué sé que la mayoría que me lee es catalano-hablante, y habitualmente hablo en catalán. Me he acostumbrado y hoy por hoy sueño en catalàn... O eso me parece.

En todo caso, Anibal, lo tuyo ya lo arreglaremos... Voy a ir sacando más cosas en castellano y en inglés.



divendres, 15 de gener de 2010

Lucius Catilina

Llegir a Salusti és fantàstic. D'una prosa selecta, res pomposa, sempre substancial; si ho pot dir amb una paraula no empra una frase. A més, escriu sobre l'època més convulsa de Roma, el s.I ac. Aquí transcric la descripció que ens regala d'un dels homes del moment, Lucius Sergius Catilina, que fou, de fet, el precursor de l'arribada del Cèsar i la caiguda de la República Romana.


"Lucius Catilina, nascut de noble família, fou un home de gran vigor espiritual i corporal, però de caràcter malvat i pervers. En aquest, des de l'adolescència li foren grates les lluites intestines, els assassinats, els robatoris, les discòrdies civils, i en elles mantingué ocupada la seva juventut. El seu cos suportava la fam, el fred i les vigílies més enllà del que qualsevol pugui creure's. El seu esperit era audaç, pèrfid, vel·leïtós, simulava i dissimulava el que volia, era ambiciós dels bens aliens, pròdig dels propis, fogós amb els seus desitjos; tenia força eloqüència, de prudència poca. El seu ànim insaciable desitjava sempre coses immoderades, increïbles, quimèriques. En aquest home, des de la dominació de Sila, li havia embargat un gran desig d'apoderar-se del poder i no reparava en absolut el com aconseguir-ho per tal d'assegurar-se'l."

Destaco com per Salusti la força espiritual rau en l'audàcia, la perfídia, la vel·leïtat, la simulació i dissimulació dels desitjos i no pas, com promouran durant 2000 anys els cristians (escolàstic, jesuïtes, germans de la Salle, etc, etc), en creure en Déu i sotmetre-s'hi com a esclaus.

No estaria malament començar a canviar el discurset típic que diu que la gent espiritual és aquella que creu en un Ésser Suprem o bé, com fan les corrents orientalistes, en convertir-nos en plantes incapaces de fer ni bé ni mal, com els budistes.

dimecres, 13 de gener de 2010

En honor a Horaci


Després de dinar de vegades va bé fer una migdiada; però avui he preferit traduir, a la meva manera és clar, un petit poema d'Horaci. No és una traducció literal, bàsicament perquè la sonoritat del llatí i el català són tant diferents que la rima llatina i la catalana exigeixen una musicalitat diferent. Tampoc és que m'hi hagi matat massa, però era un poema que per molts motius m'ha fet reflexionar. Per exemple, toca idees que vaig tractar en el post d'ahir, anomenat "seny i èxit". Espero que us agradi.



Viuràs molt més cabal, Lici,

sense fitar tant l’alta mar,

ni per por a les tempestes

l’aspre costa et manté enclat.


Qui cerca el daurat punt mitjà

i estima sempre la mediocritat

evita, segur, la sòrdida ruïna,

desdeny, sobri, la grandiositat.


Amb quanta fúria tot s’agita:

el vent tomba enormes arbres,

les excelses torres s’ensorren,

els llamps retronen muntanyes.


L’ànim serè i ben disposat:

en l’hora adversa, espera;

en la feliç, tem el canvi.

Vents inhòspits tot ho alteren.


Avui està malament, no demà.

De vegades Apolo tensa la lira,

i la musa adormida es desperta,

però el seu arc no sempre xiula.


Sobretot temperança i prudència.

Mostra-li a l’Adversitat fortalesa

i davant vents massa favorables

replega, caut, les inflades veles.

dimarts, 12 de gener de 2010

Seny i èxit (Wise and success)

No hi ha gent realista, ni n'hi ha hagut mai. Qui més qui menys viu en una fantasia: en la seva visió del món. Una visió empastifada a base de simplificacions, maquillatges, trampes i enganys, velacions i lògica, una lògica de vegades rudimentària de vegades fina, profunda i potent. Segurament la nostra visió de les coses és, ben mirat, un reflex de les nostres emocions.

Llargament molts han considerat que només una persona assenyada i prudent era capaç de prendre decisions encertades pel feliç funcionament de la seva vida. Que només amb seny un és capaç d'intuir la raó de ser de les coses. D'aquí ve que es pregonés: -Si jo descobreixo i entenc com funcionen les coses, llavors, solucionaré qualsevol problema, confusió i sobresalt; amb el coneixement aconseguiré la felicitat al prendre sempre les decisions correctes-.

Aquesta moralitat o mentalitat ha despertat una curiosa esperança en el pit de molta gent, com en el del bo de Punset per exemple, i que ve a dir: -Si envellim, si ens morim, si patim malalties, conflictes, desigualtats i guerres és perquè ignorem les seves causes i en conseqüència, ignorem el com hem d'actuar de forma efectiva per tal de solucionar-ho-.

Així doncs, molts han considerat que una persona lògica i comprensiva és una persona assenyada i que tota empresa humana s'encamina cap el desastre quan no es raonen les coses, això és, quan impera el temperament o el desbocat desig per sobre de la claredad de les idees. En el seu mite del carro alat, Plató ho explica de forma brillant i amena... per tots els públics.

¿Però és efectivament així? ¿Tenir una idea clara de la situació és garantia d'èxit en aquesta vida? Potser en part sí, no ho nego amb radicalitat, però m'agrada llegir a La Rochefoucauld perquè sospita de la simplicitat i candidesa d'aquesta mentalitat típicament il·lustrada. Escoltem la perspicàcia del francès quan diu, per exemple: "Hi han situacions en la vida que s'ha de ser una mica boig per sortir-ne amb èxit"; i l'aplaudeixo especialment quan sentència: "Si algú sembla assenyat és perquè, simplement, les seves bogeries són proporcionals a la seva edat i a la seva bona fortuna".

En definitiva; sol ser habitual que els homes d'èxit generin, amb la seva acció, estadis de confusió i conflicte; solen mostrar un talent especial per generar caos... i no busquen pas solucionar-lo i aclarir-lo, sinó treure-l'hi profit ¿Com? De vegades per astúcia, de vegades també per càlcul, coneixement i visualització, però sovint per perseverança, gràcia i força de decisió. De fet, es dóna sovint el curiós cas que idees pèssimes, encara que clares en la ment dels qui les recolzen, triomfen entre els homes, i no pas gràcies a la probitat de tals idees, sinó a la perseverança, el descaro i la tossuderia dels seus promotors ¡Grans coses s'han fet en nom d'idees ridícules i mediocres! Mentres els cap quadrats dels seus defensors tenen la santa barra de voler fer creure als demés que la seva idea és per força certa, verdadera, correcte, inclús gran, pel circumstancial fet que ha triomfat entre els homes. I molts s'ho creuen.

English version

diumenge, 10 de gener de 2010

Atzar i determinació (Random and determination)

És tant fàcil perdre's; una noia, un amic, una feina, un enemic, una festa, una jugada de l'atzar, una causa que considerem injusta... qualsevol cosa fàcilment ens distreu, apartant-nos del camí cap els nostres objectius. Som Ulysses; volem arribar a Itaca però ens veiem com ninots de les circumstàncies.... I el pitjor és posar-s'hi en contra!!! No, no ens rebel·lem, sinó que ens hi recreem; ho patim i ho disfrutem.


English version

It's that easy to get lost; a girl, a friend, a job, an enemy, a party, a cause we judge as unfair, the life ups and downs... anything can easily distract us, getting us out of the way goes straight up to our gouls. We are Ulysses; we want to arrive to Ithaca but we feel like puppets of the circumstances... And the worst is to try to push them out!!! No, we don't revolt but recreate on them; we safer them we enjoy them.

dijous, 7 de gener de 2010

Premi Josep Pla

Per diferents motius no volia escriure durant uns quants dies... Però bé, Heràclit la clava de ple quan diu que la voluntat és foc: canviant, revoltosa, mesclada i confusa.

En mi confirmo els versos d'Horaci: "Quod petiit, spernit: repetit quod nuper omisit; aestuat, et vitae disconvenit ordine toto." [Menysprea el que volia tenir, retorna sobre allò que havia deixat, vacil·la, i la seva vida no és res més que contradicció] ¿Qui és capaç de no confirma-los?... I Nietzsche no s'enganya quan sentència: "la contradicció és el pare de totes les coses", encara que tal afirmació sembli atemptar contra la lògica humana. Ben mirat, tota resposta lògica i segura simplement és superficial, fantasiosa i aparent ¡Un vel de Maya! Com ja donava a entreveure Schopenhauer... i l'hinduisme.

Aquest matí m'ha trucat en Gouns, dient-me: -Avui ja sé una cosa més que tu-. He rigut; mentrestant m'explicava: -Acabo d'escoltar l'entrevista que li han fet a Llúcia Ramis, la guanyadora del premi Josep Pla de narrativa- I després de la notícia, s'explaia: -Quin fart de riure, és la típica pàmfila de Barna que va de llesta; la tia li ha deixat en safata a l'entrevistador perquè es regalés d'ella- Concloent-me abans de penjar: -Ves a internet i llegeix alguna cosa d'ella-. Bé, de tant en tant jo també sóc curiós... m'interesso per coses que de bones a primeres no m'importen gaire. El llibre premiat es titula "Ego surfing".

"Som la generació Ikea" Vet aquí un dels lemes d'aquesta escriptora. Explica que per la nostra generació tot és provisional i canviable, fet que ens aparta de la mentalitat dels nostres pares, dels nostres avis, a criteri dels quals, segons ella, tot havia de ser estable, definitiu, durador ¡Autèntic! Però això no és tot.

Comenta com la nostra generació es caracteritza per un descarat i radical individualisme, fruit de l'obligatorietat d'haver de ser lliures imposada pels nostres pares, els artífexs de la transcició democràtica.

Aquest individualisme, agrega l'escriptora, es reflecteix en una creixent tendència a buscar-se a un mateix, en particular per internet "Impera un fervent desig d'arribar a conèixer-se a un mateix a través de manuals d'autoajuda". I exposa com la societat actual, on fàcilment podem aconseguir el que desitgem, incideix en el nostre comportament de la següent forma: deixem de saber què hem de desitjar i ens mirem totes les coses com si fossin provisionals, inclús anecdòtiques i decoratives. Tanmateix, intueixo que aquesta escriptora és un símptoma més del que descriu, i segurament aquí és necessari una altra cosa.

La Llúcia no m'explica gaire res de nou ¿És pensa que ha descobert Amèrica? Per certs motius que ara no venen a compte, tinc al cap el capítol "De la inconstància dels nostres actes", llibre II dels assajos de Montaigne, escrit el 1570. Transcric un fragment: "El que solem fer es seguir les inclinacions del nostre apetit, a dreta, a esquerra, cap a dalt, cap a baix, segons ens empenyin els vents de les circumstàncies. Només pensem el que volem, en el precís instant en què ho volem, i canviem com aquell animal que adopta el color del lloc allà on el posen. Allò que havíem proposat abans, ho canviem al moment, i al moment tornem sobre els nostres passos; no hi ha més que agitació i inconstància. No anem; ens arrastren, com les coses que floten, ja suaument ja amb violència, segons estigui l'aigua turbulenta o tranquil·la. Noves fantasies cada dia, es mou el nostre humor amb el moviment del temps. Flotem entre opinions diverses; res volem lliurement, res absolutament, res constantment." Ja Montaigne deixa molt clar que l'estat natural de la nostra voluntat és la indecisió, o sigui, la contradicció, el canvi, la inconstància.

D'altra banda, tenim la màxima de l'Oracle de Delfos: "Conèixer-te a tu mateix". I és que la recerca del Jo no és nova, sinó que ocupa una gran part de la història de la psicologia humana... ¡Ja el cristianisme ens en prometia la recompensa!

Ben mirat, sembla estúpid voler trobar-nos a nosaltres mateixos ¿Per què? Pel convencional fet que se'ns ha adjudicat un nom i que quan parlem usem pronoms tipus jo, tu, ell, etc, ens pensem il·lusament que som en realitat una cosa rodona i acabada capaç d'actuar de forma clara, lògica, direccional i evident amb altres coses rodones i simples, perquè també tenen nom ¡Que bé que ho explica això Wittgenstein en el seu Tractatus! I és en aquest sentit, il·lusori i fantasiós, que creiem ser quelcom possible de ser conegut, comprès i descobert ¡Creiem que podem trobar una raó última, clara, precisa, determinada i comprensible rere tots els nostres actes! Però aquesta aventura espiritualista es sosté sobre una pura ficció, un engany ¿Qui no ho vol veure? Vale, potser és millor no voler-ho veure... Però no hi entraré.

¿Vols conèixer-te? Busca el significat literal del teu nom o del signe del teu horòscop i riu un rato, perquè això és el màxim que aconseguiràs. El més normal és que nosaltres ens sorprenguem de nosaltres mateixos, ja per bé ja per mal; les circumstàncies fan que mostrem aspectes nostres inèdits i insospitables... En certes situacions igual som dòcils, estúpids, ho perdonem tot, en d'altres igual ens mostrem endimoniadament astuts, agressius, despietats... i res deixem en peus rere la nostra demolició. Sí, sempre portem posada una màscara ¡Però és que darrera aquesta màscara no hi han més que d'altres màscares! Algunes igual ja velles i gastades, d'altres encara incipients i malformades.

De vegades el més tonto i incapaç del poble ens pren el pèl, ens ridiculitza i treu a la llum totes les nostres debilitats, d'altres en veiem capaços de superar als més grans de la humanitat "De qualsevol puc aprendre alguna cosa" Reconeixia Galileu... I el gran exèrcit Persa va desfer-se, completementa impotent, davant de 300 soldats espartans.

Ens pensem que estem preparats per fer front a una situació; aquesta no ens preocupa i la menyspreem una mica, però arriba l'ocasió de complir-la i fracassem, o almenys això pensem, i de cop ens envaeixen nous dubtes, indecisions i potser també nous temors. D'altres vegades, com diu Juli Cèsar, temem i dubtem de coses que un cop ens les trobem de cares ens resulten sorprenentment fàcils, assequibles, i exclamem: -¡D'això em preocupava?!-. Tot és tant estrany...

En fi; el més graciós de tot plegat és que una dona guanyi el premi Josep Pla; ho dic perquè Pla era un rematat misogen, almenys això diuen ¿Què hauria dit ell d'aquesta elecció? També em fa gràcia que l'obra premiada no sigui una narració realista, estil que defensava Pla ¿S'haurà adulterat tot plegat?

En qualsevol cas, que no em diguin que l'obra premiada era la millor de les presentades. Aquesta només era l'obra que més li ha agradat a cert tipus de jurat. Si jo i en Gouns haguéssim estat el jurat possiblement hauríem emès un altre veredicte.

Tot i així, aquests premis i aquesta cultura catalana em rellisca força... no va amb mi.