Que incerta i voluble és la vida humana, i quan més experiència i coneixença aconseguim de les coses més ens adonem que som uns ignorants, uns inconscients, uns simples, i que allò que ens sembla més cert, ferm, indubtable penja, en el fons, d'un fil. I al revés: ens adonem atònits com allò que sota certes circumstàncies semblava fosc, complicat, impossible, de cop, es torna factible, clar, evident ¡Com menjar-se aquesta contradicció!... Moltes vegades per resoldre i vèncer un problema el millor és fer com Poincaré: oblidar-lo i deixar que la resposta ens sobrevingui quan vulgui -Quant més ens trenquem el cap per aclarir quelcom més es complica el tema.
Necessitem imperiosament fer-nos una idea de nosaltres mateixos i del que vivim, o sigui, del món ¿Però com ens fem aquesta idea? ¿Sobre quines bases podem aguantar-la perquè no ens falli deixant-nos en boles i a la intempèrie? ¿Com podem obtenir una idea del món tant fiable i forta que ens serveixi sempre... que ens respongui a totes les preguntes, inquietuds i necessitats que ens assalten?
Sabem que tot és radicalment discutible i contradictori "Tibi quod superest, mihi quod defit, dolet" escriu Horaci (Pateixes per tenir massa, jo per no tenir-ne prou). I és que no hi ha res fora de disputa i conflicte ¡Inclús les opinions que són, per alguns, les més útils i necessàries poden ser refutades, ridiculitzades o abandonades pel capritx d'altres persones que les troben inútils, ja que els interessos que mouen als primers i als darrers són diferents! "Malum consilium est, quod mutari non potest" comentava Publi Siro en una de les seves comèdies (Mala opinió és la que no es pot canviar). I es que, certament, les discussions humanes són, sovint, un fart de riure.
No hi ha res que ens exciti més que allò que ens prohibeixen i ens neguen ¡Diga-li a un home que es tregui quelcom del cap i faràs que hi pensi nit i dia! "Nimitur in vetitum, semper cupimusque negata" deia Ovidi (Ens llencem de caps vers allò prohibit, i sempre desitgem allò que ens neguen). I al revés, desconfiem i menyspreem allò que se'ns presenta de forma massa fàcil, massa oberta, massa segura "Si qua volet regnare diu, contemnat amentem" Comenta de nou Ovidi (Si ella vol reinar molt de temps que desdenyi al seu amant). I es que les coses que considerem més segures i òbvies les oblidem i desatenem; només posem atenció i desig en allò que ens contradiu, que ens colpeix, que ens violenta en cert sentit... ¡Allò que ens xoca! "Con sangre la letra entra" Deien els professors fa anys ¡I encara avui en dia empressonem als deliqüents perquè recordin que hi han conductes que la societat no permet!
Són els nostres sentiments tant confusos, espuris i mesclats que una de les vies més directes per arribar al cor d'una dona és l'odi; almenys així ho consideren els castellans amb la dita "los que se pelean se desean". O Sun Tzu escriu en el seu Art de la guerra, "no ataquis a dos enemics que estan sempre lluitan entre sí, perquè de la seva continua discòrdia sorgirà la més gran concòrdia." Certament, el gran Jerjes hauria d'haver tingut en compte aquestes paradoxes abans d'entrar en guerra amb Grècia.
¡Que voluble és la nostra voluntat! Avui volem cegament una cosa, demà volem un altra i ja no recordem la primera ¡Mentre allò que ni voliem ni ens importava, que no ens feia ni fred ni calor, ara, de cop, no ens deixa ni dormir! De quina forma més subtil, ràpida e incontrolable passem de l'exitació i l'entusiasme a l'avorriment, la desídia, el fastigi ¡Som com una flama que es mou i reviscola segons d'on bufi el vent! "Ducimur ut nervis aliens mobile lignum" escriu Horaci (Ens deixem portar per mans extranyes, com titelles). No en va els catalans aconsellem: "No diguis mai -D'aquesta aigua no en beuré-".
I no només la incertitud i la volubilitat dominen la nostra voluntat sinó també els nostres pensaments ¡A despit del que hagin defensat els grans racionalistes! En raó, ja no creiem que l'Univers estigui realment regulat i constituit per lleis universals, eternes, irrefutables ¡De fet ja no parlem de lleis de la natura, sinó de hipòtesis interpretatives! I és que admetem que tota hipòtesis científica és una consideració humana subjecte a la volubilitat de les circumstàncies d'apreciació, o sigui, subjecte a revisió, a discusió, al dubte i a la crítica ¿Qui pot negar que d'aquí 200 anys la idea que es tingui de l'Univers no serà completament diferent a la que ara domina en els cercles científics més punters? ¿Qui pot assegurar-nos que els científics i pensadors del futur no diran amb condescendència i un somriure de superioritat: -En el s.XXI s'enganyaven en tantes coses-? "Posterior res illa reperta, perdit et immutat sensus ad pristina quaeque" Escriu Lucreci (Tot nou descobriment desacredita als anteriors i canvia la nostra opinió sobre els precedents). O Montaigne: "¿Quina mena de seguritat tenim de que mai deixarem d'equivocar-nos i enganyar-nos i que en aquest segle no estem també en l'error?".
Quantes vegades ens pensavem, arrogants, despreocupats i contents, que tot anava vent en popa quan, de cop, hem entrar en crisis. Allò que consideràvem com a inamovible i estable, com a més segur, es trenca per la meitat deixant-nos tirats en mig d'aquest extrany oceà de sensacions mesclades, ondulars, confuses.
Veient-nos amb l'aigua fins el coll, ¿qui no busca terra ferma? ¡Quan ens sentim en caiguda lliure esperem tocar fondo! Durant segles aquesta fondo, aquesta terra ferma, aquest punt fix absolut, aquesta base sòlida capaç d'aguantar sobre sí mateixa totes les nostres consideracions i aspiracions fou Déu. Déu creava, ex aeternitatis, totes les coses, per tant, Déu coneixia del cert i sense discusió com són realment les coses, com s'han de fer de forma correcte ¡Déu coneixia què està bé i què malament, què és veritat i què fals! I en raó la gent s'escoltava i seguia cegament als teòlegs, als profetes, als sacerdots, en fi, a tots aquells que asseguraven haver entrat en contacte, d'alguna forma, amb Déu, descobrint la seva voluntat creadora. El cristianisme, per exemple, afirmava que gràcies a la fe un contacta amb Déu, Descartes i Spinoza, en canvi, predicaren que només a través de la intel·ligència un pot conèixer a Déu i per tant, fer ciència: ¡Estar completament segur del que es diu!
Aquí els tenim, els fills de Déu asseguraven conèixer com és realment el món prometent als pobres indecisos una seguritat... una base i una fermesa indiscutible sobre la qual podrien desenvolupar la seva vida sense neguit, dubte ni preocupacions.
Vet aquí doncs, el que volia explicar en aquest post: necessitem buscar punts fixes, seguretats, bases i fonaments enmig d'aquest mar voluble, fugaç, escorredís. I sobre aquestes veritats intentem articular la nostra vida. Però, ¿d'on les extraiem aquestes bases?
La majoria dels homes les treuen d'altres: dels gurus... dels guies espirituals, dels sacerdots, del profetes, dels experts, dels filòsofs, dels artistes, dels professors, dels mestres, dels líders, dels amos, els directors... Però, ¿i aquests? Aquests se'ls inventen... els creen amb les seves propies mans segons les seves necessitats, les seves forces i els seus interessos ¡Encara que els molt pallassos diguin que Déu els hi hagi donat! I és que hem sigut els homes qui hem creat també la figura de Déu com a recurs espiritual per tal d'explicar i interpretar d'alguna forma allò que vivim ¡Quin joc de mans tenim aquí!
Ser un pensador lliure, un esperit autònom, una llum en mig de la obscuritat, un nou motor, un innovador... és cosa de pocs, d'una èlit. La vida resulta ser tant incerta, confusa, borrosa, que no poques vegades tot i pensar que ho tenim tot planejat, calculat i controlat ens trobem, per desesparació nostra, que fracassem; i amb gran neguit notem com allò que crèiem tenir de segur se'ns aigualeix i esfuma ¿Hi ha una sensació més buida i desgraciada que aquesta?
No cal fer-se il·lusions al respecte; només uns pocs són prou bojos com per arriscar-se a proposar i desenvolupar noves visions, noves interpretacions, noves sensacions, nous mètodes i marxar de les seguritats apreses i tradicionals. La majoria, però, és més assenyada: prefereix abonar-se a l'èxit, o sigui, a allò que arreu triomfa i li duen que funciona, que es troba en el top de la llista, que està bé i és correcte... ¡La majoria només busca i veu allò que brilla i s'aplaudeix en societat! Per això són ments gregàries, servils, operàries... seguidors dels mètodes imperants, acumuladors de titulacions, especuladors culturals.
Tots els grans creadors es mantenen fora dels focos de la publicitat, la popularitat i l'actualitat ¡I s'arrisquen! Tanmateix ells dominen i determinen, en silenci i a distància, el devenir del poble... I és que el poble sempre s'ha d'agafar a alguna cosa i per això demana líders, gurús, mestres, experts...
Necessitem imperiosament fer-nos una idea de nosaltres mateixos i del que vivim, o sigui, del món ¿Però com ens fem aquesta idea? ¿Sobre quines bases podem aguantar-la perquè no ens falli deixant-nos en boles i a la intempèrie? ¿Com podem obtenir una idea del món tant fiable i forta que ens serveixi sempre... que ens respongui a totes les preguntes, inquietuds i necessitats que ens assalten?
Sabem que tot és radicalment discutible i contradictori "Tibi quod superest, mihi quod defit, dolet" escriu Horaci (Pateixes per tenir massa, jo per no tenir-ne prou). I és que no hi ha res fora de disputa i conflicte ¡Inclús les opinions que són, per alguns, les més útils i necessàries poden ser refutades, ridiculitzades o abandonades pel capritx d'altres persones que les troben inútils, ja que els interessos que mouen als primers i als darrers són diferents! "Malum consilium est, quod mutari non potest" comentava Publi Siro en una de les seves comèdies (Mala opinió és la que no es pot canviar). I es que, certament, les discussions humanes són, sovint, un fart de riure.
No hi ha res que ens exciti més que allò que ens prohibeixen i ens neguen ¡Diga-li a un home que es tregui quelcom del cap i faràs que hi pensi nit i dia! "Nimitur in vetitum, semper cupimusque negata" deia Ovidi (Ens llencem de caps vers allò prohibit, i sempre desitgem allò que ens neguen). I al revés, desconfiem i menyspreem allò que se'ns presenta de forma massa fàcil, massa oberta, massa segura "Si qua volet regnare diu, contemnat amentem" Comenta de nou Ovidi (Si ella vol reinar molt de temps que desdenyi al seu amant). I es que les coses que considerem més segures i òbvies les oblidem i desatenem; només posem atenció i desig en allò que ens contradiu, que ens colpeix, que ens violenta en cert sentit... ¡Allò que ens xoca! "Con sangre la letra entra" Deien els professors fa anys ¡I encara avui en dia empressonem als deliqüents perquè recordin que hi han conductes que la societat no permet!
Són els nostres sentiments tant confusos, espuris i mesclats que una de les vies més directes per arribar al cor d'una dona és l'odi; almenys així ho consideren els castellans amb la dita "los que se pelean se desean". O Sun Tzu escriu en el seu Art de la guerra, "no ataquis a dos enemics que estan sempre lluitan entre sí, perquè de la seva continua discòrdia sorgirà la més gran concòrdia." Certament, el gran Jerjes hauria d'haver tingut en compte aquestes paradoxes abans d'entrar en guerra amb Grècia.
¡Que voluble és la nostra voluntat! Avui volem cegament una cosa, demà volem un altra i ja no recordem la primera ¡Mentre allò que ni voliem ni ens importava, que no ens feia ni fred ni calor, ara, de cop, no ens deixa ni dormir! De quina forma més subtil, ràpida e incontrolable passem de l'exitació i l'entusiasme a l'avorriment, la desídia, el fastigi ¡Som com una flama que es mou i reviscola segons d'on bufi el vent! "Ducimur ut nervis aliens mobile lignum" escriu Horaci (Ens deixem portar per mans extranyes, com titelles). No en va els catalans aconsellem: "No diguis mai -D'aquesta aigua no en beuré-".
I no només la incertitud i la volubilitat dominen la nostra voluntat sinó també els nostres pensaments ¡A despit del que hagin defensat els grans racionalistes! En raó, ja no creiem que l'Univers estigui realment regulat i constituit per lleis universals, eternes, irrefutables ¡De fet ja no parlem de lleis de la natura, sinó de hipòtesis interpretatives! I és que admetem que tota hipòtesis científica és una consideració humana subjecte a la volubilitat de les circumstàncies d'apreciació, o sigui, subjecte a revisió, a discusió, al dubte i a la crítica ¿Qui pot negar que d'aquí 200 anys la idea que es tingui de l'Univers no serà completament diferent a la que ara domina en els cercles científics més punters? ¿Qui pot assegurar-nos que els científics i pensadors del futur no diran amb condescendència i un somriure de superioritat: -En el s.XXI s'enganyaven en tantes coses-? "Posterior res illa reperta, perdit et immutat sensus ad pristina quaeque" Escriu Lucreci (Tot nou descobriment desacredita als anteriors i canvia la nostra opinió sobre els precedents). O Montaigne: "¿Quina mena de seguritat tenim de que mai deixarem d'equivocar-nos i enganyar-nos i que en aquest segle no estem també en l'error?".
Quantes vegades ens pensavem, arrogants, despreocupats i contents, que tot anava vent en popa quan, de cop, hem entrar en crisis. Allò que consideràvem com a inamovible i estable, com a més segur, es trenca per la meitat deixant-nos tirats en mig d'aquest extrany oceà de sensacions mesclades, ondulars, confuses.
Veient-nos amb l'aigua fins el coll, ¿qui no busca terra ferma? ¡Quan ens sentim en caiguda lliure esperem tocar fondo! Durant segles aquesta fondo, aquesta terra ferma, aquest punt fix absolut, aquesta base sòlida capaç d'aguantar sobre sí mateixa totes les nostres consideracions i aspiracions fou Déu. Déu creava, ex aeternitatis, totes les coses, per tant, Déu coneixia del cert i sense discusió com són realment les coses, com s'han de fer de forma correcte ¡Déu coneixia què està bé i què malament, què és veritat i què fals! I en raó la gent s'escoltava i seguia cegament als teòlegs, als profetes, als sacerdots, en fi, a tots aquells que asseguraven haver entrat en contacte, d'alguna forma, amb Déu, descobrint la seva voluntat creadora. El cristianisme, per exemple, afirmava que gràcies a la fe un contacta amb Déu, Descartes i Spinoza, en canvi, predicaren que només a través de la intel·ligència un pot conèixer a Déu i per tant, fer ciència: ¡Estar completament segur del que es diu!
Aquí els tenim, els fills de Déu asseguraven conèixer com és realment el món prometent als pobres indecisos una seguritat... una base i una fermesa indiscutible sobre la qual podrien desenvolupar la seva vida sense neguit, dubte ni preocupacions.
Vet aquí doncs, el que volia explicar en aquest post: necessitem buscar punts fixes, seguretats, bases i fonaments enmig d'aquest mar voluble, fugaç, escorredís. I sobre aquestes veritats intentem articular la nostra vida. Però, ¿d'on les extraiem aquestes bases?
La majoria dels homes les treuen d'altres: dels gurus... dels guies espirituals, dels sacerdots, del profetes, dels experts, dels filòsofs, dels artistes, dels professors, dels mestres, dels líders, dels amos, els directors... Però, ¿i aquests? Aquests se'ls inventen... els creen amb les seves propies mans segons les seves necessitats, les seves forces i els seus interessos ¡Encara que els molt pallassos diguin que Déu els hi hagi donat! I és que hem sigut els homes qui hem creat també la figura de Déu com a recurs espiritual per tal d'explicar i interpretar d'alguna forma allò que vivim ¡Quin joc de mans tenim aquí!
Ser un pensador lliure, un esperit autònom, una llum en mig de la obscuritat, un nou motor, un innovador... és cosa de pocs, d'una èlit. La vida resulta ser tant incerta, confusa, borrosa, que no poques vegades tot i pensar que ho tenim tot planejat, calculat i controlat ens trobem, per desesparació nostra, que fracassem; i amb gran neguit notem com allò que crèiem tenir de segur se'ns aigualeix i esfuma ¿Hi ha una sensació més buida i desgraciada que aquesta?
No cal fer-se il·lusions al respecte; només uns pocs són prou bojos com per arriscar-se a proposar i desenvolupar noves visions, noves interpretacions, noves sensacions, nous mètodes i marxar de les seguritats apreses i tradicionals. La majoria, però, és més assenyada: prefereix abonar-se a l'èxit, o sigui, a allò que arreu triomfa i li duen que funciona, que es troba en el top de la llista, que està bé i és correcte... ¡La majoria només busca i veu allò que brilla i s'aplaudeix en societat! Per això són ments gregàries, servils, operàries... seguidors dels mètodes imperants, acumuladors de titulacions, especuladors culturals.
Tots els grans creadors es mantenen fora dels focos de la publicitat, la popularitat i l'actualitat ¡I s'arrisquen! Tanmateix ells dominen i determinen, en silenci i a distància, el devenir del poble... I és que el poble sempre s'ha d'agafar a alguna cosa i per això demana líders, gurús, mestres, experts...
Que incerta és la vida humana. I no poques vegades un es recolza en qualsevol cosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada