dilluns, 1 d’agost de 2011

Ets supersticiós? (Epicur II)

Quan un estudia els pensadors que es senten hereus de les paraules del vell Sòcrates sempre ha de tenir ben present la màxima socràtica, que dicta: només a través de la VERITAT un pot ser capaç d’actuar bé, i de tal manera experimentar una vida feliç i eterna. De fet, ha de tenir present que aquesta màxima ha constituït el fonament tant de la filosofia com de la religió, la ciència o la política occidental dels darrers mil·lennis. I és que la creença que la VERITAT fa lliures i només ella ens permet construir un món millor, més just, menys exposat a les crisis, als dolors, a les penúries, al violent atzar de les circumstàncies, resulta ser el més gran prejudici occidental... I potser també la més gran mentida.

En el pensament d’Epicur hi trobem totes les peculiaritats socràtiques que es deriven de dita màxima. Ara bé, què és el que fa de la ciència d’Epicur una ciència especial i singular? El seu mecanicisme atòmic, es a dir, la ferotge voluntat de reduir tot allò experimentat a un relat basat en àtoms (partícules indivisibles), i al moviment causal i perfectament determinat que suposadament es produiria entre tals entitats abstractes e imaginàries. Amb quanta força culpiren el cor del jove Epicur aquelles arrogants paraules de Demòcrit "res existeix excepte átoms i espai buit; tot el demés són opinions"!!

Epicur deixa ben clara la seva herència socràtica quan postula que la ignorància és la gran causa del dolor que experimentem els homes. Per tant, el millor remei per gaudir d’una vida plena i feliç seria conèixer el perquè de les coses que ens succeeixen, sense caure en la debilitat de conformar-nos en explicacions supersticioses dels fets. “Ni banquets ni festes permanents proporcionen la felicitat, sinó el sobri càlcul que investiga les causes de tota elecció o refús i extirpa les falses opinions de les quals procedeix la gran pertorbació que s’apodera de l’ànim de la pobra gent”.

Ara bé, a criteri del grec no fa falta conèixer de forma precisa i detallada com es produeix un llampec, per exemple; per una vida feliç ens serveix suposar, només, que aquest fenomen atmosfèric lluny de ser causat per un Déu (Zeus) que viu a les altures i actua capritxosament contra els homes segons el que facin aquests sobre la Terra pot ser degut a certa rarefacció dels núvols, els àtoms dels quals al xocar entre sí desprenen uns altres àtoms, brillants i subtils, que a la vegada xoquen amb els àtoms de l’aire causant el seu característic i impactant soroll. Tant els brillants àtoms de llum com les pertorbacions de l’aire (el so) arribarien fins a pertorbar als àtoms que conformen ja els nostres ulls ja les nostres orelles; i la vibració dels àtoms dels nostres òrgans faria vibrar la nostra ment, la qual no és res més, postula el grec, que un organisme configurat també per àtoms especials i summament subtils capaços de conformar la nostra "visió" de la realitat; per exemple la visió que tenim del llampec.

Què entén Epicur per supersticions? La postura que pren Epicur al respecte fou crucial pel desenvolupament de la ciència moderna. I cal apuntar, perquè això no es sol explicar gens ni mica, que la diferència entre una explicació supersticiosa dels fets a una que no ho és no radica pas en l’ús de mites o metàfores; Epicur, per exemple, reconeix que els Àtoms són elements donats per la imaginació, o sigui, són mites o metàfores explicatives dels fets que, tanmateix, no es poden experimentar directament –Newton també ho entenia en aquest sentit.

Cal entendre, llavors, que una opinió supersticiosa dels fets és un relat dels fets que sempre es fonamenta sobre els mèrits o les culpes dels homes; o en altres paraules: considera que tot allò que succeeix depèn en secret i d’alguna manera dels nostres actes, de la nostra voluntat, i no pas de la pròpia lògica dels esdeveniments. Sovint l’home supersticiós viu convençut que el món es doblega davant del que ell vol i desitja. I per què? En el fons l’home supersticiós creu que pel sol fet de desitjar alguna cosa es condiciona allò que ha de succeir; en aquest sentit, els rituals o hàbits supersticiosos no semblen ser gaire cosa més que mecanismes per fixar i incentivar precisament aquest “desitjar”. Vet aquí el seu poder! Perquè en la superstició no hi ha res més important que el “desitjar” –Mentre es desitja sempre es té fe que sigui possible que es doni allò que es vol que succeeixi.

Exemples. Una ment supersticiosa defensarà que si algú es porta “malament” llavors resulta natural i just que li caigui un llamp al cap com a càstig –Tothom té (o ha de tenir) el que es mereix- Vindria a predicar una ment supersticiosa, mentre no pot evitar autoproclamar-se per la cara com a legislador i jutge del comportament dels homes... inclús del mòn sencer. Una ment supersticiosa també defensarà que qui vulgui tenir sort a la loteria, per exemple, ha d’escriure “vull que em toqui la loteria” en un paper un cop es compra un número de loteria, i amagar-lo en un lloc secret; en aquest cas el supersticiós relaciona el fet d’escriure en un paper el que un vol amb tantes ganes amb la possibilitat que toquin els números que precisament s’ha comprat; com si el món atengués als seus desitjos més amagats! En fi, qui vulgui estudiar una de les més recents supersticions generades per la sub-cultura actual, i promocionada especialment per les dones, només cal que s’agafi tot un best-seller anomenat “El Secret”. Ben al contrari és el famós llibre de Ciceró titulat “Sobre el Destí”.

En aquest sentit, doncs, la gran aportació espiritual d’Epicur a la cultura humana ha estat establir una clara diferència entre el que els homes fan, volen i esperen, i el que apreciem que succeeix en el món. Epicur ensenya que els esdeveniments del món segueixen una pròpia lògica, que no té res a veure amb els mèrits, les culpes o la voluntat humana. Els diluvis, les sequeres, les plagues, les crisis, etc no són pas causats per un suposat mal comportament dels homes, tal i com creuen totes les ments supersticioses mentre pregonen una ètica supersticiosa per tal de fer front a tant grans infortunis, sinó per causes naturals que poden ser ben determinades i compreses.

La importància d’aquesta contribució d’Epicur en el desenvolupament de la cultura es pot apreciar en aquest breu fragment de Descartes, pare de la ciència moderna: “D’on sorgeixen, doncs, els meus errors? Sorgeixen del fet que la meva voluntat, essent molt més àmplia i extensa que la meva comprensió, no es conté dins els mateixos límits, sinó que s’estén també cap a les coses que no entenc; i, no en va, s’extravia amb gran facilitat escollint allò fals per comptes d’allò vertader”.

Ara bé, arribar a formar un tipus d'home capaç de subjugar i sotmetre els seus desitjos i esperances més voraços i violents sota els designis de la seva capacitat de comprensió i determinació ha requerit d'una llarga i duraríssima disciplina espiritual. De fet, això només ha estat possible a occident i durant un període "força" breu de la història de la humanitat (els darrers 500 anys).

Per forjar soldats i guerrers del coneixement (científics) ha estat necessari una formació de l'esperit cruel i espartana... I quantes victòries i satisfaccions ens ha proporcionat aquesta mena de formació!!!

Cap comentari:

Publica un comentari