El mite de pandora i l'esperança

És sabut que les tres virtuts cardinals del cristianisme són: l'esperança (que per la nostra "cara bonica" ens mereixem una vida millor, més feliç i regalada), la fe (confiar que Déu totpoderós és bo i per tant que ni ens enganyaria ni ens faria mai cap mal) i la caritat (solidaritat amb els qui es saben pobres, fracassats i desgraciats). Pels antics grecs, en canvi, aquestes tres "actituds" no eren pas tant aplaudides, inclús algunes d'elles eren considerades vicioses... perjudicials per la vida.

Pels grecs homèrics les grans virtuts eren totes aquelles relacionades amb el poder, amb la felicitat mundana per dir-ho d'alguna forma, com la força física (Aquil·les), l'astúcia (Ulisses), la salut o el vigor (la purificació), l'amistat (amor i respecte vers els iguals i despotisme vers els inferiors o diferents), la bellesa, mare de tot erotisme i com a tal, l'impuls fonamental que perpetua la vida o bé, la desconfiança vers tot allò seductor, amable, fàcil ¡I els grecs estimaven tant la riquesa que pocs com ells han sabut odiar-la i menysprear-la!

Però en especial, destacaven la de mals i desgràcies que ens comporta l'esperança, tot i que la desitgem i l'abriguem amb certa cobdícia. Almenys això es desprèn del famós mite de Pandora, que tot seguit narraré:

El tità Prometeu robà el foc als Déus regalant-lo als homes, que fins aquell gloriós moment havien viscut com meres ombres sobre la Terra, com purs animals salvatges, feres feréstegues sotmeses per complet a la brutalitat de la natura. I és que sense el foc els homes eren éssers sense cap mena de dret sobre la seva vida i la seva mort, o sigui, éssers inconscients i sense voluntat pròpia.

Amb el descobriment del foc els homes aprenen a cultivarse, refinar-se i civilitzar-se; aprenen a cuinar i a reflexionar al voltant de la foguera, descobreixen els números i a llegir els somnis, aprenen a predir les estacions i els moviments dels astres... ¡Els homes comencen a dominar i conquistar les forces de la natura que llargament els havien sotmès en la barbàrie i el fang de l'existència! I mica en mica, doncs, prenen consciència de sí mateixos, de la seva vida... es formulen les grans preguntes!

Zeus, furiós pel gran bé que reportava el foc als homes, ja que donava peu a què deixessin d'arrastrar-se i mirant enlaire poguessin algun dia revoltar-se i destronar-lo, decidí castigar a Prometeu encadenant-lo per tota l'Eternitat en el Mont Escita.

Però Zeus, a més, castiga també als homes enviant-los la primera dona -¿Homes, busqueu el refinament, el coneixement i un bri de civilització enmig de la vostra congènita barbàrie a través del foc?- Exclamà amb un tro -Ja veureu!!-

I així aparagué la jova Pandora, un ésser forjat en exclusiu de virtuts divines i refinades: modelada per Hefest, el gran mestre obrador, la noia mostrava la figura humana més sinuosa i fina mai vista; Atenea, deessa de la intel·ligència, la pentinà i vestí amb una elegància i sensualitat sense igual; les Gràcies i la Persuació l'engalanaren de collars i penjolls; les Hores li teixiren una corona de flors de fragància irresistible i Hermes, el Déu de la paraula, diposità en el seu cor fal·làcies, paraules gràcils i seductores sobre una voluntat indecisa, curiosa i superficial.

I no content amb això, el diví Zeus, rei suprem de l'Olimp, ordenà que li donessin a la noieta un gerro tapat que, ignorant ella el seu contingut, havia d'amagar tots els mals del món -Té, guapa, porta aquest regal als homes, però que sobretot ningú l'obri- Li digueren els déus afablament. I no sospitant de la trampa la joveneta, innocent, somrigué i acatà amb devoció -Així ho faré-. Davant d'aquesta resposta tots els Déus, juganers, reien per dintre frissant veure el desenllaç final.

Prometeu ja havia avisat a Epimeteu: -No acceptis cap regal dels Déus!!- Però aquell nèctar diví de cabells llargs i sedosos, d'ulls grans, rodons i brillants, de moviments dolços i veu encantadora li resultà irresistible. Epimeteu prengué a Pandora per esposa. I Pandora, la molt curiosa, destapà el gerro deixant escapar tots els mals del món: la vellesa, la malaltia, la pobresa, la lletjor, la debilitat, la brutalitat, la tristesa, les plagues, la servitud, la fatiga, etc...

Esgarrifada per les malvestats que havia deixat en llibertat, o sigui, a ulls de tothom, tapà de nou el gerro deixant-hi reclosa l'esperança. Des d'aquell moment els homes són conscients, ja que ho aprècien amb la llum dels seus propis ulls, com la vellesa, la malaltia, la tristesa i companyia són mals, mentre abriguen la creença, pobres il·lusos, que l'esperança no implica cap mal.


En definitiva; si bé les dones volubles, superficials, encantadores, en fi, guapes i d'una sensibilitat tant delicada i curiosa que fàcilment descobreixen totes les debilitats del món són un perill pels homes, també és cert que cap home valent defuig dels perills, els mals i les desgràcies.

Ddt. a .J