De la futilitat de la matèria

Qui ha viatjat per molts estadis emocionals, o sigui, espirituals, és possible que hagi experimentat un estadi morbós, exòtic, complex, que un podria anomenar "de la futilitat de la matèria", i que no és res més que el famós nihilisme.

Es tracta d'un estat psicològic summament perillós, de fet pot resultar mortal i definitiu per no poques persones. Un arriba a sentir que tot, en aquesta vida, resulta ser trivial, frívol, banal ¡Arriba a considerar que la vida no té sentit ni valor ni interès! Arriba a sentir, amb desídia i fastigi, que no val la pena desitjar res, voler res, esperar res, ambicionar res... que no hi ha res que valgui ni una sola gota de suor i sang -¿Per què patir i passar-ho malament si, total, no hi ha res que valgui ni un duro?-.

No s'espera res de la vida, no es vol res de la vida ¡Ni tant sols enviar-la a la merda i maltractar-la! Infringir-li tal violència ja seria un senyal que vols i desitges ¡I que esperes alguna cosa d'Ella! En canvi, l'actitud adoptada és passar de tot, absoluta indiferència, ni fu ni fa... ¡Un s'abona a una espècie de budisme!

¿Com a un se li pot arribar a esmicolar i aigualir la voluntat d'aquesta forma? Per dir-ho en quatre paraules: quan veu que davant seu només hi ha fracàs. Faci el que faci considera que en sortirà perdent, arruïnant-se, fracassant, equivocant-se, essent rebutjat ¡O bé nota que allò que tant vol i persegueix se li acaba fent petit, insignificant... es devalua a les seves mans!
Inclús aquell qui s'ha acostumat anar sobradíssim sol passar a creure instintivament que les coses són tant avorrida i estúpidament fàcils, evidents, simples, assequibles que ja no l'estimulen, ni l'emocionen, ni l'interessen... Un cop el fervent amant es veu decepcionat, o sobresatisfet per l'excesiva generositat d'una parella massa gratificant, fàcilment abandona el joc de l'amor, mentre pensa amb menyspreu: -Quina tonteria més grossa és aquesta d'estar enamorat.

"Les coses no mereixen els teus batecs, ni és digna de sospirs la terra.
Fel i tedi és la vida, res més, i fang el món. Calma't." Escriu Leopardi.

Arribar a experimentar aquest estadi de nihilisme emocional tant morbós no em sembla a mi que estigui a l'abast de qualsevol. Amb això aplaudeixo a Schopenhauer, i el mateix Leopardi n'és un claríssim exemple. S'ha d'haver mirat cap a llunyans horitzons i haver volgut grans coses per acabar empatxat, fart o simplement desencisat... i ja no voler res més ¡Per deixar d'aspirar a nous horitzons!

És comú que aquest estadi l'experimentin aquells que hagin idealitzat, o sigui, aquells que hagin sobrevalorat els seus desitjos, pensaments i esperances, normalment foguejant-los amb sentimentalismes. Perquè idealitzar no és res més que especular, i com bé passa amb la borsa i les immobiliàries, quan infles les coses creient que aquestes són la òstia i poden amb tot el moment de caure en la depressió, ja sigui perquè la cosa peta ja sigui perquè un s'afarti de tanta xauxa, roman més aprop que mai.

La gent ordinària, aquella gent que viu desitjos petits, semblen mostrar certa immunitat vers aquest nihilisme psicològic. De fet, el consumisme característic dels nostres temps sembla una forma de capejar-lo: el consumisme ens estimula constantment la voluntat, encara que sigui amb "coses petites": una casa, un cotxe, un viatge de vacances, una joia, un bolso, un perfum, uns sopars de restaurant, una play, etc. Donar gran importància a aquestes 'futilitats' estimula a què milions de persones treballin, s'esforcin i trobin una gratificació en el seu penós dia a dia ¡Ajuda a què la gent pensi amb la seva vida i no pas amb la seva mort! I a mi em sembla una gran cosa no haver de pensar amb la mort i destinar la vida, precisament, en pensar amb ella... ¡Deixem que els fracasats i els cristians pensin amb la mort!

M'atreviria a dir que aquells qui critiquen furiosament al consumisme dels nostres dies ignoren tot el bé que aporta psicològicament a milions de persones, especialment a les emocionalment més senzilles. Ara bé, és cert, però, que no les deixa crèixer... I és que per créixer un ha d'haver superat moltes patacades.

Arribat aquí voldria afegir que si bé la majoria de la gent sol buscar la felicitat, almenys la satisfacció i la sacietat, cal dir que pel bé de la vida segurament la felicitat no és millor que el dolor i la penúria. La vida sembla precisar dolor i violència i contrarietats i mancances i malestar i guerres i fam i conflicte permanent ¿No són el dolor i la debilitat la xispa a partir dels quals la vida pren força, color i vigor? Bé doncs, les grans experiències precisen moltes patacades.

Hi han certes persones, jo diria ben poques, que han experimentat certa superació sobre aquest nihilisme. Potser a ulls de molts són homes freds i calculadors, inclús potser inhumans, ja que poden arribar a menysprear la vida humana. Sigui com sigui, semblen tenir molt clar el que volen i saben que no li resulta lícit a qualsevol voler i desitjar el que ells precisament volen. Es senten exclusius i, en certa forma, també predestinats. Per ells, les coses només tenen valor en funció d'assolir l'objectiu que s'han marcat i manté adressada la seva voluntat. Moralment, doncs, consideren bo tot allò que afavoreix l'assoliment dels seus objectius i dolent allò que els perjudica, mentres que fútil i trivial allò que no els hi serveix.

Per ells, la seva vida igual no té ni valor ni sentit... ¿Realment s'ho pregunten? En tot cas es pregunten: ¿com puc aconseguir la victòria? ¿Com puc assolir la fita i l'objectiu que jo mateix m'imposo? I exigeixen que la vida mateixa els hi respongui.

A més, pel sol fet d'haver experimentat el nihilisme en les pròpies carns posseeixen una força nova, a saber: se'n riuen del fracàs. Inclús poden arribar a valorar el fracàs de forma positiva: com un estímul per, precisament, voler encara més, desitjar encara amb més força aquestes coses difícils, dures, contràries a la seva persona.... Saben que, al cap davall, són ells qui donen valor a les coses. No en va es veuen capaços de posar-se a organitzar i impulsar una empresa que molts, desencisats, haurien abandonat ¡Inclús sovint es dóna el cas que la facin triomfar! I és que no estalvien mitjans per aconseguir l'èxit.

En fi, segurament no tots els desitjos són possibles, però sense desig ni voluntat res és possible.