Ahir volia escriure sobre el destí, però me'n vaig desdí entre altres raons perquè hi han qüestions que, almenys de moment, no vull explicar. Totes les coses, especialment aquelles que aspiren a una grandesa, a un èxit, a una culminació, s'han de fer en el seu moment precís.
Els grecs anomenaven Kairós a una concepció temporal que nosaltres desconeixem en gran mesura; a saber: l'instant adequat. Potser el terme "tempo" podria esbossar una mica la sensació que despertava el mot Kairós a orelles dels antics.
Nosaltres vivim en una espècie d'anarquia temporal generada per la voràgine de la vida contemporània; som compulsius i frenètics, volem les coses fetes i empaquetades ara, sinó ja no les volem! No tenim una voluntat prou ferma i segura de sí mateixa com per gaudir de l'espera. Fet és que quan no tenim res a fer ens cau el món a sobre; no en va necessitem distreure'ns amb qualsevol cosa per tal de no topar-nos amb nosaltres mateixos, o sigui, amb la soledat.
No cal fer-se il·lusions al respecte: tot allò exel·lent i amb un bri de grandesa, de cos, de potència requereix de molta espera... molt de temps de maduració, de fermentació, de gestació. Allò que succeeix de forma massa ràpida i precipitada mai destacarà per ser bo i substancial, encara que pel ritme de vida que ens han ensinistrat a seguir ens sembli tot el contrari.
¿Qui pot negar que tenir fe amb la vida és tenir força de voluntat per esperar, no fer res i aguaitar el moment adequat? Que bé que ho saben fer això els bon pescadors...
Hi han coses inevitables, però necessiten el seu temps per fer-se... per consolidar-se. De fet, moltes de les coses que encara han de passar són la causa d'allò que ara està succeint. I certament, això sembla una completa bogeria; jo sóc el primer de firmar-ho. Tanmateix, que es tracti d'una bogeria no és raó suficient com per negar que aquesta causalitat inversa no es doni ¡I que no es pugui pressentir d'alguna forma!
Els grecs anomenaven Kairós a una concepció temporal que nosaltres desconeixem en gran mesura; a saber: l'instant adequat. Potser el terme "tempo" podria esbossar una mica la sensació que despertava el mot Kairós a orelles dels antics.
Nosaltres vivim en una espècie d'anarquia temporal generada per la voràgine de la vida contemporània; som compulsius i frenètics, volem les coses fetes i empaquetades ara, sinó ja no les volem! No tenim una voluntat prou ferma i segura de sí mateixa com per gaudir de l'espera. Fet és que quan no tenim res a fer ens cau el món a sobre; no en va necessitem distreure'ns amb qualsevol cosa per tal de no topar-nos amb nosaltres mateixos, o sigui, amb la soledat.
No cal fer-se il·lusions al respecte: tot allò exel·lent i amb un bri de grandesa, de cos, de potència requereix de molta espera... molt de temps de maduració, de fermentació, de gestació. Allò que succeeix de forma massa ràpida i precipitada mai destacarà per ser bo i substancial, encara que pel ritme de vida que ens han ensinistrat a seguir ens sembli tot el contrari.
¿Qui pot negar que tenir fe amb la vida és tenir força de voluntat per esperar, no fer res i aguaitar el moment adequat? Que bé que ho saben fer això els bon pescadors...
Hi han coses inevitables, però necessiten el seu temps per fer-se... per consolidar-se. De fet, moltes de les coses que encara han de passar són la causa d'allò que ara està succeint. I certament, això sembla una completa bogeria; jo sóc el primer de firmar-ho. Tanmateix, que es tracti d'una bogeria no és raó suficient com per negar que aquesta causalitat inversa no es doni ¡I que no es pugui pressentir d'alguna forma!
Dedicació: em sap greu callar-me coses; espero que no m'ho tinguis en compte.
Tens tota la raó, jo estic passant un moment, en el qual fer o esperar cada cosa al seu moment es clau...
ResponEliminaM'ha encantat el teu post!
Sílvia