El més normal, la llei quasi-universal, és que la gent ens decebi un dia o un altre. L’excepció, que per sort sempre confirma la regla, és que certes accions humanes superin amb escreix les nostres expectatives.
Un dels recursos més refinats i astuts que ens hem inventat des de fa mil·lennis per tal d’evitar patir aquest calfred de la decepció és posar les esperances, no en els homes mateixos i les seves sempre volubles, inesperades i condicionades accions, sinó en la immutabilitat de les idees; i no en va, quan més abstractes millor. D’aquí la potència que tenen els nacionalismes, per exemple: un o dos presidents de la generalitat poden decebre, i molt, però que la idea de "Catalunya" decebi ja costa més.
Un altre exemple és l'amor platónic: idealitzar a una persona de qui t'enamores, evitant d'alguna manera, tenir-hi massa contacte per tal de no descobir-ne cap defecte, mentre gaudeixes de la "idea" que et fas de ella, resulta ser molt menys decebador.
I també la ciència juga amb aquest factor: es fonamenta sobre principis summament abstractes (com el de conservació de l’energia), perquè són els més difícils de refutar.
Vet aquí la força de la idea: es col·loca sempre per sobre de les incertes i vagues accions particulars de certs individus els quals, en còmputs generals, solen decebre; almenys són incapaços de satisfer i extreure aplaudiments de tothom, i sempre.
Tot i així, atenció, les idees també deceben tard o d'hora... i ens fallen; i quan la nostra credulitat s’esmicola mentre la idea es desploma, sol “aplastar-nos” sense compassió; a no ser que d’aquest ensorrament siguem capaços d’aixecar una nova idea, més potent, més ferma, més segura, més... veraç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada