En principi, s'anomena vanitat al sentiment de preocupació vers la opinió que els demés profereixen sobre nosaltres, sobre el que fem, diem i opinem. Els actors i els polítics, per exemple, són els grans vanitosos, així com tots aquells qui depenen de la bona opinió que els hi profereixen els demés. I les dones, durant molts de segles, s'han mostrat rabiosament vanitoses en la majoria de temes, excepte quan s'enamoraven de valent.
L'orgull, per la seva part, apareix en aquells personatges que solen alimentar-se del seu propi foc, per donar una imatge que ho il·lustri. Els homes amb criteri propi, per exemple, solen ser gent summament orgullosa i com a tals, no poques vegades menystenent i menyspreen els criteris i les opinions dels demés... si més no, aquesta els hi porta força fluixa ¡La consideren o anecdótica o simplement instrumental! Aquests individus són orgullosos en la mesura que es senten amos i senyors del que fan, diuen i experimenten, independentment del que diguin els demés. De fet, l'orgull és característic dels caràcters notables, lliures i decidits.
Rares vegades trobem gent completament vanidosa o completament orgullosa. En la majoria es sol donar una confusa mescla d'aquests sentiments. Però això no és tot, quan menys vanidosos es tornen els homes més profund, refinat, complex es mostra el seu orgull, la seva autoestima, el seu amor propi ¡Als homes titànicament orgullosos inclús els hi agrada disfrasar-se de vanitosos i modestos! Per exemple, Juli Cèsar.
Una vanitat ferida és més condescendent que un orgull ferit. Si fereixes l'orgull d'una persona, d'una raça, d'un poble, llavors, prepara't per la guerra, pel duel, pel conflicte. Un orgull ferit no perdona, no renuncia, no cedeix... fins recuperar el que considera que és seu.
L'orgull, per la seva part, apareix en aquells personatges que solen alimentar-se del seu propi foc, per donar una imatge que ho il·lustri. Els homes amb criteri propi, per exemple, solen ser gent summament orgullosa i com a tals, no poques vegades menystenent i menyspreen els criteris i les opinions dels demés... si més no, aquesta els hi porta força fluixa ¡La consideren o anecdótica o simplement instrumental! Aquests individus són orgullosos en la mesura que es senten amos i senyors del que fan, diuen i experimenten, independentment del que diguin els demés. De fet, l'orgull és característic dels caràcters notables, lliures i decidits.
Rares vegades trobem gent completament vanidosa o completament orgullosa. En la majoria es sol donar una confusa mescla d'aquests sentiments. Però això no és tot, quan menys vanidosos es tornen els homes més profund, refinat, complex es mostra el seu orgull, la seva autoestima, el seu amor propi ¡Als homes titànicament orgullosos inclús els hi agrada disfrasar-se de vanitosos i modestos! Per exemple, Juli Cèsar.
Una vanitat ferida és més condescendent que un orgull ferit. Si fereixes l'orgull d'una persona, d'una raça, d'un poble, llavors, prepara't per la guerra, pel duel, pel conflicte. Un orgull ferit no perdona, no renuncia, no cedeix... fins recuperar el que considera que és seu.
L'orgull es refina en tant que aprèn a desempallegar-se dels excessos superflus d'una vanitat que, sovint, adquirim pel custom de la cultura quotidiana. Però quina força que exerceix, alhora, aquest costum. És tan fort que, fins i tot, el tenim com a sentiment que ens obliga. I que difícil que és desempallegar-se d'un sentiment que sabem que no ens convé. Qui ho aconsegueix, excel·leix.
ResponEliminaRecords.