Respecte, tolerància i hipocresia

La premissa moral que dicta -S'han de respectar totes les opinions, encara que no es comparteixin-, dóna peu a una de les actituds hipòcrites més destacades de la nostra societat. Amb això no vull dir que tal premissa, de per sí, sigui hipòcrita, sinó que la majoria de gent és completament incapaç de ser realment tolerant i respectuosa amb totes les coses, especialment amb aquelles que el fereixen; llavors no tenen altre remei que mostrar-se hipòcrites: professar el que ells ni són ni fan, perquè no poden.

Tota mentalitat bèl·lica, vigorosa, lluitadora, tot caràcter que brega per fer-se camí en el món i créixer és, en gran mesura, intolerant i irrespectuós: pretén instintivament trepitjar i conquistar tot allò que se li oposa i se li resisteix, sense miraments i amb el somriure de la victòria per bandera. Exigeix que totes les coses siguin tal i com ell desitja i en aquest sentit, mentres creix imposa els límits dins els quals permet que les coses existeixin o no, i rebutja, expulsa o simplement dissol allò que no tolera, que l'altera, que el debilita i descompon. Ens trobem davant d'un procés estrictament energètic o fisiològic.

La intolerància resulta vital per qualsevol organisme o procés. La tolerància absoluta és una forma de corrupció i decadència del processos; es dóna quan aquests, d'una forma o altre, es dissolen en l'entorn, fent augmentar l'entropia, o sigui, el grau de desordre del sistema. En aquest sentit, doncs, només allà on hi ha intolerància hi ha una forma de vida que aspira a un futur, això és, a cert grau de prosperitat, d'ordre, de bellesa i simetria.

I és que, només allà on s'exclama -Això no ho accepto de cap manera o bé això no és bo- hi ha força per progressar. A on tot es considera bo i que qualsevol cosa va bé, allà comença a contemplar-s'hi la ruïna, la dissolució del sistema ¡El sistema decau i es trenca en mil engrunes! Almenys això sembla demostrar l'experiència diària... el principi de conservació de l'energia ¿I qui té pebrots de negar aquest principi experimental, fisiològic, vital? Bé, durant segles els moralistes ho han gosat fer, perquè no els hi agradava el que vivien. Nietzsche parla força clar sobre aquest tema quan critica la moral "la moral s'ha implantat per corrompre la vida", comentava; però durant 100 anys ni s'ha volgut veure ni reconèixer-ho ¿Per què serà?

Sí, aquesta postura estrictament fisiològica i energètica xoca de ple contra la moralitat imperant dels nostres dies. I demostra fins a quin punt hem de desconfiar de tota la merda ètica i moral que la opinió pública llença per tal d'adoctrinar a la penya.

Tot i així, reconec que segurament es poden destacar dos tipus de formes de tolerar tot allò que ens afecta i envolta. Una és per debilitat i covardia, l'altra per magnificència i gràcia.

Si la majoria de la gent afirma tolerar les opinions diferents sol ser per covardia: considera que si ells toleren els demés aquests es veuran, llavors, obligats a tolerar-los a ells. Aquest tipus de respecte és, doncs, una mostra egoista, patètica i rastrera que empra la majoria per tal de dir la seva. Inclús, ben mirat, la podríem definir com una forma velada i camuflada de intolerància, ja que no atacar ni violentar no implica necessàriament abraçar i compartir.

Tampoc és del tot clar, ara que ho comento, que tolerància i respecte siguin sinònims, en la mesura que el respecte no implica forçosament una no agressió. Jo puc combatre una idea, un moviment, un país, una empresa, intentant-lo tombar i vèncer, inclús esborrar-lo del mapa, i no per això tinc perquè perdre-li el respecte, o sigui, el temor a sucumbir sota les seves forces. Em sembla que tots aquests termes s'han adulterat en mans de quatre ments petites i eunuques.

Hi ha un altre tipus de tolerància fruit, no de la covardia, sinó del valor, la força d'ànim i la sobreabundància. I Aquest tipus de tolerància també és fisiològicament decadent, però en un altre sentit. Tots els processos que han arribat a la seva maduració, a la seva plenitud, a la seva màxima expressió, cauen a terra i s'obren com les magranes. En aquest estadi de magnificència i gràcia, tot es troba bo perquè un es nota tant fort i pletòric, tant ric, que res fa mal. En els estats de sobreabundància les forces es dilapiden, es regalen, el sistema es desmembra o sigui, desborda els seus propis límites i restriccions i per tant, es corromp... ho perdona tot, perquè ho estima tot.

Aquest tipus d'organismes madurs, tardans, pletòrics, sobreabundants, fruit de llargs períodes d'acumulació de forces i energies, són sempre el preludi de noves èpoques i nous tipus d'ordres i processos. Allò vell i caduc cau, i les noves formes s'alimenten de les seves ruines aspirant, de nou, a un nou tipus de grandesa. El Renaixement fou una d'aquestes èpoques madures i tardanes i la qual donà pas a la modernitat.