Cogito ergo sum

Alguns diuen que el filòsof és aquell qui dubte, mentre el savi és aquell qui sap. És cert que la gran diferència entre els pensadors pre-socràtics, els sofistes, respecte Sócrates, Plató, Aristòtil, radica en aquest precís fet: els pensadors pre-socràtics es presentaven en públic com una espècie de toreros -Caminaven amb gran solemnitat per la plaça pública orgullosos de conèixer i mostrar la Veritat, mentre la gent es parava a escoltar-los, els pagava, els seguia i venerava. Plató fou el primer en desmarcar-se d'aquesta xuleria, aquesta autoritat i aquest orgull, i afirmar: la veritat existeix, però cap home la pot conèixer mai del tot, només pot aproximar-s'hi a través de la ciència. I precisament d'aquest bri d'escepticisme sorgeix el mot filosofia, o sigui, l'amant del coneixement -Aquell que desitja saber, perquè no sap.

Descartes és precisament famós pel seva postura escèptica, o sigui, pel seu dubte metòdic. Recordem com en les seves "Meditacions" el francès comença afirmant quelcom summament nihilista: ara estic aquí assegut, davant l'estufa i escalfant-me les mans, mentre veig com a fora neva i fa un fred que pela, però, ¿quina certesa tinc jo que tot això que estic vivint no sigui un somni i que de cop em desperti i em digui: -L'estufa, l'habitació, el fred i la neu, són fal·làcies i enganys? -. I davant d'aquesta por el francès raonava: ¿i si existeix un geni maligne que m'enganya fent-me viure coses que no són ni existeixen? Bé doncs, si penseu un xic no us costarà gaire adonar-vos que aquest és, precisament, l'argument de Matrix.

¿Com solventà Descartes aquesta por i aquest perill a què tot sigui un engany i per tant, no existeixi res real, res vertader, res cert enmig d'aquesta volubilitat i confusió enganyosa d'imatges, sons, sensacions i idees? El francès intentà portar l'escepticisme, o sigui, aquest nihilisme i aquest dubte fins a les últimes conseqüències dient: suposo, doncs, que tot el que somio, penso, sento, vull i desitjo, m'imagino i percebo és un engany, i que res de tot això existeix realment ni és, en conseqüència, veritat ¡Tot és una grandíssima aparença falsa, confusa i mesclada!

I arribat aquí, després d'anar a cremar-ho tot i ben destrossar-ho, observa, però, que hi ha quelcom que continua en peus en mig de la immensa runa, i exclama: Vale, puc dubtar de tot, senyors, però no puc dubtar que puc dubtar! És a dir, puc dubtar de les idees, les sensacions, le volicions, els somnis, o sigui, de tots els meus estats conscients, ¡igual tots ells són falsos i enganyosos!, però no puc dubtar del fet que tinc somnis, idees, percepcions i volicions ¡El francès trobà la gran certesa enmig del dubte i la incògnita!

Però Descartes no es quedà aquí; anà més enllà dient: com que aquests estats conscients (idees, percepcions, desitjos, passions, somnis, imaginacions, etc), ja siguin verdaders o falsos, pressuposen precisament que hi ha una consciència que els produeix, llavors, puc afirmar que existeix la meva consciència, el Jo, la meva ànima... allò responsable de generar tot aquest món d'aparences i sensacions. I en base aquest segon raonament Descartes postulà la seva famosa frase: cogito ergo sum, o sigui, tinc estats conscients per tant jo existeixo.

Descartes va escriure les "Meditacions" en llatí, i la traducció del cogito ergo sum que es dóna habitualment, "penso per tant existeixo", és força deficient. Traduint "penso per tant existeixo" no plasmem el que realment vol dir el francès ¡Descartes afirmava amb tal expressió haver justificat l'existència de l'ànima immortal! O sigui, d'allò que ens fa ser, sempre, el que som però que mai podrem experimentar, visualitzar, palpar ni somiar sinó de forma enganyosa i falsa. I a més, arrel de justificar l'existència de l'ànima humana Descartes es veu en cor de justificar l'existència de Déu i finalment, l'existència d'un món metafísic (la res extensa o el món material, que Kant anomenarà la Cosa en sí).

Si Descartes es caracteritza per alguna particularitat aquesta és la claredat i la precisió dels raonaments que empra. Descartes és simple de llegir. Tanmateix, això no sembla pas indicar que sigui senzill d'entendre; quanta palla s'ha dit en nom de Descartes! Arrel del seu plantejament apareix a occident el psicologisme metafísic: es considera que hi han dos realitats: el món exterior i el món interior, que és el món que pròpiament vivim al ser creat per la nostra consciència transcendental. I encara avui en dia els neurocientífics, com Antonio Damasio, es foten cops de caps contra aquest plantejament.