No és el meu compositor preferit, de fet el trobo un pèl vulgar i canalla -La seva música intenta ferir els sentiments perquè, així, aquests s'enervin com si fossin un volcà. Prefereixo Offenbach, em fa somriure... sempre m'entra bé la música lleugera i desenfadada. Sobre Beethoven es va fer una pel·lícula anomenada "Immortal beloved", no recordo el títol en castellà. Em va semblar tragicòmica, encara que els crítics la consideren un drama; però a mi em va fer riure. Ja les tinc aquestes coses.
La pel·lícula va sobre un profund odi de Beethoven vers una suposada amant seva a causa d'un desafortunat malentès que va cegar l'immens orgull del compositor. I el propi Beethoven acaba descobrint "l'error" moments abans de morir-se, adonant-se resignat, que per culpa d'un malentès atzarós havia estat vivint de forma desgraciada, infeliç, odiosa... apartat del seu objecte de plaer. Aquesta desgràcia em va fer gràcia...
¿És possible que això li pugui mai arribar a passar a una persona? Vet aquí la pregunta que em vaig inferir després de veure la peli. Certament un ha de tenir molta memòria per odiar durant molt de temps quelcom i no ser capaç de passar pàgina ¿I què és necessari perquè un tingui molta memòria? Un dels mecanismes psicològics més efectius de la memòria és el dolor; recordem quelcom mentre ens dol d'alguna forma -Què és la memòria històrica sinó una forma de avivar cert dolor col·lectiu per tal de que certs moments històrics no es repeteixin?! I el dolor no és res més que un símptoma de debilitat. Ja vaig comentar en un altre post que la força, el vigor, l'alegria ens torna estúpids, inconscients, ens fa perdre la memòria, la por... Sentint-nos pletòrics no ens fa res tornar a passar per situacions en les quals, els dèbils, recorden massa bé i no volen repetir.
Però, és més ¿Com pot ser que un malentès, una situació per atzar desafortunada ens pugui fer tant desgraciats com en el cas de Beethoven, enganyant-nos a nosaltres mateixos sobre les coses que ens succeeixen i incentivant-nos a jutjar-les de forma summament perjudicial pels nostres desitjos i interessos?
És difícil veure-hi clar, dominar l'amor propi i saber ballar al so de les circumstàncies sempre atzaroses, canviants, capritxoses, tot atraient-les vers els nostres favors. Potser per això m'agrada la música lleugera i desenfadada.... Encara que molts no ho copsin, aquesta sempre és la més potent, culta i profunda.
Només crec amb aquella educació que t'ensenya a enriure't de les coses, per més desgraciades que siguin. Però rarament hi ha gent espiritualment prou sobrada de forces com per ensenyar a ballar per sobre de l'atzar i les contrarietats, i a somriure-les. La majoria s'abona a la indignació, la queixa, l'odi, la revenja... el rancor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada