Jesús

Els homes som animals que imitem. Ens agrada buscar models i intentar emular-los; i no només emular-los, sinó triomfar sobre ells, conquistar-los ¡Superar-los!

Imposant uns determinats models fomentem un tipus d'accions, pensaments i formes de vida (una moralitat) o bé, uns altres. No és el mateix imposar la figura d'un Alexandre el Gran, un Juli Cèsar, un Napoleó o un Hitler com a salvador, alliberador i benefactor dels homes que posar la figura de Jesús. Com tampoc és el mateix imposar la figura d'un Nietzsche, d'un Einstein, d'un Poincaré, d'un Mandelbrot, d'un Nash (homes espiritualment superiors) que imposar les estrelles de Holywood o els participants d'OT o Gran Hermano com a models a seguir i emular.

Des del meu parer, la figura de Jesús s'ha poetitzat moltíssim a través de molta farsa artística. Agafem qualsevol llibre que faci apologia de Jesús: la imatge que aquest ens dóna de Crist és sempre la d'un home esvelt, gràcil, elegant, un home que visualment desperta cert encant, especialment entre el públic femení. No, no dibuixaran un tio gordo, pelut, lleig, brut, mocós, tal i com sembla que devia ser, ja que estèticament provocaria rebuig. Leonardo da Vinci explica molt bé el que feien els artistes de la seva època per tal d'enamorar a la gent amb les seves pintures sobre els sants, les verges i Crist.

Per creure amb Jesús, amb la seva paraula i la seva obra, Jesús ha de ser una figura que, sobretot, ha de seduir ¡Ningú creu amb allò que el repugna! I si s'accepta allò que ens fa fàstic és per forces alienes a les nostres, mai per pròpia voluntat ¡Es pot acceptar allò que ens repugna però no s'hi creurà!

Algun dia potser comentaré algun treball meu sobre l'estètica cristiana: sobre la propaganda efectuada pel cristianisme per tal de seduir a les masses, especialment a la gent estèticament més grollera, malformada i per tant, manipulable. Explicaré totes les seves estratègies culturals per tal que la gent arribi a considerar com una experiència especial el mer fet d'entrar en una esglèsia a resar i, sobretot, s'enamori de Crist. Perquè el cristianisme, en essència, consisteix en enamorar-se de la figura de Jesús i seguir-la fins a les últimes conseqüències.

És sabut que quan un està enamorat fa i creu qualsevol cosa que dicti el seu objecte de passió ¡I el cristianisme intenta aprofitar aquest mecanisme psicològic cec i potentíssim! 'La mesura de l'amor es amar sense mesura' i 'No s'accedeix a la veritat sinó és a través de l'amor' ens ve a escriure Sant Agustí, un que va entendre bé de què anava això del cristianisme i de quina forma li podia treure profit per tal de dominar als homes a través de seduccions i psicotròpics retòrics.

En fi, rere la figura de Jesús hi ha molta poesia apologètica: que si Jesús fou un geni; que si Jesús fou un dels més grans benefactors de la humanitat; que si Jesús fou un home excepcional, etc. Des del meu parer, tot això són tonteries. És més, escoltar les prèdiques d'aquest personatge poden ser molt perjudicials, ja que aquest fomenta el rebuig a la vida. Exigències morals com "Si et peguen en una galta para l'altra" van contra els instints fonamentals de qualsevol organisme que es sent viu i vol viure.

Es pot defensar l'essència del cristianisme a través d'un munt de sofismes i retòrica poètica, però en realitat, el cristianisme predica renunciar a la vida, a la lluita per l'existència, a la prosperitat. Estem davant d'un moviment degeneratiu i pervers que es fa passar per salvador i beneficiós. El cristianisme és un cavall de Troia... ¿Qui pot demostrar el contrari?