diumenge, 25 d’octubre del 2009

La felicitat


Comentava Aristòtil, summament influït pel seu mestre Plató, que tots els homes aspiren a la felicitat, és a dir, la voluntat de ser feliç és el principi bàsic sobre el qual es poden explicar totes les accions humanes. Tanmateix, l'ètica aristotèlica destaca perquè deixa molt clar que no tothom pot ser feliç, encara que ho desitgi ferotgement.

La postura ètica d'Aristòtil resulta ser del tot antipopular; avui en dia la seva obra "Ètica per a Nicòmac" no triomfaria com a llibre d'autoajuda i Fernando Savater, amb el seu "ética para amador", l’eclipsaria en totes les llibreries.

Aristòtil afirma que per ser feliç, abans de res, un precisa d'unes condicions necessàries; a saber: ser econòmicament autosuficient gràcies a les possessions i el patrimoni (no haver de treballar, ja que el treball és per caràcters esclaus i servils, o sigui, pels homes alienats que no tenen temps per sí mateixos, això és, per l'oci), ser físicament agraciat, etc. Però ho recalco, ser ric no implica ser feliç sinó que és una condició imprescindible per ser-ho.

Efectivament, el mestre d'Alexandre el Gran escriu per aquesta classe de gent, mai pel poble com es fa avui en dia, i amb la intenció d'ensenyar-los, a ells que poden, el com s'han de comportar per tal d'aconseguir el que suposadament tothom busca, persegueix i anhela.

Òbviament, aquesta ètica aristocràtica, elitista i tant fortament arrelada en la mentalitat greco-llatina, recordo que Ciceró o Salusti també parlen en aquests termes quan distingeixen els homes entre els bons (els agraciats i virils) i els dolents (pobres o pudents), menysprea a un munt de gent, de fet, a la gran majoria: als pobres, als treballadors, als desafortunats, als condemnats ¡I els tatxa d'immorals, d'infeliços, de perversos i corruptes! D'aquest tipus de mentalitat noble ve, per exemple, el terme castellà "villano": el poble ras representa allò dolent.

Nietzsche, en la seva "Genealogia de la moral", s'adonà de quelcom tant evident que a molts els hi ha passat per alt, a saber: el cristianisme va canviar aquesta valoració. Si bé el cristianisme també pressuposava que el màxim objectiu vital de l'home és aconseguir la felicitat, alhora afirmava, però, que aquesta no estava en mans dels afortunats que governen la terra, o sigui, dels rics, dels propietaris, del grans militars, dels artistes i savis, sinó que només podien experimentar-la els pobres, els miserables, els desgraciats, els ignorants, els idiotes i desemparats del món ¿Com era això possible? El cristianisme, fermentat i gestat en les capes més baixes de l’imperi romà (i en sòl jueu) afirmà que l'autèntica felicitat no és d’aquest món físic i sensual, voluble, dolorós i insegur, sinó que resideix en el regne de Déu, i només aquells qui menyspreessin tot allò que els homes mundans i terrenals consideraven com a més valuós podien tenir-hi accés (Això és el que ve a dir el Sermó de la Muntanya).

No hi ha dubte, almenys amb textos en mà: el cristianisme ha plantat batalla contra la mentalitat aristocràtica antiga donant esperances i orgull a tots els fracassats, els impotents, els insolvents, a tots aquells acostumats a servir i mal viure. I aquí, Nietzsche, parlà per Aristòtil, Plató i Ciceró: el cristianisme manifesta la màxima corrupció humana ¡Afirmar que la felicitat està destinada a la púrria és la més gran perversió moral!


Escric això per destacar que el que explica l’autor de “l’Anticrist” no bé de nou, ni molt menys els seus atacs al cristianisme manifesten res personal. A més, us ajudarà a entendre les brutals persecucions que patiren els cristians a Roma ¡El cristianisme representa la primera revolució històrica dels desfavorits contra els agraciats de la vida, dels dèbils contra els poderosos! ¡I el cristianisme va acabar vencent i enfonsant aquella colossal construcció que fou l’Imperi Romà!


En el s.XVII aparegué Spinoza amb la seva famosa “Ètica demostrada segons el mètode geomètric”. El jueu intentà estudiar el comportament humà de forma científica i en raó, es preguntà: ¿Si el comportament de l’Univers s’aguanta, com deia Descartes, sobre el principi d’inèrcia, sobre quin principi s’ha d’aguantar el comportament humà? La resposta no fou nova: sobre el principi de plaer -Tot el que fan, pensen i senten els homes és mogut per una única intensió i voluntat: arribar a ser feliços.


Però Spinoza introduí un canvi brutal respecte al platonisme i el cristianisme. Les condicions per arribar a ser feliços ja no depenien ni de la riquesa ni la bellesa, pròpiament, sinó del coneixement ¡Només els homes capaços de comprendre la naturalesa a través de la intuïció intel·lectual poden experimentar la felicitat autèntica! ¿Per què afirmà això Spinoza? El jueu predicava que els homes creuen trobar la felicitat en coses que son absolutament incertes, volubles, fluctuants, convingudes, com els diners, les propietats, la bellesa física ¡I buscant aquests suposats bens, s’enganyen i provoquen les més grans desgràcies! Només el coneixement de les certeses immutables i eternes ens pot proporcionar autèntics bens i per tant, ens pot permetre experimentar la felicitat. Per exemple, per Spinoza saber que 2+2=4 em proporciona major felicitat que una magdalena, ja que 2+2=4 no m’enganyarà mai, per sempre podré confiar i emprar la fórmula sense por a equivocar-me i fracassar. Però una magdalena se’m pot podrir, la puc perdre i un cop me la menjo ja no la gaudiré mai més, i tornaré a tenir gana i a passar-ho malament.


Desafortunadament per Spinoza, avui en dia, tampoc podem confiar en el coneixement científic des del moment que sabem que totes les nostres teories científiques i matemàtiques són, en gran mesura, arbitràries, convingudes i sempre estan sotmeses a revisió.


Ja en el s.XX un dels qui va tornar a plantejar-se de fons l’ètica humana, o sigui, el comportament dels homes, fou Freud. El jueu continuà admeten que el principi de plaer regeix tota la conducta humana; tanmateix afirmà que l’home mai podrà ser realment feliç ¡L’autèntica felicitat ens resulta vedada! Per això, comentà en “El malestar de la cultura” que no existeixen les condicions necessàries per ser feliços, com predicava Aristòtil per exemple, sinó que a través de formes absolutament diferents cadascú intenta buscar la seva pròpia felicitat, tot i que, desgraciadament mai la podrà gaudir plenament. Per Freud, l’home està condemnat a ser infeliç tot i que ha d’intentar, de tantes maneres com pugui, evitar aquesta fatalitat. D’aquí la seva apologia als narcòtics com a mecanismes per ser feliços.


Contra Freud es va aixecar Foucault, als anys 70, afirmant que la felicitat és, simplement un mite, buit de sentit propi, emprat pels mecanismes de poder per tal de controlar la població. El francès explica que els mecanismes de poder socials estan summament interessats en què la gent parli i discuteixi constantment sobre mites com la felicitat o el sexe, creient que estan parlant de coses reals, palpables, quan no és més que una pura ficció. Mentre la gent discuteix per definir què és la felicitat i què fa ser feliç creu conèxier-la i per tant, creu que és quelcom real i digne de perdre el temps buscant-la.


Certament a través de l’esquer “felicitat” es pot controlar i dominar a molta gent ¡Els Estats i les multinacionals no paren d’usar aquesta estratègia psicològica!


Einstein, per la seva part, afirmava que hi han dos tipus d’homes: els inferiors i els superiors. Els primers, que són el poble (les ments gregàries), són aquells que actuen moguts, en exclusiu, pel principi de plaer, en canvi, els genis, els homes superiors, autònoms i que pensen per sí mateixos no busquen la felicitat sinó fer el Bé, dir la Veritat i ser justos ¡Encara que això els hi reporti mals, exilis, depressions, inclús la mort! També Kant nega que la felicitat sigui el motor de la conducta humana -De fet Kant exigeix que els homes han d'acturar tot aspirant la llibertat.


¿Quina és la meva opinió al respecte? Crec que per avui ja he escrit massa.

1 comentari:

  1. LA FELICITAT; gran paraula, porta molta controversia i per a tothom es pot interpretar de maneres diverses.
    Deixant a part la opinió dels filòsofs, penso que la felicitat es pot definir com a instants, moments de la vida que, subjectivament, es poden interpertar diferent, depenent del valor que cadascú li vulgui donar a les coses.

    ResponElimina