¿Què és ser culte?

Oblidem-nos dels ajuntalletres, dels arreplegador de conceptes, dels avars i condiciosos del coneixement, dels flamants lloros recitadors, o sigui, dels erudits i “pedantis”, i totes aquelles intel·ligències operàries, dèbils, eunuques, que usen el coneixement com si fos un uniforme i es pensen que l’uniforme fa a l’home ¿No heu sentit mai la dita castellana que diu: “aunque la mona se vista de seda mona se queda”? Oblidem-nos d’aquesta classe de gent quan vulguem descobrir i gaudir de l’home culte.

Ser culte és arribar a una excel·lència en el coneixement. I l’assoliment comença per veure el coneixement com una gimnàstica espiritual, com un art de viure –Això ho comentava esplèndidament Bruce Lee, un dels pocs filòsofs del s.XX mentalment sans i potents.

Els grans exemples d’homes cultes són, de segur, els homes del Renaixement, com Maquiavel o Montaigne; només cal apreciar com escriuen, el calatge de la seva prosa; aquesta gent no fa literatura, però és difícil trobar una literatura superior per l’harmonia, l’elegància i naturalitat, per la personalitat i el ritme que imprimeixen.

Però, què implica ser culte? El grans creadors son els homes més cultivats. Aquest sempre usen els coneixements, les intuïcions i els seu talent per un únic fi: crear la seva obra. Arrepleguen tot el que troben, ho seleccionen amb gran traça, ho mimen espartanament, o sigui, amb amor però amb intransigència, per tal d’usar-lo en la composició dels seus bravateges i cocktails ¡Són ments en continu aprenentatge i investigació i amb un sol delit, crear!

A més, tenen una peculiaritat distintiva: veuen i entenen les coses que la majoria aprecia de forma complicada, confusa i obtusa de forma més fàcil i clara, senzilla. És com el bon jugador de futbol: ho fa tot senzill ¡Tant senzill que qualsevol que l’admira passa a creure, càndidament, que ell també ho podria realitzar! La realitat, tanmateix, és una altra ¡Ja és molt que la majoria arribin a mal copiar-lo!

Però això no és tot; en els moments difícils i crucials aquest home culte i vigorós, summament plàstic i creatiu, sempre es mostra tremendament efectiu, sempre troba la nota adequada, el moviment precís, la idea clau capaç de culminar, il·luminar i donar sentit a tota “l’obra” ¡I mai s’amaga de interceptar aquests moments crucials, difícils, inclús perillosos! En aquest sentit, té un alt sentit de la responsabilitat i l’ambició. Estem davant de grans voluntats.

Els grans creadors són, sovint, els homes més inconscients ¡El seu esperit sol pul·lular per un estadi summament inconscient del coneixement! ¿S’entén de què va l’inconscient o encara penseu en Freud quan sentiu parlar d'aquest terme?

L’esperit dels homes cultes és un estómac: digereix i converteix en quelcom propi tot allò que devora de l'exterior. O sigui, l'esperit s’apropia del coneixement, de les tècniques, dels moviments de tal manera que aquests acaben convertint-se en una expressió natural i exterior de l’artista ¡En un instint propi! D'aquesta forma l'artista acaba aplicant i exterioritzant el que ha après sense ser-ne conscient, de forma espontània i involuntària ¡Simplement fa fluir el coneixement sobre el món!

Els homes cultes rarament pensen què estan fent, simplement fan ¡I mai actuen de qualsevol manera sinó de forma sorprenentment precisa, decidida, efectiva!

Tots els erudits fan el contrari: volen ser constantment conscients del que fan ¡Volen que la gent actuï pensant! Però actuar pensant és actuar de forma degenerada, deficient, ortopèdica.

Fixem-nos quan toquem una peça de música: si l’anem llegint i anem pensant què s’ha d’anar tocant en cada moment ho acabem fent de pena. Fins que no l’hem digerit, reflexionat a través de dures repeticions i tots els nostres muscles, nervis, tendons s’han emmotllat als moviments pertinents, no comencem a dominar gràcilment la peça, no comencem a mostrar una superioritat interpretativa, ja que en cada pas, en cada nota vacil·lem, ensopeguem i ens incomodem. Tot el que ens requereix massa esforç sempre acaba essent deficient, forçat, poc espontani, mediocre.

L’home culte, doncs, actua inconscientment després d’haver digerit, madurat i cultivat de forma silenciosa, lenta i velada un munt de coneixements dispersos ¡Després d’haver superat l’esforç i el dolor de l’aprenentatge!

L’home culte, aquell qui ha experimentat una excel·lencia i un perfeccionament en alguna matèria actua sense esforç ni patetisme: sembla com si tot el que fa sigui absolutament natural, espontani, instintiu, propi. En aquest sentit, l'home culte es caracteritza per realitzar, sempre, accions felices.