No vaig anar a votar; em pot el voler ser neutral –És el meu dret com a filòsof (Mode-Irònic). I ha arribat l’hora d’una mort anunciada. El tripartit es fon com una escultura de gel; una figura d’allò més barroca: filla de l’excés i l’esgotament, en fi, desequilibrada per tots costats.Bé, el Sr. Montilla plega; ho deixa tot. La farsa ha acabat; “Plaudite amici, comedia finita est”, sembla haver comentat l’ex-president a cau d’orella dels seus propers. S’ha tret la màscara quan ha deixa’t en blanc la porra del Barça-Madrid ¡Què l’importa a ell el futbol! Mai li ha interessat; però fer creure al públic que es segueix a peu de gespa el futbol és una qüestió nacional.
El mandat del Sr. Montilla ha estat un etern esforç per “fer creure” que ell estava interessat per allò que el poble de Catalunya està interessat, ja siguin bestieses, tonteries o bé, excel·lències. Aquest sobreesforç li ha sortit car, tant a ell, com al PSC, com al tripartit. ERC paga haver anat amb males companyies. Els verds, tanmateix, es salven; són tan capquadrats, innocents i dogmàtics que segueixen la seva idealogia plogui, nevi o mani el Sr. Montilla. La fe cega amb la seva hipocondríaca i pedant superioritat moral els manté imperturbables.
El gran problema del tripartit, exceptuant inclús la crisis, ha estat el president; ningú se l’ha cregut. ¿I ell s’ha cregut a sí mateix?
Al final el taló ha baixat. Ara ve el Sr. Mas. I seria un error per part seva pensar que un polític no ha d’actuar; simplement, ha de creure's el seu propi paper.
Política és representar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada