Des de ben petit, quan complia anys i em portaven el pastís d'aniversari, em feien pensar un desig abans de bufar les espelmes. Suposo que molts de vosaltres compartiu aquesta tradició innocent i ben intencionada.
Per una banda, aquest tipus de jocs espirituals ens treballen la voluntat: ens alimenten els desitjos i els anhels fent-nos volar la ment buscant, no poques vegades, coses quimèriques i extravagants. Descartes fou, segurament, un dels primers en criticar durament aquesta conducta tant comuna i habitual d'alimentar desmesuradament els nostres desitjos, dient: "la voluntat m'extravia amb gran facilitat i és llavors quan m'equivoco, veig les coses com no són realment, i peco". El mecanicisme modern s'ha dedicat, durant 400 anys, a disciplinar ferotgement l'esperit de l'home occidental contra els excessos de la voluntat, taxant-lo de mare de tota superstició, i creient que d'aquesta forma purificadora el savi occidental seria capaç de veure-hi clar i de fer les coses com s'han de fer. És cert que mai ha estat fàcil per la gent acatar que no tot el que desitgem, creiem i anhelem és possible, però, ¿pot la ciència empírica occidental dir-nos "què és i què no és possible"? Aquesta discussió sembla romandre, encara, molt lluny d'aclarir-se inclús apel·lant a les intel·ligències més preclares i aplaudides de l'actualitat. La realitat ens continua essent tant exòtica, rara, borrosa, inquietant que encara ens resulta lícit fer volar la nostra imaginació en la majoria de preguntes fonamentals de la nostra vida. Podríem arribar a dir, inclús, que avui en dia trobem les més grans supersticions dins la física teòrica.
Per altra banda, aquests tipus de jocs espirituals ens ensenyen quelcom crucial; a saber: tots els desitjos que ens semblen especials, grans, propis s'han de mantenir en secret i en privat, es compleixin o no. I d'aquesta forma desimbolta i juganera aprenem a guardar silenci mentre notem com la nostra voluntat pren cos i es materialitza. Vet aquí l'autèntic misticisme, si és que algú li vol posar un nom a l'experiència.
S'ha d'aspirar i desitjar grans coses a la vida... I aquest desig sempre s'ha de mantenir en secret, com si es tractés d'una multicolor bombolla de sabor que corregués el perill d'esclatar davant la més lleugera vibració.
Per una banda, aquest tipus de jocs espirituals ens treballen la voluntat: ens alimenten els desitjos i els anhels fent-nos volar la ment buscant, no poques vegades, coses quimèriques i extravagants. Descartes fou, segurament, un dels primers en criticar durament aquesta conducta tant comuna i habitual d'alimentar desmesuradament els nostres desitjos, dient: "la voluntat m'extravia amb gran facilitat i és llavors quan m'equivoco, veig les coses com no són realment, i peco". El mecanicisme modern s'ha dedicat, durant 400 anys, a disciplinar ferotgement l'esperit de l'home occidental contra els excessos de la voluntat, taxant-lo de mare de tota superstició, i creient que d'aquesta forma purificadora el savi occidental seria capaç de veure-hi clar i de fer les coses com s'han de fer. És cert que mai ha estat fàcil per la gent acatar que no tot el que desitgem, creiem i anhelem és possible, però, ¿pot la ciència empírica occidental dir-nos "què és i què no és possible"? Aquesta discussió sembla romandre, encara, molt lluny d'aclarir-se inclús apel·lant a les intel·ligències més preclares i aplaudides de l'actualitat. La realitat ens continua essent tant exòtica, rara, borrosa, inquietant que encara ens resulta lícit fer volar la nostra imaginació en la majoria de preguntes fonamentals de la nostra vida. Podríem arribar a dir, inclús, que avui en dia trobem les més grans supersticions dins la física teòrica.
Per altra banda, aquests tipus de jocs espirituals ens ensenyen quelcom crucial; a saber: tots els desitjos que ens semblen especials, grans, propis s'han de mantenir en secret i en privat, es compleixin o no. I d'aquesta forma desimbolta i juganera aprenem a guardar silenci mentre notem com la nostra voluntat pren cos i es materialitza. Vet aquí l'autèntic misticisme, si és que algú li vol posar un nom a l'experiència.
S'ha d'aspirar i desitjar grans coses a la vida... I aquest desig sempre s'ha de mantenir en secret, com si es tractés d'una multicolor bombolla de sabor que corregués el perill d'esclatar davant la més lleugera vibració.
Eps! Molt bona reflexió! :-) Si que m'havia parat a pensar que quan som petits ens "inculquen" determinades conductes com la que comentes de demanar un desig quan bufes les espelmes...però, mai havia pensat en què aquestes conductes que s'aprenen des de ben petit condicionen en més o menor mesura la manera com afrontem els desitjos o les aspiracions de grans...
ResponEliminaBé, ester, a veure quin dia penges de nou un post en el teu blog. Vinga anima't!
ResponElimina