El mecanicisme modern ha tret un gran profit de les hipòtesis mecàniques d’Epicur. Einstein mateix reconeix que la seva teoria sobre el moviment brownià fou d’inspiració epicúria.
Tot i la gran agudesa del grec a aquest li faltava allò que ha distingit a la modernitat: l'obsessió per la demostració, això és, el voraç desig de convèncer a tothom, inclús a l’enemig, d’una idea, un relat o una visió de l’existència. D’aquí l’empenta amb la qual el científic modern ha desenvolupat de forma espectacular un complex sistema de demostració en base els experiments, les contrastacions, les hipòtesis, els consensos científics; d’aquí la moderna devoció per la lògica i la matemàtica!
A Epicur, la màxima preocupació del qual consistia en viure sense mals de cap, tot això li resultava soporífer, per no dir vulgar i barroer. Què l’importava a ell el que pensés la majoria de la gent sobre la seva ciència! Qui eren els demés per jutjar com a fals el que ell havia arribat a considerar com a vertader!? Passava olímpicament del rigor i la voluntat de demostració; quin menyspreu que mostra vers la lògica! I és que vivia exempt de l’ambició i la set de grandesa que floreixen vívament del cor d’aquells qui volen sotmetre i seduir a tot el món, mentre la seva indigent intel·ligència no descansa, ni de nit ni de dia, fins que no troba prous evidències, proves i arguments que satisfacin completament als oients.
En aquest sentit, doncs, quant diferent fou Epicur de l’home modern, d’un La Mettrie per exemple, qui exclamava eufòric en el seu famós, l'home màquina: “Quina virtut més encisadora que la sotmetre a tots els esperits mitjançant la raó i la filosofia!”.
D’on li ha vingut a l’home modern aquesta voluntat radical i tirànica per demostrar qualsevol opinió? Sense dubte, del cristianisme.
Des dels seus orígens els cristians han estat d’índole ambiciosa, profundament ambiciosa; recordem com per captar l’atenció de les gents que s’acumulaven a les ciutats de l’antiguitat els predicadors de l’evangeli cridaven per les places públiques: els que busqueu la veritat, en Crist la trobareu; i presentaven al públic crèdul i estupefacte un munt de proves i arguments del tot sui generis, amb una traca final: apel·lar a una fe incondicional vers les promeses fetes per Jesús. Sí, l’home europeu, profundament cristià, porta dos mil anys essent ensinistrat sota aquesta voluntat espiritual d’imposar a tothom una mateixa manera de concebre el món, la vida i a un mateix ¡D’imposar una mateixa veritat i una mateixa expectativa! I el científic modern ha mamat d'aquesta educació espiritualment aclaparadora.
Vegi’s als teòlegs dels s.XII, XIII, XIV, inclús XV, esprement-se el coco per tal d’elaborar enginyosos mètodes de demostració lògica sota la llum d'una única ambició: convertir els moros i els ateus al cristianisme a través de la pura argumentació. En aquest ambient només cal recordar a Ramon Llull, o bé a Raimon Sibiuda, un altre Català! Tanmateix, d’aquests esperpèntics mètodes de demostració lògica es va nodrir la ciència moderna; per exemple tenim a Leibniz, el qual recollí els treballs de Ramon Llull, entre d'altres, tot perfilant les bases del que acabarà essent la lògica contemporània i per tant, de la computació.
Vegi's com la necessitat de demostrar que es respirava en els ambients cristians més importants abans de l'època moderna féu, per exemple, que Galileu no es resignés com es resignà Anaxàgores a l’Atenes democràtica, i desenvolupés el telescopi a qualsevol preu per convèncer, inclús al més ranci i estúpid cardenal de Roma, que la Lluna, en efecte, mostra valls, muntanyes i altres accidentalitats geogràfiques tant típiques aquí a la Terra, per comptes d’una cara etèria, perfecte i immaculada... tal i com li adjudicaven els teòlegs de Roma mentre la consideraven una espècie de santedat natural –Als idiotes se’ls ha de fer callar amb les proves més grolleres, palpables i directes.- Pensava el florentí, conscient que quan els refinaments discursius entren en joc a l’hora de jutjar les opinions sobre les coses, tot es pot tornar molt confús, especialment per les ments més ximples. D’aquesta manera, directa i simple –Apel·lant al que un veu i toca-, Galileu deixava ben clar que la contrastació empírica era la gran arma per demostrar qualsevol hipòtesis o deducció física, inclús al més curt de gambals. D’aquí que l’experimentació, com a sistema de contrastació d’hipòtesis, suposicions i deduccions, comencés a implantar-se arreu d’Europa... I és que no hi ha res més estimat i acceptat entre els homes que allò que sembla tenir èxit.
La ciència moderna, a diferència de l'antiga, neix s'alimenta d’aquesta dèria per demostrar: per buscar sistemes i mètodes més precisos i potents de validar opinions. I l’empirisme, com ja reconegué Sòcrates davant del tribunal que el jutjava, és un dels millors criteris per convèncer a tothom, especialment a la gent amb menys intel·ligència que, semblant als simis, només creu amb allò que toca amb les mans i veu davant dels seus nassos! Segurament serà per això que les grans intel·ligències sempre han manifestat certa reticència, cert menyspreu i distanciament vers les proves empíriques... sempre tant limitades, encara que immediates i persistents! Al seu entendre, cenyir-se a tals evidències els rebaixa al nivell del poble ras, dels mers obrers de ciència. No hi ha dubte que els grans pensadors sempre han preferit discutir dels principis, les idees i les intuïcions intel·lectuals, mentre han tractat els “fets” com material per mantenir distrets i treballant als seus subordinats, als especialistes, en fi, a les ments restringides i limitades pel seu camp de treball. Han estat injustos amb això? Sovint sí; sovint han volgut apartar-se completament dels fets, del món sensible, naufragant en un món estrictament deduït, imaginari, ideal. I cal apreciar, arribats aquí, com rere aquest món abstracte, absolut i ben buit de contingut s’hi amagava molta misantropia, molt d’odi, menyspreu i fàstic vers els homes en general... vers allò que, al cap d'avall, sentien i vivien; així s’aprecia en Kant per exemple.
