dimarts, 1 de febrer del 2011

Una paradoxa per anar fent boca

Deia Wittgenstein, amb l’ensopiment conceptual que el caracteritzava, que el llenguatge ens embruixa. No em sembla que anés desencaminat, però Wittgenstein no deixa de ser un decadent.

Així com amb la música o la pintura, també amb el llenguatge podem crear una barbaritat de móns diversos i fascinants. I de fet, tot i que la majoria ni se’n hagi adonat ni pugui tampoc fer-ho mai malgrat se’ls hi expliqui amb paciència i baixant el nivell, cal remarcar: el cas excepcional és, curiosament, que a través del llenguatge puguem conèixer realment el món.

Amb el llenguatge podem representar, interpretar i recrear les nostres vivències d’innumerables formes diferents, d’acord, però rarament som capaços de dir la veritat.

Els qui menys se’n adonen d’això, en part perquè no volen i en part perquè no els hi convé gens, són aquesta tropa anomenada “periodistes”. Els periodistes solen mentir de la forma més perversa i a l’hora seductora, com tots els predicadors, verdulaires i “cantamañanes” que viuen de la opinió pública.

Así son las cosas i así se las hemos contado”; amb aquest lema el periodista es posiciona per sobre del bé i el mal. Per què? El periodista confessa en públic cercar la veritat, tanmateix sembla ser que només busca poder; i és que potser no anomena veritat allò que a ell li proporciona poder? Bé, aclarim-ho, per comptes de poder el periodista prefereix parlar de “credibilitat”. Ni aquí té valor de parlar clar.

En fi. El que volia mostrar, o demostrar amb aquest post, és fins a quin punt el llenguatge ens transporta fins a altres móns ¡Inclús ens fa creure que a través d’ell podem deixar enrere el llenguatge i penetrar quelcom de per sí! Un exemple fascinant és la següent definició, clarament contradictòria i absurda, però summament utilitzada en aquest sentit; aquí la teniu: “això no pot ser definit”. Ara feu amb ella el que pugueu, i si podeu, el que vulgueu.

Salut.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada