Per diferents motius no volia escriure durant uns quants dies... Però bé, Heràclit la clava de ple quan diu que la voluntat és foc: canviant, revoltosa, mesclada i confusa. En mi confirmo els versos d'Horaci: "Quod petiit, spernit: repetit quod nuper omisit; aestuat, et vitae disconvenit ordine toto." [Menysprea el que volia tenir, retorna sobre allò que havia deixat, vacil·la, i la seva vida no és res més que contradicció] ¿Qui és capaç de no confirma-los?... I Nietzsche no s'enganya quan sentència: "la contradicció és el pare de totes les coses", encara que tal afirmació sembli atemptar contra la lògica humana. Ben mirat, tota resposta lògica i segura simplement és superficial, fantasiosa i aparent ¡Un vel de Maya! Com ja donava a entreveure Schopenhauer... i l'hinduisme.
Aquest matí m'ha trucat en Gouns, dient-me: -Avui ja sé una cosa més que tu-. He rigut; mentrestant m'explicava: -Acabo d'escoltar l'entrevista que li han fet a Llúcia Ramis, la guanyadora del premi Josep Pla de narrativa- I després de la notícia, s'explaia: -Quin fart de riure, és la típica pàmfila de Barna que va de llesta; la tia li ha deixat en safata a l'entrevistador perquè es regalés d'ella- Concloent-me abans de penjar: -Ves a internet i llegeix alguna cosa d'ella-. Bé, de tant en tant jo també sóc curiós... m'interesso per coses que de bones a primeres no m'importen gaire. El llibre premiat es titula "Ego surfing".
"Som la generació Ikea" Vet aquí un dels lemes d'aquesta escriptora. Explica que per la nostra generació tot és provisional i canviable, fet que ens aparta de la mentalitat dels nostres pares, dels nostres avis, a criteri dels quals, segons ella, tot havia de ser estable, definitiu, durador ¡Autèntic! Però això no és tot.
Comenta com la nostra generació es caracteritza per un descarat i radical individualisme, fruit de l'obligatorietat d'haver de ser lliures imposada pels nostres pares, els artífexs de la transcició democràtica.
Aquest individualisme, agrega l'escriptora, es reflecteix en una creixent tendència a buscar-se a un mateix, en particular per internet "Impera un fervent desig d'arribar a conèixer-se a un mateix a través de manuals d'autoajuda". I exposa com la societat actual, on fàcilment podem aconseguir el que desitgem, incideix en el nostre comportament de la següent forma: deixem de saber què hem de desitjar i ens mirem totes les coses com si fossin provisionals, inclús anecdòtiques i decoratives. Tanmateix, intueixo que aquesta escriptora és un símptoma més del que descriu, i segurament aquí és necessari una altra cosa.
La Llúcia no m'explica gaire res de nou ¿És pensa que ha descobert Amèrica? Per certs motius que ara no venen a compte, tinc al cap el capítol "De la inconstància dels nostres actes", llibre II dels assajos de Montaigne, escrit el 1570. Transcric un fragment: "El que solem fer es seguir les inclinacions del nostre apetit, a dreta, a esquerra, cap a dalt, cap a baix, segons ens empenyin els vents de les circumstàncies. Només pensem el que volem, en el precís instant en què ho volem, i canviem com aquell animal que adopta el color del lloc allà on el posen. Allò que havíem proposat abans, ho canviem al moment, i al moment tornem sobre els nostres passos; no hi ha més que agitació i inconstància. No anem; ens arrastren, com les coses que floten, ja suaument ja amb violència, segons estigui l'aigua turbulenta o tranquil·la. Noves fantasies cada dia, es mou el nostre humor amb el moviment del temps. Flotem entre opinions diverses; res volem lliurement, res absolutament, res constantment." Ja Montaigne deixa molt clar que l'estat natural de la nostra voluntat és la indecisió, o sigui, la contradicció, el canvi, la inconstància.
D'altra banda, tenim la màxima de l'Oracle de Delfos: "Conèixer-te a tu mateix". I és que la recerca del Jo no és nova, sinó que ocupa una gran part de la història de la psicologia humana... ¡Ja el cristianisme ens en prometia la recompensa!
Ben mirat, sembla estúpid voler trobar-nos a nosaltres mateixos ¿Per què? Pel convencional fet que se'ns ha adjudicat un nom i que quan parlem usem pronoms tipus jo, tu, ell, etc, ens pensem il·lusament que som en realitat una cosa rodona i acabada capaç d'actuar de forma clara, lògica, direccional i evident amb altres coses rodones i simples, perquè també tenen nom ¡Que bé que ho explica això Wittgenstein en el seu Tractatus! I és en aquest sentit, il·lusori i fantasiós, que creiem ser quelcom possible de ser conegut, comprès i descobert ¡Creiem que podem trobar una raó última, clara, precisa, determinada i comprensible rere tots els nostres actes! Però aquesta aventura espiritualista es sosté sobre una pura ficció, un engany ¿Qui no ho vol veure? Vale, potser és millor no voler-ho veure... Però no hi entraré.
¿Vols conèixer-te? Busca el significat literal del teu nom o del signe del teu horòscop i riu un rato, perquè això és el màxim que aconseguiràs. El més normal és que nosaltres ens sorprenguem de nosaltres mateixos, ja per bé ja per mal; les circumstàncies fan que mostrem aspectes nostres inèdits i insospitables... En certes situacions igual som dòcils, estúpids, ho perdonem tot, en d'altres igual ens mostrem endimoniadament astuts, agressius, despietats... i res deixem en peus rere la nostra demolició. Sí, sempre portem posada una màscara ¡Però és que darrera aquesta màscara no hi han més que d'altres màscares! Algunes igual ja velles i gastades, d'altres encara incipients i malformades.
De vegades el més tonto i incapaç del poble ens pren el pèl, ens ridiculitza i treu a la llum totes les nostres debilitats, d'altres en veiem capaços de superar als més grans de la humanitat "De qualsevol puc aprendre alguna cosa" Reconeixia Galileu... I el gran exèrcit Persa va desfer-se, completementa impotent, davant de 300 soldats espartans.
Ens pensem que estem preparats per fer front a una situació; aquesta no ens preocupa i la menyspreem una mica, però arriba l'ocasió de complir-la i fracassem, o almenys això pensem, i de cop ens envaeixen nous dubtes, indecisions i potser també nous temors. D'altres vegades, com diu Juli Cèsar, temem i dubtem de coses que un cop ens les trobem de cares ens resulten sorprenentment fàcils, assequibles, i exclamem: -¡D'això em preocupava?!-. Tot és tant estrany...
En fi; el més graciós de tot plegat és que una dona guanyi el premi Josep Pla; ho dic perquè Pla era un rematat misogen, almenys això diuen ¿Què hauria dit ell d'aquesta elecció? També em fa gràcia que l'obra premiada no sigui una narració realista, estil que defensava Pla ¿S'haurà adulterat tot plegat?
En qualsevol cas, que no em diguin que l'obra premiada era la millor de les presentades. Aquesta només era l'obra que més li ha agradat a cert tipus de jurat. Si jo i en Gouns haguéssim estat el jurat possiblement hauríem emès un altre veredicte.
Tot i així, aquests premis i aquesta cultura catalana em rellisca força... no va amb mi.
Bufa! per no voler escriure!la teva voluntat és una força de la natura. Això de la inconstància, indecissió, etc com a factors paradigmàtics de la condició humana em sembla una mica...nihilista, o relativista. En part sí però noi, arriba un dia que t'has de quedar amb algun credo. Els de la meva secta tenim aquesta sort:))
ResponEliminaVaig fer uns petits comentaris a Can Ralco però no han sortit. Bàsicament volia apuntar la diferència fonamental que fa que no es pugui comparar el docrinarisme del cine i de la religió: quan vas a l'església saps a que vas i per qui ets adoctrinat. Quan vas al cine
la gent no és conscient de ser manipulada i els que ho sabem hem d'esbrinar-ho i buscar el qui i el per què.
Saluts
Ah, els premis aquests són el paradigma del nivell d'aquí, però també d'arreu.
ResponEliminaPer cert, que pesada trobo aquesta plantilla de comentaris.
Hola criteri... No hi veig cap problema en saber o no saber qui hi ha darrera de cada adoctrinament. En realitat, què importa això? La qüestió, sempre, és el tipus d'adoctrinament. Quin afavoreix més a la vida. I desenganya't, el cristianisme la perjudica en nom d'una suposada vida que no existeix: el regne de deu.
ResponEliminade totes maneres, viure és manipular i ser manipulat al mateix temps. I no és tant fàcil manipular: les tècniques de manipulació depenen d'allò que es vol manipular. Moltes vegades els manipuladors, sense adonar-se, s'han vist manipulats pels manipulats. Bé, aqusta és una història curiosa.
Sobre el que comentes del meu post, dius que el veus massa nihilista. Més nihilista és el cristianisme que la única certesa o firmesa que pregona és una pura mentida. Almenys, afirmar que tot és canviant i contradictori és realment una gran veritat, impossible de de ser refutada. Bé, això és el que va demostrar ja Gödel als anys 40.
A partir d'aquí cadascú que pensi el que pugui i qui pugui el que vulgui.
Salut... i ens veiem
Veig que per a tu tot és relatiu, menys una cosa! que les religions són falses, dolentes, i totes les lacres. I la teva veritat suprema: la cristiana la pitjor. Com ens podem entendre quan jo -i milions- fem l'excepció en sentit positiu!?
ResponEliminaTu ho has dit: cada pal la seva vela i Déu en la de tots :)
Saluts
Vaja criteri, molt agut amb lo de cada pal la seva vela i Déu en la de tots.
ResponEliminaSi, potser jo sóc relativista, però tu també: veig que per tu tot ha de ser relatiu a Déu. Per mi, tot és relatiu a mi i Déu existeix en la mesur que a mi m'interesa que existeixi. Com que a mi no m'interesa, ergo, Déu no existeix. Jo no tinc fe. Que fàcil que és això ,eh jajaja
Per cert, jo no he dit que totes les religions siguin dolentes, sinó que el cristianisme és perjudicial pel que jo entenc que és la vida. Però no passa res, jo estic vacunat, és més, a mi el cristianisme em fa riure: alçar una creu amb un pobre desgraciat agonitzant i a sobre dir que la creu salva és tant cínic. Si no fos pq ens hi hem acostumat des de ben petits a aquesta imatge la trobariem nefasta.
Salut relativista diví, i ens veiem.