dimecres, 13 de gener del 2010

En honor a Horaci


Després de dinar de vegades va bé fer una migdiada; però avui he preferit traduir, a la meva manera és clar, un petit poema d'Horaci. No és una traducció literal, bàsicament perquè la sonoritat del llatí i el català són tant diferents que la rima llatina i la catalana exigeixen una musicalitat diferent. Tampoc és que m'hi hagi matat massa, però era un poema que per molts motius m'ha fet reflexionar. Per exemple, toca idees que vaig tractar en el post d'ahir, anomenat "seny i èxit". Espero que us agradi.



Viuràs molt més cabal, Lici,

sense fitar tant l’alta mar,

ni per por a les tempestes

l’aspre costa et manté enclat.


Qui cerca el daurat punt mitjà

i estima sempre la mediocritat

evita, segur, la sòrdida ruïna,

desdeny, sobri, la grandiositat.


Amb quanta fúria tot s’agita:

el vent tomba enormes arbres,

les excelses torres s’ensorren,

els llamps retronen muntanyes.


L’ànim serè i ben disposat:

en l’hora adversa, espera;

en la feliç, tem el canvi.

Vents inhòspits tot ho alteren.


Avui està malament, no demà.

De vegades Apolo tensa la lira,

i la musa adormida es desperta,

però el seu arc no sempre xiula.


Sobretot temperança i prudència.

Mostra-li a l’Adversitat fortalesa

i davant vents massa favorables

replega, caut, les inflades veles.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada