Intentem mirar el sol de fit a fit perquè la llum ens atrau i ensenya totes les coses, però hem de tancar els ulls; tanta brillantor ens crema! Ens atrau el plaer, però en excés ens destrossa; que preparat ha d'estar un per experimentar les més altes cotes de l'èxtasis sense col·lapsar-se! I encara que solem exigir que ens expliquin la veritat, al final necessitem que ens la pintin de la millor forma possible... Vols ferir la sensibilitat d'alguna persona? Tira-li les crues veritats a la cara.Les coses massa perfectes ens fatiguen, ens ceguen, ens dolen. Sempre preferim una perfecció indirecta; que bé ho sabia això Miquel Àngel! Amb motius deixava inacabades moltes obres, regalant-nos, a nosaltres que gaudim del seu art, gran llibertat per imaginar, per dir la nostra... per recrear-nos!
Un bon artista no busca la bellesa autèntica, la veritat absoluta, sinó que prefereix, sempre, difuminar i esbossar, mig pintar la nuesa de les coses; deixa que els demés completin l'obra amb la potència del seu esperit. Però nombrosos artistes i pensadors són de caràcter massa tirànic per donar joc als demés i busquen, sempre, la perfecció: presentar una obra completa i tancada, summament apretada i detallada, plena.
Un dels exemples més clars d'aquesta tirania intel·lectual és Kant amb la seva "crítica de la raó pura". L'alemany ens vol presentar una obra tant grandiosa i potent que no permet pensar al lector, i aquest, davant de tanta grandiloqüència i filigrana conceptual, acaba saturant-se, naufragant i vomitant. Nietzsche, en canvi, és tot el contrari: et xiuxiueja per veure què ets capaç de copsar al vol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada