dilluns, 28 de desembre del 2009

El sentiment tràgic. El Déu cabró

La igualtat humana és pura xerrameca político-religiosa. Si un mateix fet no ens afecta per igual cal admetre que, entre nosaltres, som ben diferents. Alguns no poden menjar sucres, d'altres s'han d'abstenir de prendre sal, i jo, que estic sa i cofoi, puc decidir sense coaccions ni martingales quina dieta m'escau millor.

La psique humana, o l'esperit, és un estómac: traga, tritura, digereix allò que pot absorbir i defeca allò que no ¡I quantes coses hi han que li passen per alt o l'indigesten! Quan més dèbil i malaltís és el nostre esperit més s'altera amb allò que capta "Els esperits petits es crispen amb qualsevol paraula" Escriu Leonardo da Vinci.

Actualment l'esperit tràgic és més aviat una raresa psicològica. Només cal veure en quantes pel·lícules l'heroi mor quan arriba, precisament, a saborejar l'èxit i la plenitud vital ¿¡Quantes vegades sucumbeix sota el pes del seu propi triomf!? Jo en recordo poquíssimes, Troia per exemple, i aquesta perquè la va escriure Homer. També recordo "300" i "Alexandre Magne", també de grecs. O "Dragon", la vida de Bruce Lee. Segurament Armagedon és la gran aposta tràgica de Hollywood. Però si algú em replica amb Titànic, diré que no es tracta de cap tragèdia pròpiament, sinó d'un drama.

¿Què és l'esperit tràgic? Hi ha molta bibliografia al respecte, qui vulgui llegir no li faltarà palla per triturar. Etimològicament tragèdia ve a significar algo així com, el cant del boc, o del cabró. Era un ritual ancestral grec que es feia en honor a Dionís, Déu de les forces irracionals de la natura, de la reencarnació i reproducció. La seva força radicava en la sang, simbolitzada a través del vi, i representava l'embriaguesa, la confusió, la contrarietat estètica... la vida i la mort juntes, com una mateixa entitat.

Arcaicament la tragèdia consistia en sacrificar un boc sota un cant ritual. Un cop s'acabava el cant sembla que s'ordenava una espècie de festa orgiàstica enmig de la sang de la bèstia. Mica en mica la brutalitat i la cruesa del sacrifici i la festivitat foren refinant-se i civilitzant-se, fent aflorir allò que ara coneixem com a tragèdia grega.

En aquest sentit, doncs, la tragèdia és la sublimació d'un sacrifici. Però quin sacrifici? La tragèdia ha de representar com la mort és, de fet, la condició necessària per tota nova vida. I no només això, sinó que només la mort o la desgràcia dels grans herois enmig de les empreses que els havien elevat fins la cúspide poden engendrar futurs prometedors, nous horitzons vitals, nous ordres en les coses, noves esperances i felicitats... ¡Només els grans dolors ens poden aportar les grans felicitats i esperances!

-Sí, el paradís existeix- Afirma impertèrrit l'esperit tràgic, afegint: -Però s'aguanta sobre molta sang i dolor, sobre el record d'un munt de sacrificis i desgràcies.

En la tragèdia grega se'ns mostra amb claredat la idea de progrés que il·luminà a aquell poble mediterrani, estrany i llunyà; a saber: el progrés de la humanitat només pot aconseguir-se sacrificant sense compassió i cruelment als seus millors exemplars, als seus homes més valuosos, als seus herois, als seus caràcters excepcionals, distingits, rars i únics en ares d'excepcionals i dificultoses empreses. I sobre la sang dels sacrificats i davant la nova llum que s'eleva en l'horitzó comença la festa orgiàstica de la vida ¡El sí a la vida!

S'aprecia amb la tragèdia com el sacrifici dels millors homes, aquells individus caracteritzats per la superioritat dels seus talents i la sobreabundància del seu esperit, no ha estat en va, la mort no ha caigut en aigües someres, sinó que ha donat peu a l'entrada d'una nova època més gloriosa, més forta, més alegre... millor. I d'aquí s'entén aquest festiu i estrany dir sí a la mort, a la destrucció, al fracàs, al dolor, a les condicions vitals més horribles en nom de la vida.

Fixem-nos en les obres d'Esquil i Sófocles; després que l'heroi s'inclini davant de la fatalitat del seu destí com s'inclina l'espiga de blat al més d'agost, plena de gra, esperant ser podada, apareix una escena de serenor, una nova albada, la redempció ¡Un futur prometedor!... I un cop s'acaba l'obra tràgica comença la festa orgiàstica, representada sublimadament a través d'una obra satírica.

Certament l'home modern no és prou sa espiritualment com per gaudir i digerir l'èxtasi tràgic, com per exigir-lo i imprimir-lo sobre la seva vida com l'escultor imprimeix la seva visió de la figura sobre el dur i negre granit. L'home modern creu que la vida i la mort són dues entitats completament diferents, en essència oposades. Creu que la mort, al ser oposada al viure, és quelcom necessàriament perjudicial per la vida.

En aquest sentit, l'home modern només vol una cosa: viure a tota costa. I es creu que conservant-se un pot esquivar la mort, amagar-la, espantar-la ¡D'aquí la dèria actual per conservar-ho i protegir-ho tot! D'aquí aquesta sensibilitat pública actual, que sovint sembla digna de gent senil, malalta, envellida i per la qual qualsevol agressió o contrarietat representa dolor, mentre interpreta el dolor com una justificació per criminalitzar, per queixar-se, per moralitzar, per no fer... com un mal a exterminar.

Aquesta inquietant voluntat de conservació i salvació que ens caracteritza s'aprecia clarament amb l'art contemporani, amb les pel·lícules que qualsevol de nosaltres pot anar a veure per 4 euros i així omplir una tarda més de les nostres vides ¡Què representen sinó les pel·lícules de superherois! Per posar només un exemple.

I la pregunta pertinent sembla clara: ¿no és un símptoma, aquest, de la debilitat emocional que abunda a dia d'avui? ¿No és la vida de la gent actual una vida inferior, fugaç i sense un futur gaire prometedor ni brillant? O és que els grecs s'enganyaven il·lusament i nosaltres, discernint la vida de la mort amb tanta claredat, sí que anem ben encaminats? Però és més: ¿com pot ser que l'home modern no relacioni la tragedia amb un sacrifici en pos de la vida futura i l'entengui com un mal, com una desgràcia a evitar, com una causa de infelicitat i tristor? A veure, psicòlegs, responeu-me!!!!

El meu estómac després de tastar una i altra mentalitat ho té claríssim: la veritat resideix en el sentit tràgic de l'existència. I afegiria moltes coses més, però deixem-ho per un altre moment.

En fi, que cadascú tasti el que pugui i qui pugui, que prengui allò que el transporti més enlaire.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada