ànimes bessones

Una cosa és que un pugui tractar amb molta gent diferent i variada de forma civil i educada... inclús tolerant; de fet no costa pas gaire, simplement un ha de prendre distància, clocar la mirada i posar-se una màscara, "els homes són sociables en la mesura que es deixen enganyar" comentava La Rochefoucauld. Però és molt diferent congeniar amb algú en particular, o sigui, penetrar a fons les cavernes de la seva ànima i gaudir de tot el que allà dins s'hi troba; hi han tantes misèries i debilitats en el fons de cadascú de nosaltres...

Qué difícil és trobar ànimes bessones! Sovint un se'ls ha de fer a mida a cops de martell i escarpa... De vegades un i l'altre topen per atzar enmig de la incertesa, la voràgine i la multiplicitat de la vida quotidiana "¿Pels designis de quina estrella hem vingut a parar els dos aquí?" Li digué Nietzsche a Lou Salomé el dia que es varen conèixer. I en cert casos, sobretot quan es tracta d'homes excepcionals, l'amistat es redueix a una absoluta exclusivitat entre dos; així en el cèlebre cas de Montaigne i Etienne de la Boetie.

Per Maquiavel, encara que ja mort, hi sento especial inclinació i amistat. Estic segur que podríem passar-nos hores junts sense avorrir-nos: té estil, tempo i classe, seguretat en sí mateix i mai és fanàtic, sap menysprear, també simular i dissimular, i sempre estudia a fons tot el que fa i desitja ¡Mai es deixa entabanar! És satíric i juganer, inclús quan tracta els temes més seriosos i importants sembla que vagi tocant la flauta per tal d'animar la velada... Maquiavel desprèn aquella alegria melancòlica que caracteritzà al Renaixement i que tant bé sabé plasmar Leonardo amb la seva Gioconda.

Amb els versos primers de la seva obra satírica, La Mondragona, Maquiavel demostra aquesta mentalitat renaixentista "Perquè la vida és breu, i moltes són les penúries que vivint i lluitant suportem; rere els nostres anhels els anys passen i es consumeixen; i aquell qui renuncia als plaers per viure amb angustia i afanys, desconeix tant els paranys mundans com de quins mals i casos estranys són oprimits els pobres mortals"

Deixant de banda si comparteixo o no els seus pensaments, els seus estudis i conclusions, amb Maquiavel sento compartir una mateixa passió i un mateix tarannà. No som lletraferits, a cap dels dos ens obsessiona escriure, encara que ho fem perquè o no tenim una cosa millor a fer o simplement ens ho demanen... I quan ens posem a escriure ens ho agafem com una festa i un 'divertimento'... I qui em negarà que les festes mouen el món!!!