diumenge, 1 de novembre del 2009

La síndrome de Peter Pan


Es coneix popularment com "la síndrome de Peter Pan" a un tipus de comportament caracteritzat per viure en un món propi, gaudint en ell de certa felicitat i complaença que no es troba en el món comú, o sigui, el que vivim tots plegats. El síndrome és tractat, actualment, com una malaltia, en la mesura que els símptomes que l'identifiquen impliquen dificultats per desenvolupar-se en la vida ordinària i mostra, a més, un important grau de dolor, angoixa, frustració.

Abans de res voldria fer una reflexió ètica gens comuna; a saber: un cop identifiquem uns símptomes com a indicatius de malaltia, llavors, ¿què s'ha de fer? Òbviament qualsevol em dirà de forma instantània -S'ha de curar-. Però això no respon res, si més no ens aclareix poques coses.

Durant mil·lennis tant l'ètica (la psicologia) com la medicina han predicat buscar la curació; la primera cercava la curació de l'ànima mentres la segona la cos ¿Però què volia dir curar?

La gran majoria de remeis que s'han inventat tant els psicòlegs com els metges antics han estat pal·liatius, consoladors, formes de narcotització, alienació i evasió del dolor, és a dir, formes d'evitar allò que ens priva, ens afoga, ens altera, ens desmembra.


Nosaltres (dic nosaltres per condescendència retòrica) fa temps que hem descobert i tenim ja molt clar què és curar; a saber: estar és ser capaç de mostrar vigor, potència, en fi, mostrar capacitat d'imprimir una voluntat pròpia sobre el món.


En aquest sentit, doncs, al nostre entendre la salut no consisteix plenament en no sentir dolor, sinó en sentir certa sensació de lliure arbitri... d'un domini sobre les coses que ens ataquen ¡Perquè totes les coses ens afecten, ens ataquen, ens violenten, ens fuetegen i volen dominar-nos fent-nos ballar al seu so! Arribar a ser capaç de jugar a plaer amb allò que ens ofereix certa resistència i contrarietat és una senyal inequívoca de plenitud, de felicitat, de salut.


Quan llegim la història del pensament occidental, o sigui als principals pensadors (De Plató a Einstein per exemple), ens adonem com la gran majoria d'ells han mostrar símptomes força evidents d'aquest tipus de síndrome ¡Amb quina facilitat s'evadien del món sensual buscant un hipotètic món originari, completament incondicionat, pur i lliure, font inesgotable de joia!

La síndrome de Peter Pan, al menys així m'ho sembla a mi, no és res més que allò anomenat durant mil·lennis "ascetisme". De fet, aquesta patologia arribà a tal punt que, tradicionalment, veure un filòsof casat i emmainadat, sonava ridícul ¡El filòsof s'ha vist tradicionalment com un ésser solitari, contracorrent, aïllat del món... en el seu propi món!


Vet aquí una nova figura, un nou mite: el filòsof com un Peter Pan en el seu país, "Neverland", o sigui, en el seu Món de les Idees, en la seva Cosa en Sí, i embarcat, com si fos un heroi i un aventurer de somni, en mil i una batalles en nom del coneixement, de la veritat, de la llibertat, de la felicitat.


Durant mil·lennis la filosofia ha estat una malaltia, almenys així ho indiquen tots els símptomes; i un és hereu de tota aquest procés, llarg i atzarós. Tanmateix les malalties són summament útils i necessàries pel nostre desenvolupament: si no aconsegueixen matar-te et fan més fort.

Nosaltres ens en riem del síndrome de Peter Pan, no ens fa res inclús aparentar-lo, jugar amb ell.... ¿No és aquest una senyal de curació, de recuperació, de superació?




4 comentaris:

  1. Pero, de fet, i segons la manera d'enfocar-ho que tens, tots tenim simptomes de la sindrome de Peter Pan, no????? Perque tots tenim la nostra vessant filosòfica, no?

    ResponElimina
  2. La meva opinió no anava ben bé per aquí, sinó en la idea que la major part de la filosofia que s'ha fet a occident durant segles ha manifestat trets característics d'aquest símptoma.Però de filosofies n'hi han de molts tipus. Avui en dia està començant a dominar un altre tipus de filosofia molt diferent: la filosofia busca cada vegada menys móns sobrenaturals, metafísicas, incondicionats.

    El que volia intentar donar a entendre és que molts estats de salut i vigor sorgeixen, precisament, de malalties... d'haver superat malalties.

    Ens veiem Cristina

    ResponElimina
  3. Ens passa constatment; m'agradaria poder "llegir" els pensaments de la gent quan els hi dic que sóc filòsof. Molts prefereixen no dir res, per tal de no "cagar-la", però no saben ben bé què pensar perquè enlloc d'estar tancat a l'habitació entre mil llibres de mil pàgines veuen com faig petar la xerrada mentre ric de mi mateix. Em sembla que d'alguna manera els decebo perquè no m'adecuo a l'ideal d'home "absent" i "amant" de la saviesa. Aquestes tenim.

    ResponElimina
  4. Com va per BRN? A mi, la veritat, és que no m'importa gens ni mica què pensin els demés sobre fer filosofia o ser filòsof. Ho porto a la sang i punt jej.

    espero que la xicota et cuidi bé... en veiem

    ResponElimina