Una de les activitats que em solen despertar gran interès, encara que sigui de forma esporàdica i desordenada, és la d'estudiar l'etimologia de les paraules; un descobreix secrets d'allò més curiosos. I diré més; per aprendre a llegir i a expressar idees potser no hi ha res com adquirir una bona formació genealògica dels termes, o sigui, saber d'on provenen aquests i com s'han anat desenvolupant al llarg dels temps. Desgraciadament en les escoles es sol escamotejar tot aquest saber. Però bé, suposo que és una d'aquelles tantes tasques que un ha de realitzar pel seu propi compte -Tota cultura superior és en gran mesura autodidacta. Sembla ser que el terme miracle prové de miraculum, o sigui, de 'fet admirable'. I llegint tal origen ens sorprenem una mica; nosaltres hem estat educats en la idea que el miracle és quelcom sobrenatural; inclús alguns dirien una experiència religiosa: una experiència que trenca les lleis de la Natura estudiades per les ciències ¿Com ha pogut passar d'un significat a un altre?
En un principi, un fet admirable és aquell que surt de la sèrie de fets que es consideren normals o quotidians. En certa forma, un miracle és un fet extraordinari, inusual i a més, marevallós. Certament, aquí el terme no té perquè denotar res sobrenatural, sinó quelcom que marxa del rumb ordinari de les coses. Anem a fer una mica de història.
És sabut que le cristianisme es va nodrir moltíssim de l'estoïcisme. Les cartes de Sant Pau, escrites en grec, delaten un munt d'expressions estoiques: quan parla del logos, de la carn, de l'esperit, etc. De fet, l'estoïcisme imperava a Roma, especialment entre les classes dirigents del s.I-II-III d.c
¿I què deien els estoics, com Sèneca per exemple? Que la Naturalesa és creada per Déu des de l'eternitat, però que tant la Natura com Déu estan fèrriament determinats a ser el que són. En aquest sentit, els estoics predicaven un determinisme brutal i absolut ¡Ni Déu, l'esperit pur, podia escapolir-se de les lleis de la natura!
"No exigeixis que els esdeveniments siguin tal i com tu desitges. Accepta'ls tal i com són realment. Així podràs viure en pau". Proclama Epictet en el seu "manual de la vida feliç". I és que la visió que donaven els estoics de la vida era granítica, duríssim, tirànica: tot està determinat a ser el que és... a seguir el seu curs natural; el destí s'imposa insubornablement sobre totes les coses i el millor que pot fer la voluntat humana és intentar emmotllar-s'hi tant bé com pugui: "Comporta't sempre, en tots els teus assumptes, grans i públics o petits i privats, segons les lleis de la naturalesa. L'armonia entre la teva voluntat i la naturalesa hauria de ser el teu ideal suprem." Epictet.
Bé, el cristianisme lluita ferotgement durant segles contra el determinisme estoic apel·lant a la llibertat de la voluntat humana, o sigui, del lliure arbitri -¡L'home no està determinat a fer el que fa ni a ser el que és, sinó que ell pot decidir a voluntat què vol ser i fer!- Pregonaven els cristians en totes les àgores. De fet, el cristianisme fou en gran mesura una filosofia de mercadillo; en raó les èlites antigues el varen menysprear durant segles.
El cristianisme es presentava com el gran moviment d'alliberació de l'home ¡Era la doctrina de la salvació, la revolució espiritual que emergia de les classes més pàries i oprimides de l'imperi romà amb el delit d'ensorrar aquell món duríssim, fet de marbre, que fou l'antiguitat! I nosaltres, hereus espirituals del cristianisme, ens agradi o no, segurament seríem incapaços d'aguantar i tolerar aquell món fatídic, ferri, jerarquitzat, dicidit, triomfant... ¿Serà que no estem fets de prou bona pasta?
Sant Agustí és un dels qui va expressar amb més força aquesta lluita contra la mentalitat estoica, quan deia: Déu no està determinat per res i per tant és lliure, o sigui, pot actuar lliurement i a voluntat sobre el món, tal i com feu en l'aparició de Jesús. I l'home, a través de la fe o la raó pura, pot aspirar a comulgar amb aquesta llibertat divina: l'home pot decidir lliurement fer el bé o el mal i per tant, és responsable dels seus actes.
En aquest sentit s'observa com per un dels pares de l'esglèsia l'home és quelcom factible de ser jutjat sempre. I certament l'Esglèsia és poca cosa més que un tribunal de jutges: d'homes ansiosos de jutjar constantment als demés, ja per consentir-los, per perdonar-los o culpar-los. I d'aquesta forma han exercit el seu poder i domini sobre la gent, especialment sobre els pobres d'esperit, incapaços de proferir el seu propi judici i la seva opinió sobre les coses.
Bé, doncs, en base a la visió estoica del món el cristianisme desenvolupà la tesis que si bé, de ordinari, la natura està completament determinada per les lleis creades a voluntat per Déu, sempre pot trencar aquestes lleis universals quan ho cregui convenient, generant, així, el fet extraordinari, el miracle. Ara mateix, jo diria que Sant Tomàs d'Aquí fou qui perfeccionà aquesta idea, però tampoc estic molt segur... No em feu gaire cas.
En definitiva; la idea religiosa del miracle precisa, primera, que la natura estigui determinada per lleis universals, fet que alhora implica implícita o explícitament l'existència d'un Spirtus Creator, que en llatí traduiríem com: una intel·ligència creadora. I segon, precisa que aquest Ésser extraordinari actuï sobre el món que ell ha creat evadint les seves pròpies lleis.
Però la Natura ni està determinada per lleis universals ni existeix un Ésser tant viciosament capritxós i subornable que es passa pel forro les seves pròpies normes.
En aquest sentit, al meu entendre, un miracle no és res més que un fet que meravella a una colla de flipats que no han sortit mai de la seva "cova". Segurament, però, algú em podria dir, apel·lant al mite de Plató: i com ho saps tu que has vist realment la llum i no vius també en una espècie de cova !?
Sí, és cert, hi han coses que jo també trobo meravalloses i extraordinaries... Per exemple, el fet que no existeixi Déu, o sigui, un "tio" que hagi determinat com han de ser totes les coses ex-nihilo ¡Una intel·ligència ordenadora que hagi definit totes les veritats del món!... Que aixó no sigui així ho trobo magnífic.
Bé, qui sàpiga llegir entendrà com afecta tot això en les ciències.
Fe i Ciència son dos àmbits independents i disjunts: a partir de la ciència no es pot ni demostrar ni negar la existència de Deu.
ResponEliminaEn la línea de Brian -i la teva:) "hi han coses que jo també trobo meravelloses", cert. Uns agafen una meravella i altres una altra.
ResponEliminaPotser em confonc, però amb aixó del lliure albir i la voluntat hi estàs d'acord. No?
Ah, i qui coneix les lleis de l'Univers? Potser amb la maquinota dels forats negres :) en sabrem unes quantes.
Veig que t'has llençat de mala manera a escriure. Tu penses que podràs acceptar un miserable lector dedicat a la pedagogia i (també) a la filosofia i la sociologia.? Ni que sigui per melangia dels amics que he tingut com tu (i alguns que encara tinc).
ResponEliminaEvocacions
Em preguntes a mi, Criteri? Jo no soc determinista, però tampoc crec en la tabula rasa. Vull dir que estem molt condicionats, tant per l'herència genètica com per l'entorn. Crec en el lliure albir, ma non troppo. Però en darrer terme, si més no, tenim la percepció de ser lliures, que no és poc.
ResponEliminaQue a partir de la ciència no es pot ni negar ni refutar l'existència de Déu.... Bé, això predicava Kant. I Kant no té raó quan explica el perquè d'aquest escepticisme. I com ho justifiques tu, Brian? O és una mera creença teva?
ResponEliminaEvocacions... el meu bloc és una hostal: tu mateix, jau a on et plagui i serveix-te ;)
Criteri i Brian, veig que enceteu un tema important,per no dir capital: el de la llibertat. De moment, nois, permeteu-me que em reservi un temps la meva opinió al respecte. Tot i així, en el post d'ahir ja vaig deixar anar alguna cosa quan comentava que amb la ciència no descubrim les determinacions del món, sinó que som nosaltres qui determinem el món mesurant-lo, o sigui, tot actuant sobre d'ell ¿Serem Déus???
de moment, ho deixo així que cadascú reflexioni 'lliurement' pel seu compte ;)
Salut
Que la ciència no pot, ni negar ni refutar l'existència de Déu, ho ha dit molta gent després de Kant. També es cert que aplicant el principi de "la navalla d'Occam" podem considerar a Deu com una hipòtesi innecessaria, perquè no aporta cap resposta i n'afegeix un altre: què o qui va crear Deu? Però això no refuta formalment a Deu.
ResponEliminaRespecte del lliure albir, us deixo un enllaç a una entrada del meu bloc de fa ja bastant de temps.
Ei Brian... dius que no només Kant ho va afirmar, sinó que hi ha molta gent que també defensa aquest escepticisme teològic... tens tota la raó. Tot i així, la gent diu moltes coses i sovint no sap ni el que es diu ;)
ResponEliminaNomés esmentaré un argument ateu, tot i que en tinc un munt per refutar aquesta invenció humana de Déu; a saber: el p. de conservació de l'energia nega radicalment la possible existència de Déu, o sigui, l'existència d'un sistema energèticament infinit que, conseqüentment, genera ex-nihilo la potència que li doni la gana de forma absolutament arbitrària. De fet, la noció de Déu, de quelcom que marxa de qualsevol límit, restricció, determinació... és una noció forassenyada.
Recordo que el p. de conservació ens ve a dir, de forma molt grollera: l'energia ni es crea ni es destrueix, simplement es transforma. En raó, si aquest principi és ferm, l'energia de l'univers, potser és immensa, però mai infinita. Per tant, l'univers no pot actuar amb cap substància energèticament infinita.
de fet és cert que si un sistema energètic infinit realment existís no el percebríem ni directa ni indirectament, o sigui, no ens afectaria, per raons que cadascú pot esbrinar pel seu compte. Per tant, l'existència de Déu passa a ser una hipòtesis completament trivial sobre l'univers i com bé, dius, per la navalla d'occam la considerem una interpretació falsa, improcedent, no vàlida ni pertinent.
Ara bé, un pot discutir si el p. de conservació de l'energia és un principi inviolable de l'Univers. Però per discutir això de forma seriosa i cabal s'ha de ser molt bo. I jo no ho faré en aquest blog, almenys de moment....
Salut.
Per cert, brian, m'acabo de llegir l'enllaç. A grans traces el que cometna el bioleg no ve de nou. Aquest plantejament és típicament materialista. Schopenhauer parla ene les mateixos termes: no som mai lliures, sempre estem determinats a fer el que fem, encara que ens pensem, de forma il·lusa que fem el que volem.
ResponEliminaDe fet, aquest és un plantejament molt rudimentari, precisament és molt estoic. No nego que té els seus avantages, però no és cert.
Ja ho he comentat, és tant fictíci o artificial creure que som lliures com creure que estem completament determinats.
Salut.
Quan deia molta gent després de Kant, volia dir molta gent sensata i sabia, no molts ximplets... (Per cert, no sé què va dir exactament Kant sobre això, però ell era devotament creient)
ResponEliminaQuan dius que Deu es incompatible amb les lleis de la Física sembles referir-te a algun deu concret (el de l'església Catòlica, potser) jo parlo de la idea de deu en abstracte (un Deu Leibnitzià, si vols). Segons la teoria estàndard el mon va començar amb un Big Bang. Més enllà no se'n pot dir res, però s'especula que podria haver estat una fluctuació quàntica en el buit. Be, ¿Quina contradicció hi ha en el fet de pensar que qui va "ordenar" aquesta fluctuació va ser Deu?
Hola Brian.
ResponEliminaKant deia, a grans traces, que segons la seva ciència transcendental no podem conèixer a Déu empíricament, per tant no podem saber si existeix o no. Tanmateix, afegia, és necessari que Déu existeixi per tal de justificar les actuacions moralment correctes. en aqeust sentit, doncs, deia que si bé no podem saber si Déu existeix o no hem de creure que sí, pel bé moral de la humanitat.
No dic que Déu sigui incompatible amb les lleis de la natura (en general sempre ha estat tot el contrari: "si hi han lleis en la natura és perquè algú les hi ha posat", es pensava), sinó que el principi de conservació de l'energia impossibilita la seva existència.
Sobre el Big Bang... No sé si ha existit o no el Big Bang, però tampoc ho saben els científics. El Big Bang és una conclosió a moltes hipòtesis i no en va mostra molts punts dèbils fàcilment criticables. Tanmateix, de moment explica algunes coses per les quals els científics necessitaven trobar-hi una explicació. I ja es sap, si una cosa no la sabem del cert, ens la inventem.
Per cert, ara que ho comentes, crec que els que han dissenyat la teoria del Big Bang parteixen de la idea que la tª de la relativitat permet la creació de singularitats (punts infinitessimals a on deixa d'haver-hi espai-temps), però em sembla que no ho han calculat bé això. Jo diria que per generar una singularitaat segurament es requereix d'una energia infnita.
Salut
Fas molta via, no tanques un tema i ja n'encetes un altre...
ResponEliminaEls principis de conservació (de la energia, de la matèria, de la carga, del moment...) son lleis de la natura, i per tant dir que impossibiliten l'existència de Deu es el mateix que dir que Deu es incompatible amb les lleis de la natura. Cosa que jo nego mentre no em donis cap argument. Perquè això de que Deu requereix d'una energia infinita no es un argument, es una afirmació gratuïta: fonts, si us plau.
Per altre banda, la teoria del Big Bang (deixant de banda la singularitat inicial, que està més enllà del que es pot teoritzar amb els coneixements actuals) es una teoria establerta i acceptada. Em sembla molt agosarat voler esmenar la plana a la comunitat científica des de un bloc d'afeccionat.
Bon dia Brian!!
ResponEliminaQuan dic que Déu ha de ser un ésser infinitament energètic i en aquest sentit viola el p. de conservació, és el mateix que quan Descartes o Spinoza, per exemple, diuen que Déu és una substància infinita i omnipotent (pot fer i generar qualsevol cosa de forma completament aribitrària).
Sobre els principis de conservació. És cert que podem dir, si ens ve de gust (perquè el llenguatge sempre ens ho permet fer), que els principis de conservació són lleis de la natura, com ho és, per exemple, la llei de la gravitació Unviersal. Però això no em sembla massa encertat; seria com dir que Déu és una llei de la natura ¿Això ho acceptes?
Al cap i a la fi, Déu és un tipus de principi sobre el qual, durant molts segles, s'havia intentat derivar totes les lleis de la natura. Amb Aristòtil això és claríssim i per això el grec tracta la teologia en els llibres que ell anomena filosofia dels principis o ciència primera. També en Descartes això és claríssim: Déu és el principi a partir delqual es justifiquen totes les lleis de la natura. Actualment, però, ja no és Déu el principi fonamental de la ciència ¡Apel·lar a la voluntat divina no demostra cap llei de la natura! No és sèrio fer com Descartes: afirmar que na opinió és verdadera perquè Déu existeix i és bo.
Em sembla, en canvi, que actualment s'apela, no a Déu, sinó al p. de conservació de l'energia per tal d'articular totes les lleis de la física. D'aquí que la mecànica contemporània es fonamenti en exclosiu en els Lagrangians i els Hamiltonians.
Per tant, el p. de cosnervació no és ben bé una llei de la natura com dius (Llegeix a Poincaré, per exemple, que això ho explica molt bé en el seu ciència i hipòtesis), sinó un principi bàsic sobre el qual es recolzen les actuals lleis de la física. I potser és un principi fals, no ho nego, però aquest impossibilita descaradametn l'existència de Déu.
Sobre el tema del Big Bang... Bé, jo només he comentat quelcom que qualsevol físic et reconeixerà: que la teoria del Big Bang entre els propis científics s'accepta però no convenç. Una altra cosa és el que s'expliqui en públic o en els llibres de divulgació, però rarament trobaràs un científic que li satisfaci completament la hipòtesis del Big Bang i en raó, la majoria que es dediquen a la cosmologia busquen explicacions científicament més afinades. Això és l'únic que jo he comentat. Bé, és cert que he afegit el tema de les singularitats de la tº de la relativitat, destacant certa deficiència que hi percebo. Però bé, només era un comentari, potser erroni i estúpid, en tot cas no era cap intent de revolucionar la física actual des del meu blog. Només faltaria. Hi han altres vies més eficaces per fer això, si és que jo ho pogués fer, és clar.
Salut
Noi, no se pas si arribarem a entendre'ns, m'ho estàs posant molt difícil :-)
ResponEliminaSobre Deu: Oblidat del deu de Descartes, de Spinoza, o del Sur Sum Corda; jo et parlo de la idea de deu en abstracte. Deu -per definició- es omnipotent i per tant li podem atribuir les propietats que vulguem. ¿Per què ha de necessitar una energia infinita? utilitzarà la que li calgui per fer el mon; i si el vol fer de gratis, sense gastar energia, ho farà. A qualsevol model cosmològic que proposis, un creien sempre et podrà dir que el seu Deu va crear aquest Cosmos, i això no es refutable.
Sobre el llenguatge i l'argumentació: ahir et mencionava la navalla d'Occam: entia non sunt multiplicanda praeter necessitatem, que, més enllà de la traducció literal, s'interpreta en el sentit de que, a igualtat de condicions, la explicació mes senzilla ha d'ésser la preferida. El que vull dir es que a mi no em sembla que calguin els desenvolupaments matemàtics de Lagrange, Hammilton o Poincaré per refutar Deu; però si a tu sí t'ho sembla, digues en què i com. Deixar anar conceptes abstrusos sense més ni més, es fer volar coloms.
Sobre el Big Bang: Si penses que es una teoria per a llibres de divulgació que no convenç als propis físics, d'acord: diguem quina es la teoria alternativa que si convenç al propis físics. Que aquesta teoria no es capaç d'arribar més enllà de l'instant 10E-43s, ja ho sé, ja t'ho vaig dir ahir, però això no vol dir que tinguem una teoria millor. I fins on s'ha pogut observar (sondes COBE i WMAP) la concordança amb els models teòrics es impressionant. I ja saps que la ciència avança a base d'anar refutant teories i proposant-ne de millors, no fent salts al vuit.
Hoal Brian, disculpa que no t'hagi contestat abans...
ResponEliminaSobre Déu: no em posaré ara a discutir sobre temes teològics. Només diré una cosa: no és cert el que dius: "A qualsevol model cosmològic que proposis, un creien sempre et podrà dir que el seu Deu va crear aquest Cosmos, i això no es refutable." De fet, no és cert, fa uns mesos Alan Guth presentà un nou model en què no és necessària l'existència de Déu. Entenent a Déu del mode defensat per l'esglèsia.
És cert que no calen els arguments sobre el principi de conservació i els de Poincaré per refutar a Déu. Ja t'he dit que te'n podria donar molts, però aquests em venien al cas. Però aquests els refuten. Tot i així, això no vol dir que aquests siguin els 'vertaders'. De fet, el p. de conservació de l'energia presenta un greu inconvenient en la física quàntica. No es viola, però tampoc es pot confirmar
Sobre el Big Bang... jo no he dit que sigui una teoria per la divulgació, jo he dit que és una teoria que quan es divulga, al simplificar-se tant la qüestió per tal de fer-la atractiva entra la gent ordinària, es dóna masses vegades com si fos una teoria verídica, i no és cert. En realitat és una teoria que s'aguanta força en pinces però és lo millor que tenim per explicar certes coses. Però ni molt menys els explica totes. I és precisament per aquesta raó que el Papa considera que Déu existeix en base a la teoria del Big bang, ja que aquesta no ho explica tot. No obstant, els científics consideren que sí es possible trobar una teoria que ho expliqui tot, sense haver d'apal·lar a Déu.
La qüestió, doncs, és que el Big Bang no ho explica tot i es busca una teoria absoluta i totalitaria que expliqui el perquè de totes les coses. Aquí, em pots defensar el que em digué el Criteri, que mai podrem trobar una teoria que ho expliqui tot i per tant, sempre podrem apal·lar a la fe, a allò desconegut, a Déu. Però si tothom pensés així, la ciència no avançaria ¡La ciència avança en gran mesura per la fe a descobrir com funciona tot plegat i poder-ho controlar!
Salut Brian
Hola:
ResponEliminaEl model de inflació còsmica d'Alan Guth no es de fa uns mesos, es del 1981. Però tant si val a efectes del que discutim. Jo no dic que Deu sigui necessari per explicar el mon (això ho deu dir l'església, però jo no hi tinc res a veure) jo dic que la idea d'un Deu creador (de l'església o de qui sigui) no es refutable; que no es pot demostrar la no-existència de Deu. (Ni de gaire be res)
Cal distingir entre la proposició correcte: «la existència de Deu no es demostrable" i proposició incorrecte: "la inexistència de Deu es demostrable"
Sobre el que has dit o deixat de dir del Big Bang, no insistiré: ho pots llegir tu mateix més amunt. I si vols saber l'estat de la qüestió a dia d'avui ho pot veure en aquesta web de la Nasa o, aquesta excent web de la UCLA (University of California, Los Angeles). Cert que parteixen d'un nivell matemàtic baix, però no per això faltat de rigor.
Si t'agraden més els textos farcits de lagrangianes, grups abelians, infinites dimensions i operadors, seguint els enllaços també en trobaràs. Això sí, potser t'hauràs de rascar la butxaca comprant números de Nature o Science, o demanant llibres a Amazon.
Ei Brian....
ResponElimina1º No et parlo de la teoria inflacionista de Guth, sinó del model que fa poc ha defensat Guth sobre el fet que l'Unviers conegut s'hagi creat ex-nihilo i sense necessitat d'acció divina. I aquest ex-nihilo vol dir, des de la indeterminació.
De totes maneres, no cal que discutim més aquest tema. Només vull posar-te un enllaç que crec que t'agradarà sobre la idea de Déu. Per mi, un argument més per refutar-la.
http://www.cienciakanija.com/2009/12/01/%C2%BFla-gente-usa-a-dios-para-validar-sus-creencias/
Salut.