diumenge, 13 de febrer del 2011

De poemes

Fa quasibé un any que no escric cap poema, els últims els havia penjat pel blog en diferents post (veure, per exemple Carta de Paris a Helena, Horaci, foc i guerra). Aquesta nit n'hauria d'escriure un...

No acostumo a llegir poesia. La majoria m'avorreix; o massa sentimentalisme (busca atordir emocionalment) o massa grandiloqüència (busca atordir intel·lectualment) o masses aires de genialitat (busca atordir públicament).

Aprecio que un poema em parli d'amor, tema fecund i sempre perillós, però que no em vingui amb mariconades. Aprecio que un poema busqui la bellesa en el llenguatge, però si no és capaç de transmetre naturalitat no deixa de ser una pallassada. Aprecio el cop de geni i el sentiment de distància que un poeta pot sentir vers el seu públic, però quan vacil·la amb aires de grandesa com si fos tocat per la inspiració divina, se li veu tot el llautó.

Vull que un poema m'expliqui vivències, coneixements, perspicàcies, però a través de la "tirania" del ritme i la melodia. Vet aquí la dificultat i l'encant de la poesia; el seu art. Per mi, un bon poema és aquell que o em fa somriure o em fa pensar o em fa voler alguna cosa, o em fa cantar...

Un dels pocs poetes catalans que em resulta grat és Pere Quart.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada