dilluns, 25 de gener del 2010

Institucions i ateisme, el matrimoni

El matrimoni és una institució. Una institució que, com tantes d'altres, a Occident s'havia construït durant segles sobre la creença divina; Déu establia i beneïa la unió matrimonial: "Allò que Déu ha unit que cap home ho separi" Es proclamava amb pompositat i grandiloqüència en la festa cristiana del matrimoni.

Però ja no creiem en Déu, no cal amagar-nos. Aquelles velles paraules ja no tenen ni dret ni sentit per les nostres orelles: escoltem el discurset del capallà de torn i ens resulta d'allò més frívol, fals, caduc, estúpid... Som més honestos que els nostres avantpassats, escoltem menys als demés i més a nosaltres mateixos, i reconeixem que no és Déu la causa intencionada de preferir i estimar a certes persones per comptes d'altres.

Ens trobem, doncs, que ens hem d'inventar noves formes de celebrar el matrimoni; de beneïr, en general, les institucions que han de donar llum i color a la nostra forma de viure.

Reconeixem, però, que històricament l'ateisme ha encetat un problema capital, com bé denuncien els cristians de bona fe, així el Sr. Maspons (El Criteri). Ha donat peu a què entrés el relativisme, el sentimentalisme; ha barbaritzat i debilitat en gran mesura la cultura occidental...

Molts ateus, per exemple, han cregut que era Déu qui ens tenia empresonats i subjugats, i que amb la seva desaparició l'home passava a ser completament lliure -¡Déu no existeix, no determina el destí de L'univers, i en conseqüència l'home pot fer el que li doni la gana!- S'exclamava. Bé, aquesta era la tesis metafísica de Sartre. Però Sartre no té raó, per més premis Nobel li volguessin donar. I és que, pensem-ho bé... que Déu no existeixi no implica necessàriament poder dur a terme tot el que ens vingui de gust; La llibertat humana no és infinita!! Així ens ho sembla demostrar l'experiència diària, la nostra mortalitat, la contradicció de la pròpia vida.

En aquest sentit, doncs, amb la caiguda de Déu la cultura i la civilització occidental semblen aigualir-se i popularitzar-se, es tornen més vulgars, amb això vull dir, més sentimentals, més desmembrades, més flàccides... Ara m'explico.

Amb la caiguda de la religió cristiana, la qual imposava una fèrria i sòlida estructura institucional, s'ha cregut que no tenim perquè fer res per obligació ni deure. De mica en mica s'ha cregut que les coses les hem de fer, només, perquè així ho sentim, perquè ens venen bé... ¡I només quan ens vinguin bé! S'ha promogut i defensat de forma inclús fanàtica la idea que ningú ni res pot atemptar contra la nostra voluntat. S'ha tendit a criminalitzat qualsevol forma de subjugació, de tirania, de deure, de dogmatisme, de restricció, en fi, qualsevol força de imposició, domini i poder.

Aquest tipus d'ateisme popular i llibertari, anàrquic (o millor dit, misàrquic -odi al poder), voluble, relativista i sentimental ja fou denunciat per homes de primer nivell, des d'Heràclit o Plató a Maquiavel o Montaigne i fins i tot Einstein.

Em sembla evident que els grans pensadors han tingut molt clar que la figura de Déu era summament útil i requerida per tal que les masses respectessin les institucions civils i es convertissin en elements aptes per la feliç construcció de la societat... Déu ajudava als pobres d'esperit, que sempre són la majoria ja sigui aquesta instruïda o no, a imprimir un sentit als seus sufriments i fracassos; els ajudava a elevar la forma de viure imperant: en nom de Déu es justificava el munt de dolor, tant físic com espiritual, que originava la construcció lenta i pausada de la cultura occidental!!! Perquè tota construcció genera dolor, molt de dolor. O no és així!?

En aquest sentit, doncs, s'hauria d'admetre un factor capital: al menys la religió cristiana ens feia anar a tots a una: les seves institucions ens exigien un perfeccionament, un enduriment, una projecció vital, encara que, lamentablement, tant gran esforç i sacrifici fos per anar tot plegats cap enlloc (el regne de Déu).

I és que ara ens hem adonat que la idea de Déu, la seva fe, era una raó falsa, seductora però falsa, i sospitem, conseqüentment, que totes les guerres tant intel·lectauls com materials que s'havien dut a terme en el seu nom hagin estat en va. Temem inclús el fet d'haver de lluitar!!! Perquè després de veure com s'ensorra allò que ha estat considerat com de més real i valuós, Déu, es dubte que hi hagi res que valgui realment la pena... I temem tornar a caure en el fanatisme, l'obsessió, el dogmatisme, els prejudicis, en la tirania d'una sola idea que orienti, en exclusiu, la nostra vida. L'ateu laic sent remordiments intel·lectuals.

Així doncs, apreciem com l'ateisme actual dels laics, els socialistes, els llibertaris de qualsevol índole, en grandíssima mesura és un campi qui pugui. S'ha tombat a Déu i s'han quedat en el No Res, o sigui, en el pur nihilisme. I aquest és un ateisme radicalment groller, casi bàrbar... Inclús quan s'intenta tapar aquest No Res ajudant-se barroerament amb ideals il·lustrats, així com la Jústicia, la Igualtat, la Felicitat i la Llibertat unviersal. Però aquests laics il·luminats demostren, amb tals apologies, que són uns animals, uns bàrbars, per més que s'empastifin la cara de pseudo conceptes racionals per així semblar més civilitzats. Tot i així, un se'ls mira amb certa simpatia en la mesura que se'n adona que totes les grans coses, en els seus inicis, solen ser imperfectes, dèbils, confuses, rudimentàries... deficients ¡I quan més confuses major és el camí que tenen per recorre!

Amb la caiguda de la religió cristiana, doncs, veiem com les institucions, així el matrimoni, es dilueixen en la mesura que només s'entenen i s'admeten casi en termes sentimentals: -Em caso amb una persona perquè ara hi estic enamorat/da, ara la vull i la desitjo, quan ja no sigui així, llavors sempre em puc divorciar- Es pensa amb més o menys claredat, mentre la nostra vida passa a semblar-se a un globo deixat anar: gira i tomba sense sense rumb ni criteri fix ¡Però quan fatiga i deprimeix haver d'estar contínuament reformulant la nostra vida, començant de nou, replantejant de nou totes les coses des de 0, perquè, simplement, o no sabem o som incapaços de determinar cap a on anem ni cap a on hem de dirigir la nostra voluntat, les nostres forces i energies! Ens trobem perduts enmig de la infinita mar blava...

Ai els sentiments... Els sentiments sempre són summament volubles i sobre ells rarament es pot construir res amb projecció, fermesa i força... Però la mentalitat moderna, al ser tant populachera i afeminada, és summament sentimental. No en va, avui en dia regnen les pel·lícules i cançons romàntiques, les quals no són res més que una apologia d'aquesta mentalitat moderna decadent, dèbil, indecisa, superficial i que no sap ben bé quina paret toca. Tanmateix, que no se'm mal interpreti; no formulo cap crítica negativa, sinó un diagnòstic. Un diagnòstic que ens indica com el laicisme actual no representa "la fi de la història", com promulgava Fuckuyama, sinó la preparació, lenta i caòtica, d'una nova època.

Ens trobem, doncs, que es tem la coacció i la submissió, el deure i en aquest sentit, la responsabilitat. Tot això fatiga; no som prou de bona pasta com per portar amb lleugeresa les cadenes de l'obligació; aquestes ens pensen, ens dolen, ens fan patir i suar la gota gorda ¡Amb motius volem fugir del dolor! Davant del mínim cop de vent ens caiem i els món ens afoga. Ens han educat en el llibertinatge i la felicitat immediata, o sigui, en el fes el que et plagui, el que t'agradi; cerquem la satisfacció immediata!! -La vida és fugaç, busca a joia del moment, demà ja ens buscarem la vida- Es proclama. En base a questa exigència moral de vividors es criminalitza i s'evadeix el dolor, els impediments, en fi, tot allò que ens contradiu i ens colpeix, però que alhora representa, sempre, l'ingredient fonamental per alimentar el nostre engrandiment. Perquè la grandesa només sorgeix com una manifestació de superació i triomf...

Aquell que aspira a la grandesa constantment la seva intrèpida mirada busca perills, reptes, enemics, situacions que el colpejen i el contradiuen; tot allò que resulta feixuc i pesat per la majoria, ell ho encara i ho polvaritza.

La mentalitat moderna, mentrestant, sembla ser que s'ha proposat tornar-nos petits i tous, sentimentals, emocionalment dèbils, sense força per aguantar sobre les nostres espatlles res ferm, perillós, gran, excepcional i amb projecció.

No és rar que la grandesa, allò extraordinari, ens frapi i estaborneixi, ja per bé ja per mal. Per començar, considerem la mort com la pitjor dissort de la nostra vida. Però aquest judici és mentida... la gran mentida que domina la visió actual de la vida. Una mentida que ens converteix en homes de sang d'horxata, incapaços de donar-ho tot, de jugar-s'ho tot... I només quan un va a totes pot superar-se.

Tanmateix, no us espanteu davant d'aquest panorama granític, espartà. Una institució no és només una cadena de deures, limitacions i submissions. Alhora ha de ser un jardí... un lloc apte per cultivar tota una sèrie de sentiments, voluntats i llibertats. I és que l'essència de la Institució és completament contradictòria. No tenir en compte aquesta subtilesa comporta la ruïna.

La institució ha de proporcionar-nos la força i l'estabilitat suficient com per poder assolir els més difícils, rars i excepcionals objectius ¡I per això precisa de duresa, dolor, submissió i responsabilitat! Objectius, per exemple, que requereixen llargs recorreguts, com ve a ser el cas del matrimoni.

L'objectiu del matrimoni ha d'anar més enllà del benestar dels dos que el componen. Per exemple, el matrimoni s'ha de posar com a fita generar un patrimoni i una saga, és a dir, procrear i cultivar una descendència, procurant que aquesta descendència, en algun sentit, superi als pares i pugui gestar, al seu torn, descendències superiors. En el matrimoni la parella no hauria de serpròpiament l'objectiu, sinó els fills. El benestar i l'amor de la parella sempre s'ha de tractar com un mitjà i una condició, mai una finalitat. Certament, però, no tothom és apte per casar-se; millor recomanar-li altres tasques.

En definitiva; les institucions, com el matrimoni, no poden aguantar-se pròpiament sobre el sentiment, aquest sol ser sempre massa voluble i salvatge, sinó que la seva funció és en tot cas generar i mimar certs sentiments els quals seran el motor per dur a terme les més dures empreses humanes. Així el matrimoni per exemple, no es pot aguantar sobre l'amor a l'altre pròpiament, sinó que ha de presentar el terreny necessari perquè aquest sentiment es pugui anar cultivant fins mostrar, arribat el dia, els seus grans fruits.

12 comentaris:

  1. Hola RDC, et torno la visita... i alguna cosa més.

    Com que encara no ens coneixem, i no tinc una idea formada del teu pensament, m'he de basar només en el que escrius en aquesta entrada. I no em serà fàcil, doncs dius moltes coses i molt atapeïdes.

    D'antuvi, la primera impressió que em fa, és que no vols dependre de Deu però tampoc t'atreveixes a prescindir-ne. Si més no, no t'atreveixes a prescindir d'una especie de finalisme, sigui d'origen diví o de qualsevol altre mena. Per anar directament al gra i entendre'ns més aviat et diré el que jo penso al respecte.

    Tal com jo ho veig, el mon es fruit de l'atzar, i l'existència del mon -i per tant de l'home- no obeïx a cap finalitat. No hi ha, per tant, cap «objectiu» del matrimoni ni aquest ha d'anar més enllà, ni ha de procrear, ni de procurar que aquesta descendència «superi als pares», etc. etc.

    Potser el que acabo de dir t'induirà a creure que soc un «relativista moral», defensor del «tot s'hi val». De cap manera. Aquesta es la cantinela dels demagogs del deisme: qui no creu en Deu, o en un ens superior inspirador de la moral, ha de ser un immoral o un amoral. No. Una cosa es que hom no vegi -de bona fe- cap indici de Llei Moral Absoluta, sigui aquesta de origen diví, humà o natural, i un altre que no tingui sentit del be i del mal i consciencia ètica. De la primera no s'infereix la segona, com matusserament i fal·laçment moltes vegades es pretén. Crec que sí cal una ètica, però que aquesta ètica l'hem de trobar en nosaltres mateixos, en la interrelació amb els nostres semblants.

    Cada grup social (i, en diferents moments de la seva historia) ha generat una ètica i unes creences, que sovint son contradictòries entre sí. Doncs be, em d'apetxugar (permetem la expressió) amb aquestes contradiccions i buscar el mínim comú múltiple -el consens entrecreuat, que diria en Rawls-. El problema es quan un d'aquests grups o societats creu saber la Veritat i es creu en l'obligació de redimir els pobres desgraciats que no la coneixen.

    Salut.

    ResponElimina
  2. És molt llarg, ja m'ho llegiré tot, encara que no entri, lògicament en un debat teològic. Gràcies per la cita. Veig que comences acceptant la major -o casi- que és que ara una majoria navega sense timó o adorant "deus" encara més estúpids del que consideres tu el déu cristià, i també m'alegro que escometis contra l'ateïsme idiota que ara impera."és un ateisme radicalment groller, casi bàrbar"

    La segona cosa que et diria és que els ateïstes doneu massa importància a la influència d'allò que diu Roma. El San Pare només surt a la tele quan hi ha "traspàs"!! Mai donen notícia de cap encíclica!
    I tu mateix ja ho dius: la gent en passa, i encara més, l'han ensinistrat per a què odïi tot el que fa olor de tradició cristiana. La descristianització ha quasi guanyat: al Vallès Oriental el poble que té més casaments civils en te sobre un 80 per cent -de memòria-. Tens raó i comprenc que necessiteu buscar nous ritus: això que et casi un funcionari o el politiquillo de torn ha de ser tristíssim:)


    El Brian pot -podria- criticar si algú li manifestés que està en la veritat divina -aquests són els musulmans, tingueu-ho-present-, però un essencialista ateu no.

    Suposo que el mínim comú podria ser l'educació per la ciutadania, no Brian?:)

    Avui cal dir: Amb Déu siau

    ResponElimina
  3. Hola Brian (et puc dir així, oi!?). Tens raó en una cosa: el text és massa llarg. De fet, no el volia publicar per això; i mira que fa dies que el tenia escrit.
    Em sorprèn que diguis que jo defensi una teleologia natural; però m'agrada que entenguis perfectament què implica aquesta mil·lennaria tesis (l'existència d'un Déu o un primer motor) així com la seva debilitat, o sigui, la seva falsedat. De totes maneres, ja que ho comentes, deixem comentar-te que pel fet que no existeixi una teleologia en la natura no implica necessàriament que aquesta estigui subjecte a l'atzar; pot considerar-se que l'univers no segueix cap fi en concret i tot i així considerar que resulta ser completament determinat, determinat per exemple per lleis universals. De fet, aquesta tesis l'han defensada des d'Epicur, en l'antiguitat, fins Spinoza, Kant (més o menys), Schopenhauer o Einstein. És més, la noció de l'atzar només té sentit gràcies a la noció de determinació -Poincaré té uns quant teoremes que ho il·lustren clarament i donen peu a les teories actuals del caos, per exemple.

    Potser m'he explicat malament enquant a lo del matrimoni. seré més clar i directe: una institució és com una màquina, o sigui, som nosaltres qui li imposem una funció, una finalitat, una operativitat. I és cert que una màquina, de per sí, no té una funció essencial, encara que en un principi l'hàgim dissenyat per un ús clar i determinat, podem canviar la seva funció. Per exemple, em puc comprar un mòvil, i la funció bàsica perquè el vull és per trucar, enviar missatges, que em faci d'alarma, em doni l'hora i jugar a jocs. Però en un moment donat el puc fer servir d'arma blanca foten-li pel cap a algu.

    Sóc molt conscient de tot això, i no molta gent no ho té en compte, per exemple la termodinàmica no ho té en compte quan determina rendiments de processos.

    El que passa, és que quan parlo del matrimoni como una institució humana i com a tal, com una construcció convenida i altament arbitrària, jo veig quina és la funció més elevada, amb major perspectiva d'aquesta. és a dir, considerar el matrimoni com una forma en què dues persones puguin passar el rato, per dir-ho d'alguna manera, sense aspirar a res més, ho trobo digne de ments precàries, dèbils, impotents i perdadores. Es com jo ho veig i el que jo vull evitar: fer les coses per fer.El meu lema és que totes les coses que un faci han de tenir una projecció. bé, aquesta projecció l'hem de imprimir nosaltres.

    Espero que així la cosa hagi quedat un xic més clara. ens veiem Brian

    ResponElimina
  4. Ei, ei, ei criteri, que jo no odio la tradició cristiana!!! Ara bé, a mi no em serveix. Per mi és lletra morta, ho tinc més que superat. No crec, perquè no ho necessito. Necessito altres coses en aquesta vida abans que creure en Déu. Això és tot.

    Sobre el Papa de Roma i tot el seus sèquit de papanates... realment ho trobo lamentable, no tenen ni honestedat ni vergonya de dir el que diuen. Només els puc entendre i respectar una mica si aquest seu discurs públic només és una farsa i una estratagema per dominar, exprimir i robar als pobres imbècils que els segueixen i alimenten. Però si realment creuen totes les bogeries que diuen tenen greus problemes mentals; són gent malalta, simplement.

    Tot i així, aquesta gentusa eclesiàstica m'importa un pito, personalment no m'han fet res en contra; ni em molesten ni els respecto. Vaig a la meva, si haig de passar per sobre d'ells, tranquils, que de segur que ho provaré i no em tremolarà el pols...

    salut.

    ResponElimina
  5. Pensava concluir felicitant-te per aquest posar límits a les coses i no malparlar dels capellans.

    Si no fos perquè m'has fet quasi por -no t'ho han dit mai?-, et diria que en el comentari has espatllat el rigor del post, se t'ha anat l'olla, espero que momentàneament.

    ResponElimina
  6. He espatllat el rigor del post!? Jajaj... Hi més d'un que pensa el contrari. Tot i que això no implica que tingui raó jeje

    De totes maneres, ho reitero, no odio els capallans, em son força igual inclús em fa gràcia que siguin tant curts de gambals, tant covards inclús no poques vegades mesquins... com màxim em són com les mosques.

    De fet, no m'amago: prefereixo mil vegades més a Pons Pilat que a Jesús. L'únic tio que trobo assenyat de tot l'evengeli.

    Salut Criteri; i ja saps: el món és dels valents... aquest món és clar.

    ResponElimina
  7. Si home, arreglo més,lo que m'estranya és que encara ni hagin més cafres que tu dient coses d'aquestes, com aquests que dius.
    "Home, Pilat valent...

    ResponElimina
  8. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  9. Mira, Criteri, ara mateix recordo una anècdota que explicava Hawking quan el varen invitar al Vaticà, juntament amb d'altres físics de primera línia, per tal d'explicar la visió cosmològica dels físics. I Hawking explica com el Papa el va advertir que no estudiessin gaire l'origen del Big bang, ja que l'origen només pot ser obra de Déu. Hawking es va callar i va pensar: jo faré el que la veritat científica em dicti no el que aquest pallaso em mani.

    I per què el Papa li menà això? Perquè sap que si els científics determinessin una altra visió del Cosmos i per tant de la vida, seria un cop molt dur per la forma de vida d'aquesta gent, per tots els seus interessos i institucions.

    I el que fa Hawking és, precisament, trepitjar i passar per sobre d'aquests idiotes eclesiàstics...

    No, No, Criteri, no tinc perquè dialogar ni convenir cap veritat amb l'esglèsia. En l'esfera de la ciència, el pensament i la veritat no hi ha democràcia! La democràcia és només pel poble... I si això et fa por, mira, tres pedres: dos per picar i una per seure.

    No t'hi facis mal

    ResponElimina
  10. Per cert, Criteri, ja fa temps que m'he fixat que no saps llegir gaire bé. Dius que dic coses que jo no he dit, per exemple, ni he comentat en cap moment que jo odiés l'esglèsia ni he dit, tampoc, que el Pilat de l'evangeli sigui valent, sinó que em sembla el més assenyat de tots plegats.

    Crec que sempre ho estas tergiversant tot; molt impropi d'aquell qui es vanagloria de perseguir la veritat pura i nua.

    Salut.

    ResponElimina
  11. No sé quina paraula podria substituir a odi, francament. Si l'arribes a odiar, surts a cremar convents. Potser tots entenem a vegades allò ue volem. Estic segur que el papa lo que li va dir a H. és que no s'hi capfiqués. I tenia tota la raó. L'home MAI coneixarà la veritat, i menys els materialistes. I jo no he dit que em faci por la democràcia.
    Per cert estava a punt de llegir malament lo de la democràcia pel poble, estranyat. Ara veig que deu serla política, per cert que té un tuf populista impropi de tu y de mí.
    Saluts

    ResponElimina
  12. Si, si, les intencions del Papa són.... inescrutables (al cap d'avall ell és el portaveu de la paraula de Déu, no!?).

    Ni odio ni tinc perquè anar de sant i de bon minyó, això us ho deixo per vosaltres, els fills de Déu, aquells que us heu escollit a vosaltres mateixos!!! El cristianisme és pura fanfarroneria egoista i vanitosa. Quin espectacle jajaja

    En fi, Criteri, salut i tranquil que no aniré a ocupar l'esglèsia del meu poble per montar-hi una discoteca, o sigui, un altre tipus de festes que no són ni l'eucaristia, ni les comunions ni a prendre la sang de crist (I segur que hi aniria molta més gent que la que hi va ara). Tinc altres coses a fer.

    ResponElimina