Opinar és massa fàcil, i massa difícil actuar, entrar en situació, posar-se dins la pell de les circumstàncies. No en va els homes d'acció, històricament, han acostumat a menysprear als intel·lectuals, a tots aquells que, jaient en el sofà de casa critiquen el que fan aquells que es troben en el peu del canó. En aquest sentit, no voldria jo apuntar-me en la llista dels intel·lectuals, dels pensadors de saló i cafeteria, dels opinadors i comentaristes... aquesta raça d'homes bufonesca i idealitzadora.En tot cas, prenc la paraula a Napoleó quan diu "Només es pot fer la guerra quan es té una espasa o una ploma". Només val la pena entendre l'escriptura com una guerra, una forma de combat... com una de les accions més elevades i colpidores. No és el físic el que aquí ha d'estar en joc, almenys en primera instància, sinó la vida de les nostres idees, emocions i sensacions.
En aquest sentit, la brutalitat intel·lectual pot ser molt superior a la física, de la mateixa manera que l'ambició de la intel·ligència supera amb escreix a l'ambició corporal, la dels nostre estómac o del nostre delit sexual ¡La intel·ligència vol conèixer, dominar i sotmetre la naturalesa en la seva totalitat, en allò més gran i allò més petit, i en aquest desig desenfrenat no hi ha qui la pari!
Els homes intel·ligents són profundament ambiciosos, casi tirànics. Busquen constantment enemics a qui tombar, problemes i situacions difícils per conquistar, reptes complicats... Volen fer front a allò que la majoria tem, li espanta, la inhibeix, ja per la seva duresa ja per la seva complicació.
Els més grans envejosos són aquells que aspiren a la gran intel·ligència. Rarament es veu tanta mala voluntat, tanta mala llet, tant de joc subterrani, tantes hòsties com entre els homes que aspiren a la glòria intel·lectual. No en va la ciència ha arribat a ser tant ferma: no s'et regala res, més aviat tot el contrari. La victòria, o sigui, la veritat científica, sempre cau en mans del més fort.
Certament, molts intel·lectuals i literats, així com alguns que aprofiten la confusió general i s'etiqueten de filòsofs més per vanitat i reputació que per respecte al terme, es veuen apartats de la ciència, o sigui, de la batalla per la veritat ¡Aquesta brutalitat intel·lectual els fot fora del ring! És lamentable escoltar les seves queixes, que les fan passar per crítiques: -És que la ciència és massa freda i no té en compte els sentiments humans per explicar el misteri de la vida- S'excusen. Són uns perdedors.
En el s.XX abunden els explicacontes, com Saramago, ments degenerades que, incapaces d'entrar a combatre cos a cos amb els grans problemes es dediquen a fer literatura... a distreure als seus afins, o sigui, a la bona gent -Els tontos.
La sensació de poder, de control, de llibertat que experimenten els grans pensadors després d'haver resolt un enigma pesat i dur, un gran problema, és segurament superior a qualsevol plaer orgànic ordinari. L'apoteosis de la victòria intel·lectual sol ser tremenda, encara que acostumi a passar desapercebuda per la gran majoria de la gent, només atenta als crits i als focs artificials.
Napoleó, si no hagués tingut un exèrcit sota el seu 'mando', hagués estat un filòsof, un científic superior, una intel·ligència suprema. Tenia tot el que requereix un geni: el cor en el cap, la força d'esperit suficient per fer possible allò impossible, el pressentiment de ser una culminació i el preludi d'una nova època... i veia la guerra com la via més potent i directe per arribar a la raó, a la pau i al progrés de la humanitat.
Però sembla ser que a la humanitat li agrada avançar fent tombs i donant voltes, reculant i agafant-se temps... I tirant molta merda sobre els seus més grans benefactors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada